Sobreempelt de sumoll o Penedès versus Bordeus

Diversitat. Com sabeu, hi ha una tendència, sobretot en joves agricultors, per recuperar varietats agrícoles que, per diferents motius, ja no es cultiven, es cultiven poc o molt poc.

Els motius d’aquestes fluctuacions, varietats que cauen en desús i d’altres que experimenten expansió i puixança, solen ser de tipus comercial. Se sol imposar la varietat que, essent de qualitat, a més gaudeix de bona reputació. Cal comptar, també, amb el miratge que sempre produeixen les varietats de bona productivitat i rendiment.

Vitis vinifera L.: unes florelles que es descofen

Durant l'epidèmia vam fer un capítol sobre les flors de la vinya, però en una vinya de marge de jardí. El d'avui és necessàriament molt semblant; teníem pendent de veure les flors de la vinya, però en els ceps d'un vinyet.

El reportatge el vam fer en unes vinyes de Parés Baltà, molt a prop del poblet de Pacs i a prop també de Vilafranca, el cap de la comarca vinyatera. Agraïm a Eva Salcedo i als altres membres del celler, sempre impecablement gentils, que ens hagin permès voltar pels vinyets i prendre les fotografies dels raïms florits.

Com que sobre les flors de Vitis vinifera ja ens vam esplaiar qui-sap-lo, en aquell capítol, avui hi afegirem molt poca cosa més, fora del reportatge fotogràfic.

Es diu que els peus masculins de la vinya tenen dues menes de flors, unes que només duen l'androceu i d'altres que, a més, duen gineceu rudimentari, vestigial o malreeixit; però que algunes flors, ocasionalment, poden arribar a fruitar i granar; sembla que una mutació d'aquests peus masculins hauria donat peus amb flors completes, hermafrodites.

Visions amb tallantó de les margaridoies de prat Bellis perennis L.(1): morfotipologia vernal

Observem alguns aspectes externs d’aquesta margaridoia. Són força interessants els aspectes relatius a l’hàbit i el tipus biològic, de caràcter força críptic, com és propi, d’altra banda, en plantes que tenen els òrgans persistents ocults o en bona part ocults. El mot hemicriptòfit ja és prou explícit. Certament, definir amb determinació el desenvolupament vital d’aquesta planta sembla cosa d’ocultisme.

Ara les hem cercades endebades, les rosetes d’aquesta planta. La  primera sèrie d’imatges -n'hi ha dues- correspon a l'onze de maig, quan hi havia unes esteses d’aquesta herba força conspícues i atractives. La sèrie final, la que ens ha servit per observar les plantes senceres, descolgades, és de la segona setmana de juny.

Si, com hauríem de deduir per les observacions darreres, de les fulles aplegades en braquiblastos ara ja no n’hi ha cap rastre, podríem pensar que en el repòs estival la planta no portaria res més que les gemmes del següent període vegetatiu, probablement ben arranades a flor de terra; això és habitual, si més no, en els hemicriptòfits.

Això ens portaria a suggerir una hipòtesi de fenomenologia: brotada tardoral o post-estival; vegetació hivernal; floració i fructificació vernals; marciment i repòs estival, l’estat actual a la primera estació que hem observat, un fenassar del Vallès.

Sobre la possessió o manca de tija, l’interessat podrà comprovar, a la literatura, que es considera un ventall de possibilitats força ampli: acaule, subacaule, ocasionalment caulescent... Tot plegat, aquesta aparent manca o dificultat de definició, tindria un bon bressol en dos punts a destacar: la menudesa de la planta i la possibilitat que hi hagi, en els poblaments d'aquest hemicriptòfit, abundor de peus encara no arribats a l’expressió de la plenitud vegetativa.

Florada de Jarava caudata (Trin.) Patricio Peñailillo (2002)

Passeig amb l’Olga per l’espai agrari de Gallecs.

Fa calor, però fem una tranquil·la i breu passejada d’observació del paisatge, sobretot dels sembrats, les espeltes i els mestalls –mestalls d’espeltes i de lleguminoses amb cereals.

Aquest capítol no és res més que una remembrança o, si voleu, l’expressió de la renascència de la natura: les plantes vegeten i fruiten, en cicles que poden evocar la figura d’una espiral o bé, la que jo prefereixo, la d’una roda de rodelles.

Perquè potser tindria motiu per donar-lo per esgotat, aquest tema, un cop publicada la monografia corresponent, però, revenint altra volta, aquesta estipa, amb una floració tan desplegada, m’adono que res no podem donar per esgotat.

L’avantatge és que, fet ja l’estudi de detall, em puc limitar a la notícia més essencial: consignar-ne la floració; la constatació del banc de llavors en estoc, al dedins de les tiges; i el record de l’origen de la planta.

Floració. Aquesta estipa fa unes tofes força espectaculars, per la gran talla i la desbridada producció de flors i fruits. 2 de juny de 2022.

La fitografia. Accessible per aquest enllaç.

Clistogàmia. Tema tractat a la fitografia i vist també en aquest capítol.

Molt fàcil. Per a ensenyar-li el fenomen a l'Olga va haver-n'hi prou amb aclarir-ne amb les mans una tofa; triar una tija vella, entre les més gruixudes, i llevar-la; passar el moll dels dits pel tram proper a la base, per a detectar-ne la infructescència clandestina; i esqueixar-la amb l'ungla. Infructescència, panícula granada de l'anyada anterior! A la primera! D'això se'n diu fer guardiola!

Origen i distribució. Donat que la nota de 'Flora Iberica' és molt ajustada, copiem-la:

"Bordes de caminos, herbazales y otras zonas ruderales; 0-250 m. V-VI. Chile, Uruguay y Argentina; naturalizada en el sur de Europa y Australia. NE de la Peninsula: [B] [Ge] [V] [Z]"

Text del volum XIX (I) Gramineae (partim) de 'Flora Iberica'. © CSIC. L'autor del gènere és Carlos Aedo. 

Els plecs que vaig dipositar a l'herbari de l'IBB els va revisar aquest botànic.

Trobada, doncs, a Saragossa, Girona, Barcelona i València. Els claudàtors indiquen al·loctonia.

Text i fotografies: © Romà Rigol

Apogeu d'herbes: espigues de queix i de marge als camps de Gallecs

Fins i tot els poetes n'han cantat les meravelles, de les herbes de marges i camins. Quan n'ensopeguem un de ben florit no és pas fàcil, de restar-ne indiferent.

Apunts de la cargola moscada Erodium moschatum (Linné) L'Héritier

Tema. Recollim i comentem imatges de la cargola ruderal Erodium moschatum (L.) L'Hér. Es consideren també alguns detalls específics de les flors.

Lloc. Les plantes són de Santiga, de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Vora herbada de l'aparcament.

Data. 6.5.2022. Les imatges de detall són posteriors.

Ecologia. Nitròfil i antropòfil. Vorals i espais antròpics marginals, abandonats i descurats. Característic de les comunitats ruderals de l'aliança Hordeion leporini.

Galeria del pèsol de secà Pisum sativum L.

En aquest capítol hi recollim una galeria d'imatges del pèsol de secà o proteaginós, de plantes en diferent estadi de creixent, de les més petites a les florides. S'anomenen proteaginoses les lleguminoses riques en proteïnes -sembla un terme d'agronomia.

Flors de Rosa pimpinellifolia L. subsp. myriacantha (DC.) Bolòs i Vigo

Capítol que recull, simplement i sense considerar-ne els detalls, la floració d'aquest roser, prou conspícua i atractiva com perquè no vulguem deixar-la passar.

Perquè les flors passen i algunes són molt passadores, de manera que són moltes les plantes, de tota mena, que no veiem florides durant alguns o molts anys. Cal ser al lloc i al moment adequat; i això no sol passar en els hàbitats que no solem visitar, que no ens queden propers, etc.

Però això és l'essència mateixa de la natura; res no es detura. La nascència i la renascència sovint ens sorprèn, com si res no hi hagués que les anticipi.

La màcula inhumana al Scillo-Fagetum

A Catalunya hi ha molts racons especialment atractius per als amants de la natura. Posem-ne un exemple: la Tosca dels Degollats, un gran bloc de travertí, tot corcat, amb precioses rastelleres de degotalls, al marge del riu Ges, al camí que comunica Sant Pere de Torelló i Vidrà, a Osona.

El moment de ‘les tapetes’ del faig

A la primavera s’obren els borrons del faig. Enguany, a la serra del Vidranès que hem visitat (vegeu el capítol dedicat al Scillo-fagetum primaveral), aquesta obertura començava a la setmana santa; dues setmanes més tard, el dia 1 de maig, la foliació ja era general, però no pas completa. Els arbres més endarrerits, aparentment els de les fondalades, encara es veien nuus, sense fulla.

☰

Els borrons del faig tenen un bonic color de coure o d’aram. Són llargueruts i aguts. Les peces externes dels borrons són les esquames gemmàries o catafil·les, fulletes esquamoses en bona part encavallades.

Els catafil·les guarden i emparen les gemmes hivernals. Quan aquestes gemmes s’expressen, a la primavera, els catafil·les s’obren i, completament mancats de la turgència que els animava, es mantenen al seu lloc però penjants, esllanguits i blegats, com una pelleringa.

☰

Mentre el nou brot es va desplegant, els catafil·les encara marquen, amb llangorosa passivitat, puntualment, el seu punt de naixença; fins que, finalment, es trenca aquesta connexió i cauen al terra, si no és que, en la seva caiguda, alguna branqueta o fulleta de més avall no els atura.

☰

Refús de l'embolcall. Que el faig fa fages i que, un cop seques, cauen al terra, com ho fan també, a la tardor, les fulles seques, és cosa prou coneguda.

Però ara, a l’inici del període vegetatiu, hi ha aquest altre deseiximent: si aneu a una fageda, pertot hi veureu, pigallant, clapejant o entapissant el terra, les esquametes seques dels borrons, les tapetes del faig.

Fulles penjants. El faig és un planifoli, però ara, quan les fulles novelles tot just s’acaben de desplegar, la capa de cutina que les impregna encara s'ha d'acabar de desenvolupar i la nervadura encara no està del tot injectada de la saba que haurà de permetre, molt aviat, mantenir ben tibada la làmina. Procés de turgència que, com passa a les ales de la papallona nounada, es completa amb l'exposició a la llum i l'aire.

☰

Sabadell

Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol