Col·lecció d'escadussos d'hivern

Aplec d'escadussos. Es tracta de recuperar -recollir- imatges i records de passeigs fets al llarg d'aquest hivern, que ja s'està fent vell. Allò que sembla sobrer o espars, allò que ens sembla que no fa joc, també mereix la nostra atenció i el seu espai.

Algunes estampes tardorals de l'obaga de Reixac (Vallès Occidental) (i 2)

Darrerament ha anat plovent i hi ha un reverdiment general, com vaig comentar a l'anterior capítol dedicat a aquest espai. Aquest d'avui vol ser-ne la continuació. Hi faré una bona arreplega, d'imatges tardorals, amb la idea de transmetre la qualitat bategant d'aquests boscos, en aquest període; però els comentaris, si n'hi ha, seran breus. Serà, doncs, un capítol d'estampes.

Garrigues, pinedes i unes menudalles del Montgrí

Em plau dedicar aquest capítol a l'amic Jordi Cebrián, que ens va guiar en aquesta passejada pel Montgrí, com ha fet en tantes altres ocasions.

☰

Cap al migdia comença a caure un plovineig que serà persistent al llarg de la tarda, plugims que al capdavall, en qualsevol cas, donaran valors molt pobres, més encara considerant quina espantosa fretura d'aigua no hi ha.

Per la vall de Ramió, obaga del Montnegre

Dedicació. Em plau dedicar aquest senzill report al botànic Xavier Font Castell, que ens va acompanyar en aquesta passejada i que sempre té la gentilesa d'atendre amb diligència les consultes que li faig. Els naturalistes, en general, no li devem pas poc, si considerem com n'és de valuós el 'Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya', creació seva que, a més, fa tot el possible per a mantenir sempre ben sabada.

☰

El Montnegre és una serra singular. Demanaria una introducció potser massa llarga voler arramadar tots els factors geogràfics peculiars que concorren en aquesta serra granítica del sector nord del territori catalanídic.

L'ergasiofigòfit Pteris cretica L. al torrent de Colobrers (Vallès Occidental)

Es troben unes frondes del pteridòfit Pteris cretica L., en un torrent tributari del riu Ripoll. La fronda d’aquesta falguera, de la subfamília Pteridoideae, és força vistosa. Està dividida en segments llargs i estrets, dirigits cap a l’extrem, de manera que sembla més palmada que no pinnada, com és en realitat.

Esplendent Scillo liliohyacinthi-Fagetum sylvaticae

En aquest capítol hi recollim la floració d'algunes herbes de la fageda amb joliu, tipus de bosc que rep, en l'estudi de la fitosociologia, la denominació Scillo liliohyacinthi-Fagetum sylvaticae Br. Bl. ex O. Bolòs 1957. El reportatge és del dilluns de Pasqua, 18 d'abril.

El capítol és eminentment fotogràfic, però complementarem les imatges amb unes observacions generals sobre aquesta fageda, que destaca, molt especialment, per l'abast de l'estrat herbaci, així com per altres punts que conformen un tipus de vegetació, nemorosa o perinemoral, molt ben caracteritzada, si més no al nostre lluc.

Aquests punts són: les condicions ambientals o mesològiques pròpies d'aquesta comunitat, això és, l'ecologia; el tipus de forma biològica predominant en aquestes herbes; el període de desenvolupament, o sigui la fenomenologia; i, finalment, l'adscripció biogeogràfica i la distribució a Catalunya.

Per la vall de Pineda: briòfits i barreteres

La regió és prou coneguda però té unes característiques ambientals particulars, que ens plaurà de resumir, de forma epigràfica, tot evocant, sempre, la geografia de l'editorial Aedos, de Solé Sabarís, la nostra primera introducció a la síntesi geogràfica del país:

Apunts de l'obaga de la serra de Queralt

Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).

Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.

Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.

Apunts de la Falzia glandulosa Asplenium petrarchae (Guérin) DC.

Aquesta falzia glandulosa és saxícola o perirupestre, xeròfila, menuda i molt pubescent-glandulosa, el tret que, sens dubte, resulta més característic. On va ser trobada hi havia força exemplars d'una altra falguereta xeròfila que ja ha tingut el seu espai en aquest lloc, Cheilanthes acrostica (Balb.) Tod..

Salt del Molí, cops i arraps de la vall del Ges

Introducció geogràfica. El Vidranès és un país de prades i boscos, rouredes seques en els terraprims i vessants solells i fagedes a les obagues. La vall del Ges té un capçal d'allò més corrugat, als vessants migjornals de la serra de Santa Magdalena de Cambrils i als encontorns dels llogarrets de Ciuret i Collfred.

Passeig pel torrent de la Masica (Ripollès)

Introducció. A llevant de Ripoll i emmarcat per dos colls, el de la Creu i el de Canes, aquest ja a les envistes de la Garrotxa, hi ha un corredor fluvial molt ben definit, el de la riera de Vallfogona, afluent del Ter que a l'alçada de la casa de la Tolosa gira de cop cap al sud (tenim un report d'aquest tram de la riera), encarant-se a les obagues de la serra de Llaés (Llaers).

Cop d'ull a la riera de Sora (baix Ripollès)

Observacions i fotografies del dissabte 12 de juny, al camí de la riba dreta de la riera de Sora, a l'altura de les Codines. A partir del petit i bonic pont de les Codines l'accés amb vehicle està limitat als veïns. Prenem imatges de la vorada herbàcia de la ribera, atapeïda, diversa i exuberant.

En el baix Ripollès hi ha espais amb unes condicions ambientals i una vegetació força interessants, destacables. Assajarem d'exposar-ho de forma epigràfica:

Cheilanthes acrostica (Balbis) Todaro

Si la vegetació de les roques constitueix un dels patrimonis vegetals de més interès del massís de Sant Llorenç del Munt, la petita falguera rupícola Cheilanthes acrostica (Balb.) Tod. és, sens dubte, un dels elements més singulars d'aquests poblaments (1).

Història d'una troballa: Pellaea calomelanos

Traiem avui del desembaràs una historieta articulada i lleugera, per tal de procurar fer-la més passadora, sobre la troballa d'una falguera que té un fort atractiu: l'extrema raresa i el caràcter relictual.

▤

Pertany al mateix grup de les petites falgueres del gènere Cheilanthes, la família de les sinopteridàcies (Sinopteridaceae), amb força tàxons de caràcter xeròfil (1).
El gènere Pellaea compta amb una quarantena d'espècies (2) escampades per Àfrica, regions andines, Austràlia i algunes illes del Pacífic. La moderna descoberta d'uns exemplars d'una espècie d'aquest gènere, en dos punts del nord-est del Principat, va resultar d'allò més sorprenent. En el capítol d'avui en fem el relat, en forma d'historieta.

Font: 'Historia Natural', III. ©️ INSTITUTO GALLACH DE LIBRERIA Y EDICIONES, S.L. 1936.

Pellaea calomelanos (Swartz) Link, Fil. Spec.: 61 (1841) (3)

☰ Pteris calomelanos Swartz in Schrader, Jour. fur die Bot. 1 800 (2): 70. (1801) 
Nosaltres hem tingut la sort de poder veure-la, seguint, això sí, les indicacions d'un amic expert en flora. No destaca gens en l'entorn pedrós i polsós en que viu; a més de la relativa petitesa -no feia més d'un eixem-, les mateixes frondes tenen un color grisenc i fumós, molt conforme al dels esquistos que festeja, de manera que, si desitgem desllorigar aquest mimetisme i no cometre l'error, molt típic, de no veure una planta que tenim tan a prop que la podríem trepitjar, hem d'examinar les pedrusques amb molta atenció.

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (3)

El tercer lliurament d'aquesta sèrie se centra en alguns aspectes geomorfològics de gran influència en el paisatge i també en aspectes ecomorfològics de les plantes associades al medi rupestre.

Les codines. El mot ‘codina’ té arrelada en la nostra llengua (per exemple, en el topònim Sant Feliu de Codines). En la literatura botànica de Montserrat i Sant Llorenç del Munt hi sol constar l’apartat dedicat a la vegetació de codina. Una codina és una superfície de roca planera o moderadament inclinada (un rocallís [1]), més o menys massiva, poc o gens accidentada, sense badius o gairebé, acollidora o no de fragments de roca de qualsevol mida (polsinosa, sorrenca, gravosa o més grollera).

Les plantes més típiques de les codines, per exemple els crespinells Sedum, arrelen en aquests cúmuls de disgregats, tot sovint reduïts a exigües capes de partícules de roca, una mica de polsim, sorreta i poca cosa més. Atesa la magresa, la manca d’articulació i l’escassa o nul·la cohesió d’aquests dipòsits, no són gaires les plantes capaces d’arrelar-hi i, per tant, el grau de recobriment sol ser-hi baix o molt baix. Vistes de lluny, ni s’aprecien, les petites plantes que s’hi fan.

Comòfits. Les plantes que ancoren les seves arrels o altres parts vegetatives en aquests dipòsits més o menys incoherents s’anomenen comòfits, però les que, com ara els crespinells, no tenen altra arrapada que la que els procura un magre sarpat de disgregats dipositats a la roca i, per tant, tenen les arreletes escampades entre aquests materials més o menys solts, es poden anomenar exocomòfits (2). Val a dir, en qualsevol cas, que moltes roques d’aspecte massiu tenen petites escletxes favorables a l’arrelada de petites plantes, circumstància que es dona, en els conglomerats, quan s’inicia la desadherència d’un còdol del ciment de la roca. Certament, però, hi ha pudingues massives de ciment calcari molt fort, sense ni tan sols la més escanyada de les llivanyes. Com sabeu, aquestes roques no duen altra flora que no siguin crostes de líquens i algues (cianòfits).

Figura 1

Figura 1. És tal la variabilitat de les Agulletes de bruixa Erodium cicutarium que ens va semblar interessant recollir-ne uns apunts en un article publicat a la revista 'Miconia', que trobareu en aquest enllaç. Aquesta herbeta presenta el que alguns anomenen 'formes de fam', exemplars minúsculs i escarransits, adaptats a condicions desfavorables, com ara manca de sòl, pastura recurrent, etc. Aquestes formes són el motiu principal d'aquest article. Un cop més, ens demanem si aquestes manifestacions extremes serien possible sense el concurs de les formigues.