6 de juliol de 2021

Apunts del fruit de Conium maculatum L.

Proposem una ullada al fruit de Conium maculatum L.. El fruit de les plantes de la família Umbelliferae -umbel·líferes o apiàcies- obeeix a un patró molt ben definit, amb les seves variacions, és clar. Precisament Conium presenta un tret, o potser millor la regressió o nul·litat d'un tret, que sembla una mica singular.
El d'avui segueix la línia del capítol dedicat al fruit d'una altra umbel·lífera, de manera que, pel que fa al tipus de fruit de la família, l'anomenat cremocarpi, remetem el lector curiós al capítol dedicat a la cominassa.
La cicuta Conium maculatum és coneguda, sobretot, per la seva elevada toxicitat. Es fa en herbassars nitròfils humits. A la ribera del Besòs i dels seus tributaris hi té una significativa presència, tal com va destacar Joan Pino, en descriure una nova associació nitrohigròfila dels trams baixos d'aquest riu i del Llobregat (1). El nom de l'associació proposada per aquest autor és una combinació de la cicuta i l'Artemisia annua.
Les riberes sollades dels rius de les zones més poblades són vials d'irradiació de neòfits, de vegades galopant. Els que ens movem per l'àrea metropolitana nord som testimonis, per exemple, de la fulgurant irradiació d'Artemisia annua, molt espectacular.
Infructescència de Conium maculatum L. A grans trets: umbel·la composta, formada per una de principal i un plec de secundàries o umbèl·lules; presència de bractèoles a la base de les umbèl·lules; pedicles florals de llargària desigual, més llargs els perifèrics que els centrals; pedicles que passen de ser més o menys estesos o divergents en la floració a confluents, assolida la maduració, tal com es veu a la primera imatge; costes dels mericarpis molt pronunciades però de perfil camús, amb petits solquets travessers -crenulades. Infructescència encara verda, primerenca, en temps de floració. Imatge del 13 de maig de 2021, de plantes de la ribera del riu Ripoll.
Com veurem en d'altres imatges, la faisó crenulada de les costes es fa molt esborradissa amb la maduració dels fruits, de manera que és ara, quan els mericarpis són verds, que resulten més característics.
Infructescència seca. Vistos de costat, els diaquenis són més o menys rodons, orbiculars, de llargària semblant a l'amplada. Els fruits es veuen viats, perquè la cara -val·lècules o espais intercostals- és més fosca que les costes. Els de l'interior de les umbèl·lules, de pedicles més curts que els del voltant, queden tapats per aquests.
Dos mericarpis secs, madurs, amb les costes molt lleument sinuoses i les val·lècules fosques. El de la dreta en visió lateral; mostra, de dreta a esquerra, la costa marginal, la lateral i una mica de la dorsal. El de l'esquerra en visió dorsal.
Aquenis o mericarpis en visió dorsal, lateral i ventral i escala mil·limètrica. A la cara ventral hi ha una canaleta o solc ocupat pel pedicle pla -carpòfor- que sosté el fruit.
Mericarpis del cremocarpi encara acoblats, però ja una mica separats. En assecar-se se separen per la cara comissural, se separen del pedicel i del carpòfor i finalment cauen a terra. L'amollada dels mericarpis és molt escalonada.
Carpòfor. Estructura típica dels fruits de les umbel·líferes. El pedicle fructífer s'esbranca en dues rametes fines, perfectament aparionades i encabides a les canaletes de les cares comissurals, que sostenen els mericarpis per la part apical. Carpòfor pilós a tot el llarg, però especialment al tram superior.
Mericarpis vistosament viats, amb el dors molt bombat o convex.
Les val·lècules -els solcs entre les costes o espais intercostals- són molt finament tuberculades, però aquest tret també es fa esborradís amb la maduració.
A la secció transversal del mericarpi (2) s'hi aprecia la forma pentagonal; hi destaquen especialment les costes blanquinoses i un mancament, el de les vites.
Esquema de la secció d'un mericarpi de Conium. Les secrecions oleo-resinoses, visibles a la fotografia anterior, es produeixen a les cèl·lules del mesocarpi. A l'esquerra, esquema de les proporcions aproximades del diaqueni -sembla que de vegades es considera, en el fruit de les umbel·líferes, el grau de compressió, lateral o dorsal (3).
Manca de vites. Sobre la manca de vites en el fruit de Conium, reproduïm aquest fragment d'una monografia carpològica que ressenyem a baix:
"El estado más común de este carácter -es refereix al nombre de vites val·leculars i comissurals- és la presencia de una sola vita en cada valécula y dos en la cara comisural. Un buen número de géneros se caracterizan por poseer de dos a numerosas vitas por valécula y de cuatro a numerosas en la comisura. La inexistencia de vitas és la manifestación menos común de este carácter. Moynier de Villepoix (1878) comprobó en Conium la presencia de vitas en los ovarios y en los frutos immaduros y su ausencia en los frutos maduros. La obliteración de estos elementos secretores a lo largo del desarrollo ontogénico del fruto podria aportar un argumento, algo heterodoxo sin duda, en favor de que la ausencia de vitas es un estado derivado del carácter. Crisci & Stuessy (1980) señalan que ante dos o más estados de un determinado carácter, podria considerarse que el primitivo (ancestral, plesiomorfo) es el que aparece en etapas más tempranas del desarrollo ontogénico, siendo sucesivamente derivados (apomorfos) los estados que van manifestándose en etapas posteriores. A este criterio cabe añadir el que postula como estado primitivo de un caràcter el más frecuente dentro del grupo estudiado y, por tanto, como derivado el menos común (Crisci & Stuessy, l.c.)"
Juan Antonio Arenas Posada & Felipe García Martín. Atlas carpológico y corológico de la subfamília Apioideae Drude (Umbelliferae) en España Peninsular y Baleares. Ruizia, tomo 12, pàgina 17. 1993. © Monografías del Real Jardín Botánico. CSIC.
Notes
(1) És d'agrair que alguns botànics facin també atenció a aquests espais particulars, sobretot perquè, tractant-se d'estacions sotmeses a un dinamisme molt actiu, és interessant que es vagin actualitzant els estudis de vegetació dedicats a aquests llocs.
(2) El mericarpi apareix deformat en aquesta imatge, aixafat en el sentit dors-ventre, per la pressió de la pinça creuada. En realitat, la distància que hi ha del dors al ventre és superior a la que hi ha entre un i altre costat.
(3) L'espectre del valor del grau de compressió del fruit de Conium seria 0,50-0,76. Aquest valor s'obté dividint l'amplada de la cara comissural pel gruix del fruit, és a dir, la distància que hi ha entre el dors d'un i altre mericarpi.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol