La ribera de la riera de Vallfogona del Ripollès

Introducció geogràfica. Les suaus onades de muntanyes del Ter mitjà s'estenen àmpliament pel baix Ripollès, fins al nord d'Osona, ben encatifades de prats de pastura i ben enflocades de boscos mixtos de caducifolis; formen part dels Prepirineus orientals, per bé que sembla que hi ha reticències a reconèixer aquesta filiació (1).
En aquest tram del Ter l'estructura hidrogràfica té forma d'espina de peix: els afluents principals tenen el mateix tirat, llevant-ponent, que els plegaments principals, les serres de Milany, Santa Magdalena i Puig d'Estela.
La riera de Vallfogona té el mateix tirat, però només al primer tram. No gaire lluny de Ripoll, a l'altura de l'ermita de Sant Bernabé de les Tenes, les aigües es veuen obligades a fer una colzada cap al sud (2).
Si a l'altura de l'ermita i del vell molí de les Tenes la vall encara presenta aquelles delicioses dilatacions de prats de ribera bellament guardats per boscatges atapeïts, a mesura que seguim el tirat de les aigües anem veient que les riberes es van estrenyent i finalment acaben escanyant-se, a l'altura de la granja de Vinyagarsa.
≡
Les espècies: Corylus avellana; Fagus sylvatica; Alnus glutinosa; Tilia cordata; Fraxinus excelsior; Buxus sempervirens; Prunus domestica; Rhamnus frangula; Lonicera xilosteum; Holcus lanatus i H. mollis; Festuca grup rubra; Arrhenatherum elatius; Brachypodium sylvaticum; Sambucus ebulus i S. nigra; Cornus sanguinea; Lolium multiflorum; Prunella laciniata; Geranium nodosum; Genista cinerea; Trifolium repens; Pastinaca sativa; Coronilla emerus; Cydalima perspectalis; Salix atrocinerea; Carex sylvatica; Dactilys glomerata; Lotus corniculatus; Centaurea cephalariifolia.
≡

Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona. Aquí, a l'altura de Vinyagarsa, comença el tipus de curs fluvial anomenat confinat (!), quan les aigües van encaixades entre muntanyes; i aquest és, justament, l'extrem nord de l'anomenada 'Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona', figura administrativa espanyola destinada a la catalogació de cursos fluvials en bon estat de conservació i amb baix grau d'alteració (3).
≡

La grassesa ataconada. Aprofitem per a destacar, doncs, aquesta estreta vinculació, dels prats de dall de l'Arrhenatherion amb el relleu: es fan als plans o replans de les valls, acollidors de cúmuls d'esbaldregalls i materials fins treballats per l'erosió dels vessants i trasbalsats pels batecs i les pulsions de les aigües.
Nosaltres vam festejar, és clar, la grassesa d'una d'aquestes llenques de ribera, els prats d'al·luvions i col·luvions que hi ha a l'altura de Vinyagarsa. I també, més amunt, els prats dels plans del Molí de les Tenes i dels Quintans (4) de la Barraca.
≡

La vall de la riera de Vallfogona potser no amaga cap joia brillant, però té la bella harmonia del solc i el crestall obrat pel xapo del pagès, amb vessants dolçament estesos, com davantals, coberts de boscos molt variats, pins, roures i faigs; avellanoses i boixedes fosques, arraulides al replecs; prats de sega, farratges i pastura, als riberals i replans on s'han bastit les cases de muntanya; i boscos de ribera finament entreviats, amb verns, freixes, tells, trèmols, pollancres...
≡

L'entorn. Imatge de la vall pregona de Vallfogona, presa des de Puigbó, a 1130 m. Al lluny hi veiem tres ones de muntanyes. La primera és la serra de Llaés (o Llaers), amb el tossal camús del castell i els llargs estreps de ponent de la serra de Milany, a l'esquerra. Darrera hi ha la serra de Bufadors. La darrera ona, més elevada, és la de les serres de Curull i Bellmunt, al límit comarcal amb Osona. El mantell forestal és variat: hi ha pinedes i rouredes xeromesòfiles combinades amb fagedes, avellanoses i altres frondoses mesòfiles.
La serra de Llaés barra el pas a la riera i l'obliga a prendre el definitiu tirat cap a ponent, abans de tributar al Ter. En resum, la riera de Vallfogona drena un bon eixam de muntanyes amb elevacions màximes al voltant dels 1500 m a la capçalera i dels 1000 m més avall, d'una regió de poblament escàs o molt escàs, possiblement per la relativa escassesa de planes prou acollidores.
Els materials dominants són gresos i margues eocènics que no afloren a l'exterior, llevat que hi hagi erosió intensa; tampoc no donen cingles ni penyateres ni cap altre baterell de llum que pugui puntualitzar el paisatge. La suavitat de les línies orogràfiques i l'extensió del mantell forestal són el segell de la regió.
≡

Una vall poc coneguda. Pel que fa a les activitats dels visitants de sabata, en general hi ha una marcada tendència a l'orofília, a fer excursions als punts més elevats de les serres de més anomenada. Les valls, però, són menys conegudes.
≡

La plaga del boix. Sí, som a la regió àmpliament afectada per l'arna de boix. Aquestes muntanyes tenen pinedes amb boix, rouredes amb boix, fagedes amb boix, avellanoses amb boix, pastures amb boix, boixedes... i pràcticament tot el que veiem és sempre el mateix, els boixos morts o rellucant de tronc. No hi insistirem, perquè el deplorable fenomen ja és conegut, però, això sí, hem de consignar, de forma més o menys resumida, el que hem vist que fa, actualment, aquesta papallona.
≡

Cydalima perspectalis nodrint-se en flor de Tilia cordata. 
≡
A primera hora. Tot i que circulant amb el cotxe ja havíem vist alguns grups d'arnes del boix, quan mirem les herbes dels prats hi trobem moltes papallones, mig amagades; es veuen aferrades a les herbes, més o menys girades cap amunt.
≡

Xuclant nèctar de flors. Més endavant veiem estols d'arnes arramadades sobre els tells florits, alimentant-se de les flors; trobem el mateix en una espina cervina florida, una capferrada, apiàcies diverses, etc. A la fotografia, arnes del boix damunt de flors de Sambucus ebulus.
≡
Finalment, és interessant reportar que al terra humit de les riberes, a prop de l'aigua, s'hi veuen moltes papallones mortes, restes d'ales i exemplars que hi aterren, en una maniobra que sembla el final del seu cicle vital. Així doncs, sembla que actualment es produeix la mort massiva de determinades generacions d'arnes.
≡

Prats marginals. Imatge del primer prat observat. La imatge de conjunt permet veure l'exuberància que exhibeix Festuca grup rubra.
Tal com vam apuntar al capítol dedicat als prats de raigràs de Solallong, aquest prats marginals en d'altres temps devien ser sembrats i actualment tenen un caràcter eclèctic o seminatural, amb elements espontanis adaptats als usos, els dalls i la pastura.
≡

Holcus lanatus L., abundant a la vall. Molt vistent, per la blancor de les espiguelles d'aspecte papiraci. Característic de la classe Molinio-Arrhenatheretea elatioris.
≡

Prunella laciniata (L.) L., abundant. No són poques les plantes forestals que també troben, en aquests prats ufanosos, el resguard i l'acollença que els convé.
≡

Literalment pertot: als carrers i places dels pobles, benzineres, boscos, herbatges, flors... Possiblement el més temible i destructor sigui el fong que s'ha amistançat amb aquest insecte. No sabem en quin punt es troben els estudis que han d'aclarir els fonaments d'aquesta temible aliança.
≡

Com fuets al sequer. Aquest petit insecte festejava insistentment les anteres de les flors del fenàs de bosc, foradant-ne les teques amb la petita trompa. Pengen com fuets al sequer.
≡

Holcus mollis L. Espiguelles molt bombades, amb les flors incloses, pubescents, com el nus. Observeu-hi la dreturança de la cama. Suposem que mollis equival al nostre moll, mollar, bla, fluix.
≡

Tilia cordata Mill. florit i fruitat. Abundant a la ribera i al volt dels prats.
≡

Genista cinerea (Vill.) DC. in Lamk. et DC. subsp. ausetana és una lleguminosa molt discreta, molt poc foliosa. Marge superior del camí de Llaés.
≡

Clematis vitalba L. i arna del boix.
≡

Farratge per al vaquí. A la vora de l'herbatge fresc, les paques del dallat. El dall té atributs nutritius diferents, segons si es fa en creixent o en herba granada. L'herba s'empaca un cop perduda part de la humitat. D'aquestes paques grosses alguns en diuen bolos.
≡

Trifolium repens L., molt abundant en aquests prats. Característic de la classe Molinio-Arrhenatheretea elatioris. Les lleguminoses hi fan un bon paper: hi ha altres trevolets, algunes veces, una guixeta de flor groga, lotus...
≡

Lotus corniculatus L., abundant. La nominal és característica de l'aliança Molinio-Holoschoenion, de les comunitats de jonqueres i herbatges frescos.
≡

Prat de raigràs de Vinyagarsa. Lolium multiflorum L. és el cereal farratger per excel·lència. Ultra els diferents dalls que dona cada sembradura, sempre hi ha el renadiu, un romanent d'herbes de llavors aterrades. Cal comptar-hi, també, l'element escàpol, les plantes que es naturalitzen. Així, aquest prats tenen una inèrcia que amb el temps permet acollir més elements silvestres.
≡

Geranium nodosum L. Geòfit forestal de fagedes i altres boscos mesòfils, abundant als espais vistos, possiblement a tot el riberal de la vall.
≡

Prat xamós. Pastiu dens de raigràs Lolium multiflorum L., sense granar encara, cohabitant amb el granat. Quan surt tan espès no deixa gaire espai per a altres herbes. Amb les fulles llarguetes i corbades, com cintes, dels fillols de renovació, el raigràs té un gran recobriment; s'assegura que és una farratgera de rendiment molt bo. El prat té un aspecte esplèndid, gras i xamós.
≡

De fet l'administració ofereix algunes compensacions per al manteniment i recuperació dels prats de dall, si s'ajusten a algunes condicions, com ara no tractar amb productes agressius vorades i bardisses.
≡

Rhamnus frangula L. Diverses imatges d'aquest arbust de bardisses: hàbit, flors festejades per les arnes, tija tendra de color bordeus i fruits axil·lars.
≡

Pel que fa a l'alimentació, aquestes arnes pleguen o pouen el nèctar de les més variades flors.
≡

Centaurea cephalariifolia Willkomm (5): capítols, involucre i fulles, profundament feses. Extrem  i tram superior de la vora de les bràctees negrenc, molt fimbriat. Cara externa araneosa; la interna llisa, lluent, ebúrnia.
≡

Prats a dent. En aquests plans situats entre el Molí de les Tenes i els Quintans de la Barraca els prats tenen una altra fesomia. Un costum força estès consisteix a cloure el cicle dels prats a dent, deixant-hi vaques i vedelles per a repassar les herbes. D'aquest ús en són testimoni els ortigars marginals que ocupen les clarianes, per exemple, espais intensament fotjats pels senglars.
L'arbre del centre de la primera imatge és un gran gatell Salix atrocinerea. Vegem-ne un detall.
≡

Redolta verdenca de Salix atrocinerea. Observeu-hi les estípules rodonenques, amb forma d'orelleta. Aquest salze dona fe de la grassesa i frescor d'aquests prats.
≡

Arrhenatherum elatius L., característic de l'ordre Arrhenatheretalia, molt abundant a la vall, als prats i als marges.
≡

Festuca grup rubra. Gramínia exuberant, abundant i localment dominant.
≡

Dactylis glomerata L., característic de la classe Molinio-Arrhenatheretea elatioris.
≡

Carex sylvatica Huds. Espiguelles parcialment desballestades; desarticulació indicadora de plena maduresa. Utricles llargament bequeruts. Tigeta corbada, amb espiguelles femenines escampades, acompanyades de fulletes,  i una espiguella masculina al capdamunt. Com dèiem, als prats frescos hi ha condicions ecològiques semblants a les nemorals, protecció i frescor, però més llum.
En canvi, el gerani nuós, per exemple, és un tàxon estrictament nemoral.
≡

La petita riera exhibeix una plenitud conforme a la pluviositat primaveral, més aviat excepcional. Corylus, Tilia, Alnus, Fraxinus, Buxus, Populus, Sambucus, Fagus, Salix...
≡

En realitat, la majoria de boixos observats al llarg de la vall estan actualment rebrotant de tronc. Però també hi ha boixedes mortes, sobretot en corregalls laterals. Potser els boixos de ribera tenen les arrels amb una inèrcia més persistent i vividora (6). 
El fenomen de l'impacte de l'arna del boix és un trasbals del nostre medi natural de gran importància; des d'aquí animem a tothom a recollir-ne dades i documents, per anecdòtics que ens puguin semblar. La més petita dada pot ajudar a formar les avaluacions imprescindibles per a prendre mesures de protecció.
≡

Lolium multiflorum L. A les planes de Cal Campo, aigües avall del molí de Montorro, hi vam veure una camp de raigràs, però amb les espiguelles toselles. Potser era L. perenne.
≡

Coronil·la emerus L.. Fruits molt característics, llegums pengívols, llargueruts i prims. Som a la baga de Puigbó, al camí del collet de les Tenes.
≡

Lonicera xilosteum L. fruitat. La integritat, planesa i blanesa de la fulla d'aquest arbust són característiques.
≡

Corregall cobert de fullaca a la fageda de l'obaga de Puigbó.
≡

La riera és força rocosa i possiblement ho sigui més al tram de la reserva fluvial. Aquest factor sembla favorable per a Tilia, Corylus i Buxus.
≡

Prunera de bardissa Prunus sp. Aquesta mena de pruneres de fruits petits, espinoses o inermes, són molt abundants en diferents regions geogràfiques. Són expressions de la barreja de les pruneres silvestres o d'empeltar amb varietats de cultiu?
Ara bé, la clau per a les subespècies a la 'Flora dels Països Catalans' és molt clara: la subespècie silvestre, el Prunyoner Prunus domestica subsp. insititia (L.) Poiret, és espinosa, segons aquesta flora. Això té la virtut de tancar de cop. Així, l'arbret de la imatge seria una simple prunera...de fruit aspriu.
≡

Fruits i fulles de vern Alnus glutinosa (L.) Gaertn. Observeu-hi les fulles afectades per algun insecte cecidògen.
≡

Imatge que dona idea de la talla d'aquest exemplar de Pastinaca sativa L., herba biennal, ramosa, de sòls rics i humits. Es tracta de la xirivia, l'herba que fa l'arrel napiforme que utilitzem per al brou de l'escudella, però per ara no sabem puntualitzar-ne la taxonomia d'aquesta planta. Sol passar, quan en un territori hi conviuen l'espècie de cultiu amb la silvestre.
≡
Notes
(1) El cas és que a la regió oriental, més exactament al nord d'Osona i al Ripollès, hi ha un bon feix de muntanyes que romanen en una vacil·lació nomenclatural molt curiosa. A quina unitat de relleu pertany la serra de Bellmunt? I tot el muntanyam del territori rebregat del Ter mitjà?

Són els Prepirineus meridionals orientals, quasi enterament adscrits al baix Ripollès, però per raons internes de la ciències geogràfiques sembla que sempre s'ha qüestionat la legitimitat d'aquesta filiació.

Pot semblar oportú, a la primeria, voler diferenciar aquests relleus amb un nom propi (el subpirineu de Solé Sabarís), aplicant la visió geogràfica per damunt de la morfogenètica, però això té l'inconvenient d'haver deixat, aquesta regió, mig òrfena de la seva filiació natural.
Bona part dels relleus del Ter mitjà s'han inclòs en la ZEC (zona d'especial conservació) anomenada Sistema Transversal Català. Possiblement es tracta, aquest nom, d'un ròssec d'un altre encuny nomenclatural del mateix geògraf. Si potser és dubtosa l'existència, amb fonament morfogenètic, d'un tal sistema, sembla que és molt gran la complexitat d'aquests relleus que formen la concurrència d'un gran piu de ventall de diferents sistemes orogràfics.
(2) És possible que alguna falla que passa per l'entorn del collet de les Tenes hagi tallat la fluència natural de les aigües subterrànies.
(3) A la conca del Ter hi ha 9 d'aquestes reserves fluvials.
(4) Quintà equival a camp. Creiem que també al Montseny hi té arrels, aquest mot.
(5) Aquest tàxon consta a la 'Flora dels Països Catalans' amb categoria de varietat, subordinada a C. scabiosa: Centaurea scabiosa L. subsp. scabiosa var. cephalariifolia (Wk) O. Bolòs et J. Vigo. Vegeu-ne la nota sobre el material genètic d'aquest tàxon, a 'Flora Iberica'.
(6) A la boixeda de la riera de Llaés-Tavèrnoles, branc important d'aquesta riera, el panorama, en canvi, és desolador. Al fons del sot hi ha una gran boixeda totalment morta. Va ser el primer cop que vam veure els estralls d'aquesta plaga destructora, aleshores sense saber-ne encara la causa; aquell mateix dia vam veure llucs de la concurrència d'atac criptogàmic.

≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol