14 de gener de 2020

Sobre les pinyes i els brots de Pinus halepensis Mill.

Els pins duen les flors i les llavors en cons -d'aquí el nom de la classe, coníferes, portadores de cons-, també anomenats estròbils. En definitiva, són mots botànics, cons i estròbils, que designen el mateix que en el parlar comú anomenem pinya.

Introducció. Ramificació i foliació. La ramificació dels pins és coneguda. Al voltant de l'eix central, que alguns anomenen guia, es disposen les branques, ascendents o patents -plagiòtropes-, agrupades, en cada nus, en verticils (1) de 2-4, de mitjana.
Els pins broten fent llargs internodis d'elongació predominantment inferior -creixença acròpeta-. Aquests trams són macroblasts, és a dir, llargs brots de nusos força separats.
En els macroblasts hi sol haver un tram superior foliós i un d'inferior sense fulles, amb esquames sense clorofil·la. Veurem tots aquests aspectes al llarg d'aquest capítol.
Pinyons en la secció d'una pinya de Pinus halepensis Mill.
Com sabeu, en els pins hi ha cons exclusivament masculins i cons femenins. Són monoics (els dos sexes a la mateixa casa, però separats). Els cicles fenomenològics de les pinyes s'aparten força del model de fruit més convencional, posem per cas el d'una castanya o el d'una serva. La castanya i la serva són la culminació d'un cicle més o menys regular que es repeteix cada any: floració, fecundació i fructificació.
És clar que en els pins hi veiem les mateixes fases, però amb dues diferències importants: el cicle és ultra-anual, no es completa amb només un any, i en alguns pins no hi ha un únic cicle reproductiu; en poden haver-hi dos o tres per temporada (2). En aquest cas els botànics ho expressen dient que són policíclics.
Són policíclics Pinus radiata i Pinus halepensis (facultatiu), entre d'altres. Aquest caràcter, tenir més d'un cicle reproductiu per temporada, se sol relacionar amb les condicions ambientals, més o menys benignes, d'algunes àrees de clima mediterrani, però els botànics adverteixen que no és prou justificat atribuir-lo només a les condicions mesològiques.
Si en els arbres de fruit de llarga maduració, com el garrofer o l'arbocer, quan surten les flors hi ha a la capça els fruits de l'anyada passada, a les capces del pi blanc hi concorren flors, pinyes en grau de maduració diversa i les pinyes de guardar (3).
Avui veurem imatges d'estròbils femenins, sobretot immadurs, d'exemplars joves de pi blanc Pinus halepensis, corresponents a cons de diferents tandes o lleves, de la mateixa anyada, o sigui de l'any que tot just hem deixat enrere. Però també hi veurem alguns aspectes vegetatius que ja van ser tractats a l'entrada 'Un fenassar a salt de garsa', com ara la manera de créixer, a bursades.

Flors femenines a deshora? Con femení terminal, de darrera hora, d'eixida tardoral o potser ja hivernal. Els cons femenins tenen color rosadenc o vinós, forma el·lipsoïdal i una talla d'uns 10 mm. L'eixida tardoral de cons femenins se sol relacionar amb la benignitat ambiental, especialment de temperatures. Com que en aquest període no hi ha, encara, cons masculins (4), aquests cons femenins no podran ser pol·linitzats i per tant es mustigaran i malaguanyaran forçosament. N'hem vistos, sempre escassos -2/4-,  en una sèrie de pinetons joves, que creiem de menys de 10 anys. En qualsevol cas, el de la imatge és l'únic que hem vist en posició terminal, en una branca, no a la guia central. 4.1.2020.

Fertilitat precoç. El pi blanc pot ser fèrtil a edat molt primerenca, sobretot si es compara amb altres pins. S'ha comprovat que pins de només 5-6 anys han donat pinyes amb llavors. De fet, ens va sorprendre força que el pinetó de la imatge, que aparenta una edat inferior als 8 anys, ja en portés.
Hem observat, com a material per a confegir aquest capítol, una sèrie de pinetons de entre 1,80 i 2 m, que duen alguns estròbils femenins petits, d'uns 15 mm de mitjana, amb els peduncles d'una talla semblant. Hem suposat que es tracta de cons formats l'anyada passada que possiblement encara hagin de ser fecundats, la propera temporada.

Els verticils que donen o porten gemmes d'estròbils femenins també en donen de branques laterals, a més, és clar, de la gemma apical. Així, les pinyes es troben sempre al mateix nivell que una o més branques laterals. En la versió més reduïda hi ha una sola branca i un estròbil. Però en un nus poden sortir-hi un o dos (tres) estròbils i una, dos o tres (quatre) branques laterals.

Les gemmes dels cons femenins se situen a la base de cada estirada o cicle de creixement, juntament amb l'apical i les de les branques laterals (plagiòtropes). En els pins joves observats, els cons de darrera fornada, presumiblement de la primavera o l'estiu de l'anyada passada, es troben a una distància, respecte de l'àpex de les branques, d'uns 30-60 cm, de mitjana.

El color d'aquests cons va canviant a mesura que maduren. Són primer rosadencs i després giren a verdenc o courenc. Així com els tomàquets fan el trànsit, un punt encaterinador, entre el verd i el roig, les pinyes perden el verd courenc i agafen, abans de las maduració definitiva, un color marronós o de teula, molt vistós. Finalment agafen el color gris clar definitiu, el mateix de l'escorça. És habitual veure cons com el de la imatge. En algunes parts els pigments tarden més en degradar-se, a causa de no estar tan exposats a la llum directa.

L'elongació de la pinya és com la dels macroblasts, imperfectament acròpeta, va de baix a dalt, però les esquames basilars tenen escàs desenvolupament, com ja es reconeix en el con de la imatge de dalt. Aquest desigual desenvolupament, superior en el tram que va de la meitat a la base de la pinya, conforma la figura cònica dels estròbils i és, en definitiva, el segell de la família.

Fulles i fil·loides. Els pins fan fulles i altres peces foliars o semblants a fulles. En coneixem tres.
Fulles o nomofil·les. Les fulles s'apleguen en parelles i estan embolcades, a la base, per una petita beina membranosa. Aquest conjunt, parella de fulles i beina, es considera un braquiblast, o sigui un brot d'internodi anul·lat per abreujament extrem.
Catafil·les. Les fulles o, segons hem viat ara, aquests braquiblasts, neixen a l'aixella d'una esquama o catafil·le (5). Aquests catafil·les experimenten retracció i decurrència. Tenen dues parts ben diferenciades. Una part basal lingüiforme, aplicada al brot però una mica separada pel costat superior, afectant una lleu inclinació, semblant a la d'una teula. A la part superior hi ha un apèndix molt més petit, triangular i acabat en punta retorta, cap a l'exterior. Tant bon punt emergeix el braquiblast, la punta es retreu i el catafil·le, completament aplicat a la branca, es va allargant, tot deixant-hi, finalment, una llarga cicatriu en forma de llengua, típica del brancatge dels pins. 
Val a dir que els catafil·les poden ser foliosos, si duen braquiblasts, o nus, si no duen cap rastre vegetatiu. Els foliosos s'agrupen a les parts superiors dels macroblasts; els despullats són els dels trams inferiors.
Finalment hi ha també els parafil·les juvenils. Els veurem més avall.

Guia i branques d'un pinetó. L'estructura revela de forma clara la forma de créixer, a trams o bursades. La línia de punts blaus indica el límit de dos trams o internodis. En aquest verticil hi van sortir tres gemmes vegetatives, la de la guia, apical, i les de les branques. Les línies de punts vermells indiquen, aproximadament, els punts que separen els dos trams típics dels macroblasts. Per damunt d'aquestes línies, el tram foliós, portador de braquiblasts, ja despresos en aquesta imatge. Per dessota, el tram nu, portador, només, d'esquames o catafil·les, encara en procés de retracció. Amb puntets grocs hi hem marcat les cicatrius deixades pels braquiblasts despresos. Alguns encara no han caigut.

Curtes revolucions. Una altra imatge il·lustrativa de la diferenciació de les tiges en dos trams, uns foliosos, els marcats amb punts de color violeta, altres nus, els dels punts blancs. La guia es troba en procés d'esfullament. L'activitat vegetativa és ràpida o molt ràpida en aquests pins. Les fulles tenen una durada relativament curta. Diuen que duren uns dos anys. Hi apreciem com evolucionen les fulles. Primer molt tirades cap amunt, després es van eixamplant i, quan estan ja a punt de caure, se separen molt de la branca. En l'entrada referida ja hi vam comentar que aquesta manera de distribuir el fullatge té la virtualitat de desfogar els entreforcs de les branques, on les fulles, si n'hi hagués, s'entrelligarien i no tindrien una folgança prou esplaiada.

Desglossats. Imatge amb alguns punts curiosos. Hi veiem un branc isolat, a l'esquerra. Al capdamunt, tres braquiblasts i gemmes terminals. Imatge que contradiu l'estil habitual dels macroblasts. Restem desglossats.

Desplegament anòmal de les acícules. Ja es troben replegades a la gemma.

Bases de les branques molt engrossides, mamiformes. A la branca de l'esquerra hi veiem fulles esteses fins a la base; no hi ha, pràcticament, un tram exclusivament esquamós. Sol passar a les branques, que el tram esquamós sigui molt breu.

Pinyeta isolada. Una pinyeta de darrera fornada, situada a uns dos pams de l'extrem. Es troba isolada, cap branca no l'acompanya. Suposem que totes les gemmes vegetatives d'aquest nus van avortar. És força habitual veure nusos així, portadors només d'una pinya o d'un branquilló.

Branca de pi portadora de dues pinyes. La de dalt deu tenir entre un i dos anys; a la de baix li fem uns 4 anys. Les fulles obertes del tram central són una guia. Deuen tenir dos anys i, per tant, la pinya tendra de dalt en té menys.
▤ 
Branca amb dues pinyes, semblant a l'anterior però amb menys cicles. La pinya de color marró deu tenir uns tres anys. A la maduresa són grises, però l'obertura de les esquames i el lliurement dels pinyons requereixen, encara, un altre període de temps.

Mesoblasts. En aquestes imatges hi veiem unes branques primetes, alternant amb les de desenvolupament habitual, més gruixudes. Ruiz de la Torre parla dels mesoblasts, a més dels macroblasts i els braquiblasts. Són brots llargs, però d'escàs desenvolupament.

Beina. El braquiblast consta de dues fulles aciculiformes que tenen una cara plana i l'altra arrodonida, de manera que la secció de la parella, quan estan juntes, és circular. La base de les acícules està embolcada per una beina que consta de diversos catafil·les d'aparença filosa. Aquests catafil·les són molt amplis i envolupants i porten tot de fibres llargues i flexuoses (fimbries) al marge. S'encavalquen tant que evoquen les passades d'un embenat. La implantació del braquiblast sembla de fàcil deseiximent. Neix a l'axil·la d'una esquama lingüiforme. Els rengs d'estomes fan un puntejat clar força vistós. Els estomes tenen figura el·líptica. En estat d'eixutesa es tanquen  i llavors es veuen com una curta ratlleta.

Dentetes. Les fulles tenen solcs i cavallons, rengs d'estomes i la vora serrulada, amb les dentetes mirant cap amunt. Són tan petites que quasi no es noten, si hi passem, a repèl, el tou dels dits.

Degradació dels pigments. A la primera fotografia, pinya jove en procés de maduració. A la de baix, pinya tot just començant a agafar el color gris propi de les madures. Hi veiem, a les parts menys insolades de la pinya de baix, que la decoloració no s'ha completat encara. Un detall a remarcar és que els internodis que donen pas a nusos amb cons femenins són sovint més curts que els merament vegetatius.

Pinyes madures en capça. Sembla que, pel que per ara hem vist, les pinyes eixides a la guia són més curtament pedunculades que les de les branques. En aquest nus hi veiem una pinya amb les escates badades i una altra que les té closes. Aquest és un segell de l'espècie: a la capça hi romanen pinyes badades, juntament amb d'altres de tancades, però amb els pinyons madurs. Aquestes darreres s'anomenen serotines (6), però és una significació sobrevinguda, perquè el mot té un significat concret; de fet significa tardà o tardoral.

Multinodal o policíclic. Dues pinyes subsèssils en la guia d'un pi jove. Notem-hi els internodis relativament curts i les branquetes febles, entre les de gruixària normal. Sembla prou evident, sobretot per la consemblança entre les pinyes dels dos nivells, que es tracta de brotades generatives consecutives, d'una mateixa anyada, el que Ruiz de la Torre qualifica de multinodal o policíclic. El creixement de Pinus halepensis té una complexitat que requereix atentes observacions si es vol comprendre de forma cabal.

És habitual que el peduncle de la pinya assoleixi el gruix del macroblast inferior al nus corresponent.

Cicles solapats. El brot novell tot just comença a estirar-se i ja brollen els primers braquiblasts, encara coberts i tapats per les acícules del cicle anterior. Els cicles se solapen, com el corredor d'una cursa de relleus que, abans d'agafar el testimoni, corre un tram a la vora del corredor del torn anterior, abans no l'hi fa a mans. A més, al capdamunt del brot ja hi ha noves gemmes del següent torn, que prosseguiran el creixement. Podríem dir que, així com els caducifolis experimenten un llarg període de latència, aquests pins s'han especialitzat en la vetlla permanent.

Fer tornes. Un dels brots d'aquest nus comença a treure fulles novelles. Ja hi estan ben clarament prefigurats els dos trams, el foliós i el nu o esquamós, fora que aquest dongui aments de cons masculins (7). El desigual desenvolupament s'avé amb el que veiem sovint en molts verticils, branques de gruixària molt diferent.

Mesoblast amb el fullatge tendre. Tenen la típica forma d'escombra de jardiner, pròpia dels pins. També hi veiem semblança amb la inflorescència d'algunes gramínies; hi ha el mateix estretiment gradual, cap a l'àpex. Observeu-hi la diferència de gruix, en les branques dels dos nusos.

Pins jovençans, pinetó i pi madur. Fins ara hem vist diversos aspectes del pi blanc en una colla de pins joves. Ara seguirem amb mostres d'un pi ja madur que va perdre una branca grossa; l'esqueix aterrat ens ha permès observar-ne esplaiadament els brots i les pinyes dels extrems, inabastables en condicions normals. Però abans veurem un pinetó de pocs anys, en especial els parafil·les propis d'aquest estadi, molt curiosos.


Pinetó d'uns 60 cm, tan sols. Ideal per a observar els parafil·les.
Parafil·les juvenils. Hi ha, finalment, unes altres fulles, o fil·loides, pròpies dels primers estadis de creixement. Aquestes fulles poden interpretar-se com una transició entre les fulles del braquiblast i els catafil·les rudimentaris, simplement esquamosos, perquè són com aquests pel que fa al lloc i forma d'inserció, però són verds, fotosintètics, semblants a les fulles, però isolades i més petites. A la primeria fan, amb la branca, un angle poc obert; a mesura que maduren van separant-se més, alhora que es decoloren i mustiguen, captenint-se, així, com les veritables fulles. Aquí les anomenem parafil·les (7).

Rastres de l'evolució?. És interessant de destacar el possible caràcter transicional d'aquests parafil·les, atès que, com es pot veure a la imatge, tant poden dur braquiblasts com restar isolats, en uns casos sense rastre ni esbós de brot foliós, en d'altres només emparant, a l'aixella, una gemma que no ultrapassa aquest estat rudimentari. 
Jordi Badia comenta, a l'article dedicat a aquesta espècie, en el web de la ICHN del Bages, que la implantació directa sobre els macroblasts d'aquests parafil·les suggereix que poden ser més primitius que les acícules dels braquiblasts.
▤ 
Grups de parafil·les, de color verd groguenc. N'hi ha un que porta a l'aixella un braquiblast. Notem-hi que no tenen ni la dreturança, ni la llissor, ni la definició perfilada de les acícules.

Enigmàtic. Parafil·les secs, decolorats i patents, en les branques d'un pi jove d'uns 6-8 anys. Aquests són, sens dubte, un dels òrgans més desconcertants, perquè manifesten una inconstància refractària a qualsevol puntualització. Ho expressem amb la pregunta: per què i per quines raons alguns brots emeten catafil·les estipulacis, linears i verds, juntament, o no, amb les acícules -nomofil·les- dels braquiblasts? És potser el romanent d'alguna expressió primitiva?

Parafil·les. Detall que permet apreciar-hi les dentetes de les vores, semblants a les de les acícules però potser més espaiades.

Punta acuminada del parafil·le.

Nyucs per desnuar. Brots novells que, juntament amb les acícules, emeten catafil·les estipulacis, linears i verds. És interessant de destacar que aquesta manifestació afectava només a uns pocs llucs del conjunt de la capça d'un pi de menys de 10 anys. Ignorem si són poc trobadissos o excepcionals.

Ni esquama ni nomofil·le. Visió de detall d'un catafil·le estipulaci emparant una gemma que probablement no s'expressaria. Com ja hem suggerit, potser sí que els catafil·les esquamosos s'han originat per reducció i atròfia d'aquests fil·loides.

No perdre pistonada. A dalt, a la primera foto de la parella, macroblast iniciant l'estirada, portador, ja, de quatre noves gemmes, l'apical i tres laterals. Val a dir, doncs, que el caràcter multinodal s'expressa en la combinació de brots exclusivament vegetatius (8) amb d'altres de mixtos, també generatius. L'estil és molt constant. A la primeria, gemmes, cons, brots i acícules miren cap amunt, més o menys enravenats; a mesura que es desenrotllen, van girant cap enfora i les branques, finalment, queden sovint en posició horitzontal. Així s'expressa la forma cònica que governa l'estil de la classe, però això es trenca quan l'arbre madura i aleshores la ramificació, juntament amb la capça en general, es fa molt irregular.
A la segona foto, inici de la brotada de les acícules, un procés que ens sol passar desapercebut, perquè surten molt ràpid i més o menys emmascarades pel fullatge del brot anterior.
Remarquem-ho un cop més: brotada foliosa a principis de gener, a punt d'entrar a la setmana dels barbuts. Aquest arbre no perd pistonada.

Problemes per sortir de l'ou? Un altre exemple d'eixida anòmala d'unes acícules. Sembla ben bé com si el brot no aconseguís obrir-se pas entre l'involucre de catafil·les que el cobreix i la pressió de l'empenta en provoqui el replegament.

Imatge que il·lustra la forma dels catafil·les, semblants als estipulacis que hem vist més amunt, però més curts i sense verdor. Són carenats i apuntats. Ens crida l'atenció la retirada d'aquests fil·loides amb les bràctees de compostes com ara Centaurea. Hi ha la part basal eixamplada, aplicada, i l'apèndix apical, lliure i més petit.

Cicles reproductius múltiples. Gemmes ovoides de flors femenines. Les emparen espirals de catafil·les membranacis, ben imbricats. És força habitual que el pi blanc tregui dues pinyes aparionades, oposades. Aquesta imatge dona idea de la curtedat dels períodes de floració consecutiva. Coexisteixen en el temps cons de darrera fornada (possiblement tardorals) amb gemmes de flors femenines. 6.1.2020.

Gemma de con femení parcialment despullada dels catafil·les.

Preparació hivernal. Espiga o inflorescència amentiforme de gemmes de cons masculins, emparades per catafil·les fimbriats. Som al gener, a principis d'any, i els pins blancs ja duen, en quantitats astronòmiques i en estadi primordial, les espigues dels cons masculins. Pinus halepensis comença l'any preparant els efectius reproductius masculins.

Detall d'una gemma de con masculí.

Cicles llargs en lleves múltiples solapades. Un altre exemple de cicles generatius doblats, recognoscibles en la talla dels cons. A l'esquerra, una branqueta portadora de dos trams amb cons femenins de darrera fornada. Al centre i dreta, dos nusos amb pinyes verdes o de color courenc. Si, com suposem, aquestes pinyes maduraran aquest estiu, correspondrien a cons eixits la primavera del 2019. La pinya del pi blanc madura després de l'estiu, a la tardor del segon any; per això se sol dir que necessita dos anys per a completar-ne el cicle reproductiu. Cal afegir, al temps total de maduració, el temps que la pinya tarda en produir la dehiscència, això en el cas no es tracti d'una pinya de guardar en capça, les pinyes dites serotines.

El branc gros aterrat ens permet confirmar que les pinyes del tronc i de les branques grosses són sèssils; ara bé, sembla prou versemblant que això pugui ser a causa de l'absorció del peduncle feta pel creixement en gruix de les tiges. Diu Ruiz de la Torre (2006):
"Durante la maduración, el pedúnculo puede crecer, conservar su longitud, abortar o quedar incluído en la base de la piña, que vira hasta quedar en posición erecto-patente, patente o normal, horizontal o revuelta, con relación a la rama"

Rebostos grassos. Imatges que il·lustren la fabulosa productivitat de pinyes i pinyons en aquesta espècie. Amb les pinyes madures en capça, contenint pinyons ben estotjats al dedins de les esquames, el pi manté permanentment un banc de llavors a resguard. És natural que els bectorts se n'aprofitin especialment, en els desplaçaments i residències hivernals. Més ben dit, el que sorprèn més és que aquests rebostos tan ben guarnits no siguin, aparentment, gaire assetjats.

Diàspora amb ales. Cada esquama de la pinya empara dos pinyons alats. Amistançats amb el vent en el procés de pol·linització -anemofília-, els pins també se n'aprofiten per a esbargir els pinyons -anemocòria. Fan fruits d'un tipus semblant, bé que amb diferències en la forma, arbres tan diversos com el vernís del Japó, els aurons o els freixes.

Coníferes. Secció d'una pinya de pi blanc a punt de completar-ne la maduració. La forma dels estròbils femenins justifica plenament que a les plantes de les famílies de la classe se les conegui amb el nom de coníferes.

Pinyons d'una pinya marró, encara en procés de maduració.

Dades del report. Han estat observats pins de tres llocs del Vallès Occidental. 1. Pineda jove de regeneració en un fenassar proper al sot de Can Canyameres; 2. Parc del Santuari de La Salut; 3. Sot del Sabater Vell de Sant Llorenç del Munt. Les fotos s'han fet in situ o, les d'algunes mostres, ex situ. Dies 4 i 6 de gener.

Notes i enllaços
(1) Sembla que, en rigor, es tracta més aviat de falsos verticils.
(2) Sembla que en estacions de bona qualitat és normal que el pi blanc tingui dos o tres cicles vegetatius i generatius, però han estat documentats casos de fins a cinc cicles per anyada!.
(3) Com sabeu, el pi blanc manté a la capça moltes pinyes amb pinyons fèrtils. Aquestes pinyes, anomenades serotines, es consideren una adaptació als incendis. El foc provoca la fosa de la pega que manté tancades les esquames de les pinyes, permetent així que gran quantitat de pinyons caiguin al terra, precisament quan totes les plantes han sofert l'acció del foc i el sòl rep les aportacions de nutrients de les cendres.
(4) La floració dels cons masculins de vegades és força primerenca. Sovint es produeix ja al febrer, en ple hivern, sobretot en els llocs més temperats. El pi blanc és, precisament, tot un exponent d'adaptació al clima mediterrani, als hiverns suaus i els estius secs que el caracteritzen. Dos detalls ho expressen prou: aquesta floració molt primerenca i la fecundació ultraestival, que permet postergar aquest procés i evitar, així, els riscos d'una llarga exposició a temperatures elevades i aire molt sec. Tant l'una com l'altra són una clara manifestació de la necessitat de protegir-se de les condicions estivals.
(5) Com sigui que les beines que embolquen les fulles estan també formades per catafil·les àmpliament envolupants, pot haver-hi dubtes a l'hora de qualificar aquestes parts.
(6) Vegeu-ne el sentit al 'Diccionario de Botánica', de Pius Font. Editorial Labor. 
(7) Ruiz de la Torre les anomena fulles primordials. Aquest autor i altres fonts afirmen que aquests parafil·les són grisencs o glaucs. No ho dubtem, però els que nosaltres hem vist són de color verd clar, groguenc.
(8) En els trams que ara veiem nus podria ser que hi haguessin, en cicles anteriors, estròbils masculins. Al capdavall, sembla que entre els braquiblasts i els estròbils masculins hi ha homologia, tenen el mateix origen.
Consultes
Només ens ressenyarem dues. El volum de Ruiz de la Torre 'Flora Mayor', editat el 2006 pel Organismo Autónomo Parques Nacionales Dirección General para la Biodiversidad. Amb més de 1750 pàgines i editada amb paper bíblia, aquesta obra és una actualització ampliada de 'Arboles y arbustos de la España peninsular', clàssic tractat de dendrologia ibèrica, de 1971, que encara és força cercat i cotitzat.
També és enginyer de forests Sven Mutke, que va obtenir aquest títol amb el treball de fi de carrera 'Fenologia de Pinus pinea L. en un banco clonal (Valladolid)'.  Exposat amb un estil directe, aquest treball conté dades molt diverses i de gran interès.

Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol