Breu antografia del panical Eryngium campestre L.

El panical és un geòfit molt comú, en espais oberts, pastures i prats. Als fruits d'aquesta umbel·lífera umbelliferae ja li vam dedicar un capítol, que podeu rescatar aquí, si us vaga.

Les flors del panical tenen alguns punts interessants, per exemple la peculiar forma dels pètals o els estams, d'anteres ancorades.

Les ombres de la taxonomia: Viola alba Besser subsp. dehnhardtii (Ten.) W. Becker

Reporto algunes discrepàncies en les fonts consultades, les més habitualment manollades per mi. Ara bé, no tinc cap intenció de posar en evidència cap mena de limitacions, no.

La intenció seria una altra. La taxonomia no és cosa de nens. Sabem que el gènere Viola té molla i afraus. Per cert, entre les signatures del tractament del gènere, a 'Flora Iberica', hi ha les de botànics tan il·lustres com M. Laínz i Pere Montserrat, veus que convé sempre escoltar.

Un camp de mostassa Brassica nigra (L.) W.D.J. Koch

Les plantes que cultivem tenen una dimensió geogràfica especial: gaudeixen de la caracterització, ben establerta, del que és profitós.

Però hi ha molts cultius, en el nostre entorn, que rarament es practiquen. Tenen unes qualitats i virtuts que potser ens són desconegudes o que en l'actualitat són poc o no gens valorades.

Maduració seqüencial: un apunt antogràfic de Ruta angustifolia Pers.

La ruda florida que ha motivat aquest apunt és d'un exemplar de la taula de dolomies i gresos que hi ha damunt de Pallejà -Baix Llobregat-, a la zona del Puig de l'Àliga.

Breu antografia de la farigola Thymus vulgaris L.

Resum. Quan trobem una timoneda -matoll de farigoles o timons- ben florida, tenim ocasió de veure que les mates en flor presenten un aspecte variable. L'aspecte varia o pot variar força, en funció de quins òrgans reproductius porten les flors de cada peu.

Passejant per la vora del riu Ripoll

Passeig que vaig fer en el marc de la petita cerca, que vull fer enguany, sobre les flors de l’avellaner. Aquest recull, doncs, portarà unes poques espigolalles esparses, sense gaire connexió entre elles, una planta aquàtica, uns boixos, unes herbes menudes en flor, etc.

Carpografia i moviments de les capselles del boix Buxus sempervirens L.

El boix és un arbret força comú i abundant, en gran part de les nostres comarques que no tenen un clima rigorosament mediterrani. S'exposa, en aquest capítol morfològic, la il·lustració i descripció del fruit del boix, una càpsula seca dehiscent.

Apunts de la cargola moscada Erodium moschatum (Linné) L'Héritier

Tema. Recollim i comentem imatges de la cargola ruderal Erodium moschatum (L.) L'Hér. Es consideren també alguns detalls específics de les flors.

Lloc. Les plantes són de Santiga, de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Vora herbada de l'aparcament.

Data. 6.5.2022. Les imatges de detall són posteriors.

Ecologia. Nitròfil i antropòfil. Vorals i espais antròpics marginals, abandonats i descurats. Característic de les comunitats ruderals de l'aliança Hordeion leporini.

Sicyos angulatus L., nova per al prelitoral central

Vam trobar diversos peus de Sicyos angulatus L., relativament concentrats en el voral d'un camí, gairebé a tocar de l'escanyolida riera de Santiga (Vallès Occidental), sense aigua superficial en aquest tram. En una clariana de l'altra mà de la riera, profusament herbada, també hi vam veure alguns peus. Versemblantment podria haver-ne més, per la mateixa zona, però no ho hem comprovat.

Stachys palustris L. en flor

Aquesta herba higròfila, de sòls humits, ja va ser copsada a la crònica de les flors estivals de la riera de Sora.

Ens sembla, per les claus de les guies, que en Stachys palustris L. aquests detalls poden tenir valor discriminatori: la forma truncada i la talla mitjana o moderada de la fulla; el seu caràcter parcialment sèssil o subsèssil; i l'extrema exigüitat, només apreciable amb un examen molt minuciós, de les bractèoles.

Fruit i llavors de Scrophularia auriculata L. subsp. pseudoauriculata (Sennen) O. Bolòs et J. Vigo

Potser no, que no es pot parlar de model, però déu n'hi dó del nombre de plantes que fan: capselles seques; d'obertura només parcial, apical; amb llavors xiques i abundants; llavors que són, aparentment, d'amollada aleatòria, gradual o passiva, relacionada amb el brandar espontani de la planta. Aquest és, també, el cas de les escrofulàries.

El lector curiós trobarà una aproximació al fruit de les plantes del gènere en aquest capítol: La capsella i les llavors de Scrophularia nodosa L.

Tot passejant pels camps de Rajadell (Bages)

No hi ha paisatges mediocres. Fem una placèvola passejada per l'entorn del pintoresc poblet de Rajadell, situat a ponent de Manresa, al corredor natural que comunica aquesta ciutat amb Calaf, ja a l'anomenada alta Segarra. Per aquest corredor de la vall de la riera de Rajadell o de Boixadors, d'una llargària poc congruent amb la modèstia del seu cabal, transcorre la carretera anomenada eix transversal i la línia del tren de Lleida, enllaçant a velocitat decimonònica una rastellera de llogarrets i pobles que no són gaire coneguts, precisament per ser llocs de trànsit, entre les esbatanades planúries calafines i l'aclofada cloterada bagenca.

Pel voltant de Sant Joan de Mediona (1)

Un rerepaís molt proper. Hi ha grans nuclis de concentració humana en espais limitats i petits nuclis de concentració en grans espais, sobretot en interfluvis que queden fora dels principals vials de pas. Ens agrada dir-ne departaments interiors, en al·lusió al fet que queden a l'interior dels marcs dibuixats per les venes que relliguen els centres d'activitat bulliciosa. Solen estar una mica més elevats i com que tot sovint estan mancats del reclam dels grans trumfos del paisatge, no solen ser espais gaire freqüentats.

Als relleus que fan l'esquena d'ase que afronta les comarques de l'Anoia i el Penedès hi ha tot un seguit de departaments interiors, com ara, per exemple, el de Sant Joan de Mediona, territori ondulat termenejat per modestos serradells, la clàssica combinació del vell i antic agre amb pinedes i altres boscos de vigoria i volada molt senzilles, per no dir esquifides. Potser ara, més que mai, és el moment d'aprendre a gustar aquests plats d'amenitat oculta, però d'evident harmonia. Com altres cops, hem deixat reposar un temps el report i així s'han desvetllat alguns llevats d'idees. El passeig el vam fer el 2 d'abril. 

Nèctar en flors de mirabolà Prunus cerasifera Ehrh.

Quan, no fa gaire, vam observar les flors del prunyoner Prunus insititia, ens va estranyar força no veure-hi, en flors d'aquest estil, cap nectari. I quan vam fer-ne les oportunes ullades a la bibliografia, a les guies i flores de consulta habitual, vam veure que tampoc no s'esmentaven. No hi ha nectaris florals?

Helleborus foetidus L.: successió foliar

Normalment, quan comencem a observar i fixar-nos en les plantes, la presència de fulles diferents a les que ens semblen normals ens resulta poc o molt sorprenent i és fàcil que ens sentim inclinats a sospitar si no seran, aquestes divergències, capricis inescrutables (1).

Avui veurem un tema clàssic que tot sovint s'exemplifica, als tractats i manuals de botànica, amb el cas del marxívol Helleborus foetidus L.: la successió foliar (2).

Veureu que ens limitem a destacar alguns detalls morfològics, però cada dia se'ns va afermant amb més força una idea: observar és molt difícil; capir quasi impossible i la dificultat la millor sort.

Prat periurbà de llevamà, verònica, filamaria...

Per molt comuns que siguin els extensos prats de ravenissa, lluminosament espurnats de blanques flors, potser mai no deixaran de sorprendre'ns i de commoure'ns. Darem un cop d'ull al prat d'un retalló de terreny que ha quedat fora de l'abast del ciment, de l'asfalt i del pas de vehicles. Són espais reduïts que han quedat isolats en l'atrinxerada marginalitat, enmig de la desmarxada xarxa de carrers i edificis industrials.

Efectivament, sembla mentida que en llocs així i quan encara l'hivern és gran, hi hagi una floració d'herbes tan bella i harmoniosament parada com l'estesa de flors d'un jardí.

El fruit de Chaerophyllum aureum L.

La temàtica concreta d'aquest capítol és el fruit de Chaerophyllum aureum L. Oferim diverses visions de l'aqueni i alguns detalls morfològics, un cop fetes, prèviament, una breu introducció de la planta i una altra de caràcter general, no tan breu, sobre el fruit de les umbel·líferes Umbelliferae.

≡

La cominassa Chaerophyllum aureum L. és una planta aromàtica, de fulla molt retallada, que fa nombrosos poms de flors blanques, més tard convertides en aquenis llargueruts, en forma de fus, acompanyats, al nivell de la base dels radis, d'un verticil de filaments molt característics, evocadors d'una gorgera de puntes.

És una planta de riberals, vorades forestals humides i prats de dall, pròpia, a casa nostra, dels Pirineus i de les comarques orientals humides.

Els exemplars que il·lustren aquest capítol són de la ribera de la riera de Vallfogona (el Ripollès), lloc que va merèixer un grassó capítol en aquest espai.
≡

El cremocarpi (1) de les umbel·líferes (terminologia botànica: cremocarpi; diaqueni; carpòfor; mericarpi; esquizocarpi; costa; val·lècula; vita; estilopodi). El gineceu de les umbel·líferes Umbelliferae consta d'un ovari ínfer format per dos carpels -bicarpel·lar- concrescents, cadascun amb un sol lòcul o cavitat i un sol primordi seminal -monosperm. La parella de carpels es converteix, en la fructificació, en una parella d'aquenis -diaqueni- que, arribats a la maduresa i deshidratació, solen separar-se una mica o dues miques, tot mostrant el curiós mecanisme que els agermana, un pedicle que s'esbranca en dues rametes, anomenat carpòfor.

L'estructura dels aquenis o mericarpis (2) és interessant i força curiosa. L'embrió és molt petitó i es troba suspès al capdamunt del mericarpi, embolcat per la part més voluminosa del fruit, l'endosperma; l'endosperma està embolcat pel pericarpi, embolcall normalment força magre que porta unes prominències longitudinals, de morfologia variable, anomenades costes; alternen amb les costes uns solcs més o menys enfondits, els espais intercostals, anomenats val·lècules, o sigui valletes. 

Hi ha també uns tubs o canals de coloració pujada, d'un verd courenc o brunenc molt intens, com d'alga fresca, anomenats vites, normalment situats a les valletes, o bé aparionats amb les costes. 

Les vites són canals o llums emplenats de sucs resinosos aromàtics i olis essencials, segregats i vessats per les cèl·lules que conformen aquests canals o llums.

Els mericarpis són dorsiventrals; s'uneixen per la cara comissural, que és més o menys plana, mentre que el dors sol ser més o menys convex o bombat, de vegades quasi pla.
Al capdamunt del diaqueni hi ha una mena de pedestal en forma de tronc de con. És la base de l'estil o estilopodi, confusionada amb el disc nectarífer (3). Damunt de l'estilopodi hi ha la parella d'estils.

≡

Un exemple: mericarpi i vites. A dalt, mericarpi d'Angelica sylvestris L., amb tres costes molt prominents i, arraulides en els solcs -espais intercostals o val·lècules-, les línies fosques de les vites. A la segona fotografia, detall de les vites.
≡

La infructescència de les umbel·líferes o apiàcies consta d'un esbrancament múltiple verticil·lat i rèpliques de la mateixa mena, al capdamunt de cada radi. El verticil principal és la umbel·la i els secundaris són les umbèl·lules.

Una anomalia: flors diplostèmones de Sambucus ebulus L.

Avui recollim una experiència una mica estranya, perquè estranya va ser la sensació experimentada, com la d'aquell que creu caminar cap a un objectiu i s'adona, de cop, que en realitat n'està tornant.

L'objectiu era simple, tan simple com observar les flors d'un saüquer, a la cerca, com de costum, del que és constant i propi, o sigui de la norma o normalitat.

I en aquesta cerca vam encepegar -reivindiquem l'origen vegetal del verb ensopegar- amb l'altre extrem, o sigui l'anomalia. Llavors vam llucar que potser ho teníem ben merescut, aquest capgirell imprevist, per la mania, a hores d'ara ja ben arrelada, de tafanejar sense brida.
≡
Keywords. Sambucus ebulus L., Adoxaceae, ten stamen flowers, anomaly, nectar, inferior ovary.
≡

13.7.2019. Florida estival de Sambucus ebulus L. Flors blanques, simpètales, rotàcies, pentàmeres, amb cinc pètals de limbe estès, concrescents a la base, formant un petit tub (vegeu-ho a la corol·la despresa del centre de la foto). Cinc estams alternipètals epicorol·lins, radicats al tub corol·lí, a la línia d'unió dels pètals, amb les teques separades -sembla que n'hi hagi deu-, a la primeria connivents, fent un feixet al centre de la flor, finalment estesos o patents, quan les teques ja són badades. Anteres atropurpúries, que s'esquincen pel costat exterior -extrorses.
≡

Entomofília. Les flors flairoses i nectaríferes de l'évol són festejades per diversitat d'insectes. En la imatge anterior hi veiem uns petits insectes alats; en aquesta uns escarabatons i una aranya.
La prefloració és valvar, si més no aparentment. En la poncella els pètals són verdencs o groguencs i aparentment no s'encavalquen, sinó que s'uneixen per les vores.
L'evolució dels estams, de connivents a patents, suggereix que el gineceu deu ser receptiu quan estan estesos, però ens manquen dades per a deduir que hi ha dicogàmia.
≡

Évol de deu estams. Les flors de l'évol s'apleguen densament en poms corimbiformes asimètrics, perquè tenen un major desenvolupament els brancs més externs.

Les flors caliptriformes de Vitis sp.

Parada de ceps de la varietat macabeu, ara en plena floració. Guardiola de Font-Rubí. Alt Penedès. 24.5.20. ©️ Jordi Raventós (1).
▤

Era un dels temes previstos per aquesta primavera, veure les flors d'alguna varietat de vinya. Certament recollim avui el tema i el fenomen peculiar que el caracteritza, ben curiós, però, donades les circumstàncies de restricció dels desplaçaments, ho fem examinant la vinya d'una tanca de la ciutat, no la d'una parada de ceps, com hauríem preferit.
▤
Una flor que es treu el barret. Ara ja no, però el primer cop que vam veure'l, aquest funcionament invertit de la corol·la de la flor de la vinya, ens va fer certa impressió. Perquè no sabíem que també en això, que les flors actinomorfes s'obren desplegant-se i resten agafades per baix, hi haguessin excepcions.
Les flors de la vinya no s'obren així, al contrari: s'obren per baix i es mantenen íntegres i coherents per dalt. És el detall concret que veurem en aquesta conversa d'avui, de manera que no hi ha motiu per esplaiar-nos en excés. Fora d'una introducció preliminar que ens farà de catifa vermella.
▤

Panícules de florelles verdenques. Llargues inflorescències paniculiformes, amb panícules recompostes de flors menudes, inconspícues, verdenques, només il·luminades per les anteres blanquinoses de les flors ja descofades.
▤

Parra de tanca en flor. El botànic Emili Laguna ha tingut la gentilesa de comentar les fotografies trameses (2). Les imatges de detall de les flors s'han fet de mostres col·lectades d'aquesta parra. Són del 12 i del 20 d'aquest mes.
▤
Introducció. En les flors acolorides la corol·la fa la funció de reclam, de crida visual. Un cop pol·linitzada la flor, la corol·la se sol mustigar i caure. Hi ha flors que perden la corol·la molt aviat; potser en realitat han deixat de fer aquesta funció vexil·lar. Es diu que són flors caduques.
En les flors que fan corol·la poc o no gens vistosa, aquesta no fa aquella funció de crida -funció que potser recau en el nèctar o el perfum-, però segueixen fent-ne una d'important: embolcar i protegir l'interior abans de la desclosa -antesi.

Sobre el disc de les taronges

Tots els que teniu llimoners o tarongers o qualsevol altre arbre de la família dels cítrics, haureu vist que al centre de la flor d'aquests arbres hi ha un disc prominent, una rodella que, a la manera d'una tarima o pedestal, dona assentament al pistil, al centre, i al feix d'estams, a tot el volt, com els radis d'una roda arrenquen del prominent nus central.
▤

Avui recuperarem alguna imatge per il·lustrar el disc de la flor del llimoner i hi afegirem les fetes a la fruita de casa, és a dir, imatges del ginòfor prominent i del disc persistent que solem trobar a la base del fruit, i dels senyals que hi deixen, bellament geomètrics, un cop els traiem.
▤

Flors de llimoner en diferents estadis de desenvolupament. A dalt, una flor encara vestida, amb totes les draperies -periant- florals. A sota d'aquesta, una altra en procés de despullament. Va perdent els pètals i també els estams, parcialment concrescents. A l'esquerra d'aquesta, una flor amb l'estil negre, totalment mustigat. I una mica per sota i a l'esquerra, una flor fecundada que ja ha perdut l'estil. Vegeu-hi, en algunes flors, el disc anul·lar o amb aparent forma de tortell, a la base dels pistil.