L'estiu agradívol. No ens en cansem de constatar-ho: al nostre país hi tenim paisatges d'allò més variats que ens permeten, quan a la terra baixa i a la muntanya mediterrània ja hi dominen els tons falbs, la sentor de boll recuit i l'aire ben calent, rabejant-se pel terra, seguir gaudint de les flors gerdes i de les herbes fresques de la muntanya mitjana. Això sí, no de qualsevol muntanya; al sector nord-oriental hi ha obagues i fondals amb sòls grassos que guarden un romanent d'humitat quasi permanent. Aquestes condicions permeten que siguin moltes les herbes planifòlies, de vocació nemoral o marginal, que es mantenen plenament actives al llarg de bona part de l'estiu. No hi insistirem més, perquè ja n'hem parlat en d'altres capítols, com ara en el primer que vam dedicar a la riera de Sora. ☰
Certament, espais com aquest són un meravellós refugi, més ara que un bon tall del nostre terrer està tan calent com un ardorós forn. Al país li calen unes bones remullades. L'eixut s'ha infiltrat, a l'àrea mediterrània, fins al fons de sots i torrents, on un tel polsegós, grisenc i tristoi entela les fulles de totes les plantes.
☰
Astrantia major L. és un bon exemple de planta de floració estival, del juny a l'agost. ☰
No sembla que el tipus de fulla palmatipartida, propi de Sanicula i Astrantia, umbel·líferes de bosc i vorada, sigui habitual en les plantes d'aquesta família. Abundant, en canvi, en les plantes de la família Ranunculaceae, és un tipus de fulla singularment present en herbassars humits com el de la ribera de Sora.
Noteu-hi, a la foto, l'abundor de Mercurialis perennis, que ja havíem destacat.
☰
Capsella trivalva o trilobada de Viola sp. Colltorçada, sembla jeure en el jaç foliar. Ultrapassarem, alguns cops, el camp definit pel títol d'aquest capítol. ☰
La Canabassa Eupatorium cannabinum L. mereix de ser destacada, tant per l'abundor de peus com per la notable talla. Floreix a l'estiu, al juliol i l'agost. ☰
Les flors de la Vidalba Clematis vitalba són molt boniques. De tèpals caducs, són més duradors, en canvi, els estaminodis petaloides linears, disposats radialment i molt vistents. ☰
Ubèrrima fructificació de Tamus communis L. Els fruits són vermells a la maduresa. Aquestes uvas del diablo verolen quan ho fa la vinya vera, de manera que la fenologia generativa d'aquestes plantes és semblant. Destaquem-ho: ambdues són filaneres, ambdues fam pampes, les dues fan baies, les dues són ripícoles...
☰
Cecidi en romegueró causat per la vespeta Diastrophus rubi (Bouché) Hartig. També el vam veure al capítol del torrent de la Masica. ☰
Abans no surt al defora i es desplega la voluminosa inflorescència en pom d'umbel·les de l'angèlica borda, forma una pilota botida i turgent, com novell cor de col d'hivern. ☰
El cor ja es desclou i surten, de les beines foliars utriculiformes -si no són bràctees, sí que en fan el paper-, els primers pomells. Així com la panolla de les gramínies resta, preformada i replegada, al dedins de la fulla bandera, abans no es desplega, també el gros pom de l'angèlica resta, abans de la desclosa, ben prefigurat i replegat, al dedins de la beina, eixamplada com una bossa, de la fulla superior. Així emparades, no és tan fàcil que les flors tendres siguin bressol de floridures. Tot plegat abunda en l'observació d'E.J.H. Corner: el que és petit s'ordena millor. ☰
Aquesta imatge de l'angèlica ja plenament florida, més recent -1/8/21-, ens permet veure que les fulles de transició que emparen les inflorescències i que possiblement contribueixin especialment al seu nodriment, ara visibles a la base dels brancs florals, s'estan mustigant. Són formes de transició, entre les fulles normals -nomofil·les- i les bràctees; evoquen d'allò més la sèrie de fil·lomes que vam veure en el capítol Helleborus foetidus: successió foliar.
☰
La labiada Prunella vulgaris L. fa una mena d'espigot floral molt característic. Herba amb rizomes que cadella i forma grups. ☰
Stachys palustris L. és una herba higròfila -el nom ho delata-, dreturera, com d'altres del gènere. Fa les fulles oblongues, truncades a la base, sèssils les superiors, molt curtament peciolades les inferiors. Segons les dades del BDBC seria citació nova d'aquesta quadrícula, UTM DG36, fora que hi manqui actualització de dades. ☰
Flors masculines d'Urtica dioica L., planta molt vigorosa que té un ampli espectre temporal de floració, d'abril a setembre, potser perquè les flors dels raïmets van molt escalonades.
☰
És clar, amb tanta làmina estesa hi ha racons molt ombradissos. Destaca força, en contrast, la blancor de les espiguelles d'Holcus lanatus L. ☰
En realitat, les flors d'aquesta planta ja van de baixada. L'Herba molla de prat Holcus lanatus L. fa les glumes carenades, una mica cimbiformes -fan barqueta-, membranoses, ciliades, amb els nervis escabrosos. ☰
Holcus lanatus L. fa unes espiguetes característiques. Duen dues florelles menudes, enterament inserides al dedins de les glumes; la superior és malreeixida o masculina; el seu lemma porta, ancorada al terç superior, una aresta regirada, unguiculada; la florella inferior, aparentment tosella, és fèrtil, ja fruitada a la imatge. És una planta comuna. ☰
El folíol d'aquest trevolet de florelles groguenques té un escot -un entrant- i una denteta o mucró, a l'extrem. ☰
La Fenarola Medicago lupulina L. té un notable espectre ecològic i corològic. ☰
Polygonum aviculare L. florit, una altra herba de les que, aparentment, tant li fa les vores com el mig, però sembla ser un col·lectiu que cal mirar amb atenció. ☰
Aquest Hieracium exuberant, que ja vam veure a l'anterior capítol, ens sembla que pot ser del grup H. amplexicaule, pels detalls que el lector curiós podrà trobar a l'entrada enllaçada de bon inici. ☰
Campanula trachelium L. és molt abundant en aquest lloc. Planta molt híspida, aspre, que fa poncelles en forma de bala, de color cremós. ☰
Stachys officinalis (L.) Trevis. Déu n'hi dó, la quantitat d'herbes que fan les fulles dentades. Són apropiades, les dents, per a evacuar l'aigua que cau a la làmina? ☰
El fenàs de bosc Brachypodium sylvaticum (Huds.) Beauv. també és una herba molt abundant; fa manats de fulles ben grossos i arramadats. ☰
Els vorals tenen una gerdor que fa un pam de goig. Elles mateixes, les herbes, es creen l'ambient que els convé; el sòl és flonjo, humífer, ric en romanalles i podridures. ☰
Diverses imatges de la dipsacàcia Knautia arvernensis (Briq.) Szabó subsp. catalaunica (Senn. ex Szabó) O. Bolòs et J. Vigo. Els interessats en aquestes escabioses pot comprovar que aquest tàxon es consigna amb noms diversos, segons els criteris dels autors de les flores. El nom que consignem, de la 'Flora dels Països Catalans' (vol 3, pàg. 634), ni tan sols consta en algunes flores de referència. Potser ara, a casa nostra, en l'àmbit de la botànica catalana, es tendeixi a consignar així: Knautia dipsacifolia Kreutzer subsp. catalaunica (Sennen ex Szabó) O. Bolòs, Vigo. Masalles & Ninot, tal com consta a la tercera edició, de 2005, de la 'Flora Manual dels Països Catalans'. Els autors de 'Flora Iberica' reporten el tàxon amb categoria de varietat: lanceolata, de Carlos Pau, subordinada al nom de Szabó K. nevadensis. Aquest sembla ser el nom més acceptat actualment (consulteu-ho al GBIF).
Nomenclatura a banda, la imatge de detall mostra les arestes escàbrides del calze i una bràctea de les més internes, menor que les altres, tota empolsada de granets com de farina i amb pèls marginals vidriencs, setulosos, aparentment glandulífers.
☰
Fruit vil·lós, en aqueni, d'aquesta escabiosa. Vegeu-hi, a la part inferior, l'eleosoma basal, alveolat, d'aspecte rebregat, una mica evocador del faldilló d'una cortina. ☰
Angelica sylvestris L. en flor. Fa tal tapís de filaments estaminals que el conjunt evoca la pelussera d'un jersei de llana. La producció de nèctar és d'una prodigalitat vertiginosa. No és estrany que les flors de les apiàcies siguin, en general, tan visitades pels insectes. ☰
Peu femení, fruitat, d'ortiga Urtica dioica L. ☰
Arctium minus Bernh. és una herba molt comuna que destaca per la gran talla.
☰
El Romegueró Rubus caesius L. també és molt abundant. ☰
Fruits de l'Agrimònia d'olor Agrimonia procera Wallr., amb els típics gafets que fan molts fruits agafatosos (Circaea, Geum, Arctium...). O potser A. eupatoria? El calze solcat no seria propi de la primera, però la planta és ben olorosa, de manera que no es pot descartar que es tracti d'un híbrid (vegeu 'Flora Iberica', vol VI Rosaceae, pàgina 374). ☰
Malrubí d'aigua Lycopus europaeus L. florit, en imatge del diumenge 1 d'agost. ☰
Tret misteriós. Les flors de la canabassa Eupatorium cannabinum són blanquinoses en la poncella, agafen aviat un color rosat o malva i, un cop obertes, en estel de cinc puntes breus, emeten al defora unes projeccions estilars filiformes estèrils, tret de la subfamília Eupatorieae que deu tenir, sens dubte, algun significat en l'antobiologia de la planta. ☰
Diverses imatges de la ribera de la riera de Sora. Les fotografies són dels diumenges 18 de juliol i 1 d'agost. La floració en aquest espai no sembla gaire concentrada; més aviat comença a la primavera i es va estirant al llarg de l'estiu, fenologia suggeridora d'una relativa manca de període estival desfavorable. Fora que també en aquestes comarques del sector nord-oriental del Principat hi hagi, per excepció, un marcat eixut estival, les herbes solen tramuntar l'agost tot mantenint una molt agradívola frescor.
☰
Sabadell
Text i fotografies:© Romà Rigol
