Tercera dipsacàcia Dipsacaceae que portem, aquest agost que ja es pon, a aquest espai. De fet, ja vam veure aquesta escabiosa al capítol dedicat a les herbes de la ribera de Sora.
Ens ha semblat que aquesta planta mereixia un capítol propi. Hi ha un cert guirigall en la sistemàtica de les escabioses del gènere Knautia. A més, s'hi afegeix la possible concurrència d'hibridació. Dit sigui per expressar que és possible que la nostra visió, d'aquesta escabiosa, sigui equivocada. Com de costum, l'ús de la 'Flora Manual dels Països Catalans', redactada amb un admirable sentit sintètic, resulta molt pràctic per a vorejar algunes confusions.
Deixant de banda les qüestions sistemàtiques, que no podem valorar, el report d'alguns detalls sempre pot ser útil, per a contribuir a perfilar la caracterització de les plantes d'aquest grup complex.
☰
La talla d'aquestes escabioses és moderada. Fan un o dos pams, potser 5 dm la de la imatge. Aquest aspecte es considera de valor diagnòstic; sembla que s'utilitza, amb valor discriminatori, en algunes claus de subespècies. Noteu-hi el to apagat, bla i mat, del fullatge.
☰
Fulles inferiorment molt atenuades, apuntades, llargament lanceolades, amb el nervi medial clar, que es va aprimant al llarg de la làmina, i nervis secundaris una mica arcuats, apreciables, però no gens destacats. Color de les flors malva clar, d'aspecte delicat.
☰
Fulles inferiors aparentment menys apuntades. Entrenusos inferiors de color fosc, molt pilosos.
☰
Aquesta escabiosa consta així a la 'Flora dels Països Catalans': Knautia arvernensis (Briq.) Szabó subsp. catalaunica (Senn. ex Szabó) O. Bolòs et J. Vigo.
Els interessats en aquestes escabioses poden comprovar que aquest tàxon es consigna amb noms diversos, segons els criteris dels autors de les flores. El nom que suara consignem (vol 3, pàg. 634), ni tan sols consta en algunes flores de referència. Potser ara, a casa nostra, en l'àmbit de la botànica catalana, es tendeixi a consignar així: Knautia dipsacifolia Kreutzer subsp. catalaunica (Sennen ex Szabó) O. Bolòs, Vigo, Masalles & Ninot, tal com consta a la tercera edició, de 2005, de la 'Flora Manual dels Països Catalans' (també als webs de 'Flora Catalana' i del BDBC). Si nosaltres reportem el tàxon amb aquest nom no és sinó perquè se n'ha de triar un, i, posats a triar, confiem en els autors que han estudiat la flora del nostre país petit.
Els autors de 'Flora Iberica' reporten el tàxon amb categoria de varietat: lanceolata, de Carlos Pau, subordinada al nom de Szabó K. nevadensis.
Aquest, doncs, podria ser el nom més acceptat actualment (consulteu-ho al GBIF): K. nevadensis (M. Winkl. ex Szabó) Szabó var. lanceolata (Pau) Devesa, Ortega Oliv. & J. López.
☰
Capítol amb les flors ja caigudes. Ens permet veure bé els calzes, amb vuit -o més- cerres -arestes- escàbrides, divergents. Bràctees pectinato-setoses. Per dessota dels calzes s'hi veuen els cossos botits dels sobrecalzes -involucels, en la terminologia habitual en la família-, de color verd.
☰
A l'esquerra, bractèola pectinato-setosa, amb el limbe farinós. A la dreta, calze i arestes o cerres escàbrides, implantat en una mena de disc, a l'extrem superior del sobrecalze -involucel. Per dessota del cíngol estret hi ha l'ovari, amb les seves cobertes protectores, presumiblement tres: els carpels; el pedicel floral modificat; i el sobrecalze. Per damunt, la resta d'antofil·les, el calze, la corol·la, els estams, l'estil i l'estigma. Així, amb el diafragma que recingla les dues parts, l'ovari resta perfectament guardat.
☰
Els epicalzes són vil·losos o hispidulosos. Té dues cares lleument carinades, convexes, de manera que la secció transversal fa com un rombe aixafat.
☰
☰
Les flors perifèriques són més grans que les altres. Lòbuls d'extrem ben arrodonit.
☰
Corol·la tetràmera, en bona part concrescent, en tub, amb quatre lòbuls a la part superior, de talla semblant en les flors interiors, desigual en les perifèriques, zigomorfes. Aquest capítol, com l'anterior, fa la fila de ser femení o de flors pseudohermafrodites, d'estams malreeixits.
☰
Els entrenusos inferiors, de tonalitat fosca, un punt moradenca, són hispidulosos, amb pèls abundants, reflexes.
☰
Indument caulinar. Els pèls caulinars són llarguets, setulosos. També n'hi ha de molt més menuts, retorts o cresps.
☰
Indument heteròtric del peduncle floral. Els pèls setulosos són aquí més escassos. N'hi ha també de glandulars, patents, curts. Els més abundants són curts i crespats.
☰
Bràctea externa de l'involucre, pectinato-setulosa, amb tot de cilis curts, entre els pèls vidriencs.
☰
Unió desarticulada, entre el calze i l'epicalze, al mig. S'hi aprecia: la secció ròmbica de l'epicalze; la vora superior regruixada -és la corona?; el diafragma o badiu cònic, on s'implanta el calze.
☰
