Estampes autumnals dels salats de Conill (l'Urgell)

Com alguns ja sabeu, ocasionalment faig de guia de natura per a algunes associacions dites ecologistes. El recull d'avui el faig a partir de les dues visites fetes arran de l'activitat per a DEPANA.

En aquest temps, a incis de la tardor, hi ha les ensopegueres Limonium en flor. És una florada força vistent, molt bonica.

També hi ha la floració d'unes herbetes de la família de les gencianes, del gènere Schenkia, molt proper a Centaurium, que aplega plantes associades als sòls humits i, en alguns casos, salobrencs.

Datura stramonium L.: un exemple de simpodi dicasial multiflor

El tema d'avui entra en el camp de la botànica morfològica: es tracta de l'estructura de ramificació de l'estramoni.

Com que es tracta d'una matèria amb terminologia específica -pròpia de la botànica-, procuraré seguir, almenys en part, un estil concís i concret.

Limonium hibericum Erben: notes de les flors i dels fruits

S'observen i comenten alguns aspectes i detalls de les flors i dels fruits de Limonium hibericum Erben, així com d'altres relatius a les inflorescències. Hi ha força literatura sobre les flors i els grups que formen; mes dels fruits dels ensopegalls Limonium, en general, n'hi ha menys i més aviat escassa.

Nassella tenuissima (Trin.) Barkworth: el perill de la tenuïtat i d'altres atributs

Introducció. Trobo una nova i recent plantació d'una estipa americana, del gènere Nassella, al barri de La Sagrera, a Barcelona. Recullo algun detall morfològic d'aquesta planta i en faig algunes valoracions, de caràcter ecològic o semblant.

Jarava plumosa (Spreng.) S.W.L. Jacobs & J. Everett, novetat per a la flora del Moianès

Trobem una mata de Jarava plumosa (Stipa papposa Nees) en un prat de pastura del Moianès. En fem la citació de forma convencional. Hi afegim unes observacions generals, sobre la difusió de plantes ruderals com aquesta.

Plantes ruderals i bicicletes

IMATGE 1. Fruit de Tribulus terrestris.

Què són les plantes ruderals? Ruderal és un mot derivat del llatí rudus, runa, enderrocs, material de rebuig dels treballs de construcció o destrucció d’un habitacle.
En castellà valdria per escombros o cascotes.
Les plantes ruderals són, aplicant un criteri extensiu, totes aquelles que viuen en les zones habitades o influïdes per nosaltres.

Apunts de la cargola moscada Erodium moschatum (Linné) L'Héritier

Tema. Recollim i comentem imatges de la cargola ruderal Erodium moschatum (L.) L'Hér. Es consideren també alguns detalls específics de les flors.

Lloc. Les plantes són de Santiga, de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Vora herbada de l'aparcament.

Data. 6.5.2022. Les imatges de detall són posteriors.

Ecologia. Nitròfil i antropòfil. Vorals i espais antròpics marginals, abandonats i descurats. Característic de les comunitats ruderals de l'aliança Hordeion leporini.

El fruit punyent de l'obriülls Tribulus terrestris L.

L'associació DEPANA, Lliga per la Defensa del Medi Natural, edita periòdicament la revista 'Agró Negre', on hi hem publicat algun text.

El capítol d'avui se centra en el fruit d'una planta que va ser el motiu d'un d'aquests texts; el podeu trobar en aquest enllaç, a la penúltima pàgina de la revista.

L'enllaç ens descarrega de la conveniència de fer-ne una introducció i ens permet, així, centrar-nos en les notables peculiaritats del fruit.

Funaria hygrometrica Hedw., molsa d'espais remenats

La molsa d'avui és comuna, característica i distingible a bell ull. Característica i distingible sobretot per l'esporòfit, per la llarga seta corbada, la càpsula piriforme, l'opercle descentrat i la curiosa caliptra, amb el bec girat cap a un costat.

Heterocàrpia en Crepis sancta (L.) Bornm.

Heterocàrpia. S'anomena heterocàrpia la producció, en una flor o en una planta, de fruits de formes diverses, com passa i és prou conegut, per exemple, en el cas del llevamà Calendula arvensis.

L'heterocàrpia representa diversificació dels sistemes de dispersió i, per tant, una major amplitud de la casuística del lliurament al medi de les diàspores.

Unes molsetes ruderals: eixams de mons formiguegen

...

I a on tu veus lo desert

eixams de mons formiguegen"

Plus Ultra

Jacint Verdaguer

☰

Aquests versos d'en Verdaguer (1) ens han semblat molt a propòsit per a encapçalar el capítol d'avui, dedicat a unes molsetes ruderals.

Farem avui unes ullades a un tema molt menut i no pas fàcil: uns tapissos de molses petites que clapegen el terra del terreny abandonat que vam veure en el capítol del camp de ravenisses i llevamans.

Prat periurbà de llevamà, verònica, filamaria...

Per molt comuns que siguin els extensos prats de ravenissa, lluminosament espurnats de blanques flors, potser mai no deixaran de sorprendre'ns i de commoure'ns. Darem un cop d'ull al prat d'un retalló de terreny que ha quedat fora de l'abast del ciment, de l'asfalt i del pas de vehicles. Són espais reduïts que han quedat isolats en l'atrinxerada marginalitat, enmig de la desmarxada xarxa de carrers i edificis industrials.

Efectivament, sembla mentida que en llocs així i quan encara l'hivern és gran, hi hagi una floració d'herbes tan bella i harmoniosament parada com l'estesa de flors d'un jardí.

La jonquereta de jonquet de galàpet

El capítol d'avui fa joc amb l'articlet que vam incloure al document que trobareu en aquest enllaç. En aquests moments no en fa gens la fila, de jonquereta, però aquest és, justament, un dels trets d'aquest espai: té una fesomia molt canviant, segons la temporada.

≡

Mutabilitat. La jonquereta de Juncus bufonius és verno-estival i prospera a compte de l'aigua que amara el sòl durant l'hivern i la primavera, quan el sol no té encara prou virtut per assecar-lo. Després de la discreta ufana del jonquet, queda encara un romanent d'humitat que fa possible la vida de tot de plantes ruderals i arvenses, de manera que l'aspecte del lloc va canviant amb el temps.

Efectivament, les terres al·luvials de l'espai rural de Gallecs són bones terres agrícoles. Pel que fa a la humitat i l'aigua que amara periòdicament el sòl, plantejarem més avall una hipòtesi. 

≡

Clotes i espais humits. Val a dir que més aviat curtegem d'espais que s'estanyen. Aprofitem per a dir que en el parc agrari de Gallecs seria molt fàcil crear-hi clotes favorables per a les plantes higròfiles o amfíbies i tota la fauna associada, amfibis, odonats, etc. Només cal fer una petita excavació en un terreny ben planer, preferentment no gaire lluny d'un sot i a sota d'algun talús, per a facilitar la recepció de l'aigua traspuada de les capes superiors.

≡

Les imatges d'aquest capítol són de dos períodes, algunes actuals, d'aquest setembre, i d'altres estivals, del 8 de juliol de 2018. A la fotografia, peculiar plasticitat del llot d'aquest espai canviant, de vegades totalment xop, negat, altres simplement humit i fangós, o bé sec en superfície, com mostra aquesta imatge actual. Sobre aquesta curiosa plasticitat en farem algun lluc.

≡

Ecologia: sòls tarquimosos de negada temporera. El lloc té una mica de molla, tot i que l'aspecte és molt discret. Es tracta d'un braç de terra que comunica dos camps situats a prop del sot de la riera de Gallecs. Hi ha remoció i la compacitat deguda al pas de maquinària. Com dèiem, el sòl pot ser molt humit o fins i tot moll i enaiguat. Creiem que aquest braç de terra rep aigua per fluència lateral de les capes de terra superiors, que traspua pel talús. El pisonat produït pel pes de la maquinària contribueix, a més, a reduir la porositat del sòl, a fer-lo més impermeable i a afaiçonar-lo amb un perfil lleument enfonsat (subsidència), apropiat per a que, de tant en tant, es negui i es creï un ambient tarquimós.

Espai rural de Gallecs: males herbes

A l'espai agrari o rural de Gallecs li hem dedicat alguns capítols. El lector interessat pot trobar-los mitjançant el cercador del blog. Avui és el darrer dia d'estiu. Alguns camps estan llaurats i polits, però d'altres estan totalment envaïts per males herbes.

Aquesta expressió, males herbes, és d'ús molt comú i pot semblar massa indefinida o poc adient, però en el medi agrari hi té el seu sentit més exacte, aplicat, sobretot, a aquelles plantes que manifesten una forta capacitat per infestar camps de cultiu. Avui en veurem dos bons exemples.

≡

Malherbologia. El coneixement de les plantes que infesten els camps de cultiu és força important. La universitat de Lleida el desenvolupa a la càtedra de malherbologia i ecologia vegetal, encapçalada per Jordi Recasens, a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agrària.

Recasens i altres botànics d'aquest grup han publicat nombrosos treballs centrats en les herbes arvenses, plantes messicoles, dels cereals d'hivern, herbes dels camps regats, etc.

Erigeron bonariensis L., anual o biennal

En l'anterior capítol, titulat 'Marginalitat i documentació', vam dir que Erigeron bonariensis L. (1) és un teròfit, de rabassola gruixudeta. Sembla que això no és del tot exacte i mereix alguna breu puntualització.

'Flora Iberica'. Només aquesta font s'aparta una mica (2) de la informació més general sobre el tipus biològic (biotipus, forma vital, formes biològiques, etc.) d'aquesta coniza, perquè hi consta com a "hierba anual o bienal":

"Hierba anual o bienal 14-123 cm, con raíz pivotante y algunas secundarias, frecuentemente con rosetas de hojas basales."

☰

Agafar embranzida. Entre l'herba anual i la biennal hi ha la diferència periòdica. És sabut que algunes plantes perennes es captenen com a anuals en condicions desviades de les habituals. I que algunes anuals es captenen ocasionalment com a biennals. Deu ser el cas d'aquesta coniza, atès que en la majoria de fonts hi consta com a anual.

Diem 'agafar embranzida' perquè la planta biennal es pot beneficiar de diferents períodes favorables. La fase generativa (reproductiva) es posterga i s'assoleix després d'un creixent vegetatiu en diferents fases. En el període hivernal la planta concentra energia a les parts inferiors, o sigui la rabassola i les fulles basals. A compte d'aquesta energia concentrada, la planta fa, al segon any, la darrera estirada, la cama foliífera i el ram de capítols. La cloenda del cicle vital s'expressa primer amb la pèrdua de les fulles basals, exhaurides.

☰

Imatges de dos peus de coniza. El peu de dalt, florífer, ja hauria perdut les fulles basals, de la primera fase vegetativa. Podria ser un peu biennal. El de baix, en canvi, sembla un peu de l'any, amb força fulles a la base.

☰

Notes

(1) A les flores, en general, aquest tàxon consta adscrit al gènere Conyza. Suposem que L. Sáez i P. Aymerich tenen els seus motius per a recuperar el tàxon linneà, en el seu catàleg crític de les plantes al·lòctones de Catalunya. Sembla que les investigacions genètiques han demostrat que Erigeron i Conyza comparteixen grup monofilètic.

(2) Ja fa algun temps, més d'un any, que es va publicar el darrer volum de les compositae (tercera part del volum XVI), però a la pàgina web de 'Flora Iberica' encara no hi ha l'accés a aquest volum, ni se n'ha informat de la seva publicació, a l'apartat de notícies. A tot arreu les oques tenen bec.

☰

Sabadell

Text i fotografia: ©️ Romà Rigol

Marginalitat i documentació

Ja ens hi hem referit sovint i en diversos capítols, a les plantes que viuen associades al nostre medi, en el sentit estricte, o sigui l'àmbit plenament sinantròpic, que, com tots sabem, pot ser, aquí i allà, molt agradable i ben arranjat, i també, ençà i dellà, molt degradat i embrutit.

Dissabte vam anar un cop més amb la família al santuari de la Salut i vam poder copsar aquesta dualitat, tant fortament polaritzada, com la realitat i el desig de Cernuda.
≡

Guarnits de casori. Hi havia casori a la una i els floristes en feien els preparatius, tot parant, al gran porxo del santuari, grans testos curulls d'esplendoroses flors, enormes poms d'hortènsies, dàlies de color crema molt clar, com el de l'albada quan ja s'extingeix el llostre, i roses blanques escampades, com guindes que s'escampen curosament en un pastís.
També hi paraven alguns fanals d'espelma, com els que hem vist als cines, dels que fan una gàbia amb les cares de vidre i una anella al tuc, per a penjar-los o dur-los a la mà.

≡
Segona posició. La jardineria és, precisament, una de les activitats que genera més introduccions de plantes foranes a casa nostra, darrera, només, de l'agricultura. Pouem la dada del document que presentarem més avall, que ens servirà per a perfilar els tàxons d'aquest capítol.
Qui sap quin plec de criptobiodiversitat no allotgen aquests rams de dàlies i hortènsies! Per a posar-ne un exemple, ben versemblant, citaríem la caparreta ratllada australiana Icerya purchasi, una caparreta que pel que portem vist sembla trobar-se en ple procés expansiu.
≡

Plantes de l'erm sollat. Només cal fer unes poques passes per a sortir del porxo del santuari i trepitjar l'erm del voltant.
D'acord, no són pas plantes gaire xamoses ni engrescadores, però certament ofereixen tot de llucs peculiars i interessants.
En llocs com aquest hi concorren tot d'elements particulars. Hi ha un trepig molt sovintejat, propi dels espais on es desbrida i s'esbrava l'esbarjo més diversificat.

Naturalment, hi ha també els residus corporals dels gossos. Hi ha els nostres residus diversos, sobretot restes de menjar i begudes, no sempre gaire naturals. També les segues periòdiques i les tasques diverses dels arranjadors, constants esbarriadors de llavors de plantes vingudes dels llocs més inversemblants, d'arreu del món.
Són diàspores aferrades a les sabates, a la roba, a les eines, als vehicles, sobretot rodes...qualsevol diria que tenen detectors de tot allò que es belluga.

≡

Un document de referència. El breu capítol d'avui ve molt a tomb per a referir-nos a un treball de Llorenç Sáez i Pere Aymerich. Aquests autors han actualitzat, fins al 2018, el catàleg de plantes de casa nostra que no es consideren autòctones, en article publicat a 'Mediterranean Botany' el novembre de 2019.

Rubus ulmifolius Schott, nitròfil i invasor

L'hàbitat de l'esbarzer és la bardissa, mot derivat de barda, 'brossa amb què es cobreixen les tàpies i es tanquen les entrades dels horts o vinyes closes".

L'articlet del diccionari de Francesc de Borja Moll ens situa en una perspectiva matisada i interessant, perquè relaciona clarament l'esbarzer amb l'àmbit sinantròpic.

Així doncs, en el breu capítol d'avui volem destacar que Rubus ulmifolius L és, també, nitròfil, ruderal i invasor sense brida.

≡
Invasor. Sembla que hi ha alguna mena de recança estranya en reconèixer que algunes plantes autòctones són invasores. Sempre associem aquest caràcter amb les plantes al·lòctones. 
Potser per això ens va cridar l'atenció com s'expressa l'escriptor i divulgador Daniel Climent, amb el seu estil planer i directe, en aquest vídeo: 'Vídeo de Daniel Climent: Albarzer Rubus ulmifolius'.
≡

Bardissa amb esbarzer comú i lianes al·lòctones. Les llargues branques pengen com garlandes, en un efecte força ornamental. No cal insistir en les qualitats excepcionals d'aquestes lianes: grimpen, s'estiren, jeuen, cauen, pengen...en la blanesa de la seva arquitectura rau precisament el seu èxit.
≡
El lloc. Trinxera del riu Ripoll, a la Cobertera (Sabadell. El Vallès occidental). Observeu-hi l'extensió de la bardissa d'esbarzer amb abundor de plantes al·lòctones.
≡

Mantell de lianes atapeïdes i flonges, com gegantesc coixí de molses. Aquestes bardisses possiblement pertanyin al col·lectiu, per no dir garbuix, de comunitats que trobem habitualment en marges de terres grasses, torrenteres, arenys, codolars, etc., relacionables amb l'Arundini donacis-Convolvuletum sepium Tüxen et Oberdorfer ex Bolòs 1962 (= Calystegio sepium- Arundinetum donacis, nom proposat per Ninot, Masalles, X. Font i Vigo).
≡

Imatge aèria que dona idea de l'extensió d'aquestes bardisses ruderals amb R. ulmifolius dominant. Fotografia: ©️ Institut Cartogràfic de Catalunya.
≡
Temperament i ecologia. De fet, aquest elements tenen un temperament i unes formes força ben caracteritzades. Pel que fa a l'ecologia aquestes lianes es fan en espais assolellats i calents, en talussos i marges de terres agrícoles, amb abundor de substàncies nitrogenades al sòl i un romanent d'humitat quasi permanent.
Pel que fa al tipus vital són predominantment perennes, molt vigoroses i vividores; la majoria, si més no les dominants, fan tornes; d'internodis llargs; creixent molt ràpid; làmines grosses i versàtils, en general palmatinèrvies.

Euphorbia serpens Kunth

Euphorbia serpens Kunth (Chamaesyce serpens [Kunth] Small). Capítol dedicat a aquesta lleterola que fa joc amb l'anterior: 'Esperant el mecànic'.

Herba anual, prostrada, rèptil, carnosa, blana, força foliosa, glauca o rosadenca, pròpia de camins, paviments, espais trepitjats i compactes.

És dorsiventral. Les fulles, flors i fruits estan més o menys encarats cap amunt, de manera que si pleguem la planta i la lluquem per baix només hi veurem el dors de les fulles i uns nyucs especials.

≡

Paraules clau: Euphorbia serpens Kunth; Chamaesyce serpens (Kunth) Small; ramificació monopòdica; estípules membranoses; fulles reticulades i retuses; distíquia; anisofíl·lia; gemmes aèries radicants; càpsula; esquizocarpi; monocarpi o mericarpi; elateri sec; dehiscència loculicida; ciati -copa-, inflorescència de les eufòrbies.

≡

Monopòdica. Si la coloració d'aquesta planta resulta cridanera, per la combinació de tons rosats, rosadencs i verd molt claret, també ho són l'hàbit i la regularitat de la forma. Com l'avet o els pins, l'eix central aquí té un creixent indefinit, fins que s'esgota, alhora que dona brancs laterals que repliquen la mena, en un grau secundari.

≡

Distíquia i anisofíl·lia. Trets constants i relativament conspicus. Les fulles són oposades, rodones, cordades, asimètriques. Hi ha, com en les fulles de l'om, anisofíl·lia: les d'un reng no són iguals a les de l'altre. La xarxa vascular de la fulla és intricada; pot evocar els alvèols del pulmó. Són retuses: tenen l'extrem com mossegat o escapçat, truncat, amb un petit entrant que pot ser marcat, lleu o nul, i un mucronet al mig. Vora de la làmina aixamfranat, pla.

Fullatge dístic, disposat en dos rengs oposats. Les estípules són, sens dubte, un tret força distintiu. Són membranoses, àmpliament triangulars -deltoides-, amb la vora fent tot de filagarses irregulars -fímbries o lacínies. De color rosa, semblant al de la càpsula dels bonets de capellà Euonymus europaeus.

Esperant el mecànic

Esperàvem que arribés el mecànic. L'afectat per l'insadollable i desvetllat cuc de la fitofília pot trobar, en el lloc més inversemblant, oportuna ocasió per a desbridar la seva febrosa, bullent, com cassola en forn, afecció.

Ens van cridar l'atenció dues plantes, però no pas per ser cridaneres o tenir res d'exuberant. Era, més aviat, un espars escamot de plantes magristones i descolorides, arrelades a la junta del paviment i amorrades a un piló.

No són poques les plantes al·lòctones que basteixen el seu clos en aquests espais tan marginals, vivint, molt sòbriament, a compte d'unes engrunalles avorades i d'unes pixarades recurrents.
≡

Quasi sense competència. Això sí, tal com exposava J. Vigo, al seu antològic 'L'alta muntanya catalana. Flora i vegetació', en aquest cas referint-se, si ho recordem bé, a les plantes de les roques, aquestes plantes ruderals es troben estàlvies, si més no, de la pressió d'altres per festejar l'escanyat i sollat espai que ocupen. A major marginalitat, doncs, menor competència.

≡

Stipa papposa Ness. Herba gràcil, amb fruits acompanyats d'una borra plomallosa fina, molt característica, suficient per a reconèixer-la, a bell ull.

Havent dedicat força espai, en d'altres capítols, a aquesta gramínia, no cal insistir-hi més. El lector interessat trobarà informació en el cercador o les etiquetes d'aquest blog. Només dues coses: que forma part de les estipes americanes que associem al Vallès i hipotèticament al tèxtil; i que caldrà veure a quin gènere anirà a raure, a criteri dels editors de 'Flora Iberica', quan es publiqui el volum de les poàcies, perquè el gènere Stipa és un gran armari que els taxònoms utilitzen, grapegen i magregen segons el lluc propi de cadascú.

≡

Euphorbia serpens Kunth (= Chamaesyce serpens  [Kunth] Small). Anual, rèptil, carnoseta, abundosament gemmífera, facultativament radicant, esblaimada, entre fumosa i rosadenca, aquesta lleterola repent és originària d'Amèrica tropical. És una planteta de tons críptics plenament adscrita al que els botànics anomenen flora viària i de paviments, ambient força restrictiu que han festejat i colonitzat, a més d'aquesta, altres lletereses.
≡
Euphorbia serpens és característic de l'aliança Eleusinion indicae Leonard, sintàxon que aplega les comunitats dels paviments de les regions tropicals i subtropicals.
En el següent retall, del 'Checklist' de Salvador Rivas (nota), hi podeu veure les equivalències nomenclaturals d'aquest sintàxon, tal com les presenta aquest autor.

©️ Itinera Geobotanica 14: 5-341 (2001)

≡

Més detalls. Li dedicarem un capítol a banda, on hi recollirem alguns detalls anatòmics d'aquesta planta que, a pesar de la modesta talla i de la pobresa de l'escenari que l'acull, té tot de punts interessants, bonics i atractius.

≡
(nota)
Salvador Rivas-Martínez va morir el dijous passat, dia 28, als 85 anys. Doctor en farmàcia, llicenciat en ciències biològiques i catedràtic de botànica en dues universitats, a Barcelona i Madrid, Rivas-Martínez és una figura eminent de la botànica espanyola moderna.

≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Dipsacus pilosus L.

Una planta a bell ull. Avui veurem una galeria d'imatges d'aquesta grossa dipsacàcia. La triem amb un criteri més aviat arbitrari: fins ara mai no l'havíem vista. No fem sinó unes notes sobre les fotos d'uns amics. Nosaltres ja havíem desat la càmera. I quan la vam trobar ens van distreure massa, precisament, els tombs del moment de la determinació.
D'aquesta planta destaquen, a més de la talla i el gran fullatge, l'indument heteròtric (1), els aculèols -petites fibles- i tots els detalls dels capítols, en especial les bràctees eriçades de setes, així com les bractèoles, agudes i amb tot de denticles al marge.

Lloc: terrassa fluvial de la vall de les Llosses (el Ripollès), fora del terme, a prop del conflent amb el Ter. Ambient de ribera antropitzada, una mica ruderal.

≡

Herba grossa, exuberant, de vistent dreturança i bona talla, d'uns 170 cm d'alçària, amb grans pampes esteses a tot el volt. Fulles oposades, amb llargs brancs florals axil·lars, tret típic de la família.

≡

Inflorescència capituliforme o globosa, amb bràctees lanceolades, una mica deflexes, proveïdes de moltes setes enravenades, divergents; bractèoles punxegudes (2), com una daga, de color porpra pujat, també setuloses; peduncle setós i angulós. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

≡

Antesi. Destaquen els 4 estams exserts, amb les anteres aparentment versàtils i dorsifixes. Observeu-hi la disposició radiada de les florelles. Hi ha semblança evident amb el capítol de les asteràcies, però el parentiu és més estret amb les valerianes i les caprifoliàcies. Fotografia: ©️ Jordi Cebrián.

≡

I els estigmes? Sembla que en la família hi predomina la proteràndria, de manera que l'expressió del gineceu és posterior.