22 de maig de 2021

Algunes plantes de la Plana d'Ancosa (Anoia) (i 2)

El rocam i el paisatge. Aquest espai ofereix un excel·lent exemple de la repercussió del substrat en el paisatge; la fotografia ho revela prou bé. La plana pròpiament dita, on hi ha les ruïnes de la casa i del convent d'Ancosa, és un clap d'argiles eocèniques d'extensió relativament limitada. Aquest clap de terrer d'interès agrícola encara avui sosté alguns camps de cereals d'hivern, sobretot d'ordi (en canvi al voltant del poble de la Llacuna hi ha més blat). El mosaic de la plana el completen algunes pinedes i tot de camps abandonats o terreny incult. Però a tot el voltant del clap d'argiles hi ha un terreny aspriu i rocallós, de calcàries i dolomies, malcobert de matolls, amb clarianes de terraprims que, tot i ser l'expressió de la magresa més extrema, acull una flora primaveral ben ufanosa.
Aquest contrast, net i tallant, entre terrer argilós i substrat rocós, es veu bé a la foto, al lluny, a la serra de la Savinosa, al corredor de Valldecerves. Hi veiem l'atapeït mantell de vegetació, d'amunt d'argiles, amorrat al vessant de calcàries i dolomies descarnades. En primer terme hi ha garriga amb boix, element submediterrani que dona fe del toc montà d'aquest lloc.
Reprenem aquest recull de plantes de la Plana d'Ancosa en el punt en què el vam deixar, amb unes mostres d'un parell de cecidis característics del garric, un que afecta a les fulles novelles, potser ja a les gemmes foliars, i l'altre als aments masculins. Abans destaquem, però, que les plantes d'aquests capítols no són sinó una petita mostra de la rica i diversa flora d'aquest lloc, molt ric en petites plantes, de vitalitat més o menys temporània. Potser sí que la planesa i la natura argilosa de la plana afavoreixen aquesta diversitat.
Els tons vermellencs, protectors del sol i del fred, dominen en tot els òrgans tendrals del garric, les fulles novelles, les flors masculines i fins tot les gales incipients, acollidores, actualment, de les formes primordials de petites vespetes, quan no són sinó una petita gota mocallosa.
Carrasca en flor. Les flors masculines són groguenques; donen molta lluminositat a les carrasques aclofades, habitualment fosques o grisenques. Marquen el caràcter residual del paisatge. Potser en la plenitud hi podria haver un carrascar amb boix, comunitat esponjada, gairebé sense caràcter forestal.
Quercus ilex subsp. ballota (Desf.) Samp.. La brotada vernal és mixta o única, foliosa i floral o només foliosa, en aquells rams o peus que són, segons l'anyada, poc florífers. 9.5.2021.
Brots florals de garric Quercus coccifera L. Floretes molt senzilles, disposades en raïmets, densament agrupats. 9.5.2021.
Els cecidis -també dits agalles o gales- són tumefaccions provocades per les picades d'insectes, normalment associades a postes d'ous, per bé que també en formen altres invertebrats. Sovint afecten a parts tendrals, de manera que les cries s'aprofiten de la intensa activitat cel·lular pròpia dels òrgans que comencen a desenvolupar-se. Així, la cassanella o cecidi té una evolució comparable a la d'un fruit, creix, verola i finalment s'asseca; evolució paral·lela a la de la vespeta que estatja.
El cecidi de la imatge és d'un cinípid del gènere Plagiotrochus: P. fusifex Mayr. (1). Aquesta vespeta forma petits botells a l'entorn de la rapa dels aments de flors masculines, de manera que a la superfície porta, a la manera de berrugues encastades, algunes anteres aglutinades. Pel que hem vist a Ancosa, n'hi ha un munt d'aquests botells.
Cecidi diferent, novell, encara pàl·lid, en una gemma foliar. També fa botell, però en aquest cas en una fulleta, no en un ament.
Un altre exemple del cecidi dels aments, d'una rojor intensa i lluent, com la d'una cirera.
Un altre cecidi novell, en una gemma foliar.
El cecidi de les fulles també és d'un cinípid del gènere Plagiotrochus: P. quercusilicis Fabr. (1 i 2).
Les reines del carmí. Això no és un fruit, ni tampoc un cecidi. És una caparreta, còccid o cotxinilla, del gènere Kermes. Aquestes caparretes tenen un extraordinari poder tintori, possiblement comparable al de la caparreta de la figuera de moro Dactylopius. Segons es diu, en temps de l'imperi romà se'n feien grans arreplegues, a la península ibèrica, d'aquestes caparretes, destinades a tenyir les túniques dels nobles i senadors romans. El nom d'origen àrab kermes hauria donat el nom de color carmesí. Per cert, el color carmí de les barres de llavis sol ser tint de la caparreta de la figuera de moro, possiblement molt més fàcil de criar. Fotografia gentilesa de: ©️ José Luis Nieves Aldreyque portem aquí a guisa d'esbargívola distracció.
Una gla de garric jovençana, possiblement d'una flor fecundada l'anyada passada.
Flor femenina de garric, de l'any, totalment enclaustrada -inferovàrica- al dedins del botell del receptacle, llevat de les rametes estigmàtiques, esteses, brunenques. La gla necessita dues temporades per a madurar, de manera que si aquesta flor reïx, el fruit madurarà l'any següent.
Timó mascle Teucrium aureum Schreb. poncellat, labiada aromàtica, finament borralluda, àuria.
La jonça Aphyllanthes monspeliensis L. és una asparagàcia Asparagaceae forruda, cespitosa, pròpia de sòls carbonatats, rocosos i argilosos.
Aquesta festuca Festuca del grup ovina té una presència significativa en els poblaments oberts de la crosta calcària. És un grup complex, com ho és, en general, el mateix gènere, ja publicat a 'Flora Iberica'. Requereix l'examen microscòpic.
Orquídia.
Tres arbustos florits de la família de les lleguminoses Leguminosae, a la vora del camí, l'argelaga, l'argelagó i la ginesta de fulla sèssil, tots de flor groga: Genista scorpius (L.) DC., Genista hispanica L. i Cytisophyllum sessilifolium (L.) O. Lang.
Thalictrum tuberosum L. és una ranunculàcia Ranunculaceae força abundant a la garriga de la crosta calcària. Les flors blanques són molt vistents.
Garriga amb boix. No sembla que els boixos estiguin afectats per les erugues de l'arna del boix Cydalima.
Polygala vulgaris L. subsp. gerundensis (Bolòs et Vigo) Bolòs, Vigo, Masalles et Ninot, no és gaire abundant al sector catalanídic central; més abundant a la meitat nord del Principat.
Anthyllis vulneraria L. subsp. font-queri (Rothm.) A. et O. Bolòs -en primer terme, al centre- Brachypodium retusum (Pers.) Beauv. -a dalt-, Koeleria vallesiana (Honckeny) Gaud. -a la dreta-, flors d'Arenaria conimbricensis Brot. i un escurçó Vipera latastei, al mig, mig amagat pel fenal.
Al fons, la muntanya de Montserrat. Davant, el poble de la Llacuna.
Veronica tenuifolia subsp. tenuifolia Asso, de fulles retallades en segments estrets.
Els boixos Buxus sempervirens L. li donen al paisatge un toc montà. La plana es troba a l'entorn del 700 m; els relleus que la termenegen, pel sud i l'est, superen els 900, cotes amb un ambient que bandeja el component mediterrani fredeluc.
Ens quedem amb el dubte, per manca de comprovació adient, in situ,  de si aquesta delicada malva és Althaea hirsuta L. o Malva cretica Cav.; ambdues duen un indument enravenat, patent i llarg. Per les imatges diríem més aviat la primera (observeu-hi els sobrecalzes, en els peus de dalt).
Aquests filaments borralluts que ondulen al vent són els fruits, inconfusibles, del Pelaguer plomós Stipa pennata subsp. iberica (Martinovský) O. Bolòs, R.M. Masalles et J. Vigo (3). Són molt llargueruts; fan quasi pam i eixem.
Terrer argilós. Ja som a la plana d'Ancosa i de la crosta calcària no n'hi ha cap rastre. És el terrer argilós, propici al cultiu dels cereals d'hivern, en aquest cas d'ordi. Però a sota de l'estrat d'argiles hi ha la crosta rocosa i permeable.
Gavarrera en flor Rosa sp. Els vorals i les bardisses són aquí espesses i riques en rosàcies: arços, gavarreres, esbarzers, ametllers, perelloners... edificis en part alçats pels ocells.
Segons hem llegit en algun lloc, aquest formidable roure feia d'amorriador, o sigui lloc de descans i sopluig del bestiar, quan el sol és gran. La talla dona llucs clars de la potencialitat de la capa argilosa de la plana. La placa de registre l'atribueix a Quercus cerrioides, nom de Willkomm i Costa. Possiblement mai no deixarà d'estar vigent la següent observació de 'Flora Iberica': todo este grupo requiere un estudio más profundo
Camp d'ordi de la Plana d'Ancosa, començant a espigar, darrera de l'espedregat.
Timoneda amb blenera Phlomis lychnitis L., a la Plana d'Ancosa. Hi ha aquests i altres elements que es fan també a la crosta, però aquí hi ha un munt de plantes camperoles, més o menys nitròfiles, que no viuen a la crosta, com ara el fenal de ruc -perdoneu la llicència- Brachypodium distachyon (L.) P. Beuav.; agrupament que mereixeria tot un altre capítol.
Una altra estampa de timoneda en terreny incult, del domini de l'antic monestir. No podem evitar una mena d'enyorança, quan ens falta temps per acotar-nos com voldríem. Hi ha aquí un bon niu d'herbes per admirar.
Orquídia, ja retornats a la crosta calcària.
Orquídia. Gentilesa de: ©️ Manuela Martín.
Ranunculus gramineus L. viu en brolles seques i pedregars, espais oberts de la muntanya mediterrània.
Tot i no encaixar en el títol d'aquest capítol, mereix una menció molt destacada aquest liquen foliaci, molt abundant en els llistonars i, en general, en els espais oberts de la crosta calcària. Espècie congruent: Cladonia convoluta.
Notes
(1) La nomenclatura que consignem, de Vilarrúbia, pot haver estat revisada. En aquesta matèria específica qualsevol pot detectar, en les informacions de la xarxa, moltes incongruències i contradiccions, noms creuats i confusions diverses.
(2) Amb això no volem dir que descartem que puguin tenir l'origen en la mateixa vespeta. Els dos noms podrien ser sinònims. Són qüestions de taxonomia que s'enfosqueixen encara més amb la difusió d'informació desbridada.
(3) Consignat a 'Flora Iberica' amb el nom Stipa iberica Martinovský.
Sabadell
Text i fotografies (quan no s'especifica): ©️ Romà Rigol