Apunts de la Falzia glandulosa Asplenium petrarchae (Guérin) DC.

Aquesta falzia glandulosa és saxícola o perirupestre, xeròfila, menuda i molt pubescent-glandulosa, el tret que, sens dubte, resulta més característic. On va ser trobada hi havia força exemplars d'una altra falguereta xeròfila que ja ha tingut el seu espai en aquest lloc, Cheilanthes acrostica (Balb.) Tod..

Gemmes hivernants del castanyer bord o d'Índia Aesculus hippocastanum L.

El castanyer d'Índia Aesculus hippocastanum L. és un arbre que trobem plantat en jardins, places i altres espais urbans, molt apreciat com a ornamental, sobretot per les vistoses inflorescències.

Tot fent una passejada familiar ens vam fixar en els enormes borrons d'aquest arbre. En aquest breu capítol ens centrarem en alguns aspectes d'aquest castanyer ornamental. Ens servirà per a refrescar algunes nocions elementals sobre com s'expressa la forma de creixement.

Del Pont de Cabrianes a la font de les Tàpies

Placèvola passejada que ens va dur del riu Llobregat a la font de les Tàpies, pels relleus tabulars que cinglen la vora llevantina del Pla de Bages, tot i que són terres del municipi de Calders, o sigui del Moianès. Deu ser per això, perquè de bon inici volíem arribar-nos fins a aquesta font, que no vam recaptar-ne gaires llucs. L'altre estil, divagant o vagarós, com el d'aquests cladònies que fan tombarelles amb el vent, sol ser més fecund.

Tapissos de cladònies i altres llucs de les planes de Castellfollit del Boix

Acaba el mes de novembre amb fred. Per les planes enlairades de Castellfollit del Boix el vent és força fred. Les mans balbes, tot i els guants. El terreny és molt argilós i ara, per les pluges, molt fangós. En el paisatge hi ha moltes mates grisenques, però els pins tenen un verd molt intens.

Josep Vigo i l'estil de l'arbre

Ahir, 2 de desembre, vam fer la presentació del llibre de Josep Vigo ‘Geografia particular’. Es va omplir l’aforament de la sala, actualment limitat a 40 persones. Dono les gràcies a tots els assistents i de manera especial als ponents, Xavier Llimona, Joan Vallès i Josep M. Ninot, que van exposar la seva visió personal del llibre, es podria dir gairebé una interpretació elaborada.

Però també vull reconèixer el suport del personal dels serveis de comunicació d’algunes entitats que han ajudat sensiblement a donar més abast a l’anunci d’aquest acte, en especial l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Botànic de Barcelona. Tot plegat són senyals inequívocs de l’estimació que és capaç de despertar, en moltes persones, en molts de nosaltres, en Josep Vigo i les seves valuoses obres.

I amb això aprofito aquest espai per a dir-li: moltes gràcies, Josep. Sembla que és bo que puguem acceptar les expressions d’estimació dels qui senten el natural caient per fer-les, sense sentits ‘catufolaris’, per a dir-ho amb aquest curiós adjectiu (nota) que possiblement ell hagi encunyat, a la pàgina 192 del seu llibre ‘Geografia particular’.

En acabades les intervencions dels ponents, en Josep Vigo va fer, per petició insistent dels membres de la taula, un parlament molt breu. En darrer terme va expressar una idea que li hem sentit altres cops. Si de tot el que es diu hi ha una petita part, per petita que sigui, que arriba a ser útil a una petita part, per petita que sigui, de l’assistència, podem donar-ho per bo. I això recorda molt a algunes expressions de la natura, per exemple la fecunditat de molts arbres.

Per exemple, aquella gran alzina que, fent la partió entre uns camps i rebent la llum dels quatre vents, amolla al terra moltíssimes glans. Ja serà molt si d’una d’aquestes glans, potser escapada de l’ombra de la capça de la mare llavorera, en surt una alzineta. Quan tendim a creure que les altres són fruits perduts, potser no ens adonem prou dels molts beneficis que escampen, per a tota la comunitat, ocults al nostre esguard; així mateix passa amb els mots, que, lliurats a eixam, no hauríem de donar mai per perduts.

Joan Cuscó, en nom de l'ADENC, fa a mans de l'autor un obsequi de recordatori de l'acte, una cullera obrada en boix viat. Ja se sap, quan el jovent rep la clàssica admonició 'gent jove, pa tou', pot recórrer legítimament a la fonamentada locució 'gent gran, cullera de fusta'.

Agraeixo a Bego Masdefiol, Cèsar Pedrocchi, Àngels Camallonga i Mireia Calvet la cessió de les fotografies.

Nota: com sabeu, catúfol o caduf és cadascun dels calaixos d’una sínia. Però també significa embolic, en accepció menys coneguda. Derivar-ne un adjectiu, d’aquest mot, sembla una originalitat, diguem-ne una altra, d’en Josep Vigo.

El paisatge banalitzat: adeu-siau jonquereta

Avui voldríem posar un petit exemple d'un fenomen molt gros que, a més, té més brancs que les flors de les umbel·líferes.

Dysphania pumilio (R.Br.) Mosyakin & Clemants, un nou blet per a la flora de Sant Llorenç del Munt

Va ser trobat, en un areny som i grosser del sot Sabater, als caients llevantins del massís de Sant Llorenç del Munt, un grupet de peus del blet Dysphania pumilio (R.Br.) Mosyakin & Clemants. Fotografies del 24 d'octubre d'enguany.

Remitjons tardorals de Sant Llorenç del Munt

Ens passa sovint, que en les nostres passejades prenem apunts i imatges que, per elles soles, no arriben a fer un aplec o un report prou equilibrat. Més encara considerant que tenim tendència, possiblement predominant, per atendre a petits detalls. D'aquí ve això de 'remitjons'. Els d'avui són de dues passejades tardorals per Sant Llorenç del Munt, concretament del sector del sot del Sabater, la carena de l'Illa i el bagós sot de Matalonga, o sigui els vessants llevantins del massís, tributaris del riu Ripoll, que darrerament hem trepitjat per a preparar una activitat de DEPANA.

Presentació de 'Geografia particular', de Josep Vigo

                     

PRESENTACIÓ

El dijous dia 2 de desembre es farà un acte de presentació del nou llibre de Josep Vigo 'Geografia particular. Llocs, paisatges...mirades", a la sala d'actes principal de la Biblioteca Vapor Badia, a les 19 h., a Sabadell.

PARTICIPANTS

Presentarà l'acte qui signa aquestes ratlles. Parlaran Xavier Llimona Pagès, catedràtic emèrit de botànica a les universitats de Múrcia i Barcelona, micòleg i liquenòleg; Joan Vallès Xirau, catedràtic de botànica a la Universitat de Barcelona, especialitzat en estudis taxonòmics del genoma i en etnobotànica; i Josep M. Ninot Sugrañes, doctor en Ciències Biològiques, professor de botànica a la Universitat de Barcelona i investigador en els camps de la geobotànica, la diversitat vegetal i l'ecologia de les comunitats.

També hi haurà una intervenció de l'autor i els assistents tindran l'oportunitat, si ho desitgen, de dirigir-li algunes preguntes.

SERVEI DE LLIBRERIA

El mateix dia es podran adquirir exemplars del llibre, per gentilesa de 'Pagès editors' i de la llibreria 'La Llar del Llibre'.

Josep Vigo Bonada

és catedràtic emèrit del departament de biologia vegetal de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha centrat la seva activitat en la docència i els estudis de geobotànica. Es va doctorar amb l’estudi de la flora i la vegetació de Penyagolosa, el 1965. És coautor, amb Oriol de Bolòs, de la ‘Flora dels Països Catalans’, i, juntament amb d’altres botànics, de la ‘Flora Manual dels Països Catalans’. Impulsor i coautor dels volums dels ‘Manuals dels Hàbitats de Catalunya’. Ha rebut dos guardons de la Generalitat de Catalunya, la medalla Narcís Monturiol, el 1993, i el premi Medi Ambient, el 2010.

‘Geografia particular. Llocs, paisatges...mirades’

Josep Vigo Bonada. Pagès editors. 2021

‘Com que sempre he maldat per empeltar-me amb la natura que m’envolta, i com que entenc que el món no és pas tant una realitat exterior com la percepció i l’apropiació que en fem, aquests relats haurien de ser, ensems, fragments de natura i fragments de mi mateix.’

Articulat en 20 capítols de capçals principalment geogràfics o vegetals, aquest llibre és un recull, molt amè, d’experiències viscudes, impressions personals i valoracions de caràcter molt variat.

El lector no tarda gaire a adonar-se, però, que en els textos hi plana, soterrada o manifesta, una passió per la natura fonda i polsant, que interessa a tots els atributs humans, el coneixement rigorós i precís, el fervorós respecte pels éssers vius i la necessitat vital d’expressar-ho, ara amb l’exactitud del científic, ara amb la lleugera simplicitat del periodista, ara amb l’abrandat lirisme del poeta.

https://adenc.cat/calendari/presentacio-del-llibre-llocs-paisatges-mirades-de-josep-vigo-i-bonada/

Notificació a les abelles

Crec que per les terres ebrenques –ibèriques, dit a la llatina- encara ho podríem veure. Senyals de l’estimació que a pagès es té per les abelles. Davant del portal d’alguna casa d’aquelles comarcades hi havia vist un cossiol amb aigua i una fusteta surant-hi, però una mica capficada d’un costat, per tal que les abelles poguessin baixar-hi caminant, i beure sense perill. També recordo un home vell del barranc de la Caramella, regruat, però de tracte fi, com la seda, traient-ne una que pernabatia en un pot d'aigua, que potser era la del gatet. L'anomenava Menin; no sé com puc recordar-ho. Són senyals inequívocs d’un vell coneixement -crec que ara en diem ecologia-, amb poderós arrelament a la terra, que poc a poc, però de manera imparable, es va fent fonedís.

Suposo que poc s’ho podien imaginar, els apicultors, que als vells perills que sempre han planat damunt dels ruscos s’hi afegiria una vespa carnissera, vinguda de qui-sap-lo lluny, capaç d’encalçar, engrapar i matar les abelles com si res, tot menjant-se-les al moment, estremides, encara polsants. I tant li fa les vores com el mig. Mata d’igual manera les vespes i també festeja les flors de l’heura, voltada de borinots, abelles i mosques de les flors.

En aquesta imatge en blanc i negre hi veiem una parella de figures de dol amb capa, una amb cogulla, l'altra amb cobricap i emboç, comunicant a les abelles una mala notícia, la mort de l’amo de la casa (Etxeko-Jauna). La imatge és d’un caseriu del País Vasc. No en tinc més dades.

Sicyos angulatus L., nova per al prelitoral central

Vam trobar diversos peus de Sicyos angulatus L., relativament concentrats en el voral d'un camí, gairebé a tocar de l'escanyolida riera de Santiga (Vallès Occidental), sense aigua superficial en aquest tram. En una clariana de l'altra mà de la riera, profusament herbada, també hi vam veure alguns peus. Versemblantment podria haver-ne més, per la mateixa zona, però no ho hem comprovat.

Vinyes i olivets de Sant Joan Samora (Alt Penedès)

Al voltant del petit i higiènic veïnat de Sant Joan Samora hi ha, sobretot, vinyes. La majoria d'aquestes vinyes són de ceps en vas, els clàssics ceps de brocals lliures, no lligats a cap guia. A més, se'n veuen força d'aspecte revellit, de més de 50 o fins i tot 70 anys. En aquest temps de galopant escurçament dels torns de renovació, aquests ceps fan força goig. La verema ja ha passat. No en queda sinó algun bagot fresc i, sobretot, carrolls pansits que, si no són niu de floridures, potser encara podran alleujar la fretura de les grives i els tords viatgers, en el pas de tardor.

Josep Vigo, paisatges remembrats

Aquest estiu 'Pagès editors' ha publicat el llibre de Josep Vigo titulat 'Geografia particular', títol que expressa prou clarament quina importància tenen, per al botànic ribetà, les ciències descriptives i interpretatives del territori. Tal com ell explícitament reconeix,  ha dedicat bona part de la seva trajectòria a la botànica eixartada de la geografia: la distribució i descripció de les formacions vegetals, de les comunitats i de les espècies.

Aquest caràcter, essencialment descriptor, fortament ancorat en el rigor i la solidesa de l'empirisme, però també dolçament abrandat, al caliu del fidel amor al nostre terrer, és el segell de la personalitat de Josep Vigo, però també de la del seu mestre, Oriol de Bolòs.

☰

De la maduixera al garrofer. En el llibre 'Geografia particular' l'autor hi recull un pom seleccionat d'impressions de paisatges viscuts, tendrament deixatades per la perspectiva de la maduresa. En el text hi ha, infiltrats, un bon feix de versos d'estil bellament clàssic, expressió del batec íntim de l'autor.

Moltes gràcies, Josep Vigo, per compartir amb nosaltres aquesta selecció de la carenada de les teves experiències vitals, expressades sempre amb l'elegància del jonc i la finesa de la mostela.

☰

Presentació del llibre. El dijous 14 d'octubre es farà la presentació del llibre, a la llibreria Tòmiris. Desitgem que tingui l'acceptació que el seu autor, esquellada i nord dels botànics catalans, es mereix!

Romà Rigol

Chondrilla juncea L., màstic de caçaires i fil·lomania morbosa

Introducció. A la família de les compostes Compositae  (= Asteraceae) hi ha una pila de plantes que tenen totes les flors ligulades, és a dir, amb la corol·la unilateral, en forma de cinta o llengua (lígula, llengüeta).

Pel Moianès, llum estabornida i una heura gravideta

Vam fer un passeig per un territori molt sobri (1), amb un paisatge que aplega, així com el nus d'una roda de carro engalta els raigs, a tot el volt, un bon plec de plantes de diferents elements biogeogràfics, que assagem de resumir així: el pi blanc conviu amb dos pins submediterranis, la pinassa, de temperant continental, i el pi roig, que solem associar a muntanya; l'alzina conviu amb el roure pubescent i també, en algunes zones, amb el roure de fulla petita.

Salt del Molí, cops i arraps de la vall del Ges

Introducció geogràfica. El Vidranès és un país de prades i boscos, rouredes seques en els terraprims i vessants solells i fagedes a les obagues. La vall del Ges té un capçal d'allò més corrugat, als vessants migjornals de la serra de Santa Magdalena de Cambrils i als encontorns dels llogarrets de Ciuret i Collfred.

El llúpol Humulus lupulus L., l'aroma de la cervesa

El Llúpol Humulus lupulus L. és una cannabàcia sarmentosa de distribució eurosiberiana, relativament abundant en codolars i bardisses de riberes i altres espais humits.

Mill del sol Lithospermum officinale L. fruitat

El Mill del sol Lithospermum officinale L. és una planta de tiges elevades, herbàcia en bona part, només una mica endurida a la base, amb breu tija llenyosa soterrada -rizoma-, segons consta a les flores i podem veure en algunes il·lustracions. Sol tenir, en la planta madura, la talla habitual de les potes d'una taula, entre 70 i 90 cm.

Un camp d'oliveres peculiar

Un oliverar particular. Un simple camp d'oliveres possiblement no ens hagués cridat l'atenció, però el d'avui és una mica especial, perquè ocupa una extensió molt gran, d'unes dimensions no pas habituals; tot s'hi veu perfecte i pulcrament arranjat; les oliveres estan emparrades, en espatllera, són jovençanes i estan assistides per un sistema de reg de degoteig que es desperta periòdicament, per alleujar les inclemències de les solrajades.

Estralls de la sequera en una bosquina mediterrània

Quan vam fer, no fa gaire, un passeig pels voltants de can Moragues i pels caients de Can Turull (Castellar del Vallès, Vallès Occidental), vam poder ser testimonis dels estralls de la sequera en uns matolls mediterranis.

Sabadell, 126 dies sense pluja

Estàvem embastant un capítol dedicat a uns arbustos i arbrets amb el fullatge ben sec -llegiu-lo, si us vaga, més avall-, amb tota la fila de no tenir ni un bri de vida, quan hem tingut curiositat per a veure quins han estat els valors de precipitació dels darrers mesos. Les dades de Sabadell són crues i revelen una sequera severa.

L'alzina Quercus ilex L., esplet en secada

Resum. Trobem una alzina, de capça forruda, carregadíssima de glans, a pesar de ser un any tan dolent, per la manca d'aigua. En prenem algunes imatges, així com d'altres peus, per a poder comparar, un sense fruits, com tants n'hi ha, enguany, i un altre que sí que en porta, d'escampats.

Stachys palustris L. en flor

Aquesta herba higròfila, de sòls humits, ja va ser copsada a la crònica de les flors estivals de la riera de Sora.

Ens sembla, per les claus de les guies, que en Stachys palustris L. aquests detalls poden tenir valor discriminatori: la forma truncada i la talla mitjana o moderada de la fulla; el seu caràcter parcialment sèssil o subsèssil; i l'extrema exigüitat, només apreciable amb un examen molt minuciós, de les bractèoles.

Knautia dipsacifolia Kreutzer subsp. catalaunica (Sennen ex Szabó) O. Bolòs, Vigo, Masalles et Ninot

Tercera dipsacàcia Dipsacaceae que portem, aquest agost que ja es pon, a aquest espai. De fet, ja vam veure aquesta escabiosa al capítol dedicat a les herbes de la ribera de Sora.

Succisa pratensis Moench, proterandra i ginomonoica

La proteràndria. Són proterandres les plantes o les flors que formen i maduren els estams abans no ho fa el pistil o pistils. En la família del comí, Umbelliferae, en la de la margarida, Compositae o Asteraceae, en moltes campanetes Campanulaceae i en moltes altres plantes, el fenomen de la proteràndria hi és molt comú i habitual.

Dipsacus fullonum L.: el card, la carda i dos lluquets carpològics

Per poc que hi pensem ens adonem aviat que són molt ben afermats els vincles establerts entre els cards i els animals, tant de ploma com de pèl i també de sabata.

Labiades i altres herbes de Ciuret (Ripollès)

Recull del dissabte 7 d'agost, d'un passeig fet amb l'amic Jordi Cebrián, pel camí que porta, pel vessant migjornal del Turó del Pla de la Creu, al coll de Ciuret i Ras de la Collada, pastures que ens van oferir folgat lleure per a fer un mos. Us recomanem, per a tenir una altra visió del passeig, la visita al blog del nostre amic: 'Fitoderia,flora catalana'.

Superba floració de l'atzavara Agave sp.

Que ens agrada, especialment, furonejar pels encontorns de les menudeses, ho pot comprovar qualsevol lector del contingut d'aquest espai; també ho suggereix el mateix títol que l'encapçala.

Raïm cabernet sauvignon verolant

Com tots sabeu, el raïm té moltes expressions, segons les varietats. Primerenques, tardanes, resistents a l'eixut, altres més sensibles... Mentre unes verolen, com les d'avui, d'altres ja són a les tremuges i, rebentades, suquegen i omplen els pobles vinaters d'un perfum literalment deliciós, anunciador de l'inici d'una trasmudança d'alquimista, la cuita del suc que, després de bravades i sòpita convalescència, finalment donarà el vi.

Trentepohlia i la loteria de la sínia

21 de juliol de 2021. Obagues de la Tolosa, a migjorn de la riera de les Llosses i la casa de les Arenyes (El Ripollès).

Permeteu-me, avui, no llevar tots els llucs del reboll de les divagacions i transgredir, per una estona, l'àmbit d'aquest espai. No fa pas gaire vaig veure, al museu de la ciència de Terrassa, unes mostres de sínies de molins, unes de pala i les altres de calaixos. I no fa pas gaire li deia a un amic que només veiem allò que estem preparats per a veure, frase que, un cop assolada, crec que té retops. Perquè, ben mirat, la frase també podria funcionar al revés, i donaria: només veiem allò que no estem preparats per a veure.

Flors d'estiu a la riera de Sora (baix Ripollès)

L'estiu agradívol. No ens en cansem de constatar-ho: al nostre país hi tenim paisatges d'allò més variats que ens permeten, quan a la terra baixa i a la muntanya mediterrània ja hi dominen els tons falbs, la sentor de boll recuit i l'aire ben calent, rabejant-se pel terra, seguir gaudint de les flors gerdes i de les herbes fresques de la muntanya mitjana. Això sí, no de qualsevol muntanya; al sector nord-oriental hi ha obagues i fondals amb sòls grassos que guarden un romanent d'humitat quasi permanent. Aquestes condicions permeten que siguin moltes les herbes planifòlies, de vocació nemoral o marginal, que es mantenen plenament actives al llarg de bona part de l'estiu. No hi insistirem més, perquè ja n'hem parlat en d'altres capítols, com ara en el primer que vam dedicar a la riera de Sora.

Urtica dioica L.: flor femenina i fructícul

No, no, les flors vistoses i acolorides no són pas fetes així per a nosaltres, però, cosa curiosa, nosaltres sí som fets per a elles; o si més no ho sembla. Com els ocells, nosaltres som molt visuals, retinians.

Fruit i llavors de Scrophularia auriculata L. subsp. pseudoauriculata (Sennen) O. Bolòs et J. Vigo

Potser no, que no es pot parlar de model, però déu n'hi dó del nombre de plantes que fan: capselles seques; d'obertura només parcial, apical; amb llavors xiques i abundants; llavors que són, aparentment, d'amollada aleatòria, gradual o passiva, relacionada amb el brandar espontani de la planta. Aquest és, també, el cas de les escrofulàries.

El lector curiós trobarà una aproximació al fruit de les plantes del gènere en aquest capítol: La capsella i les llavors de Scrophularia nodosa L.

Passeig pel torrent de la Masica (Ripollès)

Introducció. A llevant de Ripoll i emmarcat per dos colls, el de la Creu i el de Canes, aquest ja a les envistes de la Garrotxa, hi ha un corredor fluvial molt ben definit, el de la riera de Vallfogona, afluent del Ter que a l'alçada de la casa de la Tolosa gira de cop cap al sud (tenim un report d'aquest tram de la riera), encarant-se a les obagues de la serra de Llaés (Llaers).

Apunts del fruit de Conium maculatum L.

Proposem una ullada al fruit de Conium maculatum L.. El fruit de les plantes de la família Umbelliferae -umbel·líferes o apiàcies- obeeix a un patró molt ben definit, amb les seves variacions, és clar. Precisament Conium presenta un tret, o potser millor la regressió o nul·litat d'un tret, que sembla una mica singular.

Floració de la sanadella Stipa offneri Breistroffer

Amb la seva linealitat de gravat calcogràfic, d'una elegància i una pulcritud pròpies del dibuix de l'aparellador, les gramínies del gènere Stipa resulten tenir, al temps de la florida, un atractiu molt més fort del que potser ens podíem imaginar.

Marginalitat escanyada

Les plantes arrelen on poden. Una planta petita, d'arrel també petita, prima i feble, pot arrelar en una clivella tan escanyada que a simple vista ni tan sols es veu. Aquest és el cas d'avui i no necessita més presentació.

Ulex parviflorus Pourr., heliòfil i termòfil

En ecologia botànica s'utilitzen molts qualificatius per a descriure el temperament o les necessitats ambientals de les plantes.

Cop d'ull a la riera de Sora (baix Ripollès)

Observacions i fotografies del dissabte 12 de juny, al camí de la riba dreta de la riera de Sora, a l'altura de les Codines. A partir del petit i bonic pont de les Codines l'accés amb vehicle està limitat als veïns. Prenem imatges de la vorada herbàcia de la ribera, atapeïda, diversa i exuberant.

En el baix Ripollès hi ha espais amb unes condicions ambientals i una vegetació força interessants, destacables. Assajarem d'exposar-ho de forma epigràfica:

La clota del basal de Ballobar (Baix Cinca)

Recollim avui algunes plantes de la clota del Basal de Ballobar, petit erm, a voltes mollerós, un punt enclotat respecte dels camps del voltant, que es troba a la terrassa de la riba dreta del riu Alcanadre, a l'altura del poble de Ballobar, a la comarca del Baix Cinca (Osca). Som al forcall de la carretera de Candasnos amb el 'camino de los frailes'.

Gràcies a l'ADENC

Nota breu per a regraciar a l'equip de l'ADENC, especialment a Mireia Calvet, la gentilesa d'acceptar la proposta de fer un passeig per la Plana d'Ancosa, el dissabte 29 de maig.

També vull agrair a Alfred Bellés i a Josep Maria Nogué les seves observacions i aportacions, que ens van permetre entendre millor el paisatge. I a Julià Font el seu entusiasme i la seva aplicació en registrar punt per punt totes les fites de l'activitat.

Fenomenologia. Tal com va pronosticar l'amiga Manuela Martín, el cop de la florida -el moment en què hi ha més plantes florides- a la Plana d'Ancosa ja ha passat. La ufana té el seu temps, més o menys curt. En terres mediterrànies la saba de les plantes ja comença, en molts casos, a ronsejar. S'assoleix la fructificació i això vol dir eixutesa, deshidratació. Però l'estil és variat. La vinya, planta amb el ritme lent i segur d'un carro de sang, no ha fet sinó treure les primeres pampes.

Sempre hi ha plantes que van més tard que la majoria. Destaca especialment el cas del Salvió Phlomis lychnitis L., que ara ha iniciat la floració. Aquesta planta fa un cert efecte dissonant, potser perquè s'eleva per damunt de la majoria de plantes dels erms (Thero-brachypodion) i també perquè no té la magresa secardina de moltes mates i herbes. Al contrari, fa fulles relativament grans, molt gruixudes, blanes i piloses, característiques semblants al tipus de fullatge de les estepes.

Ornithogalum narbonense L.

Sabadell

Una aproximació a Poa trivialis L.

Dominant. Les plantes que fillolen poden fer poblacions contínues, de més o menys extensió. Poden dominar completament l'espai i per això les qualifiquem així, com a dominants. Avui portem a aquest espai una poa molt dominant en un camp de la ribera grassa del torrent de Gallecs. Hi fa un prat xamós i ben espès, força atractiu, a més, quan es despleguen les fines panolles i el prat queda tot espurnat pels punts clarets de les petites espiguelles.

Tot passejant pels camps de Rajadell (Bages)

No hi ha paisatges mediocres. Fem una placèvola passejada per l'entorn del pintoresc poblet de Rajadell, situat a ponent de Manresa, al corredor natural que comunica aquesta ciutat amb Calaf, ja a l'anomenada alta Segarra. Per aquest corredor de la vall de la riera de Rajadell o de Boixadors, d'una llargària poc congruent amb la modèstia del seu cabal, transcorre la carretera anomenada eix transversal i la línia del tren de Lleida, enllaçant a velocitat decimonònica una rastellera de llogarrets i pobles que no són gaire coneguts, precisament per ser llocs de trànsit, entre les esbatanades planúries calafines i l'aclofada cloterada bagenca.

Algunes plantes de la Plana d'Ancosa (Anoia) (i 2)

El rocam i el paisatge. Aquest espai ofereix un excel·lent exemple de la repercussió del substrat en el paisatge; la fotografia ho revela prou bé. La plana pròpiament dita, on hi ha les ruïnes de la casa i del convent d'Ancosa, és un clap d'argiles eocèniques d'extensió relativament limitada. Aquest clap de terrer d'interès agrícola encara avui sosté alguns camps de cereals d'hivern, sobretot d'ordi (en canvi al voltant del poble de la Llacuna hi ha més blat). El mosaic de la plana el completen algunes pinedes i tot de camps abandonats o terreny incult. Però a tot el voltant del clap d'argiles hi ha un terreny aspriu i rocallós, de calcàries i dolomies, malcobert de matolls, amb clarianes de terraprims que, tot i ser l'expressió de la magresa més extrema, acull una flora primaveral ben ufanosa.