Recollim avui algunes plantes de la clota del Basal de Ballobar, petit erm, a voltes mollerós, un punt enclotat respecte dels camps del voltant, que es troba a la terrassa de la riba dreta del riu Alcanadre, a l'altura del poble de Ballobar, a la comarca del Baix Cinca (Osca). Som al forcall de la carretera de Candasnos amb el 'camino de los frailes'.
☰
Quan el territori té un clima sec o de tendència àrida (1), a la superfície de les planes i clotes de drenatge mediocre s'hi dipositen sals minerals. Alguns halòfits, com ara el salat Suaeda vera Forssk., dominant a la imatge, indiquen presència significativa de sals al sòl.
☰
Fa alguns anys el Basal s'inundava amb més freqüència que no pas ara. La llacuna estacional era potser més recurrent. Acollia, sobretot al període que va de la tardor a la primavera, algunes poblacions d'aus aquàtiques. El lloc era força conegut dels afeccionats a l'ornitologia, també dels catalans, perquè l'espai s'havia inclòs en una guia de llocs on observar ocells.
Ocasionalment, quan cauen pluges abundants, la clota s'inunda, degut a la impermeabilitat del terreny i a factors litològics i topogràfics que desconeixem. Després i com passa a les salades dels Monegros (2), l'evaporació és molt ràpida en temps serè, quan ni sol ni vent no tenen brida; no tant ràpida a l'hivern i en temps rellentós, quan l'àrea estanyada no és tan sorprenentment efímera.
☰
Imatge actual, del dissabte 5 de juny, de la clota arreica (1). A la vora hi han quedat uns peus de tamariu africà. Observeu-hi el petit marge o talús, indicador del desnivellament de la clota. La fisiognomia de l'indret la marquen els estenalls de jonques -Scirpus- i jonquets -Eleocharis-, estesos en clapes irregulars, afaiçonades, segurament, pel deambular dels ramats.
La vegetació de la clota del Basal de Ballobar té un notable caràcter eclèctic. Reuneix plantes arvenses, dels erms secs, de sòls salins -halòfits-, salins i bruts -nitrohalòfits-, trepitjats i pisonats, pasturats -nitròfils-, humits -higròfils-, humits i afemats -nitrohigròfils-...
Els llocs que s'humitegen són molt festejats, apleguen una cohort de plantes d'ecologia ben diversa, però també cal considerar que pot haver-hi casos d'inèrcia vegetativa, un romanent de plantes associades a unes condicions potser ara ja caduques. La jonca Scirpus maritimus, per exemple, podria tenir molta inèrcia, mercès a l'entramat dels rizomes.
☰
La clota té un nivell més baix, visible al fons i a la dreta -s'hi veuen els tamarius-, però la presència del salat Suaeda als erms del voltant indicaria ascensió o exsudació de sals -exopercolació-, quan l'aigua que amara el sòl, de recepció directa o lateral, sense eixida possible, s'evapora i deixa a la superfície les substàncies dissoltes.
D'acord, doncs, amb l'observació que consta a la guia 'Bajo Cinca', de Prames (2002), coordinada per David Badía, el terreny de la imatge, a frec del camí 'de los frailes', també es nega, cas que plogui força:
"A partir de ese momento y en años muy lluviosos, el propio camino principal queda inundado, evidenciando nuestra llegada al Basal,...."
Només el nivell més baix, del fons de la imatge, porta una vegetació hidròfila ben diferenciada, de jonques, jonquets i joncs (Scirpus, Eleocharis i Juncus), juntament amb el component ruderal, que no falta mai.
☰
Menció molt especial mereix la planta més abundant en aquest erm trepitjat: Plantago coronopus L.. En segon terme hi destaquen les gran tofes de l'espart albardí Lygeum spartum L., gramínia de les planes llimoses, de sediments fins i secs. El prat eixut de cervina -Plantago- correspon a un branc de camí actualment en desús. Ara cruix sota els peus. Hi ha molta activitat de formigues i una insòlita i sorprenent presència de caragolins blancs, també actius, amorrats a les plantes i circulant.
☰
Camp espurnat. En primer terme, les espigues de la cervina; al mig i a l'esquerra, les espigues de l'espart albardí; més lluny lluen les espigues de la Cugula Avena barbata Pott.
☰
Abundor de peus de la Paradella crespa Rumex crispus L. a la clota d'inundació, juntament amb Scirpus maritimus L..
☰
Salat Suaeda vera Forssk., abundant.
☰
Fullatge suculent i vermiforme del salat, trets habituals en molts halòfits, les plantes dels sòls salins. Fruits axil·lars en forma de carabasseta, embolcats pels tèpals. Els fructículs són petits aquenis. Només tenen, a més de la llavor, una camisola membranosa i reticulada -pericarpi-, corresponent a les fulles carpel·lars trasmudades, tal com passa en moltes quenopodiàcies.
☰
A baix, Salat Suaeda vera Forssk.; Espart albardí Lygeum spartum L. espigat, al mig; i, a l'esquerra, una composta aromàtica emblemàtica dels camps de la conca ibèrica, Artemisia herba-alba Asso, molt abundant en camps abandonats i marges.
☰
Exemplar en flor de Ginesta vimenera Retama sphaerocarpa (L.) Boiss. Observeu-hi les pedres de l'espedregat. La llosa calcària podria tenir un paper en la impermeabilitat de la clota.
☰
Espiga artística de Lygeum espartum. És d'allò més original; s'aparta força del patró habitual de les espiguetes. Les cariopsis van enclaustrades al dedins d'un estoig duríssim. Sembla talment un artefacte destinat a perdurar i a protegir per molt de temps els gèrmens. Ja es pot consultar el gènere a 'Flora Iberica', fet per Ginés López, sempre minuciós i detallista.
Doncs sí, tants anys sabent el nom d'aquesta gramínia pintoresca i mai, abans, no n'havíem examinat l'espigueta! Segurament els noms ens entretenen massa...
☰
El Passacamins equisetiforme Polygonum equisetiforme Sm. també té molta significació en aquests erms pasturats i salobrencs. És molt característic, un punt genistoide, d'un verd fumós, amb fulletes llargament lanceolades o linears. D'aquelles plantes de bon reconèixer. Podria evocar el ginestó Osyris alba L.
☰
No és pas el primer cop que visitem el Basal, però mai no hi havíem vist tal abundor d'aquesta apiàcia anual, ruderal, de bona talla: Torilis nodosa (L.) Gaertn., copsada, a la primera imatge, a mig camí, entre la floració i la fructificació. Aquesta és molt característica, de mitja galta, per dir-ho així: fruits externs espinescents a la cara del defora, tuberculats a la de dins.
Amb el concurs del bestiar de llana les diàspores agafalloses guanyen terreny. Si l'aigua baixa i es manté la llana, la clota anirà canviant...
☰
Una altra planta de les que de vegades són qualificades de banals o trivials, però que, en atenció a la seva abundància, convé recollir: Herba molla Atriplex prostrata Boucher., encara en ple procés vegetatiu. Molt abundant al voltant de l'herbassar de jonques Scirpus.
☰
Una altra planta de praderies i joncars és la medicinal Altarreina Achillea ageratum L., de flors en poms grocs molt vistents i abundosos. Ocupa una posició marginal, de manera que la negada potser no li va prou bé.
☰
Les dues plantes de la clota d'inundació que fan estenalls més vistents. En primer terme, la Jonqueta Eleocharis palustris; darrera, la Jonca marina Scirpus maritimus.
☰
Infructescències seques, buides, de la Jonquina glauca Juncus inflexus L. De la temporada anterior?
☰
Juncus inflexus L. en flor.
☰
Entre els peus de la Cervina Plantago coronopus L., molt abundant, hi ha Koelèria Rostraria cristata (L.) Tzvelev, Centaura Centaurium pulchellum (Sw.) Druce i el Trèvol d'aigua pelut Marsilea strigosa Willd., entre d'altres.
☰
Visió més propera del mateix espai.
☰
Fulletes piloses de Marsilea i llapis per a comparar. Marsilea strigosa Willd. és una falguerola xica, de fulles tetrapartides, pròpia de tolles i llacunes temporeres.
De distribució en general escadussera, és un element característic i ben conegut de la clota del Basal, sobretot dels botànics que anomenem de sabata, els que coneixen la regió, com Javier Puente Cabeza (4) i José Vicente Ferrández (5), destacats coneixedors de la flora de l'Aragó.
☰
Esporocarps de Marsilea strigosa Willd., relativament abundants i trobadissos a la clota del Basal de Ballobar, tant al nivell baix com a la plana salobrenca de la vora. Són receptacles molt endurits, disposats en rastellera al llarg dels rizomes. Es consideren modificacions foliars. Són globosos, closos, destinats a generar i guardar els sorus o grups d'esporangis. Els esporocarps madurs són bancs d'espores latents que poden mantenir la capacitat potencial durant molt de temps.
☰
En un treball de J. Puente hi hem llegit la següent observació, ben interessant:
"El Basal de Ballobar ya no se inunda casi nunca y los esporocarpos de Marsilea strigosa germinan en seco cada mes de junio".
L'hàbit d'aquesta falguera aquàtica, però capaç de viure en sec durant molt de temps, revela prou bé quin és el seu ambient: els rizomes i els esporocarps estarien colgats en sòl negat, mentre les fulles tenen un nervi llarguet i afil·le que permet mantenir la fronda apical tetrapartida surant, això si es tracta, és clar, d'una làmina d'aigua ben soma.
És una mena de criptohidròfit -per dir alguna cosa- radicant (6).
☰
Centaurium pulchellum (Sw.) Druce és un d'aquells teròfits capaços d'espurnar el terra amb milers de petites flors, a la primavera; flors que poden ser de dos colors, blanques o rosa malva, com les de la imatge. Aquestes gencianàcies són plantes ben petites, de menys d'un eixem, però, ja se sap, això depèn del potencial de cada lloc.
☰
Fulles de Plantago coronopus L.
☰
Astragalus sesameus L. fruitat, amb els llegums sèssils i aplegats.
☰
Imatge d'ambient, amb el fang clivellat i abundor de caragolins i plantatges.
☰
Linum strictum L. florit, anual molt abundant.
☰
Limonium sp. (L. catalaunicum [Willk.& Costa] Pignatti?).
☰
Corretjola Convolvulus arvensis L., molt abundant i en flor, pertot. Ara bé, fulles tan ondulades?
☰
Imatge d'ambient amb el fang clivellat i el poblament de teròfits de primavera lax, ja pansit o sec. Apropem-nos-hi, per a veure una espècie típica d'aquest ambient.
☰
Una altra planta petita de les que pigallen el terra a milers, en temps favorable, quan l'hivern ranqueja i el sol comença a tenir virtut. Hi ha diverses espergulàries comunes, esteses per camps i erms, també en els salinosos i a les mateixes salades. Aquesta creiem que és Spergularia bocconei (Scheele) Graebner.
☰
Alguns detalls. Passem ara a veure alguns detalls: llavors d' Astragalus sesameus; aquenis de Ranunculus trilobus; llavors de Spergularia bocconei; fruit en aqueni de Suaeda vera i llavors d'aquest halòfit.
☰
☰
Notes
(1) Aridesa. El lector interessat en aquest tema té un recurs preciós, actualment de lliure accés a la xarxa. Es tracta de l'estudi de la vegetació de la depressió de l'Ebre i la seva dinàmica, que van fer J. Braun-Blanquet i Oriol de Bolòs. Aquest ampli i rigorós estudi és un referent per a tots els que s'interessen per la flora d'aquestes comarques. Inclou uns prolegòmens fisiogràfics que perfilen perfectament el complex caràcter biogeogràfic d'aquesta conca interna, de clima continental.
Naturalment, Ballobar ocupa una posició marginal de la depressió ibèrica, però els valors de precipitació mitjana de la regió, al voltant dels 350 mm a Ballobar i poc més de 300 al corredor de Fraga, donen fe del caràcter sec del clima de la comarca.
(2) Sembla que moltes salades del Monegres són degudes a solsides de nivells de guixos; la clota del basal no tindria res a veure amb aquest fenomen.
(3) Tradicionalment s'han qualificat d'endorreiques les àrees sense xarxa hidrogràfica definida. El mot expressa prou bé -endo: dins- la manca de sistema d'evacuació de les aigües, però el mot 'arreisme', equivalent, si fa no fa, a manca de difusió de l'aigua, sembla que actualment es considera més adequat.
(5)
José V. Ferrández és autor del
blog 'Pasos', dedicat, sobretot, a la flora pirinenca i de Huesca. Ha publicat nombroses notes de flora i és coautor d'alguns
llibres temàtics destacats, sobre el gènere
Rosa, la flora dels Pirineus, etc.
(6) A la 'Flora dels Països Catalans' hi consta com a hidròfit radicant. En aquest atles de flora amenaçada, en canvi, hi consta com a hidrogeòfit amb rizoma rèptil.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
