Hàbit i florescència de Carex humilis Leysser

En les formes de les plantes s'hi endevinen, sobretot a còpia d'integrar caràcters importants en el seu estil de vida, unes categories, unes plantilles o patrons que travessen plantes de llinatges d'allò més diversos.

Noves notes antogràfiques de Juniperus phoenicea L.

Visitare. Aquest mot llatí significa veure amb freqüència. És molt escaient al procediment necessari per apropar-nos al coneixement de la natura. Per a conèixer bé un lloc, un tema qualsevol, cal revisitar-lo.

Sí, de la floració de la savina ja vaig publicar-ne un capítol, que, si us vaga, podeu consultar en aquest enllaç: "Breu antografia de la savina Juniperus phoenicea L."

Lemna: per poc, gairebé les flors més petites de les fanerògames

Tots les hem vist, les llenties d'aigua, cobrint la superfície d'aigües adormides o molt alentides. Més que petites són minúscules, i no ofereixen gaire material a l'esguard.

Floració protovernal de Pinus halepensis Mill.

Al febrer i al març els pins blancs es veuen abundosament espurnats d'una mena d'espigots de color groc clar, un punt per sota dels extrems de les branques. Són els cons masculins.

Els cons femenins a l'inici són molt més discrets, no resulten tan vistents i en proporció són molt menys abundants, com sembla ser llei general en les plantes anemòfiles; situats, a més, a prop dels extrems de les parts més elevades, tot sovint no queden a l'abast de la vista. Tenen, però, un color rosat o rosadenc ben atractiu. 9.3.2022.

Les imatges són del 9 de març; les que no són d'aquest data les datarem oportunament, per tal de poder relacionar la fenomenologia i la cronologia.

Sicyos angulatus L., nova per al prelitoral central

Vam trobar diversos peus de Sicyos angulatus L., relativament concentrats en el voral d'un camí, gairebé a tocar de l'escanyolida riera de Santiga (Vallès Occidental), sense aigua superficial en aquest tram. En una clariana de l'altra mà de la riera, profusament herbada, també hi vam veure alguns peus. Versemblantment podria haver-ne més, per la mateixa zona, però no ho hem comprovat.

Prat periurbà de llevamà, verònica, filamaria...

Per molt comuns que siguin els extensos prats de ravenissa, lluminosament espurnats de blanques flors, potser mai no deixaran de sorprendre'ns i de commoure'ns. Darem un cop d'ull al prat d'un retalló de terreny que ha quedat fora de l'abast del ciment, de l'asfalt i del pas de vehicles. Són espais reduïts que han quedat isolats en l'atrinxerada marginalitat, enmig de la desmarxada xarxa de carrers i edificis industrials.

Efectivament, sembla mentida que en llocs així i quan encara l'hivern és gran, hi hagi una floració d'herbes tan bella i harmoniosament parada com l'estesa de flors d'un jardí.

Floració de Ruscus aculeatus L.

Ruscus aculeatus L. Família Asparagaceae. Subfamília Ruscoideae. Alguns autors el consideren mereixedor de família a part: Ruscaceae. Faneròfit rizomatós, subarbustiu, amb fulletes membranoses, petites i temporeres. Estructura modular, amb eixos principal i secundaris que duen rames breus (braquiblasts), planes i foliiformes (cladodis), amb una espineta a l'extrem.

És característic dels alzinars i comunitats relacionades. De tendència esciòfil, també tolera els espais oberts.

☰

En el capítol d'avui hi veurem les flors del Galzeran Ruscus aculeatus. En fa de diversa mena i es distribueixen de manera també variable. Ens centrem en la morfologia externa o antologia descriptiva. L'antobiologia sembla singularment complexa; només en reportem alguna dada, presa d'un treball de camp consignat i enllaçat.

☰

El galzeran i les seves flors tenen tot un plec de característiques i una variabilitat molt interessants. 

Sobretot perquè, ultra les variants morfològiques, les flors formen part de la sexualitat i la fenomenologia reproductiva. En el cas del galzeran la reproducció és una mica enigmàtica...Es parla obertament de reproducció fallida, amb taxes de fructificació molt baixes.

☰

Com hem exposat altres cops, entenem la flor com un procés. En aquest procés tendim de forma natural a fixar-nos en els extrems: la flor i el fruit. Passa com en la deriva cromàtica del tomàquet: transita del verd al vermell d'una manera enigmàtica. A l'entremig agafa un color que posa a prova el nostre lluc, alhora que els nostres mots.

D'aquesta manera, no podem evitar associar la flor marcida i fecundada amb la imperfecció, i, a més, imperfecció doble, de la flor pansida i del fruit incomplet. Segurament això forma part de l'essència del nostre estil de veure les coses, que funciona a la manera d'una auca o a còpia de fotogrames i de seqüències, unes triades i les altres omeses.

Filoma i periant de Radula complanata (L.) Dumort

L'hepàtica que veurem avui és abundant i trobadissa, a més de relativament vistent i de bon distingir, pel perfilat i la definició de la forma.

En el títol hi hem volgut destacar que d'aquesta hepàtica veurem, només, el conjunt d'òrgans foliosos i l'anomenat periant, hipsofil·loides que formen un òrgan molt característic de l'espècie. Queden exclosos, doncs, els gametangis o òrgans portadors de les cèl·lules reproductives, intimitats que queden fora de l'abast del nostre lluc.

☰

Fora del grup d'espècies adaptades als ambients secs, força important, en general els briòfits viuen en ambients humits i és en aquests ambients on hi són més diversos i abundants.

Fan tapissos i coixins més o menys densos i mai no s'aparten gaire del substrat que els acull, el terra, les roques i les escorces d'arbres i arbusts. L'arrauliment i l'hàbit arrossegadís expressen molt bé el temperament higròfil de la major part de briòfits.

☰

Els briòfits necessiten un ambient humit per a reproduir-se, en el trànsit dels gàmetes masculins fins a l'oosfera, i per a mantenir ben hidratades totes les cèl·lules, fora d'un grup de molses, el de les politricals, principalment de muntanya, que tenen un precari sistema conductor que els permet procurar-se una part de l'aigua, pouant-la del substrat.

☰

Els badius i les petites fissures de les escorces són un nínxol protegit i estantís, idoni per acollir els gèrmens de molts briòfits. Les clivelles són les carrerades de l'aigua escoladissa, vehicle de brossalla llisquívola i de tota mena de partícules arrossegadisses.

Fa un any: flors del plàtan de passeig

Capítol obert. Recuperarem unes imatges de fa un any i farem una mica d'atenció a les flors del plàtan, unes flors que, ara per ara i per a nosaltres, ofereixen alguna dificultat insalvable, perquè ens manca capacitat per a concretar amb seguretat on rau la unitat, és a dir, com s'apleguen els carpels i els estams per a formar les flors que, minúscules i densament arramadades, formen les conegudes boles dels plàtans. Això passa, és clar, quan la reducció dels antofil·les és tan acusada que resulta difícil rastrejar-ne les romanalles, situades als entrepeus dels òrgans reproductors, sobretot si, com és el cas, les flors no són ben madures (1). 
▤

Flors de Lunaria annua, copsada a la riba del riu Ripoll. Se li atribueix caràcter subespontani. Es tractaria de plantes eixides de llavors provinents de plantes de jardí o de cultiu d'ornamentals. Corol·la amb fila de ventilador i els trets típics de la família: quatre pètals amb el limbe patent, estretit a la gorja, amb les venetes ben dibuixades. Inflorescència indefinida, racemosa. 1.4.2019.
▤

Acrocecidi. Cecidi format a la gemma terminal d'un branquilló de roure Quercus sp. Al dedins de l'aplec de catafil·les hipertrofiats hi ha l'agalla de l'insecte inductor, possiblement el cinípid Andricus foecundatrix, vespeta de desenvolupament ultraanual.

Les flors de l'avellaner Corylus avellana L. (1)

Som al temps de les flors i la floració de l'avellaner, un arbret comú en els espais humits que li convenen, i també un arbret força cultivat a casa nostra, a les terres meridionals del Principat. És un planocaducifoli monoic; fa flors masculines densament arramadades, en llargs aments de color beix, i flors femenines molt petites, reunides en aments gemmiformes, en forma d'ou, de les quals només són visibles els estigmes radiants o divergents, filiformes, d'un color carmí molt viu i bonic.

▤

Aments masculins d'avellaner. Quan les anteres són madures s'aixequen o separen una mica les bràctees que les cobreixen (d'aquí el nom bràctea tectriu), s'esquincen les teques, els saquets de pol·len, i els granets lleugers de pol·len queden a mercè dels corrents d'aire. En alguns llocs en diuen mocs, d'aquests aments.

▤

L'avellaner Corylus avellana L. pertany a la família de les betulàcies, com el bedoll i el vern. És molt precoç en florir. Floreix del gener al març, abans de treure les fulles de l'any o quan comença la foliació. És un arbret molt comú, sempre en llocs de sòl molt humit, riberes i sots molt frescals.

▤ 

Aments pengívols, llarguets, de fins a 8 cm o més, cilíndrics, blans, d'aspecte vellutat, per la pubescència de les bràctees, solitaris o agrupats en raïmets que, donada la blanesa del conjunt, de la rapa que els agermana, tenen l'aire d'un feixet.

▤

Imatge que permet veure les bràctees pubescents i, en l'aixecada, les anteres, encara plenes. És molt curiosa la retirada que tenen aquests aments amb els cons de les coníferes.

▤

Branqueta que porta uns aments masculins immadurs, a l'esquerra, i un ament gemmiforme femení. De les flors femenines només en veiem els estigmes divergents i filiformes, de color carmí pujat. Sense draperies i amb l'ovari ínfer, és una estructura closa, en forma de borró, que evoca la de la flor de l'alzina (podeu veure'n imatges en aquest text que vaig publicar a la revista 'Miconia'). 

Aquests aments masculins immadurs potser mereixerien, més aviat, el qualificatiu de latents, atès que ja estan perfectament preformats en el període vegetatiu de l'anyada anterior. Ara, a l'hivern, no fan sinó reprendre el desenvolupament. No és un detall singular?

▤

VERSATILITAT I ANEMOGÀMIA

La versatilitat és un tret de moltes plantes anemògames, per exemple, entre les que fan aments, els arbres del gènere Quercus. Les gramínies tenen les anteres exsertes i versàtils. Alguns brucs tenen trets d'anemofília secundària (E. scoparia i E. arborea), tendència a la versatilitat en el pedicel, relativament llarg, pròpia del gènere en general, i superfície estigmàtica superior a la de les espècies entomòfiles.

Pinàcies i cupressàcies, en canvi, no tenen inflorescències oscil·lants.

▤

Detall d'un ament femení pansit.

▤ 

Ament o flor? En aquesta família l'estructura floral és molt complexa i de difícil interpretació. Segons Wendy Zomlefer o, més ben dit, Abbe, l'autor que aquella reporta, aquest ament es consideraria una címula extremament contreta. I els estams que deixa veure l'esquama o bràctea aixecada, a la foto de més amunt, a quantes flors corresponen? Sembla que es tracta de 8 anteres de 4 estams, però d'una sola flor o n'hi ha més sota de cada teula? Seria també, cada escata, una címula d'entrenusos anul·lats?

▤

Més nyucs per furonejar. No són, en absolut, tan senzilles com semblaria, aquestes flors. Hi ha dos detalls que ens semblen força singulars: la formació pre-hivernal dels aments masculins i la deturada del procés reproductiu. Segons es diu, tan bon punt els grans de pol·len inicien la germinació en els estigmes, s'aturen. Els ovaris i els rudiments seminals que contenen no estan, en aquest moment, gens desenvolupats encara.

Ben mirat, això sembla congruent, en aquest cas d'extrema proteràndria. Si les flors masculines s'anticipen tant, respecte de les femenines, és lògic que aquestes tinguin un mecanisme de captura i manteniment en estat de latència de les cèl·lules sexuals masculines. No ho sospitàvem gota, que l'avellaner tingués tants nyucs per furonejar.

▤

Sabadell

Texts i fotografies: ©️ Romà Rigol

Sobre les pinyes i els brots de Pinus halepensis Mill.

Els pins duen les flors i les llavors en cons -d'aquí el nom de la classe, coníferes, portadores de cons-, també anomenats estròbils. En definitiva, són mots botànics, cons i estròbils, que designen el mateix que en el parlar comú anomenem pinya.
▤
Introducció. Ramificació i foliació. La ramificació dels pins és coneguda. Al voltant de l'eix central, que alguns anomenen guia, es disposen les branques, ascendents o patents -plagiòtropes-, agrupades, en cada nus, en verticils (1) de 2-4, de mitjana.
Els pins broten fent llargs internodis d'elongació predominantment inferior -creixença acròpeta-. Aquests trams són macroblasts, és a dir, llargs brots de nusos força separats.
En els macroblasts hi sol haver un tram superior foliós i un d'inferior sense fulles, amb esquames sense clorofil·la. Veurem tots aquests aspectes al llarg d'aquest capítol.

Pinyons en la secció d'una pinya de Pinus halepensis Mill.

Com sabeu, en els pins hi ha cons exclusivament masculins i cons femenins. Són monoics (els dos sexes a la mateixa casa, però separats). Els cicles fenomenològics de les pinyes s'aparten força del model de fruit més convencional, posem per cas el d'una castanya o el d'una serva. La castanya i la serva són la culminació d'un cicle més o menys regular que es repeteix cada any: floració, fecundació i fructificació.

Un filó per furonejar: la morella roquera

“Siendo, en la Parietaria, estos, pigmeos,

Y el femenil Estylo muy gigante,

Con la elasticidad de los deseos:

Vibran a lo alto el Polen fecundante.”

José de Viera  i Clavijo. ‘Las bodas de las plantas’. 1806.

Ubiqua. La trobem per tot arreu i possiblement no desperti, en general, gaire simpatia. Més aviat al contrari, a la primavera és l'ase dels cops.
Inconspícua però interessant. Però, això a banda, la morella de paret Parietaria judaica (1) ofereix tot d'aspectes botànics prou interessants.
Aspectes com ara la manera d'amollar el pol·len, 'con la elasticidad de los deseos', en la plàstica i suggerent expressió de Viera; la poligàmia, la peculiar distribució dels sexes en els feixets florals; l'acrescència floral, que projecta més ombres, encara, en la ja difícil observació de les flors; el curiós envescament del fullatge; i un possible o versemblant amistançament amb els ocells, per bé que es tracta, aquest, d'un aspecte que només apuntem i no sabem si s'ha documentat.

▤

Vent, formigues, ocells. La morella combina afinitats diferents: per les parets; pels llocs bruts, carregats de romanalles nitrogenades; i per la humitat. Una combinació força peculiar que expressem amb el mot nitrolitofília. Però l'ecologia és molt més dinàmica que la simple constatació de l'hàbitat. El pol·len s'escampa amb el vent. Prèviament hi pot haver qualsevol frec o contacte, un merlot furonejant, posem per cas, que hagi provocat l'explosió de l'antera.
Si la planta ha arrelat, com és típic, en una situació enlairada, com ara un pont o una paret, el pol·len es pot esbarriar amb excel·lent difusió. 

A lluc de cuc

Si a la natura és habitual que la part sigui semblant al tot, ho prenem com a model en aquesta entrada que porta el nom del lloc que li dona acollida. Així com el pare es veu a si mateix, de cop, expressat i definit a la perfecció en un gest o mot dit pel seu fill, potser aquesta entrada d'avui podrà, a tall d'exemple, expressar el sentit del títol que encapçala aquest lloc.

Fig. 1