Els assajos de sembra de llavors són molt interessants i tenen un gran valor educatiu. Són ideals per a fer didàctica empírica sobre vegetals i tenen un potencial misteriós capaç d'encaterinar a qualsevol, no només a la canalla. Això sí, la canalla té una capacitat per copsar detalls que després, amb la maduració hormonal, s'erosiona tant que de vegades sembla que els adults no sabem veure allò que tenim davant.
Manllevant-ne l'expressió de l'escriptor de Sueca, 'el descrèdit de la realitat' es va aprofundint a mesura que anem creient, il·lusòriament, que els dies passats són una pèrdua.
FIGURA 1. ABLANIR LA COBERTA
 |
| FIGURA 1 |
Una mongeta blanca ronyó que ha estat en remull, amb l’embolcall –testa o episperma- ablanit, esberlat, mostrant-ne a l'interior part dels cotilèdons carnosos. A la part inferior -ventral- s’hi aprecia l’hílum, el senyal, semblant a un llombrígol allargat, deixat pel funicle, el pedicel o filet que unia la llavor amb la placenta. El que més impressiona de les llavors és la latència i la quiescència indefinida de l’embrió quan es troba dins de la llavor seca. En el període de latència la llavor resta durant un temps incapacitada per a la germinació. Aquest període augmenta la casuística de separació respecte de la planta mare. En la quiescència la llavor pot germinar, però només ho fa en condicions mesològiques adequades. El principal motiu de desvetllament de l’embrió –ruptura de la testa- és l’aigua i la humitat, sovint combinada amb escarificació, l’efecte d’àcids orgànics, etc. La durada de la dormició també pot estar internament preprogramada.
 |
| FIGURA 2 |
Hem triat ara una mongeta vermella del tipus afartapobres, perquè presenta amb més claredat un parell de detalls interessants. Hi veiem la careta o bigoti, l’hílum (H), la cicatriu, en forma de llombrígol, deixada pel funicle, el fil que unia la llavor a la placenta. Molt més petit, a l'esquerra del llombrígol, hi veiem un petit clotet, el micròpil (M), la marca del forat d’entrada del tub pol·línic fecundant. El veïnatge de les dues marques ens indica que en aquesta espècie l’òvul o rudiment –primordi- seminal és anàtrop. A la dreta hi veiem dues boletes d'aspecte testicular. És la lent (L), on rau el mecanisme d'hidratació de la llavor, si bé aquesta capacitat també s'atribueix a l'anell de l'hílum, o sigui el solc del voltant del llombrígol.
 |
| FIGURA 3 |
Aquesta imatge permet veure l’embrió, en el centre, en forma de plàtan o fus una mica corbat, i la proporció respecte dels cotilèdons –endosperma-, la part carnosa i més vistent de la llavor, de mida molt superior. L’embrió és un esbós, en estat de quiescència, de la futura plàntula o, en termes corrents, plançonet. Ja s’hi diferencien perfectament dues de les tres parts de la plàntula: la parella de les primeres fulletes normals –nomofil·les-, visiblement prefigurada, i la tigeta, anomenada pels botànics hipocòtil, per tal de reservar la qualificació de tija al tram situat per damunt del nivell dels primers nomofil·les, atès que el tram situat entre els cotilèdons i els nomofil·les es coneix com a epicòtil. La part de la futura plàntula encara no apreciable ni diferenciada és la radícula, l’arreleta que es desenvoluparia, és clar, a l’extrem afuat de l’embrió.
 |
| FIGURA 4 |
Detall, a dalt, de l’embrió de la mongeta o mongetera –la vacil·lació és natural, perquè l’embrió s’integra a la llavor però també és l’esbós d’una possible planta futura. L’hipocòtil rebotit, lluent com una salsitxa, concentra tota l’energia del germen. Fixem-nos en el punt d’unió de l’embrió amb els cotilèdons, situat exactament entre la plúmula i l’hipocòtil. Sembla que el mot plúmula és de Linné –Font Quer, Diccionario- i fa referència a l’esquameta metàl·lica de les armadures, perquè en alguns casos, com en aquest, en la plúmula s’hi aprecien esbossades les primeres fulletes, semblants a tènues escates; en d’altres casos, però, la plúmula no és sinó una minúscula gèmmula. El punt d’unió de l’embrió amb els cotilèdons – a la foto s’hi veu una unió trencada corresponent al cotilèdon separat- ens assenyala clarament que la plúmula queda per sobre dels cotilèdons, mentre que l’hipocòtil, com indica el mateix nom, queda per dessota. Com sabeu, els cotilèdons són el pa sota el braç que duu l’embrió; els digerirà i li permetran germinar i créixer fins que les parts aèries fotosintètiques, els nomofil·les, no comencin a vegetar.
 |
| FIGURA 5 |
FIGURA 5. SEMBRA I GERMINACIÓ
No van passar més de cinc dies des que vam soterrar en un testet unes llavors remullades de mongeta blanca fins que vam trobar el plançonet d'aquesta foto. Que es tracta de germinació epigea, per damunt del sòl, resulta evident, perquè un cop l’arreleta –radícula- penetra el sòl i s’enterra, es desenvolupa i s’estira cap amunt el gruixut hipocòtil, deixant la mongeta, o sigui els cotilèdons, a uns 4 o 5 cm del terra. Hi veiem la pell de la mongeta, la testa o episperma, arrugada i virant a color terrós. Per sobre hi ha l’epicòtil, amb les primeres fulletes –nomofil·les- al capdamunt, no tan gruixut com l’hipocòtil. L’eix situat per damunt dels primers nomofil·les serà pròpiament la tigeta de la plàntula.
 |
| FIGURA 6 |
Aquesta imatge de la plàntula de la Mongetera o Fesolera Phaseolus vulgaris, una liana lleguminosa natural d’Amèrica central i meridional, ens permetrà diferenciar-hi bé cinc parts, de dalt a baix. A dalt, les primeres fulles normals, anomenades nomofil·les (1). La petita fulleta inferior ens indica l’inici de la tigeta (2). El tram que va del primer nus als cotilèdons s’anomena epicòtil (3). La part carnosa de la mongeta està formada pels cotilèdons (4). Per sota dels cotilèdons hi ha la soqueta de l’hipocòtil (5). Suposem que aquest tram, l'hipocòtil, és el que coneixem, en les plantes llenyoses, com a soca o rabassa, la part inferior regruixada de la tija. En un parell de dies -14-X-2017- els nomofil·les han crescut força i l’episperma ressec es va cargolant. El plançonet, en especial l’hipocòtil, el tram caulinar que connecta la part aèria i les arrels, xucla els nutrients concentrats en els cotilèdons -la mongeta- fins a deixar-los exhaurits i secs. El gruix de l’hipocòtil és molt espectacular, mentre que l’epicòtil s’aprima a l’extrem superior, just en el primer nus, a l’inici de la tigeta. Tota la plàntula té un verd gai molt vistós, senyal de la intensa activitat germinativa. 14-X-2017.
La mongetera és una herba planifòlia que en els horts fa com una miniselva, tota esponjada amb espais ombrius, d'una acollença refrescant, sobretot al temps de la canícula.
La mongetera és una herba planifòlia que en els horts fa com una miniselva, tota esponjada amb espais ombrius, d'una acollença refrescant, sobretot al temps de la canícula.
 |
| FIGURA 7 |
FIGURA 7. 28-X-2917. Uns 20 dies després de la germinació, la plàntula fa cosa d’un pam d’alçada. Fulles trifoliolades, grans, blanes, finament pubescents. Vegeu-hi com el rudiment foliar visible a la figura 6, ja segueix el creixement cap amunt, en una estructura en forma d'artells -simpòdica. Encara s’hi aprecia la mongeta, però totalment arrugada i seca. Un cas de germinació epigea amb cotilèdons no fotosintètics. N’hem menjades tantes, de mongetes (no pensem precisament en les seques)...i, en canvi, molts de nosaltres a penes coneixem aquesta i moltes altres plantes que ens alimenten.
Per cert, l’herbeta del test –mireu a dalt- és la Pardalera Stellaria media, que fa llavoretes molt festejades pels pardals. No hi ha dubte: els ocells són una baula fonamental en la vida de moltes plantes. Tant és així que alguns tipus de vegetació -la màquia mediterrània i les bardisses, per exemple- en duen tots els senyals.
Llàstima que tan sovint siguin víctimes dels nostres vehicles, quan cerquen, a les carreteres, les granes disseminades precisament per les rodes -rotacòria.
Llàstima que tan sovint siguin víctimes dels nostres vehicles, quan cerquen, a les carreteres, les granes disseminades precisament per les rodes -rotacòria.
28.10.2017
