29 de juny del 2019

Polsim, romanalles i ventalloles

29.3.19. La Salut. Sabadell. Vallès Occidental. 
Tornem a la Salut per fer-hi unes comprovacions, perquè hi vam veure uns roures molt interessants que seran, més endavant, motiu central d'una fitografia. Enguany els anirem observant per fer-ne un recull, cosa que exigirà, és clar, fer-lo extensiu fins a la tardor, el temps de les glans; o poder no, poder caldrà esperar més, perquè aquests roures necessiten dos anys per completar la fruitada. 
Mentrestant farem uns apunts sobre flors. Flors petites de Laurus; flors molt petites de Quercus; i flors (1) minúscules de Pinus.

Polsim. La imatge no és una bona mostra, perquè enguany hi ha hagut racons amb grans taques de pol·len. L'explosió de pol·len del Pi blanc Pinus halepensis és espectacular. Aquest pi provoca els que alguns anomenen pluja de sofre. Arreu s'hi diposita una fina capa de polsim de color groc clar. Comprovem que els rajols de la terrassa, els cotxes, les fulles de les plantes... tot queda ben entelat de pol·len.

28 de juny del 2019

Un sot del Collsacabra i la mort de la boixeda

El sot de les Perxes. Collsacabra. Osona. 23.6.2019.
Recollirem, en aquest report, uns apunts sobre el sot de les Perxes, tributari de la riera de les Gorgues, al sector de ponent del bloc enlairat del Collsacabra, no gaire lluny de Cantonigrós. I de passada veurem alguns aspectes de les flors dels rosers. Però haurem de dedicar espai, també, per a un tema de gran impacte a la natura, la mort de les boixedes.
En el mapa de Piolet aquest sot hi consta com a 'rec de les Perxes', mentre que a la pàgina de l'ICGC hi consta com la riera de sant Julià. Aquest torrent és el principal drenatge d'una coma molt bella i coneguda pels excursionistes, que té forma de rotgle o de ferradura. Limiten la vall  les serres de Cabrera, Puigsec i del Sitjar.


El sot de les Perxes no és, vist des de fora, sinó un reng de diferents arbres de capces tofudes i una mica acotxades, sobretot roures (Quercus pubescens), però també freixes (Fraxinus excelsior) i aurons blancs (Acer campestre). Els pagesos administren els camps, amb rotació de pastures i conreus, mitjançant tanques de vailets -fils- elèctrics.


21 de juny del 2019

Primavera al riu Ripoll

Molí de l'Amat. Sabadell. Vallès. 11.4.2019.
A l'altura del pont del molí de l'Amat, a prop de Sant Vicenç de Jonqueres, la vegetació del riu ofereix molts temes d'interès i acull plantes d'estatus molt divers. Fa uns 10 anys que l’ADENC va fer-hi una plausible restauració de la vegetació de ribera. Pollancres, salzes i freixes, arbres de ribera de gran creixent i capces esponeroses, configuren un paisatge seminatural força valuós i agradable, més encara quan ens hi acompanya el cant del rossinyol i les tallaretes, les dolces passades de les orenetes i els punts de color de les flors d’algunes d’herbes de ribera, com ara veròniques, créixens, lliris grocs o mostasses silvestres. En farem un repàs.
Salzeredes discontínues al riu Ripoll. Paisatge seminatural força valuós que amb el temps i la natural maduració del sòl pot destorbar l'aparatós expansionisme d'algunes herbes ruderals. Aquests arbres són molt vividors i tenen un creixent molt ràpid.

17 de juny del 2019

Amblystegium

En l'entrada anterior hi vèiem la fotografia d'un canaló per al reg d'unes hortes de Canyet -Santa Coloma de Gramenet.
A la solera d'aquest canaló hi ha una molsa d'aspecte gràcil, pentinada a tothora per l'aigua fluent.
D'aigües n'hi ha de moltes menes: les corrents; les abrivades; les de circulació lenta; les somes; les estancades; les exposades al sol, les salinoses, brutes... S'anomenen 'reòfiles' les molses que viuen en aigües corrents, com la que veurem en aquest articlet.


Hàbit. La mostra a la mà ens permet fer-nos càrrec de la talla i de l'hàbit -l'aire de la planta- d'aquesta molsa. Caul·loides blans, ramificats, reunits en feixets més aviat laxos que, pentinats per l'aigua, fan com blens fluixos -o la crinera frontal d'un cavall- aplicats a la solera del canaló, aparentment foscos, probablement per la pròpia ombra dels feixets.  Notem-hi la bonica disposició dels fil·loides, obliqua respecte de l'eix -segons com quasi patents- i més aviat esponjada, deixant espais buits entre ells, com les plomes d'un ocell quan estofa el plomatge. Sembla que la immersió imposa, a més de la blanesa o passivitat natural, un hàbit lax i obert.

Fil·loides ovats o triangulars, acabats en punta allargada -acuminats-, tènues, translúcids, còncaus, en forma de barqueta.

Fil·loides. Translúcids, febles, d'extrema tenuïtat. Són llargament apuntats, de base ample, més o menys truncada. S'estrenyen gradualment i acaben en punta aguda i allargada. El nervi és més gruixut i s'acaba una mica per sota de l'extrem.

Nervis aparentment poc marcats que no atenyen l'extrem de la làmina.
Nom. Probablement es tracti d'Amblystegium riparium, però hi ha reserves al nivell específic i també sobre l'actual validesa del genèric.

Fenomenologia i oportunitat

Haureu observat que les molses tenen un aspecte ben diferent segons l'estat d'hidratació. Les petites formes es defineixen perfectament quan la molsa està ben hidratada; els fil·loides s'estenen al màxim i el dibuix propi de cada espècie, repetitiu com les tesel·les d'un mosaic en les que fan coixinets, se'ns mostra aleshores meravellosament perfilat i definit.
Quan la humitat curteja, en canvi, la fesomia de les molses pot transfigurar-se fins a extrems sorprenents; en estat de dessecació es contrauen i s'empetiteixen tant que l'observació es fa, generalment, molt difícil. Un suggeriment a fer, doncs, als que ens iniciem en aquesta matèria, és centrar-nos en indrets especials o estacions d'alta humitat ambiental.

Un canal de reg de circulació quasi permanent -els canals es tanquen i netegen periódicament- és un indret festejat per les molses, situades a frec de l'aigua, sobretot si no són fortes les fluctuacions del nivell. En aquest lloc, a més, hi ha molses aquàtiques submergides -reòfiles-, enganxades a la solera del canal.

Durant l'hivern, el fons de vall de les valls encarades al nord poden ser espais apropiats per a l'observació de molses, sobretot si hi ha fenomens d'inversió tèrmica i bromes de fondalada recurrents, nocturnes o crepusculars. Algun autor utilitza un mot per expressar l'afinitat de les molses per l'aire humit: aerohigrofília. Quan el vam ensopegar per primer cop ja ens n'havíem empescat un de propi: nebulofília.

Les riberes són ideals per a l'observació de les molses i hepàtiques, sobretot a l'hivern, quan el sol, de camí tombat i d'escassa virtut, quasi no penetra per les valls, que es mantenen en un estat de frescor poc o molt estable, de nits i de dies. Socons i troncs copiosament banyats per l'aigua que s'escola per la capça, són l'estatge ideal per a moltes molses corticícoles -o epífites. Riera de Fuirosos. 6.12.2018.

Els pedrissos dels torrents amb aigua de circulació permanent, els llocs que reben les gotes de l'aiguabatre i molt especialment els degotalls de descàrrega de l'aigua que flueix per capes impermeables, són indrets molt apropiats per a les observacions, així com qualsevol espai sempre humit que es mantingui en foscor permanent, com ara replecs rocosos enfondits o racons selvàtics de topografia poc o molt enclaustrada.


Perfectament hidratades, les molses s'estufen i mostren una gran intensitat cromàtica, fosfòrica. Les roques també són estacions molt favorables, perquè ofereixen un qualitat valuosa: estabilitat. Les molses que hi viuen s'anomenen saxícoles.

Aquests espais poden oferir observacions ajustades als requeriments desitjats i fàcilment suscitaran una gran delectança en la contemplació d'aquestes encantadores plantes, sobretot si comptem amb algun petit ajut; però això son figues d'un altre paner, o sigui motiu per a un altre articlet.

16 de juny del 2019

Microcosmos

Són moltes les molses en forma de coixinet que tenen els fil·loides tan menuts que, vistos a bell ull, se'ns presenten com una taca verda homogènia o uniforme. Les tigetes -caul·loides- potser no fan ni 1 cm d'alçada i surten erectes i ben a tocar, com les serrades fibres d'una catifa. Formen aglevats més o menys compactes i humits, de terra o sorra fineta. A l'interior d'aquests aglevats hi solen haver alguns invertebrats, de vegades de fesomia ben espectacular, com, per exemple, els anomenats 'falsos escorpins' -aràcnids.

Microcosmos. Els nostres paisatges acullen, ben ocultes i mantingudes ben a resguard de l'aire i de la llum intensa, petites però profundes arrugues de tota mena, nínxols foscos on s'hi acotxen, amb admirable gerdor i blanesa, molses, hepàtiques, falgueretes i altres plantes. A la fotografia, grànuls de mida diversa, d'1 mm o menys, de color verd oliva, una mica lluents, de textura cohesiva i gelatinosa. Sembla que són cianobacteris del gènere Nostoc que viuen a l'empara d'un ambient extremament penombrós i força humit. Al voltant hi veiem una d'aquestes molses menudes i d'estructura força simple. Caul·loides erectes,  ramificats pobrament al nivell inferior, colgat, de manera que aparenten ser simples; fil·loides semblants a ditets lllargs o lingüiformes, d'extrem obtús, una mica plegats a tot el llarg, una mica abraçadors a la base, disposats en espiral i una mica corbats cap a baix, com les llargues fulles d'una palmera. Són trets força comuns, amb tota mena de variants, en moltes molses, i sens dubte obeeixen a un aspecte característic de les molses: la necessitat de capturar la humitat ambiental i d'estotjar-la zelosament en l'aglevat terrós i sorrenc, recollint-la i conduint-la pels fil·loides com recullen i aboquen l'aigua els catúfols d'una sínia; sinó que, si en els catúfols l'aigua es movilitza exteriorment, en les molses, tot i mancar un veritable sistema conductor, hi ha una elemental transmissió de l'aigua, a mesura que les fulletes se'n van impregnant. Aquests col·leccionistes d'engrunes i polsim es creen, ells mateixos, el fonament que els sustenta. Per cert, la gelificació d'aquestes boletes també hi deu tenir a veure: guardar l'aigua com el tresor més preuat.

10 de juny del 2019

Floració eclèctica de l'aladern

En el text d'avui hi exposarem observacions sobre les flors de l'Aladern Rhamnus alaternus, un arbret característic de les associacions vegetals del Lignetum mediterrani.

En el curs d'aquests apunts hi desplegarem un feix de qüestions per seguir examinant, més que no pas pretendre aclarir, més endavant; amb aquest document, doncs, no fem sinó introduir-nos en alguns aspectes de la biologia reproductiva de l'aladern que semblen subjectes a una casuística complexa.
Aquest arbret entra en el gran grup de llenyoses mediterrànies (suffruticetum-fruticetum-arboretum) que fan flors petites, poc o no gens vistents, flairoses i nectaríferes.

Rhamnus alaternus
Ordre: Rhamnals
Família: Rhamnàcies.
Inflorescències axil·lars. S’agrupen densament en glomèruls o cimes racemoses.
Flors menudes, en forma de copa –hipant-, simples, monoclamídies, apètales. Perigoni reduït a (4)5(6) segments triangulars, en alguns casos patents, afectant forma d’estrella pentagonal, majoritàriament blegats cap avall (deflexes). Androceu: 5 estams alternisèpals, introrsos. (no tenim mostra de gineceu).
Sexualitat. Segons les fonts: dioic; androdioc; polígam; polígamo-dioic.
Pol·linització entomògama (=entomòfila). Alguna font indica combinada amb anemògama!
Antesi. Gradual. Subproteràndria.

Cursa a la vall de Núria

Ahir vam sentir aquesta notícia i aprofitarem per fer unes senzilles observacions, perquè, al capdavall, el nostre parer ja ha estat exposat, confiem que amb prou claredat, en la presentació d'aquesta secció.

La notícia es presentava amb entusiasme i amb caràcter quasi d'exaltació de la natura a l'alta muntanya. Presentar una activitat multitudinària a la vall de Núria com una forma de valorar la natura és exactament capgirar els termes dels fets. És, en definitiva, una subtil manera de fer veure, aprofitant l'excel·lent marc del paisatge de muntanya, que practicar activitats esportives col·lectives a la natura és positiu i plausible.

Quasi no gosem exposar el que opinem sobre això. Veure corredors pels cimals del Puigmal, en aquest terreny ja tan descarnat pels factors ambientals -tot i que els esquistos solen evolucionar prou bé-, és colpidor i fins i tot escandalós.

Hem de fer el capgirell
Ho hem expressat en altres llocs. Cal capgirar les percepcions que tenim en aquestes qüestions i reconèixer públicament que el medi natural no és l'apropiat per fer pràctiques esportives col·lectives, si el que es vol, és clar, és posar en pràctica de debó un mínim de respecte per la natura i anar una mica més enllà de tòpiques i copiosament magrejades declaracions que no fan res més que mantenir el caliu de la fornal de la fatuïtat i l'ostentació d'una mentalitat i consciència que, si tinguéssim de veritat, no caldria pas esventar.

9 de juny del 2019

Germen i germinació d'una mongeta

Els assajos de sembra de llavors són molt interessants i tenen un gran valor educatiu. Són ideals per a fer didàctica empírica sobre vegetals i tenen un potencial misteriós capaç d'encaterinar a qualsevol, no només a la canalla. Això sí, la canalla té una capacitat per copsar detalls que després, amb la maduració hormonal, s'erosiona tant que de vegades sembla que els adults no sabem veure allò que tenim davant.
Manllevant-ne l'expressió de l'escriptor de Sueca,  'el descrèdit de la realitat' es va aprofundint a mesura que anem creient, il·lusòriament, que els dies passats són una pèrdua.
FIGURA 1
FIGURA 1. ABLANIR LA COBERTA
Una mongeta blanca ronyó que ha estat en remull, amb l’embolcall –testa o episperma- ablanit, esberlat, mostrant-ne a l'interior part dels cotilèdons carnosos. A la part inferior -ventral- s’hi aprecia l’hílum, el senyal, semblant a un llombrígol allargat, deixat pel funicle, el pedicel o filet que unia la llavor amb la placenta. El que més impressiona de les llavors és la latència i la quiescència indefinida de l’embrió quan es troba dins de la llavor seca. En el període de latència la llavor resta durant un temps incapacitada per a la germinació. Aquest període augmenta la casuística de separació respecte de la planta mare. En la quiescència la llavor pot germinar, però només ho fa en condicions mesològiques adequades. El principal motiu de desvetllament de l’embrió –ruptura de la testa- és l’aigua i la humitat, sovint combinada amb escarificació, l’efecte d’àcids orgànics, etc. La durada de la dormició també pot estar internament preprogramada.

Estipes americanes viàries

Sant Julià d'Altura. Sabadell. 9.6.2019
Assagem de fer una passejada dominical per veure l'església de sant Julià, però la gran gernació concentrada i els camins terrers, poc aptes per a la cadira, ens decideix a fer-hi només una breu ullada. Això no obstant, aquesta breu ullada ha estat suficient per recollir dos temes que no deixen de tenir algun aspecte prou suggerent.
Abans, però, valdrà la pena destacar un fenomen social conspicu i interessant. Ens referim a les nombroses famílies que els diumenges i altres dies festius es congreguen en parcs de la riba del Ripoll habilitats per fer-hi menjars a la brasa -barbacoas-. Passen, d'aquesta manera, una folgada diada d'esbarjo a l'aire lliure i molt a prop de la ciutat. 

Retalló de fasci-graminetum d' Stipa caudata. Aquesta estipa és, a bell ull, inconfusible. Fa forres de gran talla, amb les tiges esteses a tot el volt. És enorme la profusió de flors de les grans panícules, corbades cap avall. Hi ha un barrancó a l'esquerra. Aquesta estipa necessita sòls profunds, frescos o humits. Aquestes han prosperat damunt mateix de la mota del barranc.

8 de juny del 2019

Ludwigia peploides a la riera de Caldes

Polinyà. Vallès occidental. 12-X-2018.
No parem, no, de constatar alteracions, perills i amenaces al nostre medi natural. La d’avui plana sobre el molt malmès i delicat medi palustre. S’han suscitat, però, alguns dubtes sobre l’entitat taxonòmica d’aquesta enoteràcia, donat que el tractament d’aquest gènere fet a casa nostra, fins fa un parell d’anys, podria haver estat desencertat. El cas és que el tractament de Bolòs i Vigo, a la Flora dels PPCC, on no hi consta el tàxon Ludwigia peploides, ha deixat petja, com és natural, a 'Flora Iberica'. Possiblement els autors van haver de refiar-se de les determinacions d’altri (vegeu més endavant). Però el tractament de Ludwigia ha estat revisat i replantejat en un petit estudi de dos botànics gironins, publicat el 2016, que ha introduït dubtes prou fonamentats sobre la presència de Ludwigia grandiflora al nostre país. Aquesta és la nota breu dels botànics de la universitat de Girona:
https://lh6.googleusercontent.com/NM9waODWQMsutRuR5k9gS68Jl7uw-6cvxnsQmATy_IPMGaJ1KcjldfIPnn9cePB4N7PyuKqJn3qXKEDgoHY9UkK3IgqJGYPOoXgmYqODnQk9BFcYnynb54UHxgVKhlQvUtg84oPK

https://lh4.googleusercontent.com/5nEy3OCbHDICWBCN_wNyvyhKNaJEFDAIL3AJTVHl2iL8_BnHMqRjblat2tQfWHR98uzcG02tXZ1An_-H2JUkLDpppDe6az3997ltNRSxDcKqzT-AC1Pq1DpHLmFaNilovFw30x32
Fals creixenar. Extenses masses amfíbies de Ludwigia peploides a la riera de Caldes, a l’altura de la carretera de Sabadell-Granollers. Vista de lluny, aquesta massa es podria prendre per un creixenar.

7 de juny del 2019

Romà Rigol

Sóc Romà Rigol Muxart. Vaig néixer a Barcelona el 1958, a prop de l’antic estadi del barça, el ‘camp de les Corts’.

De jove i a suggeriment del meu germà Albert, em vaig aficionar a observar els ocells i així també vaig començar a interessar-me per conèixer els arbres i els arbustos.
Som molts el que vam aprendre els noms de les plantes llenyoses amb les magnífiques guies d’en Francesc Masclans.

Vaig participar en diferents cursos sobre flora i vegetació, com a soci de la ‘Lliga per la Defensa del Patrimoni Natural’ (DEPANA) i del ‘Centre Excursionista de Catalunya’ (CEC).

Josep Nuet i Josep Maria Panareda, principals responsables del grup de botànica de la secció de geografia del CEC, em van donar, juntament amb  altres amics, les claus per observar millor els paisatges.

A còpia de trepitjar el terrer, als suburbis, camps, planes, valls i muntanyes, hem bastit un sentiment de difícil puntualització: l’estima per la terra. En aquest blog personal voldria deixar-hi testimoniatge d’aquesta estimació. Per raons d’estil en els textos utilitzo la pluralitat de cortesia.


20.8.2015















Benvinguda

En aquest blog hi tractem temes dels paisatges, la vegetació i  les plantes del nostre entorn. Al gaudi que ens proporciona el medi natural, entès en sentit ben ampli, incloent-hi, també, el medi humanitzat, hi afegim el gust i la necessitat de deixar constància del que hem viscut i de fer-ne algunes valoracions, conscients com som dels notables avantatges que té el repàs i registre de les experiències viscudes.

Sobre les virtuts del verb
Quan ens proposem escriure sobre el que hem viscut, fem, certament, un exercici de tipus formal, semblant als que solem fer diàriament quan, per exemple, ordenem els objectes que tenim en una taula o els que disposem en un maletí. Escriure significa ordenar i arranjar, en certa manera vestir, donar forma a les experiències viscudes. Però veure l’escriptura només com expressió o culminació de l’experiència és força enganyós. La mateixa escriptura és experiència i volem destacar, sobretot, que aquest és un camí de dues direccions, on el verb no és ben bé la nostra expressió, sinó que més aviat som nosaltres l’expressió del verb. L’escriptor de Sueca ho va expressar molt bé: “Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”.


NASCÈNCIA I BELLESA. A mesura que la mirada s’avesa a l’observació de les plantes, ens anem adonant, com més va més intensament, que els vegetals són la clau de volta imaginària de la nostra cultura, perquè les plantes són el substrat de bona part de tot allò que toquem, veiem i sentim. La Figuera Ficus carica és una d’aquestes plantes que ha acompanyat de sempre a l’home, fins i tot superant les difícils barreres de les toxines del nostre medi. L'estil de vida indefinit dels vegetals té una profunda atracció: la nascència i la renascència semblen permanents. Qui sap si les millors virtuts medicinals de les plantes no seran de tipus moral: ens ensenyen que la bellesa forma part de la vida i que en aquest negoci sentimental no hi ha altra inversió possible que no sigui el respecte i l’estimació.

El carro dels mots: molt més que vestir i agençar
Perquè quan reportem el que hem viscut, hem vist i admirat, oferim unes noves oportunitats a les nostres experiències: sorgeixen dubtes, preguntes, alhora que, il·luminades precisament per la carrandella de vacil·lacions, altres qüestions s’afermen i fins i tot sembla que, de cop, s’aclareixen. Llavors en adonem que ens crèiem que érem nosaltres, els que acomboiàvem el carro dels mots, però no, el carro dels mots no es deixa pas ensinistrar com un ésser mesell i ens imposa la seva llei. Així com nosaltres volem ser torsimanys, també els mots ens interpreten i examinen. Escriure sobre la natura exigeix acceptar la llibertat de pensament, però sense oblidar que el pensament no és del tot nostre, no el posseïm. El compartim amb els semblants i amb el carro dels mots, perquè aquest carro no és tan sols un vehicle, ni tampoc el nostre estatge. Així com la fàbrica d’energia química que és la fulla permet a la planta créixer, el carro dels mots és el que ens permet reconèixer-nos, recrear-nos –autotròfia- i, al capdavall, seguir creixent.

Dues direccions
El costum d’enfilar mots i d’apilar-ne els rengs el tenim ben arrelat. Volem incloure en aquest blog, a més dels documents que puguem anar bastint, alguns altres d’antics que, com les arrels a les plantes, potser li donaran un ancoratge més segur.

La necessitat de la cautela
Tractem matèries de les ciències naturals. En tota classe de qüestions, siguin relatives als paisatges, a les formes, a l’organografia, als noms de les espècies, a la fenomenologia vegetal, etc., se’ns hi poden escolar errades de tota mena, més encara considerant que l’autor d’aquest blog no és sinó un afeccionat autodidacte.

Volem suggerir, per tant, que aquelles persones, professors, estudiants, periodistes, etc., que tinguin la gentilesa d’aturar-se en aquest espai i vulguin pouar-ne alguna dada o informació, farien bé de contrastar-los adequadament abans de donar-los per bons. Així mateix, agrairem les esmenes i comunicacions d’errades que se’ns vulgui fer, sobretot considerant que un espai com aquest no pot deixar de tenir un aspecte de servei de caire social.


ESPECIFICITAT. L'afeccionat a les plantes pot esplaiar el seu interès en tota mena d'ambients. Fins i tot en els paviments dels carrers i voreres hi trobem algunes petites plantes, ben adaptades al trepig, cops i brutícia, que també tenen detalls atractius, si no prodigiosos. Alguns espais acullen una vegetació força específica i ben caracteritzada, com la d'aquesta salada, del conjunt de clotes salinoses de les Amargues, al sud d'Osca.

Sobre la terminologia
La terminologia botànica és molt exhaustiva i una part no gens menyspreable està sotmesa, com la de qualsevol altre camp, a revisions permanents. Aquest blog s’inspira en la voluntat de fer divulgació i didàctica de la natura, procurant insistir, quan sigui possible, en detalls o aspectes poc tractats, de manera que procurarem sempre aclarir el sentit dels mots que no són d’ús habitual, amb el benentès que les clarícies no es poden pas fer extensives als conceptes més elementals, per exemple tija, pètals, etc.

No renunciem, però, a l’ús de la terminologia específica del camp de la botànica, d’una banda perquè és bo i útil intentar ajustar-se al significat estricte de les paraules, i de l’altra perquè confiem que no ha de representar un destorb o entrebanc per a la lectura, sobretot si els mots s’integren prou bé en el sentit dels temes i històries que es tracten.

Autoria
El contingut del blog, textos i fotografies, és propietat de l’autor, llevat que no s'indiqui una altra cosa; per fer-ne ús cal solicitar-ne el permís. Consignem la font de les imatges o d’altres materials, quan se n’inclouen en algun document.

Presentació de la secció 'Molses'

No fa pas gaire temps que ens hem posat a observar les molses amb una mica d'atenció i ho hem fet, sobretot, perquè hem pogut comptar amb l'ajut dels amics Cèsar Pedrocchi i Miquel Jover.
Les molses i les hepàtiques són plantes petites i herbàcies; quan estan hidratades solen ser tendres, blanes, mancades de teixits endurits, si bé la tigeta de vegades és tenaç i resistent.

L'hàbit de les molses crida força l'atenció. Solen formar coixinets, gespes i tapissos de tigetes i fulles més o menys aglomerades, ben sovint densament serrades, de vegades, les que ramen profusament, una mica entrelligades, de manera que suggereixen tenir, per la forma de creixement, un caràcter col·lectiu. Aquestes masses de petits òrgans arramadats són molt apropiades per estatjar, el més temps possible, l'aigua o la humitat capturada.

Tal com passa amb els cormòfits perfeccionats -els briòfits presenten diversos graus d'esbossos de cèl·lules vasculars, com suggereix l'apel·latiu protocormòfits que utilitza, en alguna publicació, Xavier Llimona-, hi ha espècies prou ben caracteritzades, morfològicament, per a ser reconegudes fins i tot a bell ull. Però moltes altres espècies, i fins i tot grups i gèneres sencers, ofereixen dificultats de determinació que només els experts poden superar, i encara amb l'ajut d'aparells de microscopia.


CÀPSULES. Les molses es reprodueixen per espores que es formen a l'interior de càpsules més o menys fusiformes, en aquest cas d'una plenitud suggeridora de gravidesa. La de la dreta de la imatge és completa i mostra part del pedicle -seta-, el ventre -urna-, la caputxa -caliptra- translúcida i fesa d'un costat, en forma de guardabescoll, i, coberta per aquesta caputxa, la tapadora, llargament afuada, l'opercle. La caliptra és una romanalla de la camisola que envolupa l'esporòfit durant el seu desenvolupament. La càpsula del mig, sense la caliptra, mostra l'opercle d'extrem afuat, com un llarg xumet. En la de l'esquerra, sense la caputxa i la tapa, s'hi aboquen unes peces estretes i llargues; són les dents del peristoma -'al voltant de la boca'-. Aquestes peces es despleguen cap a l'exterior quan es deshidraten, en temps sec, per a permetre l'eixida de les espores.
En aquesta secció hi recollirem alguns exemples de la flora briològica que no ofereixen gaires dificultats de reconeixement i procurarem donar prioritat a la descripció bàsica de l'hàbit i dels fil·loides. Les fulles de les molses van inserides directament a la tigeta o caul·loide i s'anomenen fil·lidis -'fulles petites'- o fil·loides -'semblants a fulles'-.

Molses i hepàtiques poden oferir un aspecte extern semblant i sovint es barregen, en estret veïnatge. En les molses els fil·loides s'insereixen al voltant dels caul·loides, en espiral, en diversos ortòstics; en moltes hepàtiques es disposen, en canvi, en un sol pla, de manera que són dorsiventrals -tenen un dessobre i un dessota o dors i ventre.

Obrim aquesta secció, per tant, no pas amb la seguretat i la fermesa de l'arbre madur que ha arrelat bé a la terra, sinó amb la il·lusió de veure créixer un embrió que fa tentines vacil·lants, a la recerca del petit clos que l'ha de protegir i nodrir.

El plantatge gros

Els plantatges tenen un munt de característiques interessants: propietats medicinals reputades; una morfologia que ha motivat una permanent revisió, ara molt actual, de la posició que ocupen, en la sistemàtica vegetal; espècies escampades en ambients diversos; notable adaptabilitat a condicions peculiars, llocs salinosos, ruïnosos, pisonats, calcigats, pedrosos...

Les observacions s'han fet en exemplars arrelats en alguns testos de la nostra terrassa, a Barcelona. La remarca és interessant de fer en espècies de cicle variable, com en aquest cas. Això no obstant, també hem aprofitat material d'altres llocs -codolar de llera de riu-, sobretot fruits. Els ocells són el principal vector de difusió de les plantes en aquests llocs; disseminadors de fruits, llavors i propàguls. L'ornitofauna és canviant, segons les estacions. L'hivern és, amb diferència, l'època amb més visites d'ocells. Els més habituals són el pardal, culroig, el pitroig, el passabardisses, la merla i família -merlot i merloquins, segons l'anyada- i  l'estornell.

En el text que recollim hem fet atenció a alguns aspectes de la morfosi i el temperament -etologia vegetal- de Plantago major, hàbit, fulles, flors i fruits. Quan integrem observacions de diferents aspectes, ens introduïm en l'esbós de la manera de ser, el temperament d'una planta.

En aquest enllaç podeu accedir al document dedicat al plantatge gros en format de Word.

6 de juny del 2019

Presentació de la secció 'Erosió'

L'any 1979 l'editorial Ketres va publicar el volum 'Geografia física dels Països Catalans', una obra col·lectiva encapçalada per dos autors il·lustres, el geòleg Oriol Riba i el fitòleg Oriol de Bolòs. És tracta d'una magnífica síntesi geogràfica, de la vegetació i dels principals grups d'animals. En el capítol titulat 'Els sòls dels Països Catalans' hi ha una fotografia feta el 1973 per Josep Nuet, un altre dels autors, que recull l'escorranc d'erosió que hi ha ben a prop del cim camús del Matagalls, al Montseny, provocat pel trànsit de motos de trial, en aquells temps trobadisses en qualsevol punt del massís. Nosaltres mateixos les havíem vist circular per aquest puig, per la bonica careneta del Samont i altres espais destacats. 
Del llibre esmentat al text.

Per què aquest exemple?
Perquè ens ofereix dos aspectes que trobem de força rellevància. Primer, la ferida. L'excursionista que pugi a aquest cim tan popular hi trobarà, passats ja més de 45 anys d'aquella imatge i d'aquella denúncia, la mateixa ferida oberta, el solc del xaragall incoherent, pedregós i despullat de tota vegetació. L'aglevat que formen les herbes cespitoses dels prats de muntanya és una construcció superficial, delicada, sobretot si es trasbalsa el nivell d'arrelada. Hi concorren les forres d'arreletes de poca fondària, esteses pel subsòl de tal manera que fan una xarxa més o menys contínua.

La denudació natural, pròpia dels llocs elevats i exposats sense atenuants als factors meteòrics, a més dels pecuaris, no permet que s'hi pugui formar un sòl gaire profund. Qualsevol intervenció que escapci -Bolòs solia escriure 'sòls decapitats'- aquest nivell superior del sòl, provoca la destrucció de la xarxa de rizomes i arrels. El sòl així desprotegit queda exposat a l'acció dels elements atmosfèrics, particularment, en els llocs elevats, l'abrasió de les partícules remogudes pel vent intens; el prat va a recules i finalment s'hi instaura una ruïna total del prat.

Per als que invoquen que 'no s'hi pot fer res' 
Ara, el segon aspecte rellevant. Que sapiguem, les motos ja no circulen per aquest cimal. Es procura vetllar pels espais més emblemàtics. Aquest cas ens ofereix un exemple d'un petit canvi en la gestió, però sensible, que té força repercussió en el paisatge. Com de costum, el primer canvi i el més important, perquè té el potencial de poder desencadenar un canvi en el medi natural, interpel·la i involucra la voluntat. Cal, en primer lloc, voler canviar, per poder millorar.

Prioritats mal enteses
En la cursa que va del Matagalls a Montserrat hi tenim un altre exemple interessant. En les primeres edicions els participants pujaven al Matagalls per iniciar-hi la cursa. Creiem que actualment i donada la nombrosíssima congregació que s'hi aplega, la cursa ja no comença al cim.

Com pot ser que en un parc natural bigeogràficament tan valuós, tan emblemàtic, com solem dir ara, com el Montseny -per no entrar ara en el cas de la Serra d'or-, s'hi organitzi una cursa popular multitudinària? La pregunta no ofereix gaires alternatives. Només pensem en la natura a darrera hora i en darrer terme. Un amic ens ho diu de forma ben clara:"Els parcs naturals sovint sembla que no s'hagin fet per a protegir, i protegir vol dir limitar".

Activitats esportives a la natura
Actualment el trànsit de bicicletes esportives pels camins i senderons de les serres costaneres ha assolit una intensitat extraordinària. En molts casos s'infringeixen les normes establertes pels gestors dels parcs naturals, però no sembla que tampoc això preocupi gaire a ningú.

En algunes zones i particularment al sector granític i saulonós del sistema mediterrani septentrional -serres de Marina i del Montnegre, a frec de les àrees mes poblades del país-, s'hi formen escorrancs erosius de gran activitat, sobretot en els vessants de fort pendent. 

Si realment hi hagués la voluntat de respectar i protegir el medi, aquestes activitats mai no haurien estat permeses. Per ara la realitat és aquesta: ens creiem que el més normal és considerar el medi com l'escenari de les nostres activitats esportives. Aquesta impressió ha arrelat amb força a la societat, però potser el més greu és que els gestors que haurien de vetllar per protegir el medi natural no han fet res, o quasi res, per impedir-ho. I el subterfugi del 'no s'hi pot fer res' creiem que ja no se l'empassa ningú. 

Dedicatòria 
Ara que tot sovint i per les presses que tenim quan embastem les idees, confonem els termes i el sentit de les coses, volem fer una dedicatòria a tots aquells, grans i petits, nens, nois, joves i adults de tota mena, de l'agent rural que vetlla per guardar un espai o una espècie al menut que gaudeix tocant la terra i el plançonet, quan ajuda a enterrar-lo, en una plantació popular, a tots aquells que treballen, gairebé sempre moguts només pel poder de la consciència i la convicció, per denunciar i impedir els atacs i agressions que quotidianament infligim al nostre entorn. Perquè quan aquest divers i escampat col·lectiu de persones s'escarrassa, molt sovint silenciosament, quasi sempre anònimament, per vetllar i protegir el nostre entorn, ho fa per a tots nosaltres, per a tota la societat, perquè vetllar per la natura és vetllar per a qui ens alimenta i protegeix a tots i per a qui, a més, ens ofereix una inestroncable font de gaudi i joia.