Breu antografia del panical Eryngium campestre L.

El panical és un geòfit molt comú, en espais oberts, pastures i prats. Als fruits d'aquesta umbel·lífera umbelliferae ja li vam dedicar un capítol, que podeu rescatar aquí, si us vaga.

Les flors del panical tenen alguns punts interessants, per exemple la peculiar forma dels pètals o els estams, d'anteres ancorades.

Curs de camp de l'ADENC: com són les flors?

Com són les flors? Força desconegudes, per un general. Això sí, d'imatges, en fem muntanyes, muntanyes de gavadals. Però la vida és una cosa molt diferent. La flor és el batec vital, essencial, de la planta. La flor és el germen del germen: l'esbós primordial, vestit amb draperies més o menys acolorides, d'un embrió, molt ben acotxat i embolcat, colgat en un estat d'obscura sopitesa. La flor és l'antesala del fruit. Són caps del mateix fenomen.

Les flors caliptriformes de Vitis sp.

Parada de ceps de la varietat macabeu, ara en plena floració. Guardiola de Font-Rubí. Alt Penedès. 24.5.20. ©️ Jordi Raventós (1).
▤

Era un dels temes previstos per aquesta primavera, veure les flors d'alguna varietat de vinya. Certament recollim avui el tema i el fenomen peculiar que el caracteritza, ben curiós, però, donades les circumstàncies de restricció dels desplaçaments, ho fem examinant la vinya d'una tanca de la ciutat, no la d'una parada de ceps, com hauríem preferit.
▤
Una flor que es treu el barret. Ara ja no, però el primer cop que vam veure'l, aquest funcionament invertit de la corol·la de la flor de la vinya, ens va fer certa impressió. Perquè no sabíem que també en això, que les flors actinomorfes s'obren desplegant-se i resten agafades per baix, hi haguessin excepcions.
Les flors de la vinya no s'obren així, al contrari: s'obren per baix i es mantenen íntegres i coherents per dalt. És el detall concret que veurem en aquesta conversa d'avui, de manera que no hi ha motiu per esplaiar-nos en excés. Fora d'una introducció preliminar que ens farà de catifa vermella.
▤

Panícules de florelles verdenques. Llargues inflorescències paniculiformes, amb panícules recompostes de flors menudes, inconspícues, verdenques, només il·luminades per les anteres blanquinoses de les flors ja descofades.
▤

Parra de tanca en flor. El botànic Emili Laguna ha tingut la gentilesa de comentar les fotografies trameses (2). Les imatges de detall de les flors s'han fet de mostres col·lectades d'aquesta parra. Són del 12 i del 20 d'aquest mes.
▤
Introducció. En les flors acolorides la corol·la fa la funció de reclam, de crida visual. Un cop pol·linitzada la flor, la corol·la se sol mustigar i caure. Hi ha flors que perden la corol·la molt aviat; potser en realitat han deixat de fer aquesta funció vexil·lar. Es diu que són flors caduques.
En les flors que fan corol·la poc o no gens vistosa, aquesta no fa aquella funció de crida -funció que potser recau en el nèctar o el perfum-, però segueixen fent-ne una d'important: embolcar i protegir l'interior abans de la desclosa -antesi.

Flors d'olivera Olea europaea L.

En el capítol d'avui hi veurem la flor de l'olivera, com s'apleguen les flors a l'arbre i com són aquestes florelles pàl·lides, discretes i suaument perfumades.

Han estat observades i fotografiades unes oliveres de jardí, del camp d'acció limitat que ens és permès.

En l'olivera hi ha una mena d'aclarida floral natural molt marcada, que fa que el percentatge de flors que arriben a fruitar sigui molt baix, de l'1/3% tan sols, segons diuen. L'observador pot veure, si no venta, la pluja de flors, blana i silent, que poc a poc va deixant el terra tot pigallat de punts blancs.

Tot i així és un arbre fecund que, quan l'arbre no té contraanyada (1), sol donar molt fruit, comptant-hi que després també hi ha aclarida en la fructificació.
▤

Andromonoècia. L'olivera de cultiu és andromonoica, fa al mateix peu flors hermafrodites i flors masculines.
Pel que fa a la distribució, ens ha semblat que en els raïmets observats hi sol tenir predomini un tipus per damunt de l'altre.
A la imatge hi veiem la flor despullada, sense la corol·la, i, a sobre, una flor masculina. La corol·la es desprèn espontàniament, en el fenomen d'aclarida o esfullament ja indicat. Com que els estams hi van inserits, a la gorja de la corol·la, el que en resta és el calze i el gineceu, que, a ben segur, es quedarà en res. La flor de dalt és masculina; la unisexualitat la deduïm perquè no hi veiem, al defora de la gorja, el caparró de l'estigma. Efectivament, les flors masculines observades no duien gineceu ni tampoc vestigi o lluc d'aquest òrgan.
▤

La inflorescència. Les flors s'apleguen al voltant d'una rapa (2) que es ramifica de forma molt ordenada i regular, talment com ho fa el fullatge, és a dir, oposada i decussada (3). Aquestes rapes són axil·lars, surten a l'aixella de les fulles.

Passejada per un ram de flors

Em plau dedicar aquesta llarga passejada a l'amic Jordi Cebrián ('Fitoderia. Flora catalana'), antòfil, rodahostals i petjatermes sense brida.

▤

Tenim una selecció, un aplec de fotografies de flors que ens servirà per fer una passejada botànica, però per fer-la caldrà estar en molt bona forma, perquè ordenarem les plantes segons la sistemàtica i per a passar d'una a l'altra haurem de fer un seguit de salts taxonòmics, alguns vertiginosos.

Al lector introduït en la taxonomia botànica potser li sorprendrà la ruta que seguirem en aquesta passejada. L'ordenació sistemàtica de les plantes no és pas única i inamovible. Al contrari, hi ha grans diferències entre els diferents sistemes de classificació que han tingut més reconeixement. Aquí seguirem el sistema de Thorne, força apartat dels més tradicionals.

És clar que tot això, ara que amb els coneixements genètics i moleculars de les plantes s'ha produït una ensulsiada general de les classificacions clàssiques de les angiospermes, no sabem ni tan sols què significa (1).

Al igual que passa, sovint, quan anem d'excursió, l'orde dels punts que visitem no és rellevant en aquest espai. Es tracta simplement d'anar saltant d'una flor a una altra, i, de passada, anar llucant-ne semblances i dissemblances.

▤
DICOTYLEDONEAE

Magnolia x soulangeana Soulange-Bodin

Família Magnoliaceae

Ordre Magnoliales

En aquesta passejada floral la magnòlia morada és l'entrant ideal, perquè en botànica sistemàtica les magnòlies se situen als primers capítols de les plantes amb flor (angiospermes).
Alguns caràcters florals de la magnòlia es consideren típicament primitius, com ara la polimèria (1) i la disposició en espiral i lliure dels antofil·les. No hi ha diferenciació entre calze i corol·la. La magnòlia de fulla caduca o magnòlia morada fa flors grans i vistents, formades per tot de peces encavalcades, els tèpals, semblants a una tulipa a mig obrir. Resum: flor polímera de tèpals lliures i consemblants.
A propòsit de tulipes, en alguns carrers (2) es pot trobar l’arbre de les tulipes Liriodendron tulipifera, un tàxon que alguns autors, no tots, inclouen en aquesta mateixa família.
▤

Thalictrum tuberosum L.

Família Ranunculaceae
Ordre Berberidales
La gran família de les ranunculàcies mereix ser agrupada, amb l’anterior i segons el criteri de Thorne, en el superordre Magnolianae. Sigui com sigui, en la flor hi veiem algunes semblances, sobretot la polimèria, l’abundància i consemblança de les peces del periant, de disposició lliure i no verticil·lada, si més no aparentment.Hi ha també abundants estams –poliàndria- i diversos carpels –policàrpia-, tots ells òrgans encara ben lliures. Així doncs, en les famílies més primitives no hi ha concrescència de les peces florals. La possessió de carpels lliures i més o menys nombrosos va ser el motiu que aquesta família, juntament amb l’anterior i d’altres, s’agrupessin en l’ordre Policarpicae, tàxon en l’actualitat bandejat.

▤

Arbutus unedo L.

Subfamília Arbutoideae

Família Ericaceae

Ordre Ericales

Els brucs abans que les roses, les crucíferes i les malves? (3).  És senzillament la ruta que seguim, per estranya que ens pugui semblar. Aquestes diferències respecte del sistemes més clàssics, per exemple el de Cronquist, adoptat per molts botànics, posen en evidència que termenejar la filogènia de les plantes no és pas una matèria establerta sense discussions.

Resum d'antobiologia de Salix atrocinerea Brot.

En el capítol anterior vam assajar de fer un balanç sobre la fenomenologia floral d'uns salzes observats aquest hivern i el passat 2019. 

En el capítol d'avui ens proposem fer un resum de la fenomenologia floral en Salix atrocinerea Brot., amanit amb noves imatges, d'un gatell femení festejat per les abelles. 

És un assaig de síntesi que fem amb la intenció de constatar els principals factors que hi concorren i donar idea, així, de la notable complexitat del fenomen global, floració, pol·linització, fecundació i fructificació.

Volem que el resum sigui una revisió del fet a l'entrada anterior; però ara ens centrarem en el gatell, passarem el podall per algunes conjectures i aportarem dades temporals.
▤
GALERIA D'IMATGES
Les dades. Les fotografies són de la ribera del riu Ripoll. S'han pres a l'altura de Sant Vicenç de Jonqueres, 180 m, estació primera (Sabadell, El Vallès Occidental) i del veïnat de Les Arenes, 360 m, estació segona (Castellar del Vallès, El Vallès Occidental).
Totes les imatges duen la data. 
▤

Fig. 1: 16.1.2020

FLORACIÓ HIVERNAL
Figura 1. Els primers arbres en florir són masculins. A mitjan gener es produeix l'eclosió dels gatells -aments- sedosos, mentre que molts borrons es mantenen encara tancats i els més avançats, en canvi, ja estenen i despleguen els estams.
▤

Fig. 2: 16.2.2020

MADURACIÓ DE LA FLORACIÓ MASCULINA
Figura 2. Es manté la floració però amb un caràcter diferent. La majoria de flors han empal·lidit, perquè les anteres s'han marcit.

Floració masculina de la sarga Salix elaeagnos Scop.

La sarga és un salze molt característic, per la moderada talla, la profusió de branques llarguerudes i flexibles -vims o verducs- i el bonic perfil de la capça, ben arrodonida, com una bola. Avui veurem les inflorescències masculines d'unes sargues, però aprofitarem, a més, per a veure algun altre punt, com ara el següent.
▤
El nom de la sarga. En les consultes bàsiques fetes, poques, hi hem vist que la sarga consta amb dos noms principals, amb el nom clàssic d'Scopoli o bé amb el subordinat de Rechinger, molt posterior, que sol constar juntament amb l'abreviatura 'f.' o 'fil.', de filius, fill. Rechinger va treballar amb Wettstein, l'autor d'un famós tractat de botànica. És una simple qüestió de criteri. 
Així, aquí consignarem el nom tal com ho fa l'almeriense Ginés López (2001), en el seu valuós compendi de fruticoses ibèriques i baleàriques:
Salix elaeagnos Scop. [=Salix elaeagnos  subsp. angustifolia (Cariot) Rech. f.]
Un altre detall, molt menor, és la grafia del nom específic. En dues fonts de referència hi llegim eleagnos, en lloc d' elaeagnos.
▤

Sobre les flors dels salzes tenim, en aquest espai, tres capítols publicats. Els trobareu en aquests enllaços:

https://allucdecuc.blogspot.com/2020/01/salix-atrocinerea-brot-antesi-masculina.html
https://allucdecuc.blogspot.com/2020/02/collecta-de-nectar-de-salix-atrocinerea.html
https://allucdecuc.blogspot.com/2019/08/flors-de-salzes.html

▤

En aquests capítols hi hem aportat dades diverses sobre l'antologia i la biologia reproductiva en Salix. Recordem que en aquest gènere hi ha entomogàmia predominant, però combinada amb anemogàmia. Sobre aquest punt, ja vist en el tercer dels capítols suara enllaçats, potser serà d'interès del lector el següent article:

'(PDF) Pollen vectors and inflorescence morphology...'
▤

Gemmes 'cap de colobra'. Les gemmes de la sarga són molt característiques. Són aplicades, molt bombades i amb l'extrem 'amorrat' a la tija. Pel que fa al color, tant el de les gemmes com el de les tiges, també el de les esquames florals, és variable i no sempre té aquesta rojor porprenca tan intensa.
▤

Tot el futur brotet de l'espiga de florelles -ament- i de les fulletes que l'acompanyaran, ix d'una fulleta esquamosa -catafil·le- que li dona empara primordial.

Galanthus nivalis L. (2): la flor

En el capítol anterior, el primer dedicat a aquest lliri blanc, vam veure com sorgeixen, coetanis, fulles i flor; avui la matèria és encara més concreta. Veurem la flor de Galanthus nivalis (1) i, per tant, aquest capítol s'apartarà poc de la mera descripció de la flor (2).
▤

L'emmarcament. Les imatges han estat preses al Moianès, la majoria, si no totes, el diumenge 9 del corrent. Les pluges abundants han provocat una brotada una mica excepcional. D'altra banda, la ribera ha estat totalment negada i, desbordada del tot l'habitual llera de circulació, els lliris que hi viuen també. Ni la negada ni els nous sediments remoguts no han perjudicat gens als lliris, en aparença.
▤

Suculència i llum. Sens dubte, la gerda suculència dels tèpals i l'especial manera d'engaltar i espargir la llum, sedassada a la manera d'un visillo, contribueixen d'allò més al subjugant encant d'aquests lliris.
▤

Galanthus nivalis L. Morfologia de la flor. A. Visió externa de la flor; B. Ovari. Secció transversal; C. Visió zenital de la flor.

Floració de l'ametller Prunus dulcis (Mill.) D.A. Webb

Abella recaptant pol·len. L'ametller floreix a l'hivern, molt abans de treure la fulla. En aquesta època, les seves flors són una important font d'aliment per a les abelles i altres insectes. La floració és molt gradual i dilatada. En cada peu hi ha flors ja fecundades i esfullades, flors xamoses no visitades i diverses tornes de borrons per florir. 25.1.2020.  Castellar del Vallès. Vallès Occidental.

▤

Introducció. 7 de febrer de 2017. El Barcelonès. El desvetllar de la natura que es produeix a l’entorn de la diada de la Candelera, un mes i mig després del solstici d’hivern, l’exemplifica espectacularment la primerenca florida de l’ametller. Farem algunes observacions sobre aquesta florida hivernal.

L'ametller té alguns aspectes força destacables, com ara la floració plenament hivernal; l'adaptació al clima mediterrani, destacable en un caducifoli, bé que no excepcional; i la producció d'una llavor dolça, detall més aviat insòlit (1).

▤

Precocitat galopant? 25.1.2020. Vallès Occidental. Tot i que l'ametller és de florida precoç, sembla que la tendència és que cada cop s'avanci encara més.

Liguliflores, mosques i altres petiteses

El recull d’avui és una miscel·lània de plantes conegudes i comunes o, segons es miri, comunes però mai no prou ben conegudes. El repte és veure’n alguns aspectes que poder encara no havíem copsat. 

Com el fotògraf que dubta, sobre el punt des d’on ha de fer la foto, el millor és, tot sovint, acostar-se.

Vistes les plantes amb una mica de detall, solen oferir formes i atractius insospitats. Sembla mentida quin enorme ventall de possibilitats no ofereix una simple lupa de butxaca!

Es tracta d'un report d'un marge de l'espai rural de Gallecs (El Vallès Oriental), fet el novembre de 2018.
▤
Avancem els epígrafs del report d'avui:

• Temps de liguliflores
• En cas de dubte, acosta't!
• No som espectadors!
• Hemicriptòfits oportunistes
• Gènere dificultós
• Sorghum: competitiu i invasor
• Sorghum: espiguetes dimorfes
• Sorghum: reunions de mal veure
• Diversitat d'entomofauna
• Grassons i gormands
• Sobre els grups de flors
• Un estatge floral
• Tortrícid?
• Practicar l'helicicultura?
• Comunitats molt complexes
• Foeniculum: les flors
• Foeniculum: els fruits
• Pixallits lletós
• Vacances pagades
• Conyza: autofotocòpies
• Conyza: èxit de la lleugeresa i la simplicitat
• Picris echioides
• P. echioides: pèls subgloquidiats
• P. echioides: fruit ornamentat
• Crepis vesicaria taraxacifolia
• Eleusine tristachya barcinonensis
• Febroses activitats

▤

Obriu els següent enllaç per a veure el report complet:

'Mosques i altres petiteses. PDF'
▤ 
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol

Flors de salzes

Els salzes ofereixen al naturalista i a l'afeccionat a la fitologia tot un ventall de temes per esplaiar a cor què vols les observacions: la forma, conformació i color dels branquillons, dels borrons i les seves escates -catafil·les-, de les estípules, del fullatge i de l'indument que el vesteix, la forma de les flors i els bonics aplecs dels grups florals, semblants a una espiga, més tard les capselles badadisses i les menudes llavoretes, abillades amb plomallons d'una encisera tenuïtat...

També perquè, tant si ens plau com si ens desplau, és d'allò més fàcil trobar exemplars amb caràcters que no encaixen a la perfecció amb les descripcions de les espècies. Variabilitat i polimòrfia en bona part deguda a la tendència dels salzes a hibridar-se i que podria ser un bon esperonament a la curiositat, si poguéssim tenir l'esperit prou propens a acollir sense condicions el que la natura ens ofereix i no tant donat a esperar la trontolladissa confirmació d'allò que esperem veure. 

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (3)

El tercer lliurament d'aquesta sèrie se centra en alguns aspectes geomorfològics de gran influència en el paisatge i també en aspectes ecomorfològics de les plantes associades al medi rupestre.

Les codines. El mot ‘codina’ té arrelada en la nostra llengua (per exemple, en el topònim Sant Feliu de Codines). En la literatura botànica de Montserrat i Sant Llorenç del Munt hi sol constar l’apartat dedicat a la vegetació de codina. Una codina és una superfície de roca planera o moderadament inclinada (un rocallís [1]), més o menys massiva, poc o gens accidentada, sense badius o gairebé, acollidora o no de fragments de roca de qualsevol mida (polsinosa, sorrenca, gravosa o més grollera).

Les plantes més típiques de les codines, per exemple els crespinells Sedum, arrelen en aquests cúmuls de disgregats, tot sovint reduïts a exigües capes de partícules de roca, una mica de polsim, sorreta i poca cosa més. Atesa la magresa, la manca d’articulació i l’escassa o nul·la cohesió d’aquests dipòsits, no són gaires les plantes capaces d’arrelar-hi i, per tant, el grau de recobriment sol ser-hi baix o molt baix. Vistes de lluny, ni s’aprecien, les petites plantes que s’hi fan.

Comòfits. Les plantes que ancoren les seves arrels o altres parts vegetatives en aquests dipòsits més o menys incoherents s’anomenen comòfits, però les que, com ara els crespinells, no tenen altra arrapada que la que els procura un magre sarpat de disgregats dipositats a la roca i, per tant, tenen les arreletes escampades entre aquests materials més o menys solts, es poden anomenar exocomòfits (2). Val a dir, en qualsevol cas, que moltes roques d’aspecte massiu tenen petites escletxes favorables a l’arrelada de petites plantes, circumstància que es dona, en els conglomerats, quan s’inicia la desadherència d’un còdol del ciment de la roca. Certament, però, hi ha pudingues massives de ciment calcari molt fort, sense ni tan sols la més escanyada de les llivanyes. Com sabeu, aquestes roques no duen altra flora que no siguin crostes de líquens i algues (cianòfits).

Figura 1

Figura 1. És tal la variabilitat de les Agulletes de bruixa Erodium cicutarium que ens va semblar interessant recollir-ne uns apunts en un article publicat a la revista 'Miconia', que trobareu en aquest enllaç. Aquesta herbeta presenta el que alguns anomenen 'formes de fam', exemplars minúsculs i escarransits, adaptats a condicions desfavorables, com ara manca de sòl, pastura recurrent, etc. Aquestes formes són el motiu principal d'aquest article. Un cop més, ens demanem si aquestes manifestacions extremes serien possible sense el concurs de les formigues.

El plantatge gros

Els plantatges tenen un munt de característiques interessants: propietats medicinals reputades; una morfologia que ha motivat una permanent revisió, ara molt actual, de la posició que ocupen, en la sistemàtica vegetal; espècies escampades en ambients diversos; notable adaptabilitat a condicions peculiars, llocs salinosos, ruïnosos, pisonats, calcigats, pedrosos...

Les observacions s'han fet en exemplars arrelats en alguns testos de la nostra terrassa, a Barcelona. La remarca és interessant de fer en espècies de cicle variable, com en aquest cas. Això no obstant, també hem aprofitat material d'altres llocs -codolar de llera de riu-, sobretot fruits. Els ocells són el principal vector de difusió de les plantes en aquests llocs; disseminadors de fruits, llavors i propàguls. L'ornitofauna és canviant, segons les estacions. L'hivern és, amb diferència, l'època amb més visites d'ocells. Els més habituals són el pardal, culroig, el pitroig, el passabardisses, la merla i família -merlot i merloquins, segons l'anyada- i  l'estornell.

En el text que recollim hem fet atenció a alguns aspectes de la morfosi i el temperament -etologia vegetal- de Plantago major, hàbit, fulles, flors i fruits. Quan integrem observacions de diferents aspectes, ens introduïm en l'esbós de la manera de ser, el temperament d'una planta.

En aquest enllaç podeu accedir al document dedicat al plantatge gros en format de Word.