Verdet en el talús: Lejeunea cavifolia (Ehrh.) Lindb.

Gairebé en qualsevol lloc hi podem trobar crostes i verdets de mena molt diversa, d'aparença més o menys insignificant; però vistos amb una simple lupa de butxaca se'ns poden aparèixer tot de formes d'allò més interessants, insospitades, curioses, gràcils o simplement meravelloses.
I si d'altres cops no, si no hi veiem res que ens cridi l'atenció, res que desperti el nostre interès, potser serà bo de recordar que les discriminacions que habitualment fem, entre banal i interessant, atractiu i mancat d'encant, etc., són normalment arbitràries i absurdes.

☰

El lloc. Sot dels avellaners. Gallifa. Vallès Occidental. Alzinar amb marfull ric en briòfits. Barranc rocallós.

De vegades en els talussos hi ha força humitat, més o menys habitual, per exsudació o fluència lateral de l'aigua de les capes d'argila saturades.

Aquest verdet del talús, vist així, a bell ull i a distància, no ofereix cap bri de lluc sobre la seva natura.

Una alga de color taronja: Trentepohlia sp.

La natura ens ofereix moltes sorpreses; generalment no tenim prou consciència ni prou traça per a saber apreciar-les. Però probablement tots nosaltres tinguem algun lluc de llibertat que ens permeti, per exemple, aturar-nos i observar una branqueta entapissada d'una alga filosa, com aquesta.

Bidens frondosus L.: uns fruits molt agafallosos

No ens en vam adonar fins que anàvem de tornada cap a casa. És un fenomen ben conegut, consignat en tota mena de manuals dedicats a la botànica. Se sol designar amb el mot epizoocòria.

Agafar el tramvia al vol. Es tracta dels fruits enganxadissos o clavadissos que s'aferren o penetren en la superfície de tota llei d'agents mòbils, com ara la nostra roba, el pèl d'un animal, els guants o l'eina d'un jardiner, el plomatge d'un ocell o la roda d'un vehicle.

Dispersió. Qualsevol d'aquests agents o vectors pot actuar en la dispersió de fruits, accidental i aleatòria. Dispersió de fruits significa dispersió de plantes.

Un mecanisme molt comú. Avui veurem el mecanisme d'aferrada del fruit d'una planta al·lòctona molt comuna i estesa. I val a dir que es tracta d'un mecanisme que, amb moltes variants, podem trobar en moltíssims fruits i de plantes de les més variades famílies.

Rastelleres de punxes a contrapèl. Es tracta de dents, denticles, cerres, pèls, setes o espines, eminències fines i en punta, inserides fent un angle més o menys tancat, de manera que actuen com les dents o ganxos d'un arpó; la inserció en angle tancat n'afavoreix la penetració, alhora que n'impedeix l'enretirada o eixida, en venir les eminències a contrapèl.

Poncelles de tardor

Poncelles de tardor i ... res més? Doncs sí, res més o quasi res més. Som a la tardor i això vol dir, també, temps de flors, perquè és un període favorable per a una part de la flora mediterrània.

El lector sabrà reconèixer de quina planta es tracta; o podrà endevinar-ho. O potser no, però no hi fa res. Tendim a creure que saber el nom és una porta que tanca de cop, per a dir-ho en expressió plaiana. En realitat és una porta oberta, pràcticament el mateix que si no sabem el nom.

Sí, el nom té el caràcter fúnebre de l'etiqueta de museu, polsosa i ranciosa. El nom no importa gaire. Sovint no serveix sinó per atiar el foc que escalfa la vana il·lusió de creure que tenim les coses endreçades.

El que és realment emocionant i vital és el que és factible, el que evoluciona i s'integra, amb gran complexitat, en d'altres fenòmens, de tota mena d'escales.

Aquestes poncelles són un fenomen vital que creix i canvia. També la música avança i s'esbranca al voltant del temps, com una liana a l'entorn de l'arbre. La liana es replica i complica de tal manera que amaga l'origen que l'ha fet possible, quan, de cop, fa un gir que sembla retornar-la al temps primigeni, com la música esbargida retorna al tema principal de la sonata.

Qui, en aquest temps de tardor, quan el sol sembla que no ha perdut pas gaire virtut, faci una passejada per una màquia o un bosquet obert, podrà veure-hi tot de plantes florides, com, per exemple, el bruc d'hivern, el romaní, la gatosa o, si afinem una mica més la mirada, el resinós càdec.

Les de les fotografies són poncelles d'un faneròfit mediterrani molt comú. Aprofitem l'avinentesa, a més, per a convidar al possible lector que, si li plau, comuniqui amb nosaltres via correu, sigui sobre aquest lluc, que per ara no florirà, o sobre qualsevol altre.

Aquest lluc d'avui és un regraciament dedicat als lectors amistosos que tenen la gentilesa d'aturar-se en el nostre espai.

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Gemmes martinenques de Rhododendron ferrugineum L.

"Me trobarás encar entre pentecosteres, pins y bàlechs d'aquelles serres."

Lliris. 1914. Martí Jampy. 

El tema d'avui enllaça amb el capítol anterior, però, contràriament a aquell, és concret i d'abast molt més breu.
En una passejada per Ulldeter, feta l'endemà de sant Martí, vam veure que els nerets Rhododendron ferrugineum L. duien abundants gemmes apicals, boniques gemmes o borrons de raïmets florals.

El neret floreix a l'estiu, de juliol (juny) a l'agost. En alguns llocs es coneix amb el nom de pentecostera, per coincidir la floració amb aquesta celebració. Martí Jampy, el prevere i poeta de Castell de Vernet, al Conflent, el coneixia amb aquest nom.

De l'aparició tardoral d'aquestes gemmes de brots generatius no en podem dir res que no sigui merament especulatiu. Ens limitarem, doncs, a observar-les amb una mica de detall.

Amb el títol d'aquest capítol hem volgut aprofitar el santoral per a puntualitzar la temporalitat d'aquestes gemmes, perquè ens sembla que el més destacable és precisament l'aparició extemporània, o sigui fora de temps, estranya expressió que ens evoca, inevitablement, les divines suspensions, somnioses, de la música de Mozart.

Fora de temps... no deixa de ser una apreciació convencional. Hi ha algun motiu per a creure que els borrons haurien de culminar, invariablement, en flors i fruits?

☰

Rhododendron ferrugineum L. Família Ericaceae. Subfamília Rhododendroideae. Fulles, càpsules seques i gemma de brot floral. L'endemà de sant Martí. Circ d'Ulldeter. 12.11.2020.

Quatre llucs d'Ulldeter

Breu report d'un passeig pel circ d'Ulldeter que ens va portar fins a l'àmplia collada de la Marrana, entre el puig de Bastiments i el Gra de Fajol. D'acord amb la coneguda expressió: l'estiuet de sant Martí, fa una bonança, en ple novembre, que fins i tot sorprèn i es fa estranya. Queden enfarinades de neu a les parts més elevades i a les obagues, amb alguns vidres de gel al camí, d'escassa extensió, per la compactació del pas dels excursionistes.
En l'entorn, eminentment rocós, del conjunt glacial d'Ulldeter i Morenç, hi destaca el clapejat del verd intens dels pins i del neret, mentre els prats de festuques, de vitalitat estacional, estan ja secs i pallosos. Això sí, en les inflexions còncaves del terreny les herbes encara verdegen una mica, mercès al romanent d'humitat acumulada pels darrers tous de neu.

☰

A la dreta, el cim puntós del Gra de Fajol, de 2714 m. A llevant d'aquest cim hi ha una coma amb extensos davantals de pedruscall esbocinat. On la inclinació es modera i s'hi acumulen els blocs més grossos i menys inestables, prospera la pineda de pi negre, a compte de l'aigua de fossa i de vessant.

Al vessant de la dreta s'hi observa un fenomen típic de l'alta muntanya: la colonització del rocam estable a càrrec dels faneròfits. En primer terme, prats de festuques. 

Ratllen el massís de roca unes vetes blanques corresponents a filons de quars.

☰

Les anomenades Crestes del Gra de Fajol és una espectacular i corrugada crestellera de gneis que tanca el circ d'Ulldeter pel sud. El Ter, aquí torrent de muntanya més que no riu, corre encaixat entre aquest crestall de dramatisme wagnerià i el Puig dels Lladres, elevació que migparteix la conca en dos braços, el del riu i el de Morenç, on hi ha l'estació d'esquí.

En l'afaiçonament d'aquestes roques, molt dures, hi juga fort l'esmunyedissa gelifracció, l'efecte de falca o tascó de les successives sèries de reglaç i desglaç de l'aigua introduïda en fissures, badius i grenys. La roca es repela en pedrusca fina i en blocs grossos, cantelluts.