Ephedra distachya L. subsp. distachya, nou per al territori auso-segàrric

Capítol breu, corològic, per a reportar que es va trobar una mata vella de trompera, a la vall del Llobregós, al front septentrional de l'altiplà de la Segarra.

Pels voltants de Callús (Bages): una crònica a rajaploma

Crònica simple, en forma d'imatges comentades, en un estil més dreturer del que habitualment segueixo. Potser aquestes terres no tenen un paisatge espectacular; potser per això a mi em semblen molt interessants. Combinació de camps, pinedes i altres formacions arbòries. Com es diu sovint, un paisatge en mosaic.

Passejant del Pont de Cabrianes a Les Tàpies (Bages)

Amb motiu d'una activitat amb DEPANA vam fer un passeig que ens va dur del Pont de Cabrianes a les Tàpies, passeig germà d'un altre d'anterior, recollit en aquesta crònica: 'Del Pont de Cabrianes a la Font de les Tàpies'.

I no obstant, avui veurem algunes coses diferents, perquè la natura sempre és canviant. I integrats, també nosaltres, en la natura, encara que sovint ho puguem oblidar, és lògic que no vegem igual les coses, perquè també nosaltres no som, ben bé, els que vam ser, els que érem, en un altre moment.

Ranunculus sardous Crantz, nou per al territori auso-segàrric

Consigno, de forma breu i convencional, la presència d'un exemplar de Ranunculus sardous Crantz, recol·lectat en la vora d'un camp. La majoria de citacions d'aquest botó d'or corresponen al territori catalanídic, dels sectors nord i central.

Notes de flora i vegetació de les gesses del Llobregós (La Segarra) (3)

Un altre capítol de resum dels passeigs fets per la vall del Llobregós. La imatge podria ser un resum de la vegetació d'aquest indret: en primer terme, brolla calcogipsòfila amb pelagot -Stipa offneri; al centre, subarboretum d'esclerofil·les, carrasca i garric; més amunt, roureda de roure de fulla petita o de Quercus subpyrenaica Huguet del Villar (1).

Garrigues, pinedes i unes menudalles del Montgrí

Em plau dedicar aquest capítol a l'amic Jordi Cebrián, que ens va guiar en aquesta passejada pel Montgrí, com ha fet en tantes altres ocasions.

☰

Cap al migdia comença a caure un plovineig que serà persistent al llarg de la tarda, plugims que al capdavall, en qualsevol cas, donaran valors molt pobres, més encara considerant quina espantosa fretura d'aigua no hi ha.

Les flandes de Piera, el pi blanc Pinus halepensis i altres plantes de les argiles

A Catalunya hi ha una major extensió dels terrenys calcaris que dels silicis. Hi ha notables extensions de terrenys calcaris rocosos, de mena molt variada; alguns són corcats pel carst, d’altres fan bancs i roques taulejades, n’hi ha de textura sorrenca, unes altres són més fines, etc.

El paisatge del Moianès (1): les rouredes grapejades

És prou conegut, en general, quins són els aspectes naturals que condicionen el paisatge vegetal: el clima; el relleu; les roques i els usos que s’han desenvolupat en cada cas.

El jove botànic Arnau Mercadé es va doctorar amb l’estudi de la flora i de la vegetació del Moianès -en realitat es un estudi eminentment florístic-, estudi, publicat a la xarxa, on la persona interessada en aquests punts, o sigui les principals puntualitzacions geogràfiques, hi pot trobar unes introduccions generals molt convenients.

El cul-llevat i altres espigolalles de Roca Sereny

Em plau dedicar aquesta remembrança a Agnès Bernat. La mata sembla una 'alzinastre', dit sigui en un mot curiós, escoltat a un senyor de la Llitera, però que no hem trobat reportat enlloc. Si ho fos, una alzineta, seria notable, haver germinat i reeixit en un lloc així. No se m'acut altra cosa que la possible concurrència d'un estatge nebulós.

Camps i pins, a rajaploma

Em plau dedicar aquest capítol a Sven Mutke, que gentilment em guia, sempre, pels secs camins dels pins.

Un prat de margall i algunes poàcies higròfiles d'un herbatge del Moianès

S'observen gramínies -Poaceae-, algunes higròfiles, d'un herbatge del llindar del Moianès, l'extens replà que, un cop assolit el coll de Poses, dona pas a l'ondulat altiplà de la comarca, de moderna creació.

Visions amb tallantó de les margaridoies de prat Bellis perennis L.(1): morfotipologia vernal

Observem alguns aspectes externs d’aquesta margaridoia. Són força interessants els aspectes relatius a l’hàbit i el tipus biològic, de caràcter força críptic, com és propi, d’altra banda, en plantes que tenen els òrgans persistents ocults o en bona part ocults. El mot hemicriptòfit ja és prou explícit. Certament, definir amb determinació el desenvolupament vital d’aquesta planta sembla cosa d’ocultisme.

Ara les hem cercades endebades, les rosetes d’aquesta planta. La  primera sèrie d’imatges -n'hi ha dues- correspon a l'onze de maig, quan hi havia unes esteses d’aquesta herba força conspícues i atractives. La sèrie final, la que ens ha servit per observar les plantes senceres, descolgades, és de la segona setmana de juny.

Si, com hauríem de deduir per les observacions darreres, de les fulles aplegades en braquiblastos ara ja no n’hi ha cap rastre, podríem pensar que en el repòs estival la planta no portaria res més que les gemmes del següent període vegetatiu, probablement ben arranades a flor de terra; això és habitual, si més no, en els hemicriptòfits.

Això ens portaria a suggerir una hipòtesi de fenomenologia: brotada tardoral o post-estival; vegetació hivernal; floració i fructificació vernals; marciment i repòs estival, l’estat actual a la primera estació que hem observat, un fenassar del Vallès.

Sobre la possessió o manca de tija, l’interessat podrà comprovar, a la literatura, que es considera un ventall de possibilitats força ampli: acaule, subacaule, ocasionalment caulescent... Tot plegat, aquesta aparent manca o dificultat de definició, tindria un bon bressol en dos punts a destacar: la menudesa de la planta i la possibilitat que hi hagi, en els poblaments d'aquest hemicriptòfit, abundor de peus encara no arribats a l’expressió de la plenitud vegetativa.

Sobre l'hàbit i les llavors mocoses de l'Herbafam Plantago albicans L.

Plantago albicans L. viu en algunes estacions marginals i degradades, com ara erms, vorals i marges de camps i camins.

Les flores precisen força l'ecologia d'aquest petit plantatge secardí i grisenc; l'associen a terrenys argilosos secs, àrids i molt solellosos.

És un plantatge polimorf. De forma general potser es podrien reconèixer tres extrems d'hàbitat: els de bona terra, sovint terra campa abandonada; els empobrits i degradats; i, dintre d'aquests darrers, els que, a més, tenen el substrat remogut i sollevat, sotmès doncs a trasbalsos físics importants.

Santiga o traginyols amb xeremina

Santiga és el nom d'un veïnat històric, medieval, actualment adscrit a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Un llogarret dels que, com tants n'hi ha, actualment forma un conjunt indefinit, desdibuixat, en el marc, a més, d'una activitat humana molt migrada o residual. En els darrers anys el castell funcionava com un restaurant, però no sembla que ara estigui actiu.

Del Pont de Cabrianes a la font de les Tàpies

Placèvola passejada que ens va dur del riu Llobregat a la font de les Tàpies, pels relleus tabulars que cinglen la vora llevantina del Pla de Bages, tot i que són terres del municipi de Calders, o sigui del Moianès. Deu ser per això, perquè de bon inici volíem arribar-nos fins a aquesta font, que no vam recaptar-ne gaires llucs. L'altre estil, divagant o vagarós, com el d'aquests cladònies que fan tombarelles amb el vent, sol ser més fecund.

Tapissos de cladònies i altres llucs de les planes de Castellfollit del Boix

Acaba el mes de novembre amb fred. Per les planes enlairades de Castellfollit del Boix el vent és força fred. Les mans balbes, tot i els guants. El terreny és molt argilós i ara, per les pluges, molt fangós. En el paisatge hi ha moltes mates grisenques, però els pins tenen un verd molt intens.

Un camp d'oliveres peculiar

Un oliverar particular. Un simple camp d'oliveres possiblement no ens hagués cridat l'atenció, però el d'avui és una mica especial, perquè ocupa una extensió molt gran, d'unes dimensions no pas habituals; tot s'hi veu perfecte i pulcrament arranjat; les oliveres estan emparrades, en espatllera, són jovençanes i estan assistides per un sistema de reg de degoteig que es desperta periòdicament, per alleujar les inclemències de les solrajades.

Una aproximació a Poa trivialis L.

Dominant. Les plantes que fillolen poden fer poblacions contínues, de més o menys extensió. Poden dominar completament l'espai i per això les qualifiquem així, com a dominants. Avui portem a aquest espai una poa molt dominant en un camp de la ribera grassa del torrent de Gallecs. Hi fa un prat xamós i ben espès, força atractiu, a més, quan es despleguen les fines panolles i el prat queda tot espurnat pels punts clarets de les petites espiguelles.

Algunes plantes de la Plana d'Ancosa (Anoia) (1)

L'anomenada Plana d'Ancosa és una típica crosta de calcàries i dolomies, incapaç de sostenir, en aquest estat, una vegetació forestal madura. La vegetació dominant és la garriga, el lignetum mediterrani més ben adaptat al terreny calcari rocós, permeable i fissurat. Hi ha també claps de carrasques aclofades, actualment florides, i retalls de vegetació forestal, allà on les capes argiloses, menys magres, poden mantenir més frescor al sòl.

La Plana d'Ancosa es troba al voral meridional de l'Anoia, ja afrontada a l'Alt Penedès i a l'Alt Camp. És un dels departaments (vegeu l'entrada 'Sant Joan de Mediona') enclaustrats a l'interior de la serralada prelitoral del sector central.

El torrent de Colobrers (i 3): brioflora dels degotalls

Avui passarem de grat de les notes de caire social de l'anterior capítol, temàtica d'una eixutesa feixuga, a la relluent, semprevirent i gerdíssima vegetació dels degotalls.

☰

Un ambient característic. A la natura hi ha ambients mal caracteritzats o, dit d'una altra manera, que no tenen unes determinades condicions ambientals dominants.

Els degotalls calcaris, en canvi, són ambients ben caracteritzats: l'aigua flueix molt lentament i va carregada de sals minerals que es van dipositant damunt de les superfícies d'escolament i de decantació.