Primavera al riu Ripoll

Molí de l'Amat. Sabadell. Vallès. 11.4.2019.

A l'altura del pont del molí de l'Amat, a prop de Sant Vicenç de Jonqueres, la vegetació del riu ofereix molts temes d'interès i acull plantes d'estatus molt divers. Fa uns 10 anys que l’ADENC va fer-hi una plausible restauració de la vegetació de ribera. Pollancres, salzes i freixes, arbres de ribera de gran creixent i capces esponeroses, configuren un paisatge seminatural força valuós i agradable, més encara quan ens hi acompanya el cant del rossinyol i les tallaretes, les dolces passades de les orenetes i els punts de color de les flors d’algunes d’herbes de ribera, com ara veròniques, créixens, lliris grocs o mostasses silvestres. En farem un repàs.

Salzeredes discontínues al riu Ripoll. Paisatge seminatural força valuós que amb el temps i la natural maduració del sòl pot destorbar l'aparatós expansionisme d'algunes herbes ruderals. Aquests arbres són molt vividors i tenen un creixent molt ràpid.

El modelat arbori

Els arbres edifiquen paisatge. Les esponjades capces dels salzes i pollancres projecten ombres al sotabosc; la concurrència del sistema radical és un destorb per a moltes plantes expansives que fonamenten el seu establiment en la capacitat per fillolar i ocupar el terreny pel subsòl. Les arrels estableixen complexes xarxes de relacions amb els microorganismes del sòl i, a llarg termini, el sòl forestal evolucionat i estabilitzat ja no és gaire favorable per a una part significativa de les plantes oportunistes, especialitzades en ocupar espais degradats i sotmesos a una gran remoció.

Pollancres. En els nostres rius de terra baixa hi trobem diferents pollancres. Deixant de banda l’àlber, tenim el Pollancre autòcton europeu Populus nigra; la Carolina Populus deltoides, un pollancre americà utilitzat en plantacions de ribera i plenament naturalitzat; i l’híbrid dels dos, el Pollancre del Canadà Populus x canadensis, també força escampat pel territori, en una munió de cultivars que són matèria de la populicultura. El d’aquesta imatge té les càpsules força grosses, ovoides, apiculades, encara verdes. Quan aquesta mena de botets s’obren, amollen a l’aire les llavoretes plomalloses, amb aspecte de borra sedosa, tot produint una ‘lluvia algodonosa’, en paraules de Ginés López. Els pecíols són pilosos, un caràcter propi del pollancre europeu.

Heterofil·lia. Mostres del fullatge de Populus nigra. Hi ha fulles deltoides, amb les vores inferiors dels hemilimbes alineades o gairebé; i les de figura ròmbica o ovato-ròmbica, atenuades a la part inferior, en forma de falca o tascó. Aquestes darreres són més aviat fulles d'ombra, de branques o parts internes. Les deltoides són dels brots novells més externs.

Els cecidis provocats pels pugons tenen, a diferència de molts altres, aspecte de tumefaccions aparatoses i irregulars. En el pollancre fruitat que hem vist abans s'hi van formar, força nombrosos, aquests cecidis vesiculars, en els brots tendres de l'any. Es tracta de cecidis de pugons del gènere Pemphigus, gènere que inclou també els responsables de les banyes de la noguerola, que tenen, per cert, un color semblant i la mateixa consistència encartonada.

Quan cerquem informació sobre cecidis, solem trobar clarícies precises, alhora que succintes, fora que no siguin gaire comuns, en el treball d'Antoni Vilarrúbia 'Les Zoocecídies de les plantes de Catalunya'.

Retall del llibre esmentat, amb l'article dedicat a aquest cecidi dels pollancres. Publicat el 1936, és molt possible que la nomenclatura de les espècies recollides en aquesta obra hagi sofert canvis.

Grups i col·lectius 

Són moltes les plantes de riu que són perennes i fan grups, grans o petits. Qualsevol observador pot apreciar que les cues de cavall, Bidens aurea, les altimires Artemisia, les ortigues, la canya, els créixens i tantes altres, fan taques, poblacions més o menys tancades, en clapes o flotes de dimensions variables però que, ben sovint, atenyen gran extensió. 

La possessió de rizomes pot veure’s com una deriva conseqüent de les característiques intervencions en aquests espais: la vegetació és sotmesa repetidament a grans alteracions, destruccions parcials o totals. Mantenir-se en el lloc mitjançant rizomes o qualsevol altre òrgan soterrat, és una forma de superar aquests trasbalsos.

És més, com saben molt bé els tècnics que fan tasques d'eradicació de la canya, intervenir en el sòl significa, quasi sempre, difondre per l'espai, sovint mitjançant els corrents d'aigua, bocins, fragments i propàguls vegetatius. Sempre arribem al mateix corol·lari: són els arbres els únics capaços de sostenir la restauració de les riberes. Per això ens semblen tan lloables les plantacions que fan l'ADENC i altres col·lectius.

La Mostassa negra Brassica nigra és una crucífera anual de cicle llarg i de gran talla. Com passa també en altres plantes -cas de la cicuta, l'aleixandri...-, el mapa de distribució d'aquesta mostassa indica més presència, precisament, a l'entorn de les zones més poblades. És on hi ha més possibilitats, per simples raons demogràfiques, de difussió de plantes poc conegudes que ocasionalment poden despertar un cert interès en algunes persones o col·lectius. És una herba tant vistent que en farem un recull per a la secció 'fitografies'.

Exemplar masculí de Sarga Salix elaeagnos. Floració una mica més tardana que altres salzes. Coexisteixen els aments amb els brots nous. A baix i a l'esquerra s'hi veuen dos macroblasts novells, brots llargueruts que no ramen o ramen molt poc, tret força característic dels salzes. Així en resulten els vims: branques sarmentoses simples, sense brancs, que duen només les fulles, inserides a tot el volt.

Vinca major és una apocinàcia utilitzada com a planta ornamental. Entra en el grup de plantes amb gran capacitat per cadellar i escampar-se, mercès a rizomes -tiges soterrades- i estolons -tiges esteses pel terra. Planta pròpia de selves humides que ha fet un viatge d'anada i tornada: l'hem domesticada per plantar-la i, versemblantment, part d'aquest component retorna espontàniament als hàbitats que li són propis; camí que potser han fet el lliri groc i moltes altres. Fixem-nos que la flor, en forma de molinet de joguet, duu els senyals de la prefloració contorta: abans de la desclosa els pètals estan regirats, amb una vora muntada damunt del pètal veí i l'altra per dessota.

Anisofil·lia. La regularitat i definició formal de l’om Ulmus minor és coneguda. De la branca principal –macroblast- en surten de secundàries –braquiblasts- alternades regularment i disposades gairebé en un mateix pla –distiquia, dos únics rengs de brancs, fulles... Les fulles, encara no del tot planes, reprodueixen la mateixa estructura: regularment alternes i situades quasi en el mateix pla. Per comprovar l’anisofil·lia –fulles diferents en la mateixa part de la planta- només cal agafar una fulla d’un costat de la rameta i encarar-la a una altra de l’altre costat. Hi ha simetria entre les fulles d’un i altre costat, però no igualtat.

Megafòrbies de riu. De totes les herbes de la riba, potser aquesta és la que resulta més cridanera, per l’enorme talla –fan més de dos metres!- i la grandària descomunal de les fulles, de marge tot ondulat, trets que han motivat el nom Llengua de bou i altres de semblants. Creiem que es tracta de la comuna Paradella crespa Rumex crispus, herba que en estacions propícies com aquesta pot assolir una robustesa extraordinària, segons llegim a la bibliografia. Ho expressem amb reserva perquè diuen que les plantes d’aquest gènere s’hibriden i originen exemplars amb trets que s’aparten dels tàxons específics reconeguts en la taxonomia. Més endavant veurem, precisament, una paradella interessant. No cal dir que la ufana d’aquestes herbes és expressió de l’enorme potencial d’aquest lloc, de substrat molt humit, sinó xop, i carregat de substàncies nutritives sedimentades.

Alguns estudis han permès constatar que Rumex crispus emet substàncies –al·lelopaties- que perjudiquen o inhibeixen els creixement de les plantes veïnes, en alguns casos de plantes conreades. No hi ha gaires dubtes que per aconseguir un estatge en un lloc tan humit i ric en nutrients com aquest cal tenir un temperament dominant.

La gramínia de la dreta de la foto de dalt, el Margall llarg Bromus sterilis, d’inflorescències llargues i penjants o corbades cap avall, també mereix un esment especial, atès que tot sovint hi forma, en aquesta riba, fenaleres contínues i de gran extensió. Els codolars situats a la llera mateixa del riu, a prop o a frec de l’aigua, com el de la foto, tenen una gran productivitat. Hi ha gran quantitat de créixens, herba de folls, canyes, margalls, paradelles, asprelles o cues de cavall, lliris grocs, veceres, mostasses silvestres, ortigues, cugules, cervellines Coronopus, cicutes, altimires bordes, altimires anuals, melcoratges, veçotes ...

Els grupets es distribueixen per estatges al llarg del tram superior de les tiges, sent la separació entre els grups, juntament amb l’amplada i vigoria que assoleixen, progressivament menor de baix a dalt, de manera que el conjunt, més o menys paniculiforme, afecta una forma feblement afuada, força característica. En els grups superiors no s’hi aprecien bràctees, un tret de valor taxonòmic. Formes semblants les trobem en plantes d’altres famílies, a les sàlvies i mentes, a l’aloc, etc. Les flors són senzilles, trímeres, amb dos jocs de tres peces -6 tèpals-.

Rumex. Paradella. Poligonàcies. Les inflorescències d’aquestes grans herbes reuneixen tot un plec de detalls curiosos i interessants. Les flors s’agrupen en verticils (glomèruls o feixets, segons les fonts), són llargament pedicel·lades i tenen un creixent desigual; la talla dels pedicels varia força i la desigualtat sembla mantenir-se en el fruit. Les flors són pengívoles, tret força congruent amb l’anemogàmia atribuïda al gènere.

Pedicels articulats. En aquesta fotografia s’hi veuen els pedicels articulats, molt corbats cap avall. Són acrescents, es van allargant a mesura que la flor madura. No podem puntualitzar amb seguretat les dues parts d’aquests pedicels, aparentment dobles. La part més llarga podria ser un estípit floral (E); el pedicel (P) seria la part inferior, la que resta quan el fruit es desprèn. A l’esquerra hi veiem un del tres tèpals acrescuts –valves (V)-, amb el marge sinuat, la xarxa venosa anastomosada (en xarxa tancada), ben ressaltada, i el tubercle central (T) ben rebotit, amb tons vinosos, tint que sembla degradar-se amb el temps i que podria relacionar-se amb el factor exposició. Per dessota del conjunt hi resten els tres tèpals externs (Te), ja mustigats i ara molt petitons, atesa la gran talla assolida pels interns (valves). El conjunt evoca la imatge d’una sàmara –fruit sec alat-, però, és clar, aquest tubercle res té a veure amb el fruit de les paradelles, la noueta trígona que, en cas de formar-se (hi ha molts híbrids i no solen fruitar), resta amagada al dedins del trio de tèpals més o menys ajuntats, però no conglutinats. 

Les flors del Lliri groc Iris pseudacorus (Limniris pseudacorus) són espectaculars.

Quan observem la flora del Ripoll i del Besòs no podem evitar evocar, tot sovint, un estudi de Joan Pino, biòleg vinculat estretament a l'IEC i al CREAF. Pino va estudiar la vegetació dels trams inferiors del Besòs i del Llobregat i va publicar-ne un article, l'any 2000, a l'Acta Botanica Barcinonensis. En aquest interessant article hi descriu una nova associació d'herbàcies higronitròfiles del Sylibo-Urticion, protagonitzada per la cicuta i "dues plantes d'expansió recent a Catalunya, Artemisia annua i Rumex palustris, que proposem com a característiques".

Aquests herbassars destaquen per la gran talla. Les poblacions tancades d'Artemisia annua, amb la figura cònica i l'esbrancament obert, són tan altes -vam mesurar-ne un exemplar, d'un solar del nostre barri, a Barcelona, que feia 310 cm- que semblen retalls de bosquetons de pinetons novells. Aquesta anual aromàtica i medicinal té un creixent vertiginós; veure-la com s'escampa per les riberes, impressiona força. Les primeres citacions de Catalunya són de finals dels setanta. Sembla que al Besòs hi ha hagut col·lecta de granes per dur-les a països africans, per a sembrar-les i usar les plantes per combatre la malària. Aquest tema ha suscitat conflictes greus, donat que, segons diuen, la planta té un gran potencial guaridor i la indústria farmacèutica no accepta que hi pugui haver un remei natural i barat.

Trobareu dades molt precises sobre aquest xenòfit en aquest altre article de Daniel Guillot. Artemisia annua fa grans quantitats de flors inconspícues i granes menudes; és presumible, per tant, que es reprodueixi per algun tipus d'apogàmia (producció d'embrions sense que hi hagi fecundació).

La Cicuta Conium maculatum també és una herba de gran talla que fa, en aquest espai, grups no gaire tancats però molt vistents, d'un tros lluny, sobretot pels grans poms de flors blanques. La imatge permet veure'n la progressió: les poncelles són verdenques; van agafant un to de blanc trencat o d'os, mantenint encara els pètals ben replegats cap al centre; finalment, quan es despleguen del tot, són blancs, amb els pètals més externs de les flors perifèriques una mica més grans que els altres, un tret que comparteix amb els carraspics Iberis, per exemple.

Una Prunera feral Prunus sp., molt a prop del pont de Sant Vicenç. Els peduncles són llarguets i la planta és inerme. Té l'aspecte, per l'escassesa de pubescència, de ser una prunera de cultiu Prunus domestica. La precocitat en la floració la comparteixen plantes de les salicàcies i de les rosàcies llenyoses.

El Mirabolà roig (Prunera vermella) Prunus cerasifera var. atropurpurea s'ha plantat molt als carrers i jardins, per la bonica coloració del fullatge, d'un roig variable, granat, rovellat o vinós. La nominal Prunus cerasifera, emparentada amb l'aranyoner, es cultiva -per exemple al baix Llobregat- per obtenir els mirabolans, delicioses i dolces prunes de mida mitjana i de color de vi rosat.

Aquesta Verònica aquàtica Veronica anagallis-aquatica hi és molt abundant, a les vores de l'aigua del riu, fent estenalls tancats, sovint cohabitant amb els créixens. Té tot l'aspecte de ser una herba perenne, però segons les flores també pot ser perennant, bianual o anual. Tàxon polimorf (vegeu 'Flora Iberica'), molt variable segons les condicions mesològiques. Les fèrtils fan molta grana, fecunditat que, sumada als cadells estolonífers, garanteix una òptima dispersió pel medi aquàtic.

L'inabastable tema de la figuera

Veurem tot seguit alguns aspectes de la Figuera Ficus carica, un arbre que, segons Joan Rallo, ha estat cultivat per l'home fins i tot abans que els cereals. Tots sabem que les figues venen, en general, a finals de l'estiu -agost/setembre-; però ara ja fa unes setmanes que a les botigues se'n poden veure. Aquestes figues són figaflors -o bacores-, figues que fan les figueres de dos esplets o fornades, el de primavera i el tardoestival. El nom 'figaflor' pot resultar curiós o estrambòtic.

Creiem que s'explica pel fet que en aquestes figues les flors no són fecundades, ni poden ser-ho, per l'insecte de la figuera, perquè no és pas temps, encara, que hi hagi flors masculines madures.

No ens tan estrany quan considerem que el que mengem, la polpa de la figa, no és pròpiament d'origen  generatiu -floral, càrpic o seminal-, sinó axial. És l'involucre del siconi esdevingut carnós. Les figaflor no fruiten, no fan el granet cruixent de les figues clàssiques. Aquest granet és el fruit de la figuera, sinó que, acompanyat de l'embolcall carnós i saborós, prenem tot el conjunt pel fruit i, efectivament, no hi ha cap retop en fer-ho.

Inici del ram de l'any en un figuera feral. Molt vividores, les figueres s'escampen i surten en gran diversitat de llocs, arrelant tant en una penyatera com en aquests sòls sadolls de la riba del riu. L'amistançament entre l'arbre i els ocells és antic. 

Al centre, figues alentides, preformades a la fusta vella, la tardor passada, i mantingudes en estat de latència durant tot l'hivern. A baix, una figa incipient, en estat de gra de veça. Si la figuera és bacorera o bífera -dos esplets-, arribaran a madurar i seran figaflors, figues vernals, precoces, però no primerenques. Si és una figuera unífera, les figues s'assecaran i acabaran desprenent-se. Que no són figues tardoestivals es veu bé perquè surten en fusta vella, no en el ram de l'any.

Secció d'una figa verda de primavera. Tal com explica Rallo en la seva monografia de referència, la figa és com la móra d'una morera que hagués estat replegada sobre si mateixa -invaginada- fins que les flors quedessin del tot interioritzades. Hi veiem les florelles femenines, esblaimades, amb la típica forma de pistil -mà de morter-: l'ovari d'aspecte rebotit; la cameta de l'estil; i les branquetes estigmàtiques. Aquestes flors serien inútils per a les vespetes, perquè són massa llargues -longistil·les- per al seu òrgan de posta; i tampoc no poden ser fecundades, perquè en aquest temps no hi ha encara flors masculines madures. La figuera cria les seves vespetes en altres figueres, les cabrafigueres (figuera borda, d'església, mascle, silvestre...).

La Veça o vecera borda Vicia sativa subsp. nigra (=V. angustifolia) és una planta de cultiu, farratgera, que s'escampa per herbassars rics en romanalles orgàniques. A la dreta hi veiem els fruits corbats i algunes flors del Creixen Rorippa nasturtium-aquaticum.

Margall llarg Bromus sterilis, de panícules penjants, emergint envoltada d'altres herbes, mercès a la finesa pròpia del grup. Aquests indrets tan productius sostenen successives fornades de plantes, de manera que la imatge que ofereixen en un determinat moment pot canviar radicalment en un altre. Hi ha una herba, més tardana, amb trets prou coneguts (asteràcia, al·lelopaties, rizomes...), capaç d'eclipsar-ho quasi tot: la nyàmera.

Clourem aquest llarguerut report amb la Paradella de riu Rumex palustris, herba que, donat que és d'expansió recent, tal com diu Joan Pino, només és consignada amb caràcter marginal a les flores de referència, per bé que, per les informacions que es poden consultar, en l'actualitat deu ser relativament abundant, en les estacions que li són favorables.

Rumex palustris. En aquesta paradella, de menor talla que la Llengua de bou vista abans, les fulles són llargues i estretes -oblongolanceolades.

Hi veiem la tija estriada i la coloració verd-groguenca general. Fulles ben esteses, en angle molt obert.

La forma de les valves -tèpals externs- és possiblement el tret més característic de les diferents paradelles. Grànuls o tubercles en forma de fus, lluents, en uns casos de color vermell, en d'altres esblaimats. (1)2-3 segments estrets i llargs -dents-, una mica corbats, unguiformes, a la vora de les valves.