28 de juny de 2021

Ulex parviflorus Pourr., heliòfil i termòfil

En ecologia botànica s'utilitzen molts qualificatius per a descriure el temperament o les necessitats ambientals de les plantes.
Un tàxon és termòfil quan viu en llocs de temperatures sempre càlides o moderades; equival, doncs, a fredolic -fredeluc-, en el parlar corrent.
El mapa de distribució de la gatosa Ulex parviflorus del BDBC exemplifica molt bé els seu temperament termòfil: es fa a les terres litorals i prelitorals, d'hiverns suaus o molt moderats. Si penetra una mica en terres de l'interior, del centre i de la dorsal central catalana, de clima menys moderat, ho fa sempre en baterells de sol, a redós dels aires de l'interior. La seva presència en aquest territori, aquí i allà, indica els indrets més abrigats, menys exposats al fred de l'hivern, de vegades racons d'extensió molt reduïda.
Ulex parviflorus Pourr. també és heliòfil, com la major part de les plantes de les brolles i dels espais oberts, en general. Un tàxon és heliòfil quan necessita viure exposat a plena llum; no tolera viure a l'ombra d'altres plantes.
Decandiment. Avui recollim un fenomen normal en la vegetació, que podem veure gairebé pertot, exemplificat en la gatosa: quan una mata heliòfila es troba a l'ombra de plantes més grosses, té un hàbit malreeixit, estiregassat, perd vitalitat, es decandeix i acaba assecant-se i morint.
Complexitat de la vegetació
A més, el fenomen és l'essència de la transició estructural -o fisiognòmica- natural, el pas entre les comunitats arbustives obertes -brolles- i el lignetum mediterrani de grans arbustos i arbres -garrigues, màquies, bosquines.
Bona part del nostre país es troba en aquesta conflictiva i inestable situació: les mates de sol van donant pas a arbustos de comunitats més denses.
Sembla molt convenient insistir en que tot aquest conjunt de comunitats arbustives secundàries, complexes, no sigui considerat un paisatge indesitjable, degradat, brut. Són comunitats transicionals que amb el temps i de forma espontània es van aclarint. Els gèrmens de les plantes forestals necessiten, precisament, la protecció que ofereixen els arbustos que, en esguard del factor llum i a diferència de les mates heliòfiles, tenen un major espectre de tolerància.
Tolerar la llum i l'ombra
Hi ha un plec de plantes llenyoses que toleren tant la llum directa com l'ombra. Plantes com ara Viburnum tinus, Rhamnus alaternus, Phillyrea sp., Juniperus sp., Hedera, Smilax, etc., fan un paper clau en la dinàmica de la vegetació, en la construcció dels fonaments del bosc.
També Erica arborea és, amb el seu peculiar temperament i a diferència d'altres brucs, un bon constructor del marc del bosc mediterrani.
Preparen i reparen
A més de crear estructura i espais de moderació i d'ombra, aquests arbusts (1) o les seves arrels fomenten la flora bacteriana i fúngica del sòl, necessària per a la vida de les plantes forestals.
Imatges dels vessants orientals del massís de Sant Llorenç del Munt, de l'abril d'enguany. Vegetació mixta, complexa, dinàmica, inestable, de pinedes de pi blanc, plantes de les brolles i plantes de l'alzinar.

Prioritats i confusions
És molt presumptuós pensar que nosaltres podem millorar la vegetació d'aquests espais inestables. 
En canvi, potser fora bo no desatendre el nostre àmbit: regular de veritat les activitats esportives, que han esdevingut una mena de plaga, la cura dels camins i vorals, la regulació dels accessos, la cura dels camps i erms, de les bardisses...
Testimoni d'un peu mort de gatosa Ulex parviflorus.
Primer terme del peu mort i, darrera, mata de romaní grossa, tombada, amb el fullatge dels extrems verd, sec el de la resta. Els arbres del voltant, pins i altres, projecten massa ombra per a aquestes plantes de llum. És el trànsit natural entre vegetació oberta i vegetació densa (2), pas clau en la regeneració vegetal.
Mata de gatosa esquelètica, de branques molt llarguerudes, blegades cap avall. L'allargament inusual dels internodis (3), provocat per la fretura de llum, és un dels símptomes de l'afebliment de les plantes que no toleren l'ombra.
Notes
(1) Recordem haver llegit, creiem que en el volum 'L'estudi de la vegetació de Catalunya, passat, present i futur', d' O. de Bolòs, Josep Nuet i Josep M. Panareda, que J. Braun-Blanquet considerava a Pinus halepensis com a reparador d'espais degradats. Val la pena tenir-ho en compte, sobretot per la poca simpatia que desperta aquest pi en determinats cercles.
(2) Sembla que també se sosté la idea que, ulteriorment, si l'alzinar arriba a la maduresa, s'acaben imposant unes condicions molt selectives, que fan que sota l'estrat arbori de l'arbre dominat hi visquin només unes poques plantes, la falzia, el galzeran, etc. Aquesta idea, prou fonamentada, s'oposaria a la que defensa, de forma general, que el bosc mediterrani és espès. És prou sabut que els arbres de la família Fagaceae són molt dominants i selectius.
(3) Algunes plantes que germinen en un ambient que els resulta ofegós, s'allargassen fora mida tantost emergeixen, empal·lidint i neulint-se aviat, per manca de llum. La planta que es capté així es diu que s'etiola.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol