Tots haurem vist arbres amb fruits en el tronc, sobretot en imatges d'espècies exòtiques. A casa nostra, aquest fenomen, anomenat caulifloria, el podem veure, per exemple, en el cas del garrofer Ceratonia siliqua; o en el seu parent Cersis siliquastrum, de jardineria i carrers.
Quan miràvem, fa més de dos dies, les primeres guies d'arbres, no ho sabíem, això, que hi ha pins domesticats.
En els primers anys de vida, els pins fan unes fulles diferents a les adultes o normals -nomofil·les. Les adultes van aparionades -ternades o quinquefoliades, en pins d'altres regions- i embolcades, a la base, per una beina d'esquames encavallades, papiràcies.
Efectivament, veureu que en aquest capítol, en format de report epigràfic, m’aparto una mica de l’estil habitual, més valoratiu, però no vull deixar passar algunes simples observacions personals, més o menys intranscendents.
És prou conegut, en general, quins són els aspectes naturals que condicionen el paisatge vegetal: el clima; el relleu; les roques i els usos que s’han desenvolupat en cada cas.El jove botànic Arnau Mercadé es va doctorar amb l’estudi de la flora i de la vegetació del Moianès -en realitat es un estudi eminentment florístic-, estudi, publicat a la xarxa, on la persona interessada en aquests punts, o sigui les principals puntualitzacions geogràfiques, hi pot trobar unes introduccions generals molt convenients.
Em plau dedicar aquesta remembrança a Agnès Bernat. La mata sembla una 'alzinastre', dit sigui en un mot curiós, escoltat a un senyor de la Llitera, però que no hem trobat reportat enlloc. Si ho fos, una alzineta, seria notable, haver germinat i reeixit en un lloc així. No se m'acut altra cosa que la possible concurrència d'un estatge nebulós.
Autumne sec a la ribera del Gai (Moianès). Recull d’estampes autumnals de la ribera del torrent del Gai, situat al cor mateix de l’anomenat altiplà del Moianès, el sector elevat de la comarca, de topografia predominantment ondulada i de vegetació eminentment submediterrània.
Els Paisatges Oblidats. En aquest extens capítol hi faig un balanç dels passeigs d’observació del paisatge per la plana de Can Moragues, situada a la riba esquerra del riu Ripoll, al nord de Sabadell, en territori pertanyent a Castellar del Vallès.Les observacions podrien tenir valor per a altres zones vallesenques de la depressió prelitoral, si més no del sector occidental, donat que la regió té una personalitat fisiogràfica força ben definida.Aquests passeigs els vam fer en el marc d’una activitat per a l’associació ADENC, feta el dissabte 12 de novembre.Aprofito per agrair la companyia de tots els participants: Rosa, Elisabet, Paloma, Natalie, Marc, Alex, Ernest, Josep i especialment a la Mireia, de l’ADENC, sempre diligent en l’organització.
Em plau dedicar aquest capítol a Sven Mutke, que gentilment em guia, sempre, pels secs camins dels pins.
S'observen gramínies -Poaceae-, algunes higròfiles, d'un herbatge del llindar del Moianès, l'extens replà que, un cop assolit el coll de Poses, dona pas a l'ondulat altiplà de la comarca, de moderna creació.
Els camps de secà sembrats de cereals d'hivern, molt comuns al llarg del nostre territori, ofereixen, a la primavera, una verdor intensa i ufanosa. A l'atracció dels sembrats s'hi afegeix la de les plantes dels marges i camins, juntament amb les que, poc o molt confinades en els retallons de terra no cultivada, són exponents de la vegetació natural de la zona.Introducció geogràfica. El llogarret de Civit, modestament acimat en un pujol que trenca les aigües de dos barrancons esborradissos, pertany a Talavera de Segarra i es troba justament enclavat al capçal de la conca de l'Ondara.
Al febrer i al març els pins blancs es veuen abundosament espurnats d'una mena d'espigots de color groc clar, un punt per sota dels extrems de les branques. Són els cons masculins.Els cons femenins a l'inici són molt més discrets, no resulten tan vistents i en proporció són molt menys abundants, com sembla ser llei general en les plantes anemòfiles; situats, a més, a prop dels extrems de les parts més elevades, tot sovint no queden a l'abast de la vista. Tenen, però, un color rosat o rosadenc ben atractiu. 9.3.2022.Les imatges són del 9 de març; les que no són d'aquest data les datarem oportunament, per tal de poder relacionar la fenomenologia i la cronologia.
Seguirem en la línia d'apropar-nos a espais i territoris no gaire coneguts, però que ens ofereixen paisatges prou harmoniosos i amb atractius diversos i abundants. En aquest capítol en fem un avançament.En el nostre país la cultura cerealista segueix tenint una implantació i una importància notables, per bé que, tal com ha deixat en evidència l'actual crisi, de gra se n'ha d'importar molt.En l'activitat del proper diumenge en farem una aproximació in situ: observarem la forma i l'estil de vida de l'ordi. També hi podrem veure el conreu d'una lleguminosa.
Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).
Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.
Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.
Situació geogràfica. A llevant del pinyol de Montserrat i del fabulós trau del congost del Cairat, hi ha uns relleus modestos però força trencats i complexos, una mena de grop amb grifolls, diferents derivacions o serres, ben puntualitzades pel Puig Ventós (606 m) i el Turó del Ros (639 m), però sobretot per l'encastellada ermita de Sant Salvador de les Espases, esbargívola i sanitosa destinació d'excursionistes i passejants de les aclofades viles del Llobregat.
Placèvola passejada que ens va dur del riu Llobregat a la font de les Tàpies, pels relleus tabulars que cinglen la vora llevantina del Pla de Bages, tot i que són terres del municipi de Calders, o sigui del Moianès. Deu ser per això, perquè de bon inici volíem arribar-nos fins a aquesta font, que no vam recaptar-ne gaires llucs. L'altre estil, divagant o vagarós, com el d'aquests cladònies que fan tombarelles amb el vent, sol ser més fecund.
