Curs de camp de l'ADENC: com són les flors?

Com són les flors? Força desconegudes, per un general. Això sí, d'imatges, en fem muntanyes, muntanyes de gavadals. Però la vida és una cosa molt diferent. La flor és el batec vital, essencial, de la planta. La flor és el germen del germen: l'esbós primordial, vestit amb draperies més o menys acolorides, d'un embrió, molt ben acotxat i embolcat, colgat en un estat d'obscura sopitesa. La flor és l'antesala del fruit. Són caps del mateix fenomen.

Maduració seqüencial: un apunt antogràfic de Ruta angustifolia Pers.

La ruda florida que ha motivat aquest apunt és d'un exemplar de la taula de dolomies i gresos que hi ha damunt de Pallejà -Baix Llobregat-, a la zona del Puig de l'Àliga.

Algunes notes de morfologia de l'heliantem tacat Tuberaria guttata (L.) Fourr.

Ja són moltes, les visites fetes, enguany, del març al juny, als pradells de l'heliantem tacat. Del primer estadi vegetatiu, amb les fulles arranades a terra, al de la floració, passa un bon tall de temps. Són possiblement més de tres mesos, els que van des de l'aparició de les fulles basals de les primeres plantes a les darreres flors de maig o, fins i tot, del juny.

Notes pobres d'una civada Avena sativa L. subsp. byzantina (K.Koch) Romero Zarco

En el marc d'un passeig al llarg del torrent de la Dou, font que rega els horts dels dos marges de Torrelles de Foix (Alt Penedès), trobo un depauperat sembrat de civada.

Vaig fer-ne unes fotografies, amb el telèfon, i després n'he fet, de la mostra plegada, única, alguna observació.

Cípseles de Card fuell Carthamus lanatus L.

Carthamus lanatus L. és una asteràcia del grup Carduoideae. En aquest capítol s'hi recullen diverses imatges del fruit, la cípsela, amb el matís a afegir que, presentant molta variabilitat en la forma -polimòrfia-, han de considerar-se exemples determinats més que no models del fruit de la planta.

Apunts de la cargola moscada Erodium moschatum (Linné) L'Héritier

Tema. Recollim i comentem imatges de la cargola ruderal Erodium moschatum (L.) L'Hér. Es consideren també alguns detalls específics de les flors.

Lloc. Les plantes són de Santiga, de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Vora herbada de l'aparcament.

Data. 6.5.2022. Les imatges de detall són posteriors.

Ecologia. Nitròfil i antropòfil. Vorals i espais antròpics marginals, abandonats i descurats. Característic de les comunitats ruderals de l'aliança Hordeion leporini.

Galeria del pèsol de secà Pisum sativum L.

En aquest capítol hi recollim una galeria d'imatges del pèsol de secà o proteaginós, de plantes en diferent estadi de creixent, de les més petites a les florides. S'anomenen proteaginoses les lleguminoses riques en proteïnes -sembla un terme d'agronomia.

Noves lleves de nadaletes Narcissus dubius Gouan i altres flors temporeres

Ampli recull d'imatges del narcís de codina Narcissus dubius Gouan. Veurem alguns aspectes  de la morfologia d'aquest geòfit de primavera, emparentat amb Galanthus.

El tema de les plantes que viuen a les codines de Sant Llorenç del Munt, ja l'hem tractat altres cops i és recurrent en aquest espai nostre, ben justificadament al nostre parer, atès que ofereixen una flora variada, rica i molt interessant, en alguns casos estrictament lligada a les condicions particulars dels terraprims, en d'altres simplement associades a espais oberts i escassament poblats.

Particularment interessant és comprovar com n'és de variat l'estil de vida i la fenomenologia de les plantes dels terraprims; damunt d'un fons de plantes sempre presents, però actives o adormides, segons el període de l'any, hi ha una flora críptica, d'expressió temporània, atractiva justament per aquest caràcter fantasmal: les plantes i les flors d'aquests llocs no les  trobareu, no, quan a vosaltres us vagarà. Al contrari, per a veure les flors dels petits teròfits i de les bulboses -geòfits-, cal estar una mica amatents i procurar d'evitar de perdre passada.

Prat periurbà de llevamà, verònica, filamaria...

Per molt comuns que siguin els extensos prats de ravenissa, lluminosament espurnats de blanques flors, potser mai no deixaran de sorprendre'ns i de commoure'ns. Darem un cop d'ull al prat d'un retalló de terreny que ha quedat fora de l'abast del ciment, de l'asfalt i del pas de vehicles. Són espais reduïts que han quedat isolats en l'atrinxerada marginalitat, enmig de la desmarxada xarxa de carrers i edificis industrials.

Efectivament, sembla mentida que en llocs així i quan encara l'hivern és gran, hi hagi una floració d'herbes tan bella i harmoniosament parada com l'estesa de flors d'un jardí.

Fecunditat clandestina (clistogàmia) en Amelichloa caudata (Trin.) Arriaga & Barkworth

Vam tractar aquest tema en un article dedicat a aquesta poàcia neotropical: 'Amelichloa caudata (Trin.) Arriaga & Barkworth a la ribera del Besòs i del Mogent', publicat a la revista 'Miconia', editada per l'amic Josep Nuet.

Ens decidim a tornar sobre aquest punt perquè és molt bonic, no gaire conegut i, sobretot, no gens documentat, precisament degut a la clandestinitat del fenomen. I això que de poàcies clistògames n'hi ha un cabàs; però cal furonejar una mica per a veure-ho.

☰

Amelichloa caudata (Trin.) Arriaga & Barkworth. Neotropical allochtonous. Cleistogamy. Clandestine fertility. Abundant hidden seeds. Cauline axillary seeds. Basilar axillary seeds. Spikelets fitted.

☰

Hem tingut l'oportunitat, a més, de trobar algun exemple de notable fecunditat -tres panícules en un peu- i per això ho hem titulat així, en comptes de titular 'reproducció clandestina', que és pròpiament el que significa la clistogàmia, reproducció d'una flor tancada o oculta. De manera que, pel que fa a imatges, no hem fet cap manlleu d'enlloc i totes les d'aquesta entrada són inèdites.

D'altra banda, aquesta estipa forruda ja ha merescut abans algunes notes en aquest espai, de manera que convidem al lector amistós a comprovar-ho, mitjançant el cercador o les etiquetes.

☰

©️ Romà Rigol 

Nomenclatura. Aquest punt, un xic carregós, l'hem vist ja altres cops, però el refresquem per a qui no estigui al cas. Si reportem aquesta estipa amb el nom Amelichloa no és res més que una pura convenció, com qualsevol altra. I potser perquè sembla que ja és general, o gairebé, el criteri que és prou admesa i fonamentada la segregació del gènere Stipa; Aymerich i Sáez també recullen el nom de les agrostòlogues americanes, en el seu actualitzat i valuós catàleg de plantes al·lòctones (vegeu-ne l'enllaç al capítol 'Marginalitat i documentació').

Finalment, també C. Romero li dona prioritat a aquest nom, en el seu magnífic catàleg sistemàtic 'Las gramíneas de la Península Ibérica e Islas Baleares'.

☰

El lloc. Marge de camí, molt a prop del torrent de Can Salvi i de Can Jaume Magre, a l'espai rural de Gallecs (el Vallès Occidental). Marginalitat clarament suggeridora. Vegeu-ne detalls al nostre article.

☰

Fenologia. Les mates d'aquesta tofuda estipa es troben ara en plena represa de l'activitat vegetativa, quan algunes encara duen les restes de les inflorescències de l'any i, tot i que molt escasses, algunes cariopsis encara pengen de les panícules seques.

El fruit de Chaerophyllum aureum L.

La temàtica concreta d'aquest capítol és el fruit de Chaerophyllum aureum L. Oferim diverses visions de l'aqueni i alguns detalls morfològics, un cop fetes, prèviament, una breu introducció de la planta i una altra de caràcter general, no tan breu, sobre el fruit de les umbel·líferes Umbelliferae.

≡

La cominassa Chaerophyllum aureum L. és una planta aromàtica, de fulla molt retallada, que fa nombrosos poms de flors blanques, més tard convertides en aquenis llargueruts, en forma de fus, acompanyats, al nivell de la base dels radis, d'un verticil de filaments molt característics, evocadors d'una gorgera de puntes.

És una planta de riberals, vorades forestals humides i prats de dall, pròpia, a casa nostra, dels Pirineus i de les comarques orientals humides.

Els exemplars que il·lustren aquest capítol són de la ribera de la riera de Vallfogona (el Ripollès), lloc que va merèixer un grassó capítol en aquest espai.
≡

El cremocarpi (1) de les umbel·líferes (terminologia botànica: cremocarpi; diaqueni; carpòfor; mericarpi; esquizocarpi; costa; val·lècula; vita; estilopodi). El gineceu de les umbel·líferes Umbelliferae consta d'un ovari ínfer format per dos carpels -bicarpel·lar- concrescents, cadascun amb un sol lòcul o cavitat i un sol primordi seminal -monosperm. La parella de carpels es converteix, en la fructificació, en una parella d'aquenis -diaqueni- que, arribats a la maduresa i deshidratació, solen separar-se una mica o dues miques, tot mostrant el curiós mecanisme que els agermana, un pedicle que s'esbranca en dues rametes, anomenat carpòfor.

L'estructura dels aquenis o mericarpis (2) és interessant i força curiosa. L'embrió és molt petitó i es troba suspès al capdamunt del mericarpi, embolcat per la part més voluminosa del fruit, l'endosperma; l'endosperma està embolcat pel pericarpi, embolcall normalment força magre que porta unes prominències longitudinals, de morfologia variable, anomenades costes; alternen amb les costes uns solcs més o menys enfondits, els espais intercostals, anomenats val·lècules, o sigui valletes. 

Hi ha també uns tubs o canals de coloració pujada, d'un verd courenc o brunenc molt intens, com d'alga fresca, anomenats vites, normalment situats a les valletes, o bé aparionats amb les costes. 

Les vites són canals o llums emplenats de sucs resinosos aromàtics i olis essencials, segregats i vessats per les cèl·lules que conformen aquests canals o llums.

Els mericarpis són dorsiventrals; s'uneixen per la cara comissural, que és més o menys plana, mentre que el dors sol ser més o menys convex o bombat, de vegades quasi pla.
Al capdamunt del diaqueni hi ha una mena de pedestal en forma de tronc de con. És la base de l'estil o estilopodi, confusionada amb el disc nectarífer (3). Damunt de l'estilopodi hi ha la parella d'estils.

≡

Un exemple: mericarpi i vites. A dalt, mericarpi d'Angelica sylvestris L., amb tres costes molt prominents i, arraulides en els solcs -espais intercostals o val·lècules-, les línies fosques de les vites. A la segona fotografia, detall de les vites.
≡

La infructescència de les umbel·líferes o apiàcies consta d'un esbrancament múltiple verticil·lat i rèpliques de la mateixa mena, al capdamunt de cada radi. El verticil principal és la umbel·la i els secundaris són les umbèl·lules.

Llucs ocults de Filago pyramidata L.

Remarca prèvia. Filago pyramidata L. ofereix a l'observador, pel camí de la menudesa combinada amb l'ocultació, notables dificultats d'interpretació. Perquè si és força normal, quan observem un detall o un òrgan d'una planta que no sabem quin paper fa ni com anomenar-lo, que la consulta dels recursos de la botànica ens ajudi a ajustar-los en un nivell de comprensió d'una conformitat més o menys plausible, aquesta petita i borrallosa planta, en canvi, congria tal plec de punts peculiars i més o menys orfes de clarícies prou satisfactòries que ens decidim a renunciar a aquesta conformitat, tot limitant-nos a fer la descripció del que anem veient i servint-nos, per si de cas, en els passos llisquívols, de la seguretat i confiança oferides per algun mosquetó, volem dir d'algun adverbi del tipus aparentment.

Tot plegat perquè, com dèiem, les flors d'aquesta composta de la tribu Gnaphalieae són molt xiques i difuses i tan esprimatxades que inspiren espontanis dubtes sobre la seva capacitat per a revenir (1).

≡
Keywords. Filago pyramidata L., Gnaphalieae,  ruderal, pentagonal chapter, cryptic flowering, female flowers filiform eccentric and central, hermaphrodytic and female central flowers, heterocarp, achene with or without feathers.
≡

Tribu Gnaphalieae. Val a dir que aquestes dificultats són pròpies de moltes plantes d'aquesta tribu de compostes que abunda en espècies albo-cinérees, aracnoide-lanuginoso-tomentoses i de flors inconspícues, clandestines o críptiques.

La nota que llegim a l'article del gènere Helichrysum, a 'Flora Europaea', pot donar-ne una bona idea: The distinction from Gnaphalium, in which female florets outnumber the hermaphrodite, is not clear-cut.

≡

Cimes variables. La imatge revela el regular esbrancament, de tipus cimós: cada eix acaba en un glomèrul i dona un o dos -també tres- brancs laterals que repliquen la mena, en un estil decreixent característic, perquè els internodis successius es van escurçant de forma regular.

Aquest tipus d'esbrancament és una cima; monocasi, dicasi o tricasi, segons si són un, dos o tres els brancs sorgits de cada nus.

≡

Glomèrul. La inflorescència és recomposta. Els capítols són menuts i s'apleguen en grups tan densos que bé es podria prendre, cada un d'aquests aplecs o glomèruls, per un capítol.

Les flors caliptriformes de Vitis sp.

Parada de ceps de la varietat macabeu, ara en plena floració. Guardiola de Font-Rubí. Alt Penedès. 24.5.20. ©️ Jordi Raventós (1).
▤

Era un dels temes previstos per aquesta primavera, veure les flors d'alguna varietat de vinya. Certament recollim avui el tema i el fenomen peculiar que el caracteritza, ben curiós, però, donades les circumstàncies de restricció dels desplaçaments, ho fem examinant la vinya d'una tanca de la ciutat, no la d'una parada de ceps, com hauríem preferit.
▤
Una flor que es treu el barret. Ara ja no, però el primer cop que vam veure'l, aquest funcionament invertit de la corol·la de la flor de la vinya, ens va fer certa impressió. Perquè no sabíem que també en això, que les flors actinomorfes s'obren desplegant-se i resten agafades per baix, hi haguessin excepcions.
Les flors de la vinya no s'obren així, al contrari: s'obren per baix i es mantenen íntegres i coherents per dalt. És el detall concret que veurem en aquesta conversa d'avui, de manera que no hi ha motiu per esplaiar-nos en excés. Fora d'una introducció preliminar que ens farà de catifa vermella.
▤

Panícules de florelles verdenques. Llargues inflorescències paniculiformes, amb panícules recompostes de flors menudes, inconspícues, verdenques, només il·luminades per les anteres blanquinoses de les flors ja descofades.
▤

Parra de tanca en flor. El botànic Emili Laguna ha tingut la gentilesa de comentar les fotografies trameses (2). Les imatges de detall de les flors s'han fet de mostres col·lectades d'aquesta parra. Són del 12 i del 20 d'aquest mes.
▤
Introducció. En les flors acolorides la corol·la fa la funció de reclam, de crida visual. Un cop pol·linitzada la flor, la corol·la se sol mustigar i caure. Hi ha flors que perden la corol·la molt aviat; potser en realitat han deixat de fer aquesta funció vexil·lar. Es diu que són flors caduques.
En les flors que fan corol·la poc o no gens vistosa, aquesta no fa aquella funció de crida -funció que potser recau en el nèctar o el perfum-, però segueixen fent-ne una d'important: embolcar i protegir l'interior abans de la desclosa -antesi.

Una historieta d’antologia

Antologia entesa, és clar, en el sentit estricte: l'estudi de les flors, no en l'habitual.

Un cop més, en Josep Vigo ens servirà de guiatge en aquest breu capítol d'avui, dedicat a una flor que té uns antofil·les que fan curiosos moviments.

Riscos de la instantaneïtat. Precisament insistim, altre cop, que és important considerar la dimensió temporal i l'evolució dels òrgans, perquè la mera consideració organogràfica pot portar-nos, fàcilment, a l'enganyifa (1).
▤

A la fotografia, flor borrosa i fruit incipient de fetgera blanca Parnassia palustris L., una petita planta de mulladius i rierols de muntanya (2). És una planta força comuna que sol aparèixer en llocs  molls, de sòl sempre xop o avorats a corrents de lenta circulació.
▤
Pentamèria –verticils florals en cinc peces- dominant, com és típic en la família de les saxifragàcies (3). A la flor fecundada hi veiem, de baix a dalt: cinc peces verd clar, d'extrem arrodonit, els sèpals del calze; a sobre d’aquestes unes altres en forma d’espasa, blanques, una miqueta més llargues. Els estams estan parcialment desballestats. Les anteres esbadellades i buides han caigut i només en resten els filaments, ben estesos, que són aquestes peces blanques en forma d’espasa.
▤
L'encarnació de l'enganyifa. Què són, llavors, els bonics filaments acabats en caparrons groguencs? Feixos de falsos estams o estaminodis, també en nombre de cinc (4). Quin paper poden fer aquests estams purament escenogràfics? Diu el diccionari que un estaminodi és l’estam que ha perdut la seva funció i roman estèril quan ha completat el seu desenvolupament. Però Josep Vigo diu, al seu clàssic 'L'alta muntanya catalana: flora i vegetació', que aquests òrgans són nectaris que gairebé no produeixen nèctar, i que porten de 9 a 13 filaments terminats en un capet lluent.
▤
Les reverències. És el mot que utilitza el botànic ribetà. Els cinc estams tenen una maduració seqüencial. Primer s'allarguen i s'estiren cap amunt. Un cop assolida la maduresa que produeix l'esquinçada de les teques contenidores dels grans de pol·len, els filaments, plans, en forma de cinteta, es bleguen cap al centre de la flor, tot deixant l'antera situada justament a la vertical del gineceu.
Aquest moviment dels estams, evocador d'una salutació, el van fent un darrera l'altre, però de manera que poden coincidir-hi dos al centre de la flor, el que s'acaba d'acotar i el que tornarà a estirar-se. Podeu veure aquest detall a la imatge de dalt, a la flor de l'esquerra, força borrosa, i a les il·lustracions d'Eugeni Sierra, aquestes ben clares, que podeu veure clicant l'enllaç de la nota 4.
▤
I l'enganyifa. Els insectes visitants se senten atrets per la lluïssor dels falsos nectaris (o estaminodis, tant és!), i, amb els moviments que fan, esforçant-se per recaptar un aliment que en realitat els falsos estams no ofereixen, poden empolsar-se del pol·len de l'estam madur, situat a frec dels caparrons brillants, o bé, si visiten la flor quan ja es troba en fase femenina i les anteres ja han caigut, poden pol·linitzar-la, si han visitat prèviament, és clar, una altra amb pol·len madur i se n’han empolsat. Vigo assenyala l’interessant detall que l’estil del gineceu madur creix i se situa exactament en el punt on els estams havien acabat la reverència. Evidentment, es tracta del punt adequat per a que hi hagi un bon contacte amb el cos dels insectes, és a dir, sempre a l'entorn dels caparrons relluents, un esquer fet de nèctar  purament il·lusori.
▤
El rol d'exhibició. És molt habitual, a les flors, que hi hagi unes peces que fan exclusivament la funció de reclam. Potser l'exemple més conegut és el de la corona de lígules de moltes compostes. En el capítol dedicat a les flors de l'aladern vam apuntar-hi que sembla que algunes flors tancades fan precisament aquest paper.
▤
El benefici de la seqüència de la maduració i del moviment dels estams sembla prou clar. La possibilitat que un insecte s'hi empolsegui augmenta i es perllonga en el temps, mentre que una maduració sincrònica dels cinc estams portaria associat un major risc de pèrdua, si no hi concorren els insectes pol·linitzadors.
▤
El curiós de la historieta és com l’al·logàmia –pol·linització encreuada- sembla  disfressar-se d’autogàmia, perquè l’estam doblegat a sobre de l’estigma sembla suggerir clarament que hi ha autopol·linització. El més apassionant és comprovar que a la natura les historietes mai no acaben, flueixen i no sabem per quins camins ho faran.
▤
Notes
(1) Posem-hi un exemple actual, el de les flors dels oms. Són petitones i de mal veure, aplegades en fasciclets, força atractius, tot amb tot. Són flors hermafrodites, efectivament, però una observació que no sigui merament instantània permetrà veure que aquestes florelles, aparentment iguals a la primeria, no es captenen totes de la mateixa manera.

En l'om és un fenomen normal que moltes flors, en cada fasciclet, no desenvolupin el gineceu. Es manté rudimentari i arraulit al dedins de la copeta del perigoni sepalí. Es captenen, doncs, com a flors masculines. A la primeria es veuen totes iguals, però unes fruiten i d'altres no.
(2) Josep Vigo comenta, al seu llibre, que a casa nostra aquesta herba troba a l'estatge montà els ambients que li convenen, però en països nòrdics també es fa al nivell del mar.
(3) Alguns autors consideren que Parnassia és mereixedor de ser segregat d'aquesta família. Sobre aquest punt, copiem de  Wendy Zomlefer (1980):
"La familia Hydrangeaceae se consideraba antiguamente una subfamilia (Hydrangeoidae) dentro de Saxifragaceae, siendo ésta una familia tradicionalmente grande, heterogénea y polifilética, dividida a su vez en 17 subfamilias (Thorne, 1976) y en numerosas tribus (véase Soltis et al., 1990 y Morgan y Soltis, 1993). Estas subfamilias (y grupos incluidos en ellas) se consideran en la actualidad como familias a parte (Escalloniacea, Grossulariaceae, Parnassiaceae), de modo que las Saxifragaceae abarcan 30 géneros (550 especies herbáceas)."
(4) Per a veure amb precisió tots aquests antòfils no hi ha res com els dibuixos de la làmina que Eugeni Sierra va fer per a 'Flora Iberica'. Els podeu veure en aquest enllaç.

▤
Sabadell
Text i fotografia: ©️ Romà Rigol

Quatre llucs del xenixell Senecio vulgaris L.

Recuperem avui un text breu, dedicat a una herba canuda i comuníssima, de les que trobem pertot i són capaces de suportar adversitats de tota mena. Això sí, sempre dintre del nostre àmbit, el nostre entorn quotidià i cultural.

No és vistent ni té res de cridaner, però, mirada sense cap destorb molestós, pot encaterinar a qualsevol.

Hem mirat el mapa de distribució d'aquesta herba al BDBC i comprovem que quasi fa el ple. I si no el fa deu ser per això, perquè d'allò que tenim més a prop és molt fàcil oblidar-se'n.

Només cal que furonegem una mica i aviat ens adonem que per poder assolir un èxit biològic com el d'aquesta herba canuda, cal congriar un bon feix d'atributs, molt fàcils de consignar però no tant de compartir: solrajades, cops i patacs, escapçades, pinçades i pellucades, espais sollats, pixats, sòls emmetzinats, enllardofats...

Per accedir al text en format pdf només cal que cliqueu en aquest enllaç:

'Una herba canuda i comuna'.

▤

Sabadell

Text i fotografia: ©️ Romà Rigol

Liguliflores, mosques i altres petiteses

El recull d’avui és una miscel·lània de plantes conegudes i comunes o, segons es miri, comunes però mai no prou ben conegudes. El repte és veure’n alguns aspectes que poder encara no havíem copsat. 

Com el fotògraf que dubta, sobre el punt des d’on ha de fer la foto, el millor és, tot sovint, acostar-se.

Vistes les plantes amb una mica de detall, solen oferir formes i atractius insospitats. Sembla mentida quin enorme ventall de possibilitats no ofereix una simple lupa de butxaca!

Es tracta d'un report d'un marge de l'espai rural de Gallecs (El Vallès Oriental), fet el novembre de 2018.
▤
Avancem els epígrafs del report d'avui:

• Temps de liguliflores
• En cas de dubte, acosta't!
• No som espectadors!
• Hemicriptòfits oportunistes
• Gènere dificultós
• Sorghum: competitiu i invasor
• Sorghum: espiguetes dimorfes
• Sorghum: reunions de mal veure
• Diversitat d'entomofauna
• Grassons i gormands
• Sobre els grups de flors
• Un estatge floral
• Tortrícid?
• Practicar l'helicicultura?
• Comunitats molt complexes
• Foeniculum: les flors
• Foeniculum: els fruits
• Pixallits lletós
• Vacances pagades
• Conyza: autofotocòpies
• Conyza: èxit de la lleugeresa i la simplicitat
• Picris echioides
• P. echioides: pèls subgloquidiats
• P. echioides: fruit ornamentat
• Crepis vesicaria taraxacifolia
• Eleusine tristachya barcinonensis
• Febroses activitats

▤

Obriu els següent enllaç per a veure el report complet:

'Mosques i altres petiteses. PDF'
▤ 
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol

El Caps blancs Alyssum maritimum

Un bri de sol toca la branca del cep. La vinya aspra sembla un mirall. Les pampes van tombant i les vinyes aviat flamejaran. La llum sedassada pels núvols exalta la grogor de les pampes i la blancor de les mates dels caps blancs. Mates curulles de petites flors que ara cobreixen, com una catifa, passades, mitjans i marges d’algunes d’aquestes vinyes. 

Octubre de 2016. Martorelles de Dalt (El Vallès Oriental).

▤

Avui dediquem una petita fitografia a una planta comuníssima. És d'aquelles plantes que tenim totalment ancorades en la nostra visió consuetudinària. Alyssum maritimum subsp. maritimum (1) té tot d'aspectes dignes de ser destacats i que no són, precisament, molt comuns.

▤

Auixiliadores. Les matetes de caps blancs són, com l’olivarda, plantes auxiliadores, perquè cuiten a guarir les ferides que infligim a la terra. Les trobem quasi pertot i tot l’any. En aquest text s’hi considera aquest florir en qualsevol moment, la morfologia de la planta i el tipus biològic, amb interessants particularitats. Veurem que entre aquesta graciosa crucífera i l’olivarda, molt més grossa, hi ha notables afinitats. Com que la terra és prou molla, aquest cop no ha calgut utilitzar el tallantó.

▤

Perenni-annuiherbetum amb Alyssum maritimum subsp. maritimum, Brachypodium retusum, Verbascum sinuatum, Hyparrhenia hirta subsp. hirta i Mercurialis annua.

Flora dels badalls del ciment (1)

El món roda. A la pell de món hi hem posat uns pegats de ciment que ronquen, es queixen i badallen. Als badalls del ciment també hi arrelen algunes plantes. Surten a la junta del panot que badoca, al peu de murs i façanes, als escocells regaladament pixats...arrelen de fet a qualsevol lloc, per exigu i escanyat que sigui. En veurem algunes mostres.

En aquesta imatge hi veiem un exemplar de Filamaria Erodium sp. No és una flora especialment atractiva, probablement, però només cal que fem un petit saltiró, un capgirell de l'esguard que ens permeti, com diu Daniel Climent (1) en aquest vídeo, 'canviar la manera de mirar', per a que allò que ens semblava mancat d'interès, tot d'una deixi, inesperadament, una petita empremta al nostre magí. La bellesa del món també hi és en aquestes plantes, per molt petites, grisenques o fumoses que ens puguin semblar. I inoportunes, perquè eixint tan avorades als marges, voreres i racons, semblen posseir un caràcter furtiu, sospitós; però en realitat són exponents d'un fenomen molt interessant: les plantes poden conquerir qualsevol espai capaç d'acollir un sarpat de partícules de terra, per pobre i magre que sigui. Fenomen recolzat molt especialment en allò que expressa el terme de la botànica angiosperma. Doncs sí, la llavor encabida en un got té l'eficiència quasi absoluta de poder arribar, gairebé, a qualsevol lloc.