El marc. Es tracta d'un erm de la Vallençana, a la vall del torrent del mateix nom, a l'extrem ponentí de la serra de Marina, entre les carreteres de Badalona i la Roca. El substrat és de pissarres paleozoiques, però, trobant-se l'erm al repeu del vessant, és acollidor de materials trasbalsats, sobretot sorres al·luvials, força favorables per a la implantació de la vegetació.
La primera qüestió que sorgeix, a l'hora de reportar les visites fetes a aquestes terres de l'Ebre, seria l'abast territorial dels Monegres, és a dir, si podem acceptar que, ultra les delimitacions físiques fixades per la divisió administrativa, podem parlar versemblantment d'una comarca natural dels Monegres.
Aquest report recull temes d'un parell de passejades, per un mateix lloc de la ribera del riu Llobregós, a prop del llogarret dit Talteüll, a la zona del forat de la Capella i l'actualment ruïnós Mas del Sot.
Dedicació. Em plau dedicar aquest senzill report al botànic Xavier Font Castell, que ens va acompanyar en aquesta passejada i que sempre té la gentilesa d'atendre amb diligència les consultes que li faig. Els naturalistes, en general, no li devem pas poc, si considerem com n'és de valuós el 'Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya', creació seva que, a més, fa tot el possible per a mantenir sempre ben sabada.☰El Montnegre és una serra singular. Demanaria una introducció potser massa llarga voler arramadar tots els factors geogràfics peculiars que concorren en aquesta serra granítica del sector nord del territori catalanídic.
Carreus: pedraferit; esfíngids Sphingidae; Euphorbia; aposematisme.
S'anomenen lletereses les plantes, principalment herbàcies, del gènere Euphorbia. És un gènere ric i variat, amb nombroses espècies, diversificades i pròpies d'ambients molt diferents, de muntanya, prats, boscos, camps, sinantròpics, etc.
Com és prou conegut, aquest nom fa referència a la llet o làtex que contenen i vessen, en els trencs, aquestes plantes.
Hi ha una papallona, de la família dels esfíngids, associada a les lletereses. Les erugues d'aquesta papallona se n'alimenten. Les papallones són refetones i relativament grans; per la seva manera de volar, amb un alabatre molt intens, també en diuen borinots.
L'eruga és glabre, grossa i grassona. De les erugues d'aquesta fila, rebotida, d'una carnositat quasi visceral, de pell com xagrinada, en diem, en català, pedraferits.
El pedraferit de les lletereses -Hyles euphorbiae- és molt virolat, tal com es veu a les imatges. Aquest cromatisme intens i contrastat té connotacions admonitòries (o premonitòries); diríem que té l'atracció del perill, en aquest cas el perill de la repugnància. Els colors vius són un avís, un senyal de perill, una advertència sobre la desplaença de la seva carn, probablement deguda a les plantes nodridores, les substàncies tòxiques que contenen les lletereses. El fenomen es coneix com aposematisme o coloració aposemàtica.El marc. A prop de Can Petit, al camí dels Monjos, vell camí que connecta Terrassa i Matadepera. El pedraferit travessava el camí i va ser observat per una família que hi passejava. L'home em va preguntar si l'eruga provocava al·lèrgia. Sembla com si això, si un animal ens pot fer algun mal, és el que primer ens interessa saber; serà que, a còpia de fer-nos enemics de la natura, acabem creient que la natura és un enemic per a nosaltres.
I amb les plantes passa el mateix. En general no susciten altra cosa que indiferència; però, això sí, la planta que, si la mengéssim, podria fer-nos mal, és vista talment com un enemic bel·ligerant. Qualsevol diria que anem pels camins com els xais, brostejant les herbes que trobem al pas.
En aquest capítol hi recollim la floració d'algunes herbes de la fageda amb joliu, tipus de bosc que rep, en l'estudi de la fitosociologia, la denominació Scillo liliohyacinthi-Fagetum sylvaticae Br. Bl. ex O. Bolòs 1957. El reportatge és del dilluns de Pasqua, 18 d'abril.El capítol és eminentment fotogràfic, però complementarem les imatges amb unes observacions generals sobre aquesta fageda, que destaca, molt especialment, per l'abast de l'estrat herbaci, així com per altres punts que conformen un tipus de vegetació, nemorosa o perinemoral, molt ben caracteritzada, si més no al nostre lluc.Aquests punts són: les condicions ambientals o mesològiques pròpies d'aquesta comunitat, això és, l'ecologia; el tipus de forma biològica predominant en aquestes herbes; el període de desenvolupament, o sigui la fenomenologia; i, finalment, l'adscripció biogeogràfica i la distribució a Catalunya.
Dedico aquesta conversa a l'amic Valentín González, que durant la llarga campanya d'estudi d'aquest tossal, ja fa més de 15 anys, va tenir la paciència de comportar a l'autor d'aquestes ratlles.☰Introducció. Les muntanyes d'Ordal són la continuació, vers l'interior, del massís litoral de Garraf. Els dos sectors formen una mateixa unitat geològica.Es troben emmarcades per les següents poblacions: a ponent de Corbera de Llobregat, al sud de Gelida i al nord del corredor enlairat on es troba enclavat el poblet d'Ordal.Amb quatre mots es pot resumir la fesomia de la zona: zones rocoses, quasi nues, de dolomies cantelludes; brolles i garrigues; grans extensions de pinedes de pi blanc; i les pedreres, enormes terrabuits d'enlluernant claror.Hi havíem anat molt sovint, a aquest tossal dolomític i garriguenc, amb l'amic Valentín González, de l'ERB, durant una llarga campanya de prospecció florística que culminà en un catàleg- el que se'n diu una 'flòrul·la', o sigui una flora molt local- i un breu article sobre la vegetació, publicat a la revista 'Muntanya' (nº 886, desembre de 2009, pàgines 14-21), editada pel Centre Excursionista de Catalunya. L'article va rebre una distinció d'aquesta entitat.
La regió és prou coneguda però té unes característiques ambientals particulars, que ens plaurà de resumir, de forma epigràfica, tot evocant, sempre, la geografia de l'editorial Aedos, de Solé Sabarís, la nostra primera introducció a la síntesi geogràfica del país:
Observacions i fotografies del dissabte 12 de juny, al camí de la riba dreta de la riera de Sora, a l'altura de les Codines. A partir del petit i bonic pont de les Codines l'accés amb vehicle està limitat als veïns. Prenem imatges de la vorada herbàcia de la ribera, atapeïda, diversa i exuberant.En el baix Ripollès hi ha espais amb unes condicions ambientals i una vegetació força interessants, destacables. Assajarem d'exposar-ho de forma epigràfica:
L'anomenada Plana d'Ancosa és una típica crosta de calcàries i dolomies, incapaç de sostenir, en aquest estat, una vegetació forestal madura. La vegetació dominant és la garriga, el lignetum mediterrani més ben adaptat al terreny calcari rocós, permeable i fissurat. Hi ha també claps de carrasques aclofades, actualment florides, i retalls de vegetació forestal, allà on les capes argiloses, menys magres, poden mantenir més frescor al sòl.La Plana d'Ancosa es troba al voral meridional de l'Anoia, ja afrontada a l'Alt Penedès i a l'Alt Camp. És un dels departaments (vegeu l'entrada 'Sant Joan de Mediona') enclaustrats a l'interior de la serralada prelitoral del sector central.
Un rerepaís molt proper. Hi ha grans nuclis de concentració humana en espais limitats i petits nuclis de concentració en grans espais, sobretot en interfluvis que queden fora dels principals vials de pas. Ens agrada dir-ne departaments interiors, en al·lusió al fet que queden a l'interior dels marcs dibuixats per les venes que relliguen els centres d'activitat bulliciosa. Solen estar una mica més elevats i com que tot sovint estan mancats del reclam dels grans trumfos del paisatge, no solen ser espais gaire freqüentats.Als relleus que fan l'esquena d'ase que afronta les comarques de l'Anoia i el Penedès hi ha tot un seguit de departaments interiors, com ara, per exemple, el de Sant Joan de Mediona, territori ondulat termenejat per modestos serradells, la clàssica combinació del vell i antic agre amb pinedes i altres boscos de vigoria i volada molt senzilles, per no dir esquifides. Potser ara, més que mai, és el moment d'aprendre a gustar aquests plats d'amenitat oculta, però d'evident harmonia. Com altres cops, hem deixat reposar un temps el report i així s'han desvetllat alguns llevats d'idees. El passeig el vam fer el 2 d'abril.
Trencant inesperadament la sobrietat hivernal, les floracions marcenques van arribant, gairebé sense adonar-nos-en.Al març s'acaba l'hivern, però és habitual que el trànsit a la primavera sigui convuls, amb alternança de dies serens i lluminosos, de sol ja novament virtuós, amb d'altres encara mig aclofats i enravenats, precedits per les darreres gebrades nocturnes.
 |
Càpsula tricoca i llavors (1) carunculades d' Euphorbia peplus, una lleteresa ruderal. L'eleosoma o carúncula (carnús format a l'entorn de l'orifici del primordi seminal) és la cofa que corona la llavor, de color de vori i una mica lluent.
|
 |
| Fragment d'inflorescència de ricí. En aquesta varietat vermella o sanguínia, els nectaris alineats, situats a la base dels pecíols, encara destaquen més que en les varietats verdes. |
