Josep Vigo i l'estil de l'arbre

Ahir, 2 de desembre, vam fer la presentació del llibre de Josep Vigo ‘Geografia particular’. Es va omplir l’aforament de la sala, actualment limitat a 40 persones. Dono les gràcies a tots els assistents i de manera especial als ponents, Xavier Llimona, Joan Vallès i Josep M. Ninot, que van exposar la seva visió personal del llibre, es podria dir gairebé una interpretació elaborada.

Però també vull reconèixer el suport del personal dels serveis de comunicació d’algunes entitats que han ajudat sensiblement a donar més abast a l’anunci d’aquest acte, en especial l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Botànic de Barcelona. Tot plegat són senyals inequívocs de l’estimació que és capaç de despertar, en moltes persones, en molts de nosaltres, en Josep Vigo i les seves valuoses obres.

I amb això aprofito aquest espai per a dir-li: moltes gràcies, Josep. Sembla que és bo que puguem acceptar les expressions d’estimació dels qui senten el natural caient per fer-les, sense sentits ‘catufolaris’, per a dir-ho amb aquest curiós adjectiu (nota) que possiblement ell hagi encunyat, a la pàgina 192 del seu llibre ‘Geografia particular’.

En acabades les intervencions dels ponents, en Josep Vigo va fer, per petició insistent dels membres de la taula, un parlament molt breu. En darrer terme va expressar una idea que li hem sentit altres cops. Si de tot el que es diu hi ha una petita part, per petita que sigui, que arriba a ser útil a una petita part, per petita que sigui, de l’assistència, podem donar-ho per bo. I això recorda molt a algunes expressions de la natura, per exemple la fecunditat de molts arbres.

Per exemple, aquella gran alzina que, fent la partió entre uns camps i rebent la llum dels quatre vents, amolla al terra moltíssimes glans. Ja serà molt si d’una d’aquestes glans, potser escapada de l’ombra de la capça de la mare llavorera, en surt una alzineta. Quan tendim a creure que les altres són fruits perduts, potser no ens adonem prou dels molts beneficis que escampen, per a tota la comunitat, ocults al nostre esguard; així mateix passa amb els mots, que, lliurats a eixam, no hauríem de donar mai per perduts.

Joan Cuscó, en nom de l'ADENC, fa a mans de l'autor un obsequi de recordatori de l'acte, una cullera obrada en boix viat. Ja se sap, quan el jovent rep la clàssica admonició 'gent jove, pa tou', pot recórrer legítimament a la fonamentada locució 'gent gran, cullera de fusta'.

Agraeixo a Bego Masdefiol, Cèsar Pedrocchi, Àngels Camallonga i Mireia Calvet la cessió de les fotografies.

Nota: com sabeu, catúfol o caduf és cadascun dels calaixos d’una sínia. Però també significa embolic, en accepció menys coneguda. Derivar-ne un adjectiu, d’aquest mot, sembla una originalitat, diguem-ne una altra, d’en Josep Vigo.

El paisatge banalitzat: adeu-siau jonquereta

Avui voldríem posar un petit exemple d'un fenomen molt gros que, a més, té més brancs que les flors de les umbel·líferes.

Dysphania pumilio (R.Br.) Mosyakin & Clemants, un nou blet per a la flora de Sant Llorenç del Munt

Va ser trobat, en un areny som i grosser del sot Sabater, als caients llevantins del massís de Sant Llorenç del Munt, un grupet de peus del blet Dysphania pumilio (R.Br.) Mosyakin & Clemants. Fotografies del 24 d'octubre d'enguany.

Remitjons tardorals de Sant Llorenç del Munt

Ens passa sovint, que en les nostres passejades prenem apunts i imatges que, per elles soles, no arriben a fer un aplec o un report prou equilibrat. Més encara considerant que tenim tendència, possiblement predominant, per atendre a petits detalls. D'aquí ve això de 'remitjons'. Els d'avui són de dues passejades tardorals per Sant Llorenç del Munt, concretament del sector del sot del Sabater, la carena de l'Illa i el bagós sot de Matalonga, o sigui els vessants llevantins del massís, tributaris del riu Ripoll, que darrerament hem trepitjat per a preparar una activitat de DEPANA.

Presentació de 'Geografia particular', de Josep Vigo

                     

PRESENTACIÓ

El dijous dia 2 de desembre es farà un acte de presentació del nou llibre de Josep Vigo 'Geografia particular. Llocs, paisatges...mirades", a la sala d'actes principal de la Biblioteca Vapor Badia, a les 19 h., a Sabadell.

PARTICIPANTS

Presentarà l'acte qui signa aquestes ratlles. Parlaran Xavier Llimona Pagès, catedràtic emèrit de botànica a les universitats de Múrcia i Barcelona, micòleg i liquenòleg; Joan Vallès Xirau, catedràtic de botànica a la Universitat de Barcelona, especialitzat en estudis taxonòmics del genoma i en etnobotànica; i Josep M. Ninot Sugrañes, doctor en Ciències Biològiques, professor de botànica a la Universitat de Barcelona i investigador en els camps de la geobotànica, la diversitat vegetal i l'ecologia de les comunitats.

També hi haurà una intervenció de l'autor i els assistents tindran l'oportunitat, si ho desitgen, de dirigir-li algunes preguntes.

SERVEI DE LLIBRERIA

El mateix dia es podran adquirir exemplars del llibre, per gentilesa de 'Pagès editors' i de la llibreria 'La Llar del Llibre'.

Josep Vigo Bonada

és catedràtic emèrit del departament de biologia vegetal de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha centrat la seva activitat en la docència i els estudis de geobotànica. Es va doctorar amb l’estudi de la flora i la vegetació de Penyagolosa, el 1965. És coautor, amb Oriol de Bolòs, de la ‘Flora dels Països Catalans’, i, juntament amb d’altres botànics, de la ‘Flora Manual dels Països Catalans’. Impulsor i coautor dels volums dels ‘Manuals dels Hàbitats de Catalunya’. Ha rebut dos guardons de la Generalitat de Catalunya, la medalla Narcís Monturiol, el 1993, i el premi Medi Ambient, el 2010.

‘Geografia particular. Llocs, paisatges...mirades’

Josep Vigo Bonada. Pagès editors. 2021

‘Com que sempre he maldat per empeltar-me amb la natura que m’envolta, i com que entenc que el món no és pas tant una realitat exterior com la percepció i l’apropiació que en fem, aquests relats haurien de ser, ensems, fragments de natura i fragments de mi mateix.’

Articulat en 20 capítols de capçals principalment geogràfics o vegetals, aquest llibre és un recull, molt amè, d’experiències viscudes, impressions personals i valoracions de caràcter molt variat.

El lector no tarda gaire a adonar-se, però, que en els textos hi plana, soterrada o manifesta, una passió per la natura fonda i polsant, que interessa a tots els atributs humans, el coneixement rigorós i precís, el fervorós respecte pels éssers vius i la necessitat vital d’expressar-ho, ara amb l’exactitud del científic, ara amb la lleugera simplicitat del periodista, ara amb l’abrandat lirisme del poeta.

https://adenc.cat/calendari/presentacio-del-llibre-llocs-paisatges-mirades-de-josep-vigo-i-bonada/

Notificació a les abelles

Crec que per les terres ebrenques –ibèriques, dit a la llatina- encara ho podríem veure. Senyals de l’estimació que a pagès es té per les abelles. Davant del portal d’alguna casa d’aquelles comarcades hi havia vist un cossiol amb aigua i una fusteta surant-hi, però una mica capficada d’un costat, per tal que les abelles poguessin baixar-hi caminant, i beure sense perill. També recordo un home vell del barranc de la Caramella, regruat, però de tracte fi, com la seda, traient-ne una que pernabatia en un pot d'aigua, que potser era la del gatet. L'anomenava Menin; no sé com puc recordar-ho. Són senyals inequívocs d’un vell coneixement -crec que ara en diem ecologia-, amb poderós arrelament a la terra, que poc a poc, però de manera imparable, es va fent fonedís.

Suposo que poc s’ho podien imaginar, els apicultors, que als vells perills que sempre han planat damunt dels ruscos s’hi afegiria una vespa carnissera, vinguda de qui-sap-lo lluny, capaç d’encalçar, engrapar i matar les abelles com si res, tot menjant-se-les al moment, estremides, encara polsants. I tant li fa les vores com el mig. Mata d’igual manera les vespes i també festeja les flors de l’heura, voltada de borinots, abelles i mosques de les flors.

En aquesta imatge en blanc i negre hi veiem una parella de figures de dol amb capa, una amb cogulla, l'altra amb cobricap i emboç, comunicant a les abelles una mala notícia, la mort de l’amo de la casa (Etxeko-Jauna). La imatge és d’un caseriu del País Vasc. No en tinc més dades.

Sicyos angulatus L., nova per al prelitoral central

Vam trobar diversos peus de Sicyos angulatus L., relativament concentrats en el voral d'un camí, gairebé a tocar de l'escanyolida riera de Santiga (Vallès Occidental), sense aigua superficial en aquest tram. En una clariana de l'altra mà de la riera, profusament herbada, també hi vam veure alguns peus. Versemblantment podria haver-ne més, per la mateixa zona, però no ho hem comprovat.

Vinyes i olivets de Sant Joan Samora (Alt Penedès)

Al voltant del petit i higiènic veïnat de Sant Joan Samora hi ha, sobretot, vinyes. La majoria d'aquestes vinyes són de ceps en vas, els clàssics ceps de brocals lliures, no lligats a cap guia. A més, se'n veuen força d'aspecte revellit, de més de 50 o fins i tot 70 anys. En aquest temps de galopant escurçament dels torns de renovació, aquests ceps fan força goig. La verema ja ha passat. No en queda sinó algun bagot fresc i, sobretot, carrolls pansits que, si no són niu de floridures, potser encara podran alleujar la fretura de les grives i els tords viatgers, en el pas de tardor.

Josep Vigo, paisatges remembrats

Aquest estiu 'Pagès editors' ha publicat el llibre de Josep Vigo titulat 'Geografia particular', títol que expressa prou clarament quina importància tenen, per al botànic ribetà, les ciències descriptives i interpretatives del territori. Tal com ell explícitament reconeix,  ha dedicat bona part de la seva trajectòria a la botànica eixartada de la geografia: la distribució i descripció de les formacions vegetals, de les comunitats i de les espècies.

Aquest caràcter, essencialment descriptor, fortament ancorat en el rigor i la solidesa de l'empirisme, però també dolçament abrandat, al caliu del fidel amor al nostre terrer, és el segell de la personalitat de Josep Vigo, però també de la del seu mestre, Oriol de Bolòs.

☰

De la maduixera al garrofer. En el llibre 'Geografia particular' l'autor hi recull un pom seleccionat d'impressions de paisatges viscuts, tendrament deixatades per la perspectiva de la maduresa. En el text hi ha, infiltrats, un bon feix de versos d'estil bellament clàssic, expressió del batec íntim de l'autor.

Moltes gràcies, Josep Vigo, per compartir amb nosaltres aquesta selecció de la carenada de les teves experiències vitals, expressades sempre amb l'elegància del jonc i la finesa de la mostela.

☰

Presentació del llibre. El dijous 14 d'octubre es farà la presentació del llibre, a la llibreria Tòmiris. Desitgem que tingui l'acceptació que el seu autor, esquellada i nord dels botànics catalans, es mereix!

Romà Rigol

Chondrilla juncea L., màstic de caçaires i fil·lomania morbosa

Introducció. A la família de les compostes Compositae  (= Asteraceae) hi ha una pila de plantes que tenen totes les flors ligulades, és a dir, amb la corol·la unilateral, en forma de cinta o llengua (lígula, llengüeta).