Flors d'estiu de Montserrat

Montserrat (Bages-Anoia). Camí de Sant Jeroni i retorn pel Pla dels Ocells i el barranc de Santa Maria. 25.8.2019.

Pugem a Montserrat amb un amic i la seva família, la parella i dos nens. Som uns turistes més entre les moltes persones d'arreu que visiten el monestir i la muntanya. Agafem el cremallera i després el funicular de Sant Joan. 

Crònica força breu dedicada a alguns apunts geomorfològics i a algunes plantes típiques del massís.

Ciclòpies graonades. El sector del massís encarat al riu Llobregat es caracteritza pel fort desnivell, d'uns 990 m entre el riu i la carena de les Paparres, i el repeu que formen, talment com contraforts de gegantesca catedral, dos enormes graons cofats de pinedes i bosquines. Vegeu-hi l'abundor de sécs horitzontals, degut a l'entreviat de capes margo-argiloses; els orgues i pinacles superiors, en canvi, gairebé no en porten i semblen tallats, per l'abundor de les fenedures de les diàclasis, a cops de destral.

Visió del rocam que presideix i guarda el pla del monestir. Si volguéssim fer una comparació amb un pastís, diríem que hi ha més capes

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (3)

El tercer lliurament d'aquesta sèrie se centra en alguns aspectes geomorfològics de gran influència en el paisatge i també en aspectes ecomorfològics de les plantes associades al medi rupestre.

Les codines. El mot ‘codina’ té arrelada en la nostra llengua (per exemple, en el topònim Sant Feliu de Codines). En la literatura botànica de Montserrat i Sant Llorenç del Munt hi sol constar l’apartat dedicat a la vegetació de codina. Una codina és una superfície de roca planera o moderadament inclinada (un rocallís [1]), més o menys massiva, poc o gens accidentada, sense badius o gairebé, acollidora o no de fragments de roca de qualsevol mida (polsinosa, sorrenca, gravosa o més grollera).

Les plantes més típiques de les codines, per exemple els crespinells Sedum, arrelen en aquests cúmuls de disgregats, tot sovint reduïts a exigües capes de partícules de roca, una mica de polsim, sorreta i poca cosa més. Atesa la magresa, la manca d’articulació i l’escassa o nul·la cohesió d’aquests dipòsits, no són gaires les plantes capaces d’arrelar-hi i, per tant, el grau de recobriment sol ser-hi baix o molt baix. Vistes de lluny, ni s’aprecien, les petites plantes que s’hi fan.

Comòfits. Les plantes que ancoren les seves arrels o altres parts vegetatives en aquests dipòsits més o menys incoherents s’anomenen comòfits, però les que, com ara els crespinells, no tenen altra arrapada que la que els procura un magre sarpat de disgregats dipositats a la roca i, per tant, tenen les arreletes escampades entre aquests materials més o menys solts, es poden anomenar exocomòfits (2). Val a dir, en qualsevol cas, que moltes roques d’aspecte massiu tenen petites escletxes favorables a l’arrelada de petites plantes, circumstància que es dona, en els conglomerats, quan s’inicia la desadherència d’un còdol del ciment de la roca. Certament, però, hi ha pudingues massives de ciment calcari molt fort, sense ni tan sols la més escanyada de les llivanyes. Com sabeu, aquestes roques no duen altra flora que no siguin crostes de líquens i algues (cianòfits).

Figura 1

Figura 1. És tal la variabilitat de les Agulletes de bruixa Erodium cicutarium que ens va semblar interessant recollir-ne uns apunts en un article publicat a la revista 'Miconia', que trobareu en aquest enllaç. Aquesta herbeta presenta el que alguns anomenen 'formes de fam', exemplars minúsculs i escarransits, adaptats a condicions desfavorables, com ara manca de sòl, pastura recurrent, etc. Aquestes formes són el motiu principal d'aquest article. Un cop més, ens demanem si aquestes manifestacions extremes serien possible sense el concurs de les formigues.

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (1)

Introducció

Els darrers mesos hem fet algunes passejades pel massís de Sant Llorenç del Munt i n'hem fet una bona arreplega d'estampes. En els relleus de conglomerats el rocam hi té un gran protagonisme. Aquest recull d'observacions és una aproximació al capteniment del rocam, més o menys eclèctic, i la decisiva influència que té en el mantell vegetal.

Bona part de la força i de l'atracció dels massissos de conglomerats rau en això, en el rocam emergent i escarit, suggeridor d'un essencialisme virtuós, elevat.

Els massissos de conglomerats: Sant Llorenç, Montserrat, Montsant, Montclar, etc., són eminentment rocosos. Bona part del relleu apareix despullat, sense cobertura vegetal o amb una cobertura molt migrada.

Es veu molt bé a les parts més elevades. En aquest fenomen, la manca de cobertura vegetal, hi intervenen diferents factors i en grau també diferent. Creiem que un factor molt decisiu és la compacitat del rocam.

Figura 1

Figura 1. Massís de Montserrat vist des de l'Alt Penedès. Cada tipus de conglomerat té unes característiques pròpies. El de Montserrat té un ciment fortament calcari i dona formes enèrgiques. És el relleu montserratí, digitiforme, també qualificat, encertadament, de relleu 'fúngic'.