20 de novembre de 2021

Remitjons tardorals de Sant Llorenç del Munt

Ens passa sovint, que en les nostres passejades prenem apunts i imatges que, per elles soles, no arriben a fer un aplec o un report prou equilibrat. Més encara considerant que tenim tendència, possiblement predominant, per atendre a petits detalls. D'aquí ve això de 'remitjons'. Els d'avui són de dues passejades tardorals per Sant Llorenç del Munt, concretament del sector del sot del Sabater, la carena de l'Illa i el bagós sot de Matalonga, o sigui els vessants llevantins del massís, tributaris del riu Ripoll, que darrerament hem trepitjat per a preparar una activitat de DEPANA.
Hi ha, en el paisatge, tot de llucs d'una reviscolada tardoral, per exemple en la brotada novella de moltes llenyoses; l'eixida de les primeres fulles d'herbes de cicle llarg, o de cicle curt però de germinació autumnal; i la nova verdor de les molses, novament alleujades per les rosades periòdiques.
També hi ha, però, i els veurem, els testimonis dels tràngols de la sequera d'enguany, molt severa. Perquè per arribar a matar mates de romaní i peus de ginebre cal que l'eixut sigui molt sever i mantingut. És clar, els càstigs més severs són a les estacions de sòls més magres.
A Sant Llorenç del Munt hi ha moltes alzines, sobretot les més jovençanes, amb el fullatge parcial o completament sec. La poca o limitada extensió de les arrels les fa més vulnerables si hi ha secada. Moltes, però, ja comencen a treure, a l'extrem dels rams, on la demanadissa de saba de les gemmes és més intensa, brots novells, autumnals.
D'aquestes alzinetes n'hi ha que tenen el fullatge completament sec i d'altres que ja rebroten. De les primeres n'hi haurà que, possiblement, brotin la temporada següent, o sigui quan el sol comenci a tenir virtut de nou. Totes ofereixen el model de fulla dentada, espinescent o gairebé, propi de les branques baixes i de rebrot.
Com sabeu, el dessobre de les fulles de les alzines pot ser pilós o glabre, segons les races. El pelets d'aquestes fulles novelles, petits, radiats i aplicats, són temporers. La pilositat caduca o llevadissa és un tret molt habitual en Quercus. El revers, però, sempre és pilós o tomentós.
Fulles basals d' allenca Alliaria petiolata. La vegetació autumnal d'aquesta i moltes altres herbes es destina a engrossir les arrels, una forma de guardar energia per a poder agafar més embranzida més endavant, quan toqui llevar el següent ram de temporada. La làmina és molt ampla i plana, per a poder aprofitar al màxim la minvant llum de tardor. Tampoc no s'allunyen pas gaire del terra, per tal d'aprofitar al màxim el seu escalf. Nervació enfondida. Fulles cordades, amb el sinus basal tapat pel lòbul encavallat. Marge de dents amples i esmussades, de dibuix una mica sinuós. Lluentor setinada i perfum ara molt atenuat. Aquesta crucífera de tendència nitrohigròfila és abundant al llarg del sot Sabater.
Puccinia hordei-maritimi és el nom d'un fong que provoca ronya en diferents parts de la vidalba, a més d'afectar, en una fase diferent, a l'espècie de margall que el mateix nom especifica. No tenim clar, però, que sigui el causant de la ronya de la fotografia.
Altra alzina seca, rogenca.
Dysphania pumilio (R.Br.) Mosyakin & Clemants és un blet anual que mereixerà un articlet propi, properament, en aquest espai.
Bellis sylvestris Cyrillo amb la humitat de la rosada.
Alguns geòfits, com aquest Dipcadi serotinum (L.) Medik., tenen un espectre ecològic força ampli. L'apelatiu 'serotin-òtina' significa tardà, que sorgeix a darreries d'estiu o a la tardor.
Teucrium botrys L. és una d'aquestes herbes de temporada, anual o biennal, molt llavoreres, tal com indica el nom bengranat. És un dels elements més característics dels terraprims -vegetació de les codines- del massís. Inconfusible per la retícula nerviosa dendriforme de la fulla, molt ben marcada.
Completament desanimada, encara es manté dreta la rapa de la floració de l'anterior anyada. El nom grec botrys, bótrys, significa raïm. D'una inflorescència racemosa, per exemple, se'n diu botrítica; d'una racemiforme, semblant al tipus racemós, se'n diu botrioide.
Heteropogon contortus, una drecera reproductiva. Si aneu al massís de Sant Llorenç del Munt hi podreu veure, als terraprims de les roques més solelloses, els fenassars d’una gramínia de filiació africana que ara, a l’octubre, exhibeix una gran abundor d’espigues florides, d’un color molt intens, d’un vermell mineral, rovellat, entre mangra i porpra, barreja del color vinós dels estigmes plomosos i el de les glumes i arestes, de color del coure. Però si us pareu un moment a observar-les, podreu veure-hi llucs suggeridors d’alguna anomalia. Les espigues són femenines en la majoria dels casos, però en les que duen anteres, que també n’hi ha, s’hi pot veure, fora que siguem molt lloscos, que són xarbotes, buides, desanimades, com la pelleringa de la salsitxa que buidem quan volem fer, per exemple, pilota o macarrons amb carn picada.
Es diu que en Heteropogon contortus hi ha apomixi apospòrica. Sembla que en moltes gramínies hi ha la ‘drecera reproductiva’ de l’apospòria, un tipus de partenogènesi o formació de l’embrió sense confusió dels gàmetes. Així s’aconsegueix prescindir de la concurrència de la part masculina, el pol·len contingut a les teques, si és que en realitat se’n genera. Potser aquests estil de fer ‘fotocòpies biològiques’, sense incorporació de variabilitat genètica, és escaient per a una planta que s’ha adaptat a la perfecció a viure en un ambient molt ben definit: els terraprims dels conglomerats hipertèrmics, sotmesos a unes solrajades estivals inclements. És ara quan millor es pot veure: pugen frescos els nous plançons, amb dreturança i les fulles ben gerdes, mentre que les tofes revellides i palloses són entreviades de les fulles tendrals, emergents, dels nous fillols de tardor. Doncs sí, fins i tot els magristons fenassars dels codolars empedreïts tenen la seva ufana. Ara, a l’autumne, quan l’aire i la llum es morigeren.
Quan estan secs, els cianobacteris Nostoc són com un cassigall de fulla seca i negrosa.
Hidratat amb un parell de banys d'aigua, el cianobacteri, inflat, expandit i relluent, es torna d'una natura elàstica, com de gelatina.
Sedum sediforme (Jacq.) Pau.
Jove de Pinus halepensis Miller sec, possiblement mort.
Carbonat de ferro concrecionat?
Anagalis arvensis L., molt abundant als terraprims de les codines. Teròfit de tardor i d'hivern.
Les parts més distals són les primeres a acusar la manca de nutrients per sequera. Un cop mortes les fulles, la transpiració es redueix al mínim.
Aquests fongs pulvinulars, semblants a berrugues grosses, eren al tronc escorxat d'un pi. El micòleg Enric Gràcia ens ha suggerit, sempre amb les reserves pròpies dels experts en micologia, que podria tractar-se del fong ameboide Reticularia lycoperdon Bull. Aquest fong porta primer una coberta fina, de lluentor nacrada, fins que, assolida la maduració de la fase esporífera, s'esquinça i es va enretirant -a les vores n'hi haurien quedat les romanalles.
Litospermum officinale L. Aquesta tardor han florit algunes plantes de floració normalment molt anterior. Sembla lògic, considerant el marc ambiental tan desfavorable que hi ha hagut.
En el mateix pi dels fongs ameboides hi havia aquest liquen groc. S'assembla prou, atenent només a l'aspecte de les imatges vistes, a Chrysothrix candelaris (L.) J.R. Laundon. És un agregat més o menys informe de partícules globoses -soredis, possiblement- que crida l'atenció, sobretot, per la intensitat del color groc, un punt verdenc.
Podríem dir que l'hem gruat molt. El desig de tenir alguna clarícia d'aquest liquen que ens sembla característic de l'escorça de l'alzina. I quedi clar que això no significa exclusivitat, que no es pugui fer en d'altres arbres, però en l'alzina hi té una notòria significació.
No resulta fàcil la descripció d'aquests organismes. Se'ns presenten com a taques planes, de vegades de contorn força arrodonit, en general a clapes més aviat indefinides, de color cendrós, entre blanc i gris molt clar, de vegades una mica verdenc, argentí. El tal·lus és crustaci i d'aspecte granulós, més que no pulverulent, amb algunes parts d'aspecte tot esquerdat, amb polígons delimitats per fissures (tal·lus fissurat-areolat o rugulós). Els apotecis tenen el disc d'un color brunenc, poc definit; el marge és tal·lí, o sigui concolor amb el tal·lus.
Probablement es tracti d'un liquen del gènere Lecanora, gènere que inclou un grup d'espècies corticícoles. Precisament el marge del disc de l'apoteci del mateix color que el del tal·lus és un caràcter del gènere; d'aquí que s'anomeni lecanorí.
Agraïm a Helena Rodríguez les indicacions donades sobre aquest liquen. Ens indica que la puntualització específica d'aquests líquens exigeix examen microscòpic.
Alzineta eixida de llavor, en una clariana. Les primeres fulles van inserides directament a la tija.
Floració autumnal de Fenal Brachypodium retusum (Pers.) P. Beauv.. Qualsevol diria que l'eixut ha provocat una parada comparable a la d'hivern, inductora d'una posterior floració.
En el gènere Grimmia hi ha tot de molses pulvinulars saxícoles i xeròfiles, ben característiques i abundants. Són coixinets atapeïts i ben delimitats, d'aspecte canescent, degut al llarg pèl hialí, blanquinós, de l'extrem dels fil·loides.
La seta de l'esporòfit està blegada cap avall, quan la càpsula encara no és madura. Posteriorment es redreça i la càpsula d'espores queda ben enlairada.
La Canyaferla Ferula communis L. comença a treure les fulles, amb una ufanor i empenta ben sorprenents, atesa la magresa dels llocs on arrela. Tant a 'Flora Iberica' com a la 'Flora Manual dels Països Catalans' (edició 2005) la discriminació entre la subespècie de la nominal i la catalaunica es fa en esguard de la relació entre la talla de la tija i la de la inflorescència. Al catàleg de la flora del parc natural de Sant Llorenç del Munt hi consta Ferula communis (Pau ex C. Vicioso) subsp. catalaunica Sánchez-Cuixart & Bernal. En canvi, el botànic Àngel Manuel Hernández consigna, en els estudis florístics que ha fet de la zona, Ferula communis L. subsp communis. Sembla que encara manca llum en la taxonomia d'aquesta herba.
Ceterach officinarum Willd. i Cheilanthes acrostica (Balb.) Tod., dues falgueres de les codines del massís.
Tripodion tetraphyllum (L.) Fourr., un altre teròfit que comença a vegetar a la tardor.
Juniperus oxycedrus L. sec, potser mort. I els ginebres són molt resistents. Estralls d'un any molt sec.
Arcèstides del ginebre.
Aquest lliri ha sorgit entre les branques d'un romaní. Dipcadi serotinum (L.) Medik.
Més germinacions autumnals: Heteropogon contortus P. Beauv. En surten moltes, alhora que també surten els nous fillols de les plantes velles.
Catena de vegetació. Imatge que permet veure la sèrie -catena- de vegetació en esguard del gruix del sòl. Als litosòls de les codines hi ha una vegetació especialitzada: cianobacteris, líquens -especialment gelatinosos tipus Collema-, falgueroles xeròfiles, crassulàcies, bulboses, teròfits, etc.; segueix una banda de fenassar d'albellatge contort, de visible efecte edafogenètic; seguidament hi ha les brolles de romaní, amb estepes i brucs; aquest matoll s'enriqueix amb ginebres en les bosquines periforestals. Finalment i on hi ha prou sòl per a fer-ho possible, s'hi fa la vegetació macrofanerofítica de més talla, pinedes i alzinars.
Cloure o començar. És molt curiós comprovar que les mates de timó estan seques, la majoria, però d'altres estan brotant ara i duen el fullatge ben tendre. Mates vernals seques versus mates autumnals tendres.
Savina Juniperus phoenicea L., arcèstides i branquetes. Amb el ramatge vermiforme, molt resinós, l'hàbit tofut i un creixent molt lent, les savines poden conquerir les estacions més inhòspites, terraprims, cereners esventats i penyateres esquelètiques.
En els sots i els racons humits l'afeccionat a la briologia i el briòleg pot trobar-hi molta matèria per a furonejar. Ens va cridar l'atenció aquesta taca o tapís d'un verd claret, una mica blavís. Hi vam veure una hepàtica que ja havia merescut un capítol en aquest espai.
Imatge de detall d'aquesta hepàtica que sembla Lejeunea cavifolia (Ehrh.) Lindb.
Tornem per l'ombrívol sot de Matalonga. El camí ens porta al mateix fons del sot, convertit en camí. Al llarg del sot hi ha una flora eclèctica, amb moltes ruderals que possiblement caldria associar a les tasques d'obertura del camí, i plantes de llocs frescos, com ara Doronicum pardalianches L.. A la fotografia, mata de Hypericum perfoliatum L. var. angustifolia DC.
El suara esmentat Doronicum pardalianches L. és força abundant al sot de Matalonga.
Stachys annua (L.) L., una de les moltes labiades  que floreix a la segona meitat de l'any. Nou per a la quadrícula DG21, però consta al catàleg de flora del parc natural.
Galeopsis ladanun subsp. angustifolia (Erhr. ex Hoffm.) Gaudin.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol