Salt del Molí, cops i arraps de la vall del Ges

Introducció geogràfica. El Vidranès és un país de prades i boscos, rouredes seques en els terraprims i vessants solells i fagedes a les obagues. La vall del Ges té un capçal d'allò més corrugat, als vessants migjornals de la serra de Santa Magdalena de Cambrils i als encontorns dels llogarrets de Ciuret i Collfred.

Quatre llucs dels cingles de Centelles

A prop del Presseguer i damunt de la baga de les Comes. Al caire del cingle hi ha dos arbusts força presents, la Noguerola Pistacia terebinthus L. i el Corner Amelanchier ovalis Medik., caducifolis de tendència litòfila. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Introducció geogràfica. Tot i la moderada potència dels cingles de la vall del Congost, han estat i són encara destinació habitual d'excursionistes, naturalistes i també professors i geòlegs, donat que en un recorregut breu es poden anar veient les diferents capes sedimentàries, en bona part triàsiques, ja eocèniques les de la plataforma superior.

Els cingles van agafant espectacularitat quan ens hi acostem des de la vall, però el breu report d'avui és d'una passejada per la plataforma superior, arran de cingle i a prop de la casa del Presseguer, no gaire lluny del llogarret de Sant Miquel Sesperxes.

S'accedeix a aquest lloc per dues carreteres principals. Pel sector del sud-oest hi arriba la carretera de Sant Feliu de Codines (el Vallès oriental), amb el branc afegit provinent de Sant Quirze de Safaja (el Moianès). Però l'accés més directe l'ofereix la carretera de Centelles, del sector del Congost (Osona).

☰

El paisatge vegetal. Com sol ser habitual en aquestes alçades -la plataforma ronda els 700/750 m-, la vegetació és mediterrània, d'alzinars amb pi blanc, però amb important penetració d'elements muntans submediterranis, roures, pi roig, boixos, etc.

Quan es passa el coll de Can Taló i es baixa cap a Centelles es poden veure, a l'esquerre, al peu de la costa presidida pel Puigsagordi, extenses pinedes de pi roig, delatores del caràcter més fredós d'aquest caient osonenc.

Molses i altres llucs de les obagues de la Tolosa (i 2)

Briòfits. Vam deixar el primer capítol d'aquestes obagues quan fèiem atenció a algunes molses. En algunes comunitats forestals les molses hi poden fer un gran paper, com ara en aquestes obagues, al bosc, a les clarianes, marges, etc. És natural, doncs, que aquest paper sigui destacat, tot i que ho fem com a simples observadors encuriosits.

≡
Relació d'alguns briòfits -molses i hepàtiques- de la zona, copsats amb l'ajut de l'amic Cèsar Pedrocchi:

• Eurhynchium striatum (Hedw.) Schimp.
• Plagiomnium undulatum (Hedw.) T.J. Kop.
• Ctenidium molluscum (Hedw.) Mitt.
• Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst.
• Hypnum cupressiforme Hedw.
• Neckera crispa Hedw.
• Fissidens sp.
• Metzgeria furcata (L.) Dumort
• Radula complanata (L.) Dumort
• Frullania dilatata (L.) Dumort
• Lejeunea cavifolia (Erhr.) Lindb.

≡

Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst. s'agrada dels sòls humits i humífers.
≡

A l'escorça d'aquest faig s'hi feien unes barrufes molt curioses, de la mida d'una avellana, aparentment dotades d'hostíol. Al voltant de la del mig hi ha un petit clap de l'hepàtica Radula complanata (per a més detalls introduïu el nom al cercador del blog), molt comuna a les corfes de diversitat d'arbres.
≡

Neckera crispa Hedw. entra en el grup de les molses distingibles a bell ull, fins i tot per als lloscos, com nosaltres.
≡

Miquel Jover, a la primera fotografia de dalt (de l'arxiu personal, d'una activitat hivernal), i Cèsar Pedrocchi, a la segona, són els principals impulsors del grup de briologia de 'Flora Catalana' (floracatalana.cat), associació de divulgació de la fitologia catalana, articulada territorialment en grups locals. La secció de briòfits (vegeu-la a la pestanya superior de la pàgina web) ja fa molt bona fila.

Les obagues de la Tolosa i el Geranio-Fagetum (1)

Introducció geogràfica. Al sud  de la vila de Ripoll el riu Ter recull, per la pinta de la dreta, les aigües de la vall de les Llosses.
La vall de les Llosses és un passadís natural que connecta tot un rosari de dilatacions bellament terraplenades, mercès als dipòsits de sediments gratats a les muntanyes. Fora del passadís que acull la parròquia de les Llosses i tot un seguit de molins i cases escampades, situades, sobretot, als conflents dels torrents laterals i la riera mestra, on el caramull de materials acotxats és més gras, la resta de la regió és molt muntanyosa, curulla de puigs que ronden els 950 m i guardada per tot de serres emboscades que presideixen la regió, com ara la de Matamala (1363 m), al nord, la de Santa Margarida de Vinyoles (1208 m) i la de Sovelles (1046 m), al sud.
Entre els puigs més alterosos destaquen el Cornedor, de 1229 m, l'Aliguer, de 1068 m, el d'Arquers, de 1244 m, i el del Catllar, de 1112 m.
≡

Un lluc de la vegetació. Alguns aspectes resulten molt cridaners, especialment la importància que hi té l'exposició i la peculiar personalitat del substrat.
Mentre que als solans i a les parts elevades hi trobem rouredes i pinedes més aviat seques -xeromesòfiles-, de roure martinenc (1) i de pi roig, a les parts baixes de les obagues i als fondals hi ha boscos mesòfils amb elements higròfils, fagedes, avellanoses i boscos mixtos de caducifolis.
≡

Foscor i sòls nutritius. Aquests espais es caracteritzen per ser molt ombrívols -els puigs elevats els mantenen en ombra permanent- i tenir sòls grassos, rics en humus i en nutrients, que es mantenen gairebé sempre humits.
Sobre aquesta capacitat del sòl per a retenir humitat, cal considerar l'efecte de la combinació de diferents roques sedimentàries: les partícules més fines, de les argiles i les margues, retenen l'aigua amb avidesa, però la fracció arenosa dels gresos té la qualitat d'esponjar el sòl i permetre la infiltració de l'aigua. Possiblement sigui aquest fecund maridatge el que sostingui les fagedes eutròfiques del Scillo-Fagetum del Vidranès.

La ribera de la riera de Vallfogona del Ripollès

Introducció geogràfica. Les suaus onades de muntanyes del Ter mitjà s'estenen àmpliament pel baix Ripollès, fins al nord d'Osona, ben encatifades de prats de pastura i ben enflocades de boscos mixtos de caducifolis; formen part dels Prepirineus orientals, per bé que sembla que hi ha reticències a reconèixer aquesta filiació (1).
En aquest tram del Ter l'estructura hidrogràfica té forma d'espina de peix: els afluents principals tenen el mateix tirat, llevant-ponent, que els plegaments principals, les serres de Milany, Santa Magdalena i Puig d'Estela.
La riera de Vallfogona té el mateix tirat, però només al primer tram. No gaire lluny de Ripoll, a l'altura de l'ermita de Sant Bernabé de les Tenes, les aigües es veuen obligades a fer una colzada cap al sud (2).
Si a l'altura de l'ermita i del vell molí de les Tenes la vall encara presenta aquelles delicioses dilatacions de prats de ribera bellament guardats per boscatges atapeïts, a mesura que seguim el tirat de les aigües anem veient que les riberes es van estrenyent i finalment acaben escanyant-se, a l'altura de la granja de Vinyagarsa.
≡
Les espècies: Corylus avellana; Fagus sylvatica; Alnus glutinosa; Tilia cordata; Fraxinus excelsior; Buxus sempervirens; Prunus domestica; Rhamnus frangula; Lonicera xilosteum; Holcus lanatus i H. mollis; Festuca grup rubra; Arrhenatherum elatius; Brachypodium sylvaticum; Sambucus ebulus i S. nigra; Cornus sanguinea; Lolium multiflorum; Prunella laciniata; Geranium nodosum; Genista cinerea; Trifolium repens; Pastinaca sativa; Coronilla emerus; Cydalima perspectalis; Salix atrocinerea; Carex sylvatica; Dactilys glomerata; Lotus corniculatus; Centaurea cephalariifolia.
≡

Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona. Aquí, a l'altura de Vinyagarsa, comença el tipus de curs fluvial anomenat confinat (!), quan les aigües van encaixades entre muntanyes; i aquest és, justament, l'extrem nord de l'anomenada 'Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona', figura administrativa espanyola destinada a la catalogació de cursos fluvials en bon estat de conservació i amb baix grau d'alteració (3).
≡

La grassesa ataconada. Aprofitem per a destacar, doncs, aquesta estreta vinculació, dels prats de dall de l'Arrhenatherion amb el relleu: es fan als plans o replans de les valls, acollidors de cúmuls d'esbaldregalls i materials fins treballats per l'erosió dels vessants i trasbalsats pels batecs i les pulsions de les aigües.
Nosaltres vam festejar, és clar, la grassesa d'una d'aquestes llenques de ribera, els prats d'al·luvions i col·luvions que hi ha a l'altura de Vinyagarsa. I també, més amunt, els prats dels plans del Molí de les Tenes i dels Quintans (4) de la Barraca.
≡

La vall de la riera de Vallfogona potser no amaga cap joia brillant, però té la bella harmonia del solc i el crestall obrat pel xapo del pagès, amb vessants dolçament estesos, com davantals, coberts de boscos molt variats, pins, roures i faigs; avellanoses i boixedes fosques, arraulides al replecs; prats de sega, farratges i pastura, als riberals i replans on s'han bastit les cases de muntanya; i boscos de ribera finament entreviats, amb verns, freixes, tells, trèmols, pollancres...
≡

L'entorn. Imatge de la vall pregona de Vallfogona, presa des de Puigbó, a 1130 m. Al lluny hi veiem tres ones de muntanyes. La primera és la serra de Llaés (o Llaers), amb el tossal camús del castell i els llargs estreps de ponent de la serra de Milany, a l'esquerra. Darrera hi ha la serra de Bufadors. La darrera ona, més elevada, és la de les serres de Curull i Bellmunt, al límit comarcal amb Osona. El mantell forestal és variat: hi ha pinedes i rouredes xeromesòfiles combinades amb fagedes, avellanoses i altres frondoses mesòfiles.

Un fong efús i merulioide

Hem dedicat altres capítols a aquesta mena de fongs tan curiosos, de manera que suggerim al lector amistós que desitgi veure'n més informació que miri els següents enllaços: 'El sot del riu Tort' i 'Prodigiosos fongs d'escorça'.

En qualsevol cas, no és una matèria que coneguem prou bé com per a que puguem sortir del camp de les generalitats que expressa el mateix títol d'aquesta entrada; però aquestes limitacions i la coneguda complexitat de la ciència de la micologia no ens han de portar pas a renunciar a recollir aquests interessants fongs que trobem aplicats a l'escorça de troncs i branques més o menys revellits, renocats o podrits.

≡

Introducció. Són molts i molt diversos els fongs i bolets que viuen a la fusta -lignícoles-, paràsits els que viuen en fusta viva, sapròfits els que ho fan en fusta morta. Els bolets de soca són probablement els més coneguts i a més solen ser força vistents. El fong d'aquest capítol té forma de crosta, aplicada a l'escorça d'un branc aterrat.
El lloc i l'ambient. Ribera de la riera de Vallfogona del Ripollès, a l'altura del vell Molí de les Tenes. Bosc de ribera mixt amb domini de l'avellanosa, com a bosquina baixa, i  la verneda, com a bosc de ribera alt.
L'arna mortal. A la fotografia hi podeu veure algunes papallones del boix Cydalima mortes, entre la fulla seca d'avellaner i la branca i a la pedra de la cantonada superior esquerra. Se'n veuen a milers al sòl humit de la ribera (1).
≡

Fong efús. Es diu efús del fong - o liquen, etc- estès i de forma no clarament definida, amb l'aspecte d'un vessament o d'una gitada. Com que la part externa o visible del fong és la part fèrtil, al contrari del que veiem en els bolets típics, que la tenen a sota del barret, es diu que és un fong resupinat, o sigui invertit respecte d'un tipus que es pren com a referent.
≡

L'himenòfor. Aquesta part visible, fèrtil, és l'himenòfor o cos portador de l'himeni. L'himeni o capa fèrtil del fong està format per diferents tipus d'òrgans, segons la mena de bolet; òrgans que generen, contenen i lliuren les espores, a mercè de l'ambient.

Té les vores blanquinoses i una mica aixecades (2). Vista la vora amb lupa té aspecte de feltre, densament fibril·lós o cotonós.

Sobre la Calma del Montseny

Dissabte passat vam pujar a la Calma per la carena de Fondrats. En aquest capítol hi fem unes consideracions sobre el paisatge.
≡
Paraules clau. La Calma del Montseny, serra de Fondrats, el Bellit, nebulofília (≡ aerohigrofília), argiles i gresos silícics, pastures, cremes, matolls, boix Buxus sempervirens, arna del boix Cydalima perspectalis.
≡
Un lluquet d'un gran ventall. El Montseny ha generat molta literatura. Avui només destacarem un senzill però molt didàctic opuscle, de l'escola de natura del Corredor, perquè té la virtut de contenir, en uns petits paràgrafs i uns bonics dibuixets, l'essència del paisatge de la Calma. Com podrà comprovar l'interessat, tot i la brevetat conté algunes dades que no se solen reportar. A més, hi consta la referència de bona part de la bibliografia montsenyenca clàssica, juntament amb d'altra menys coneguda: 'Pastures a la Calma'.
≡

L'estatge nebulós. Imatge feta pujant pel carener esquistós de la serra de Fondrats, a uns 750 m. d'altitud. Aquests llargueruts serrats fan com de contraforts de la superfície d'erosió de la Calma. Escenari, en d'altres temps, dels treballs i moviments de bosquerols, carboners, paquetaires, etc., actualment són niu de grandioses soledats. Alzines baixes de peus coronats a flor de terra, amb abundants líquens que donen fe de la importància de l'estatge nebulós d'aquests relleus.
≡

Líquen de la família Parmeliaceae. Parmelia soredians o semblant. Tonalitat cinèria o argentina a les vores lobulades i una mica verdenca la resta, tota espurnada dels granets dels propàguls.
≡
A la Calma hi havia pastors. I encara en deuen haver. Quan teníem, com deia ell, bones rodes, pujàvem sovint a la Calma i solíem trobar-hi el Pitu del Molar, amb el seu ramat. Un home de tracte impecable, exquisit, de tirat regruat, com pi carener (d'una caiguda s'havia malmès la biga de l'esquena, que deia ell), de color de terròs i rodonenc de cara, com poma camosina.

≡
Erosió en pendissos d'esquistos. Qui vulgui conèixer què fa el ramat en vessants esquistosos, pot pujar cap a les pedroses soledats del Puig Drau i veure-ho personalment. Perquè això de voler veure només el costat idíl·lic de la pastura no té gaire solta.

Cydalima a la Baliarda

El títol. Potser el títol d'aquest capítol, que serà breu, mereix algun aclariment. Cydalima perspectalis és el nom de la papallona que, en estat d'eruga, està extingint els boixos del quadrant nord-est del Principat (1).

Sobre aquest punt, l'extensió de la mort de les boixedes, és molt interessant veure el mapa d'afectació que publica la Generalitat i que podeu consultar en aquest enllaç (2).

Com sigui que en la relació de municipis afectats no hi consta el de Sant Feliu, passem a fer-ne la notificació concreta:

Cydalima perspectalis a la riera de la Baliarda. Sant Feliu de Codines. El Vallès Occidental. UTM: 31TDG22. 6.12.2019.

▤

Situació. El torrent de la Baliarda és un sot pregon, molt ombradiu i humit, que hi ha a ponent de Sant Feliu de Codines, entre aquest poble i Gallifa. La presència d'algun tàxon com ara Dryopteris filix-mas (3), falguera higròfila d'àrea eurosiberiana, ens indica que durant tot l'any s'hi manté cert grau d'humitat.

▤

Avellanosa molsosa a la riera de la Baliarda. 6.12.19

Juntament amb la riera de Gallifa i la de la Roca,  pràcticament ja incardinada en territori moianesenc, molt a prop de Sant Julià d'Úixols, formen el rebregat capçal de la Riera de Caldes. 

Si voleu visitar el pregon buc de la riera de la Baliarda, podeu anar a Sant Feliu i, tot pujant primer a la creu de terme, situada al faldar d'un serrat que tanca el poble pel nord-oest, agafar el GR que hi baixa, un cop creuada la carretera de Gallifa.

Estampes de Camprodon

Camprodon-ermita de Sant Antoni i tornada pel Ritort. Ripollès. 26.8.2019.

Pugem a Camprodon quatre germans Rigol, dos terços del total. S'escau la curiosa circumstància que dos dies més tard hi puja l'amic Jordi Cebrián. Ja l'havíem fet plegats, aquest recorregut (1), perquè és frescal i molt agradable (2); per això el vam proposar als germans.

Terminologia d'interès botànic: borró; esquizocarp; cecidi; alcaloide. 

Alguns gèneres: Buxus; Cydalima; Fraxinus; Eriophyes; Geranium; Tilia; Fagus; Odontites; Serratula; Polygonum; Lotus; Molinia.

⇩

Tanyeda de freixes. Aquests freixes tan espigats són tanys de peus assocats. Desconeixem l'ús que se'n fa, d'aquestes tanyedes. La fusta del freixe té propietats interessants, sobretot la combinació d'elasticitat i tenacitat, molt apreciada per fer objectes com ara juguets, estics o batolles. D'altra banda, al Ripollès hi ha una gran tradició d'aprofitament del freixe com a farratge de capça, en verd.

⇩

Val a dir que la crònica del Jordi al seu blog 'Fitoderia, flora catalana', consignat a la relació de blogs de la dreta, és més rica i exhaustiva que no la que avui us proposem. Forçosament hi surten alguns temes comuns, sobretot l'alarmant mort dels boixos. Com sia que vam tractar aquest lamentable tema en la crònica del Collsacabra, la reportem aquí enllaçada, per si fos del vostre interès.

Un sot del Collsacabra i la mort de la boixeda

El sot de les Perxes. Collsacabra. Osona. 23.6.2019.

Recollirem, en aquest report, uns apunts sobre el sot de les Perxes, tributari de la riera de les Gorgues, al sector de ponent del bloc enlairat del Collsacabra, no gaire lluny de Cantonigrós. I de passada veurem alguns aspectes de les flors dels rosers. Però haurem de dedicar espai, també, per a un tema de gran impacte a la natura, la mort de les boixedes.

En el mapa de Piolet aquest sot hi consta com a 'rec de les Perxes', mentre que a la pàgina de l'ICGC hi consta com la riera de sant Julià. Aquest torrent és el principal drenatge d'una coma molt bella i coneguda pels excursionistes, que té forma de rotgle o de ferradura. Limiten la vall  les serres de Cabrera, Puigsec i del Sitjar.

El sot de les Perxes no és, vist des de fora, sinó un reng de diferents arbres de capces tofudes i una mica acotxades, sobretot roures (Quercus pubescens), però també freixes (Fraxinus excelsior) i aurons blancs (Acer campestre). Els pagesos administren els camps, amb rotació de pastures i conreus, mitjançant tanques de vailets -fils- elèctrics.