22 d’agost de 2021

Labiades i altres herbes de Ciuret (Ripollès)

Recull del dissabte 7 d'agost, d'un passeig fet amb l'amic Jordi Cebrián, pel camí que porta, pel vessant migjornal del Turó del Pla de la Creu, al coll de Ciuret i Ras de la Collada, pastures que ens van oferir folgat lleure per a fer un mos. Us recomanem, per a tenir una altra visió del passeig, la visita al blog del nostre amic: 'Fitoderia,flora catalana'.
La fotografia ofereix una imatge arquetípica del paisatge de la regió, la combinació de tres elements ben diferenciats, les bardisses que termenegen les passes del vaquí; les rases pastures, convenientment clapejades de buines suculentes; i els frondosos boscos de faigs brancatibats, fidels testimonis d'una humitat atmosfèrica que nosaltres, passants ocasionals, botanòfils temporers, no podem valorar.
La Catalunya humida. Som molts, possiblement, els que hem estat fidels lectors de la clàssica "Geografia de Catalunya" publicada per AEDOS (vol I, 1958), obra que va comptar amb col·laboradors tan eminents com Pau Vila o Oriol de Bolòs. Aquests i altres autors tenien la rara qualitat de la claredat i la senzillesa. Recordeu allò de 'les unitats de relleu'? Aquesta expressió l'hem trobada, després, aquí i allà, repetida molts cops. És un encuny de Solé Sabarís? Potser sí.
En aquesta clàssica geografia hi ha dues categories interessants: 'la Catalunya humida' i 'la muntanya oriental humida'.
Aquest estiu xardorós i calamitós hem passejat per alguns punts del Ripollès, per Sora, pel torrent de la Masica, llocs que han tingut escanyolit reflex en aquest espai, i per Ciuret, el llogarret que avui ens ocuparà. Tots són espais de 'la Catalunya humida', regió capaç de mantenir, fins i tot en crisi hídrica severa com la d'enguany, una certa frescor en el paisatge. No hi insistim més, perquè el lector curiós podrà trobar, en les cròniques d'aquests llocs, alguns llucs prou justificadors d'aquest adverbi que ara pot semblar-nos fins i tot apaivagador: 'humida'.
La regió de 'la muntanya oriental humida' té un clima mediterrani pirinenc amb precipitacions mitjanes anuals de l'ordre 1000/1200 mm; a destacar que els màxims pluviomètrics d'aquesta regió solen ser estivals, detall de gran importància a l'hora de valorar aquest manteniment estival de la verdor.
Així doncs, a la regió de la muntanya oriental i en especial al Ripollès s'agermanen, amb maridatge complex, dues regions naturals -biogeogràfiques-, la mediterrània i l'eurosiberiana. 
Thymus serpyllum L..
Aquesta campaneta tan esprimatxada porta el nom, un punt sorprenent, de Campanula rotundifolia L. Diem sorprenent perquè, ja florida, les fulletes rodones, cas de dur-ne, ja s'han marcit i han caigut. Les flores que consultem recullen el caràcter efímer de les fulletes basals, més o menys rodonenques o cordades.
Ens trobem amb un altre cas de planta amb subespècies que no sabem o podem determinar amb seguretat. Alguns cops, no pocs, les guies de discriminació, al nivell infraespecífic, són malsegures o poc precises. En fem un esbós.
Planta pluricaule, amb tiges ascendents simples, cantelludes, no ramificades, pluriflorals, ara en flor, amb les fulles inferiors marcides, regirades cap avall quan es desanimen, més endavant esfulladisses. Les fulles són principalment llargues i estretes, linears, de manera que l'aspecte és graminoide, però les de la part baixa són diferents. Semblen decurrents, sense ser-ho de debò, perquè el pecíol queda alineat amb els filets dels cantells. Si n'ha fet de rodonenques, de les que, segons les flores, són basals i ixen en primer lloc, ara ja no se'n troben; sí que n'hi ha de les que fan la transició entre les basals i les mitjanes o superiors. Són més o menys lanceolades, inferiorment atenuades, en llarg pecíol, amb les vores dentades. Poden recordar una fulla de camedris estiregassada. El calze és glabre -aquest detall portaria, amb les claus de 'Flora Iberica', a la subespècie rotundifolia-, de superfície una mica boteruda. La planta és glabra a la part superior, però les fulletes inferiors, que diem transicionals, en esguard del fet que tenen un forma intermèdia, entre les hipotètiques basals, rodonenques o cordades, i les superiors, linears, són molt hispiduloses al revers i al pecíol, que és ciliat i una mica papil·lós.
Seguint la 'Flora dels Països Catalans' ens encararíem, més aviat, a la subsp. catalanica (Podlech) O. Bolòs et J. Vigo -la mida de les dents calicinals, inferior als 4 mm, i l'estil exsert, anirien cap aquesta opció-, força estesa a la regió nord-oriental; com passa ben sovint, a 'Flora Iberica' la nomenclatura canvia, amb el curiós detall que li donen preferència a un nom precisament recollit en aquella flora, però en nota a peu d'article i amb una combinació diferent, altre detall curiós. Vegem-ho. La nota de la 'Flora dels Països Catalans', amb cos inferior al del text normal:
"ssp. hispanica (Willk. i Willk. et Lange) Rivas Goday et Borja ex O. Bolòs J.Vigo, C. hispanica Willkomm in Willkomm et Lange, Prodromus Florae Hispanicae 2:291, Stuttgartiae 1868, és una raça castellana, intermèdia en molts dels caràcters entres les subespècies catalanica i aitanica."
I el nom tal com consta a 'Flora Iberica':
"subsp. hispanica (Willk. i Willk. et Lange) O. Bolòs & Vigo, Flora Països Catalans 3:661 (1996).
De manera que consignen el nom de la flora catalana però amb una combinació diferent. En la relació de sinònims d'aquest tàxon hi consignen el nom tal com el recollim en primer lloc, en proposta de Bolòs i Vigo publicada a 'Collectanea Botanica' Barcelona, 14:101 (1983).
Retall, a baix, de la publicació esmentada, on Bolòs i Vigo publicaren la nova combinació del tàxon de Dieter Podlech.
Tot plegat suggereix que els botànics han aconseguit laboriosament soscavar o desmentir allò de que posar noms a les coses serveix per a entendre's millor. És un problema endèmic de les flores, afectades irremissiblement d'una obesitat nomenclatural morbosa. Però, ben mirat, d'acord, és millor consignar la sinonímia i amb ella les equivalències que no contribuir a la confussió deixant noms en una situació d'indeterminada orfandat.
Retall de la primera plana de l'article de Josep Vigo i Joan Vallès 'La nomenclatura botànica i els noms catalans de les plantes'.
Seseli montanum L., espècie i gènere que coneixem molt poc.
Galeopsis tetrahit L., labiada eurosiberiana que té un lòbul o digitació de distribució, al territori català, força coincident amb l'anomenada, gràficament, dorsal pluviomètrica oriental.
Moltes labiades són piloses, a les tiges, fulles, bràctees, calzes, etc. Galeopsis tetrahit L, detall de l'indument heteròtric: pèls enravenats setacis, pluricel·lulars; pèls glandulosos, amb caparrons de color atropurpuri; pèls curts, aplicats, adpressos, disposats en rengs oposats, al llarg. Sembla que els pèls glandulars són més abundants a prop de les inflorescències (vegeu 'Flora Iberica').
Aquest clavellet també té fillols infraespecífics. Dianthus seguieri Vill. subsp. gautieri (Sennen) Tutin, possiblement -tiges pluriflorals. Aquest clavell de Séguier és endèmic de la regió oriental catalana, del Maresme al Vallespir.
Botanòfils esnarigats. Més aviat ens agrada ficar-hi el nas, però en aquest cas no ho podríem pas dir; una amiga, no fa gaire, ens deixà en evidència, quan ens ensenyà com en són de flairoses les flors d'aquest clavell de pètals esqueixats. Bufa!, tants anys sense saber-ho!. Ho recullen puntualment, en canvi, algunes flores de referència.
Dianthus hyssopifolius L. Mercè Bernal, Félix Muñoz i el veteraníssim Laínz (1923!), autors del gènere a 'Flora Iberica', hi van subordinar el D. gallicus de Persoon. Manuel Laínz, sacerdot jesuïta, li va dedicar a Josep Vigo, ab amicissimo, un tàxon proper a aquest clavellet d'olor, propi, precisament, del rodal de muntanyes -serrat de la Canya- del bressol del botànic català.
Inula conyza DC.
La Cerverina Catananche caerulea L. Sembla que antigament se li atribuïen qualitats afrodisíaques. Utilitzada en jardineria, hi ha llucs, en el mapa de distribució del BDBC, d'haver interferit, aquest ús, en la distribució natural de la planta. A la segona imatge d'aquest recull hi veiem el detall de l'involucre argentí, bonic i durador, apreciat en el camp de la flor ornamental.
Crespinell gros Sedum sediforme (Jacq.) Pau de flors blanques; tija ajaçada, decumbent, possiblement amb capacitat radicant.
L'observació de la flora és una activitat amena i entretinguda. De l'amistat amb les plantes tothom en surt beneficiat.
En Jordi ens ensenya aquesta planta, una altra labiada que, més endavant, trobarem florida. Fullatge gravat, a la manera del de la tintillaina.
Stachys alpina L.
Infructescència de Laserpitium gallicum L. Els mericarpis duen 4 ales blanques, dues de marginals i dues dorsals.
Chamaecytisus supinus (L.) Link, consignat però sense fer-ne cap comprovació.
L'Orenga Origanum vulgare L. és una planta relativament abundant. Engreixa la llista de labiades florides.
Cecidis en forma de bola, ara de color d'oliva, després tirant a ocraci, en brots d'un jove roure Quercus sp. A la foto de detall hi veiem una larva a la cambra central. Andricus kollari Hartig, de la família Cynipidae.
Geòfit.
Leucanthemum vulgare Lam. subsp. pallens Briq. et Cavill.
Cípseles d'aquesta margarida, amb 10 costelles mixògenes -secreten mucílag. Vegeu-ne altres imatges en aquest capítol: 'Praderies de raigràs a Solallong'.
Traient roures i boixos per a cremar.
Teucrium chamaedrys L. Les flors d'aquesta labiada fan un sol llavi, eixamplat d'un costat i estretit de l'altre, com una petxina.
Cuscuta epithymum (L.) L.
Agrostis stolonifera L. en flor. És interessant veure'n el mapa de distribució a la 'Flora dels Països Catalans'. Present pràcticament a tota Europa, en dispersió contínua!.
Espiguetes petites i simples d'aquest Agrostis blanc. Glumes consemblants, de tons violats, piloso-escabroses al dors; espícules monoflorals; lemma més petit que les glumes, de color verd clar, aparentment -ens cal més lluc!- amb 5 nervis; pàlea present, membranosa, molt tènue.
Romegueró Rubus caesius L. en flor. Els estams es van estenent cap a fora i les anteres passen, en madurar, aparentment, del color blanquinós al porpra.
Als replecs i espais més ombradissos, a l'ombra dels faigs de capça més grossa, l'evaporació hi és molt atenuada; la humitat de rosades i pluges hi té una persistència sorprenent, més ara, quan, als espais oberts, les solrajades estivals són tan inclements.
Crida per una clarícia. L'enoteràcia Circaea lutetiana L., molt higròfila, delata la humitat d'aquest racó. Linné dedicà aquesta herba a Circe, la fetillera que ensarronà Ulisses i els seus mariners. A més, el 'Corpus de fitonímia catalana' recull els noms herba de les encantades i herba dels sortilegis. Que sapiguem, no se li reconeixen a la planta qualitats medicinals ni inspiradores. Llavors, en què es fonamenten el nom de Linné i aquests altres? Agrairem qualsevol ajuda per a desllorigar aquest catxapó.
Salvia pratensis L., una altra labiada florida, aquesta molt comuna.
Imatge que incloem a tall d'inventari: al centre, Salvia glutinosa L. en flor. Relativament comú en aquesta regió nord-oriental, aquest tàxon, mesòfil o meso-higròfil, es considera bastant rar (BDBC).
Una altra labiada pelosa, planifòlia, florida: Orenga borda Satureja vulgaris (L.) Fritsch. (= Clinopodium vulgaris L.).
Si feu un passeig per qualsevol lloc d'aquesta regió, hi trobareu, per les vores dels camins, manta peus d'aquesta composta, una d'aquelles que formen laberíntics complexos taxonòmics, deguts a la flaca, pròpia del gènere, per les aventures reproductives: Centaurea jacea L. subsp. vinyalsii (Sennen) O. Bolòs, J. Nuet et J. M. Panareda var. cadevallii F.Q..
Per això que dèiem, de possibles expressions d'ascendències remotes, sembla que és habitual que en l'involucre d'exemplars d'aquest tàxon hi hagi, a més de les bràctees normals, un punt cartàcies i de vores esqueixades, alguna o algunes de pectinades, com en aquest cas, que només en duia una.
El vidranès i aquest sector de Ciuret és país de fagedes. El faig té valor bioindicador, que diuen: humitat atmosfèrica elevada, deguda a estatges nebulosos persistents, episòdics o recurrents, factors aeris que el passant ocasional no pot valorar.
Teucrium pyrenaicum, en una marga friable, com són les margues blavisses o grises de la regió. Aquesta roca sedimentària eocènica es desintegra o esbocina quan s'exposa a les condicions atmosfèriques. Creiem que hi pot haver exsudats de carbonats que tenen l'inconvenient de segellar la superfície, amb tot de problemes associats a aquest aglutinant mineral. Sigui com sigui, és prou sabut que aquest material, les margues, té un llindar d'erosió crític que acaba produint la decapitació del sòl. Les margues denudades no es tornen a poblar fàcilment; és un substrat amb molta tirada a la solsida superficial.
Milfulles Achillea millefolium L.. És bonic comprovar com el conjunt parcial, cadascun dels capítols de flors, s'assembla tant a la unitat, a una flor de pètals estesos, mercès a l'aspecte corol·lí del conjunt de les cinc flors marginals ligulades; anant més enllà, aquest aplec complex evoca el de les umbel·líferes, de flors pentàmeres i de pètals tot sovint arrodonits. Semblaria que és una forma antecessora del capítol gros, amb corona de lígules, que té, per exemple, el gira-sol; per aconseguir-ho només caldria transportar les flors ligulades a la perifèria de la inflorescència corimbiforme i aglutinar els capítols.
Si el capítol és un aplec contret de flors, aquí hi tenim un aplec contret de capítols que podrien, per coalescència, com dèiem, encaminar-se a formar-ne un de gegant. Un cop més, entre la part i el tot hi ha afinitats molt subtils.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol