Avui voldríem posar un petit exemple d'un fenomen molt gros que, a més, té més brancs que les flors de les umbel·líferes.
Però comencem amb l'auxili del petit fet que hem pogut constatar: en la punta d'un camp de l'espai agrari de Gallecs hi havíem vist una petita mostra d'una jonquereta de jonquet de galàpet Juncus bufonius.
Es tractava d'un pradell o pastura terofítica de la classe Isoeto-Nanojuncetea, sintàxon que aplega comunitats de petites herbes d'espais d'inundació temporal, o sigui molt humits, xops o negats, però només durant un temps. Aquest pradell de vitalitat temporània ja va merèixer un capítol en aquest espai; el podeu trobar, si us vagués, en aquest enllaç.
Hem visitat de nou aquest espai, un trosset de terra que feia de nexe entre dos camps, i hem vist que ha estat llaurat. La llaurada ha provocat l'eixida d'herbes de germinació tardoral.
Veurem si sabem fer, amb prou congruència i sense mancaments, el trànsit entre el petit fet i la categoria o les consideracions generals. En aquella jonquereta criptohigròfila hi destacaven, al nostre lluc, dues plantes, Juncus bufonius i Lythrum hyssopifolia.
Juncus bufonius és un col·lectiu taxonòmic. No vam examinar-lo bé i no sabem a quina subespècie corresponia. La salicària de fulla d'hisop és un tàxon 'bastant rar', en la qualificació que ha merescut en el BDBC.
Cadascú pot valorar al seu criteri el significat de la pèrdua d'un espai així: un petit tros entre camps; un hàbitat específic i unes plantes que hi van associades. Però seria una mica il·lús no tenir en compte que el que ha passat en aquest tros pot passar en qualsevol altre o, millor dit, passa en d'altres, normalment sense que ens n'adonem, ni poc ni gaire.
Sobre aquest punt serien moltes les consideracions a fer, però una que ens sembla molt oportuna té relació amb la que un dia ve fer-nos el briòleg i amic Miquel Jover. Deia que a tot arreu hi ha espais i espècies dignes d'interès i que si considerem els espais catalogats com a parcs naturals queda clar que hi ha un biaix, en favor de les muntanyes, que deixa fora bona part de les planes, erms, relleus poc destacats, etc.
Però resulta que aquests espais són els més vulnerables, tant més com més a prop es troben dels centres de major activitat humana. Els espais periurbans, els paisatges agrícoles, els retallons de vegetació seminatural que hi ha entre les poblacions, a les zones més habitades, són, per això, les que haurien de merèixer més atenció, en el sentit d'establir unes pautes de gestió que permetin fer tot el possible per a salvaguardar-los, per la funció ambiental i social que tenen.
Tot plegat no pot ser possible si no ens adonem de debò de la importància de rectificar la concentració social i econòmica. No hi ha llucs enlloc que indiquin que es vulgui encarar de veritat el desequilibri territorial.
El petit espai d'inundació temporal ara ja perdut possiblement no fos gran cosa. No ho era. Però la pèrdua de la diversitat vegetal avança d'aquesta manera, eliminant del mapa petits espais d'espècies diferents de les dominants, aquí, allà, substituïdes després per aquestes plantes que, seguint-nos sempre les passes, es difonen pertot i a pressa feta.
Això ens porta a uns paisatges cada cop més banals. Hi ha un munt d'espècies que es fan pertot i amb molta abundància. Són sovint molt dominants i també invasores. No cal que les considerem banals o insignificants; són, senzillament, les espècies que prosperen, de forma molt destacada, quan nosaltres alterem el medi. Qualsevol espai molt magrejat és ocupat per plantes ubiques i dominants. Els paisatges es van, d'aquesta manera, empobrint i homogeneïtzant. Convé no oblidar, doncs, que l'extensió d'aquests elements es fa a compte de l'eliminació d'uns altres, associats, tot sovint, a hàbitats més específics.
Això és el que se'n diu pèrdua de biodiversitat. Potser algunes persones creguin que això a elles no els afecta. Però la nostra seguretat depèn molt més de la seguretat de les espècies silvestres del que possiblement puguem imaginar-nos. La nostra supèrbia, monstruosa, no ens permet veure-ho.
☰
Imatge de la jonquereta de Juncus bufonius i el prat de gram, del setembre de l'any passat.
☰
Imatge estival de l'estenall de jonquet de galàpet. Juliol de 2018.
☰
Lythrum hyssopifolia L. 8.7.2021. Característic de la classe Isoeto-Nanojuncetea: comunitats herbàcies amfíbies i precursores, d'espais de negada temporal. Novetat fins ara per a la quadrícula DG30, és possible que, abans de ser consignada, ja sigui localment extinta. Aquest fenomen pot semblar-nos curiós, però no podem fer-nos càrrec de fins a quin punt deu ser habitual.
☰
Aspecte actual del tros de camp terraplenat. L'activitat de la maquinària provoca, a la tardor, l'eixida de moltes herbes arvenses i ruderals sensu lato, com ara Anagallis arvensis, Borago officinalis, Silybum marianum, etc. Les fulles s'estenen, ara, ben arrapades al terra; senyal inequívoc de que treure el nas, quan hi ha molt de tràfec, està penalitzat.
L'alteració topogràfica és un sistema simple i habitual d'eliminació d'hàbitats específics, associats a condicions locals particulars; en aquest cas és l'aigua d'una capa impermeable extravasada lateralment.
