Per poc que hi pensem ens adonem aviat que són molt ben afermats els vincles establerts entre els cards i els animals, tant de ploma com de pèl i també de sabata.
Famílies. Com sabeu, no tots els cards pertanyen a la família de la margarida -Asteraceae o Compositae-; també n'hi ha a les famílies Umbelliferae i Dispsacaceae. De la família asteraceae són les plantes del gènere Carduus, el nom llatí que equival a card.
Família de les assedegades. Segons Dioscòrides (vegeu 'Flora Iberica') el nom del gènere del cardot de paraires, Dipsacus, basat en el mot grec dipsa=sed, el va motivar la capacitat de retenir aigua a les fulles oposades i concrescents, a l'entorn de la tija, en forma d'embosta.
Cards i ases. Els vincles d'ases i matxos amb els cards els vam comentar en aquesta entrada: 'Cards i ases'. El card ha donat nom a un ocell acolorit, la cadernera o cardina, molt gormanda dels aquenis dels cards.
Ases i matxos eren i encara són animals útils. Al telenotícies hi va sortir, fa uns dies, la rècula de les haveries que traginen els queviures i begudes del restaurant de la mola de Sant Llorenç; tot això presentat, és clar, com una curiositat etnogràfica. Els guiadors feina van tenir, diuen, per aconseguir-ne els guarniments, d'un baster francès; unes albardes de banyots, necessàries per a penjar-hi les caixes. En canvi en d'altres països, com ara al Marroc, els rucs són tan abundants com aquí les bicicletes.
Maneres de cultivar. En qualsevol cas, en aquella entrada vam suggerir que els rucs possiblement cultiven, ells mateixos, els mateixos cards que amb delectança es mengen. Com sabeu, alguns cards són, com algunes ortigues, plantes de femer.
Podríem dir, doncs, que els ases fan com nosaltres; però millor és dir que nosaltres estrafem les formigues i els ases. Cultivem cards per a menjar, siguin penques o involucres -carxofes. Cultivem -o cultivàvem- cards colers, per a fermentar la llet. Cultivem cards medicinals, per a guarir, com ara el card marià Silybum. Cultivem cards ornamentals. I cultivàvem cards per a perxar i cardar.
Alguns elements incardinats. De manera que en aquesta sínia hi hem incardinat un bon plec de cadufos: els cards; ases i matxos; llet i formatge; ovelles i llana; i cardes per a cardar la llana. I així tanquem el cercle, la sínia, perquè el card i la carda de cardar són el mateix i aquest és el motiu d'aquest capítol.
Ja es veu, amb això, que tots aquests elements, i d'altres que ara no lluquem, van molt íntimament relligats, amb lligalls que difícilment sabríem destriar prou bé.
El card i la carda. Del nom llatí del card, carduus, venen, segons es diu, el nom de l'eina, la carda, i de l'activitat, cardar. Una carda és, en la versió més senzilla o primitiva, un tros de posteta manegada i guarnida amb pues, o sigui una mena d'estríjol clar. De manera que és ben senzill. Primer els cards s'utilitzaven, tal qual, per a escarpir; després es van fer les cardes de pues, inspirades, és clar, en els cards.
Cardar la llana. La feina de cardar la llana forma part del processat que permet fer un teixit. De l'esquilada -també tosa o xolla- de l'ovella en surten el vells -també vellons. Els vellons, nínxol d'exsudats, greix i grosseries diverses, s'havien de desgreixar i rentar. Després s'estenien, per assecar-los.
Després la llana s'oliava -emborrar- i es cardava. En aquesta operació de l'ofici del paraire, s'estiren les fibres embullades, s'airegen i se separen; així, la llana ja ben escarpida, sense manyocs ni bolics, està preparada per a filar. Naturalment, en aquest procés es desemmascaren algunes intimitats de la llana: brossalles vegetals -el plec de cadells i tota llei de parts vegetals agafalloses- i boles o nyucs indestriables que el cardador o paraire, antigament, anava bandejant manualment, amb cura.
Resum: de natural, el pèl de l'ovella forma blens, bolics, embulls, com evidencia l'aspecte enflocat de l'animal. Els pèls del véll -consulteu el mot, si us vaga, al DCVB- s'han d'escarpir, mantenint la continuïtat o lligat del pèl, però estirat i pentinat, airós i ullat, com una teranyina espessa. A l'hora de filar, l'assegurança de la continuïtat del fil s'aconsegueix per torsió, la cola invisible.
Ja es veu que en aquest trànsit es passa de l'embull natural a un relligat ordenat, enginyós. El véll natural, enflocat i embullat, serveix per a encoixinar i farcir matalassos. Utilitzem la forma del present, però ja sabeu que la nostra societat s'ha perfeccionat en el menyspreu i ara la llana, aquí, és un producte residual...vaja, com tot allò que necessita mans. Hem creat un sistema autodestructiu, que mutila les mans, el joiós sentit convertit en laboriosa eina.
☰
"A esta família pertenece la cardencha, Dipsacus fullonum, todavía empleada para cardar la lana; se usan los capítulos ya hechos, con las páleas endurecidas, y agrupados en manojos."
Gola, Negri y Cappelletti. Tratado de botánica. Labor. 1965.
☰
Perxa de cardots, màquina d'apelfar del museu de la ciència i de la tècnica de Terrassa. En aquesta màquina el teixit se sotmet al frec de les pues de les cabeçarres dels cardots, disposades en rengs regulars damunt d'un gran cilindre giratori. És un sistema per a donar textura pelosa -apelfada- al teixit. La primera perxa mecànica data del 1758. El mot perxa és un trasllat del temps dels paraires, de la barra on es penjaven els draps per a passar-hi les cardes. En la industria del tèxtil tot anava a còpia de corrons i embarrats. (observeu-hi, a la mà de la visitant, un fragment de la volta en onades de Muncunill).
☰
Cabeçarres, ben arrenglerades, de cardot de paraire Dipsacus fullonum L. (possiblement D. fullonum L. subsp. sativus (L.) P. Fourn.), muntades en la perxa del museu. Copiem del tractat de Wettstein:
"Los capítulos de Dipsacus sativus, la cardencha, con sus brácteas florales rígidas y arqueadas hacia fuera, se emplean en pelairía para sacar pelo a los paños. Es una planta cultivada desde muy antiguo, que procede probablemente del D. ferox del sudeste de Europa"
Richard Wettstein. Tratado de botánica sistemática. Labor. 1944.
☰
Capítol esquelètic del Cardot de paraire Dipsacus fullonum L. Esquelètic però farcit de fruits que, ben encatauats al dedins dels alvèols formats per l'estret veïnatge de les bractèoles, estan, en les cabeces observades, d'allò més ben aferrats, encara, a la barrusca. Tan aferrats que, si tibem dels fruits, se n'emporten un esqueix. Serà senyal, suposem, que encara estan jalant.
El valor de la flexibilitat. Cabeces del card de paraire, amb les bractèoles espinescents i disposades molt regularment, com les espines d'un eriçó. No són gaire vulnerants, tampoc no gaire rígides, sinó un punt flexibles; això podria fer que el desgast produït pel fregadís, a les cabeces muntades als cilindres de les perxes, no fos massa ràpid. Qui sap, a més, si les cabeces amb les bractèoles despuntades no feien encara millor l'efecte de raspa.
Secció longitudinal de la infructescència. Hi veiem quatre bandes ben diferenciades, de dins a fora; l'interior medul·lós o esponjós de la barrusca; la rastellera de fruits, aparentment tubulosos; les bractèoles membranoses o cartàcies, carinades i plegades, en forma de barca; i els apèndixs espinescents de les bractèoles -pàlees en algunes fonts.
☰
Les arestes bracteolars duen aculèols o petites espines marginals, espaiades, setàcies, una mica corbades, antrorses, de base eixamplada. La part superior, atenuada, de la làmina de la bractèola, porta pestanyetes o cilis.
☰
El fruit presenta, en aquest estat -no sabem si han de madurar més-, dues o tres parts diferenciades: al capdamunt, el calze, petit, pilós, no gaire definit, de tonalitat sal i pebre i, pel que sembla, fàcilment llevadís; el cos principal és l'epicalze, que presenta, a dalt, la vora, més fosca i irregularment regirada.
Aquest epicalze presenta vuit costelles separades per solcs, quatre de les quals, més marcades, li donen la figura quadrangular o prismàtica, una miqueta afuada als caps.
☰
Les quatre parts del fruit o, segons com es miri, la diàspora -això en aquest estat, perquè la coroneta calicinal és llevadissa o caduca. De fora cap a dins: el tub de l'epicalze, que hem esqueixat; el pericarpi, badat al llarg i coronat pel calze veritable; i la llavor.
Anomenen epicalze o sobrecalze -calicle en alguns llocs- a aquest òrgan, particular de les flors de les dipsacàcies, que envolupa la part ovàrica de la flor. S'hi aprecia bé, en com el calze corona el fruit, que la flor és inferovàrica, com és llei en l'ordre de les rubiales. Sovint aquest òrgan se sol anomenar involucel, o sigui petit involucre.
☰
Una altra imatge de les mateixes parts. S'hi aprecia la tenuïtat del pericarpi, a l'esquerra.
☰
Epicalze finament pubescent; pericarpi de gran finesa, membranós, amb venetes. En aquest cas l'embolcall protector de la llavor és extracarpel·lar. La diferència respecte de les cípseles de les compostes és clara. Aquí el pericarpi no és ni endurit ni adherent amb la llavor.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
