Sinaptospermia en Coronilla scorpioides (L.) W.D.J. Koch

Les ombres de les herbetes dibuixen al terra una curiosa pinta, d'aquelles curtes que, de la figura d'un rastell, serveixen per aguantar el cabell.

Un any de renadiu i una anyada desastrosa

Com que es tracta d'una matèria: els cereals d'hivern, que només conec a un nivell molt elemental, plantejaré aquest capítol procurant no apartar-me gaire de la precaució aconsellable, perquè els costums de les pràctiques agroramaderes són molt variats i, en general, no gaire coneguts, fora dels àmbits rurals.

Autumne sec a la ribera del Gai (Moianès)

Autumne sec a la ribera del Gai (Moianès). Recull d’estampes autumnals de la ribera del torrent del Gai, situat al cor mateix de l’anomenat altiplà del Moianès, el sector elevat de la comarca, de topografia predominantment ondulada i de vegetació eminentment submediterrània.

Algunes notes d'espermografia de Ginkgo biloba Kaempfer ex Linné

Ginkgo biloba és un arbre molt apreciat, per diferents raons, en les regions d'origen. Diferents aspectes han fet que hagi despertat un interès general o gairebé, tant en els cercles acadèmics com en els populars.

En especial l'antigor i la pertinença a una nissaga de vegetals força primitius, anteriors a l'aparició del gran grup de les coníferes. Però també són conegudes i molt reputades les seves qualitats terapèutiques i medicinals. A banda d'això, en els darrers temps han aparegut, en determinats diaris vascos, alguns titulars desorbitats -cosa d'altra banda habitual-, relatius a la forta sentor que amollen les seves llavors.

Del Pont de Cabrianes a la font de les Tàpies

Placèvola passejada que ens va dur del riu Llobregat a la font de les Tàpies, pels relleus tabulars que cinglen la vora llevantina del Pla de Bages, tot i que són terres del municipi de Calders, o sigui del Moianès. Deu ser per això, perquè de bon inici volíem arribar-nos fins a aquesta font, que no vam recaptar-ne gaires llucs. L'altre estil, divagant o vagarós, com el d'aquests cladònies que fan tombarelles amb el vent, sol ser més fecund.

Tapissos de cladònies i altres llucs de les planes de Castellfollit del Boix

Acaba el mes de novembre amb fred. Per les planes enlairades de Castellfollit del Boix el vent és força fred. Les mans balbes, tot i els guants. El terreny és molt argilós i ara, per les pluges, molt fangós. En el paisatge hi ha moltes mates grisenques, però els pins tenen un verd molt intens.

Germinació de glans d'alzina Quercus ilex L.

Retornem a un tema que hem vist altres cops, possiblement perquè és difícil mantenir-se insensible a la visió de glans traient el germen al defora. En considerar el fenomen de la germinació de les glans de l'alzina venen de cop un ram de punts a tenir en compte, però volem simplificar-los, sobretot perquè és un fenomen subjecte a una gran variabilitat, d'acord amb el que vam veure en aquest article.

Germinació i fulles juvenils de Ceratonia siliqua L.

S'anomenen primordials les fulles juvenils (1), quan són diferents de les adultes o nomofil·les. Al capítol dedicat a les fulles juvenils del pi pinyer hi vam veure que exemplars  de més de 10 o 15 anys també en fan, sobretot a les branques baixes.

☰

Avui veurem el mateix fenomen en el garrofer. Primer les fulles primordials d'uns plançons, eixits de llavor en un test; després les d'uns exemplars ben madurs. Sobre aquestes manifestacions juvenils en exemplars madurs, recomanem la citació inclosa en el capítol enllaçat.

Però si en els pins hi ha diferències importants entre unes i altres, en el garrofer, en canvi, les diferències es redueixen al nombre de folíols, més baix en les fulles juvenils; en alguns casos es redueixen a un sol parell de folíols, i, en casos extrems, a un de sol, com veurem al final d'aquesta conversa.

☰

Micosi. En els garrofers recollits en aquest report hi veiem llargues branques despullades però curulles de cicatrius i nyucs motxos, de formes turmentades. Possiblement la causa d'aquest fenomen sigui alguna micosi, ja que el garrofer és donat a patir alteracions fúngiques, oïdis i podridures diverses, propiciades, segons diuen, per la humitat pròpia del clima marítim.

Naturalment, sorgeix espontani el dubte de si l'eixida de brots amb fulles juvenils cal relacionar-la amb aquests tràngols o bé si, contràriament, són manifestacions enterament normals. Ens inclinem a creure el primer supòsit, que es tracti de fulles eixides de gemmes desvetllades per la pèrdua massiva de gemmes afectades per algun micopatogen.

☰

Els nomofil·les són les fulles normals d'una planta. Les presentem breument, perquè això pot ajudar, per comparativa, a veure'n millor les diferències. La fulla del garrofer és composta, paripinnada, és a dir, amb els folíols disposats a banda i banda del nervi (pinnats) i en nombre parell, perquè no hi ha cap folíol a l'àpex.

Pel que fa al nombre de folíols, hi ha poca constància, perquè va d'un a cinc o sis parells, si bé les fulles més abundants són de 3-5 parells.

Els folíols són més o menys el·líptics, glabres, de marge enter, peciolulats i articulats. Làmina lluent, habitualment ondulada. Nervis pinnats. El color és variable, segons la varietat, però solen ser d'un verd tirant a fosc.

Pinus pinea L.: pinetons forruts amb parafil·les

Veurem avui una sèrie de pins joves, de l'espècie P. pinea L. Alguns d'aquests pins tenen una faisó curiosa, molt forruda. L'aspecte peculiar d'aquests pinetons és degut a unes fulles especials, juvenils o primordials, però en algun cas hi plana, a més, la sospita d'un hàbit motivat per alguna mena de tràngol. Amb el títol d'aquest capítol ja hi hem volgut expressar aquesta borrosa combinació d'aspectes.

De manera que en aquest capítol hi veurem, principalment, el tema de les fulles primordials en P. pinea, i, més secundàriament, l'aspecte tofut d'alguns exemplars i algunes implicacions possibles, els possibles fonaments ecològics o mesològics, uns de caire físic i un altre de caire orgànic o morbós. Al capdavall, entre la morbiditat i la normalitat no hi ha sinó un trànsit gradual, potser insensible.

Aquests peculiars pinetons els vam veure a l'espai agrari de Gallecs, no gaire lluny del mas de Can Jaume Magre, a l'entorn d'unes clotes que hi ha a llevant d'aquesta casa. Es tracta d'una àrea agrícola amb tot de llucs d'haver estat degradada, en d'altres temps. Potser per això hi ha unes pinedes jovençanes de pi blanc de restauració, possiblement plantades per a evitar una erosió excessiva. A l'entorn dels camps i de les pinedes hi ha alguns pins pinyers P. pinea; amb la seva verda, alterosa i tofuda capça, termenegen artísticament el paisatge. És un tret emblemàtic del paisatge del Vallès.

Exposem el tema de forma epigràfica:

1. Les fulles dels pins i la successió foliar
2. Les fulles primordials dels pins pinyers joves
3. La influència dels factors ambientals físics
4. El nanisme causat per fitoplasmes

☰

1. Les fulles dels pins i la successió foliar. Hem vist, en diverses publicacions, reproduccions manllevades d'il·lustracions del clàssic tractat de botànica sistemàtica de Richard Wettstein. Aquesta l'hem presa del tractat de botànica de Gola-Negri-Capelletti.

Hi veiem les tres classes de fulles vegetatives d'un ramell de P. insignis: els embriofil·les (cot., cotilèdons o fulles cotiledonars), les fulles primordials (b) i, ixent de la seva axil·la, els braquiblasts portadors dels nomofil·les (k).

Aquest tema el vam tractar, de forma prou esplaiosa, al capítol 'Sobre les pinyes i els brots de Pinus halepensis'. Hi remetem al lector interessat, però en fem ara un petit resum.

1. Embriofil·les, fulles embrionàries o cotiledonars
2. Parafil·les o fulles primordials
3. Catafil·les o fulletes esquamoses
4. Nomofil·les o fulles normals

Que sapiguem, els pins fan quatre menes de filomes: els embriofil·les (cotilèdons o fulles cotiledonars); les anomenades fulles primordials (1), fulletes més curtes que els nomofil·les, isolades, no pas aparionades ni inserides al dedins d'un breu cartutx membranós, com fan les acícules normals; els catafil·les, fulletes esquamoses, decídues de la part exserta, escampades pel macroblast, isolades en uns trams, acompanyant els braquiblasts en d'altres i emparant les gemmes dels estròbils masculins en els brots generatius; i les normals -nomofil·les-, aplegades dins d'una petita beina membranosa, formada per una sèrie de catafil·les en bona part encavalcats, semblants a les voltes d'un embenat. 

Aquestes fulles primordials, que nosaltres anomenem parafil·les (vegeu el capítol enllaçat), són pròpies dels pinetons d'un o dos anys, però, pel que hem vist, també es fan a la part baixa dels successius macroblasts de pins joves de més edat, de 8, 10, 12 o més anys, en imatge evocadora, un cop més, del lema, tan present en fitologia morfològica, la part s'assembla al tot.

Espai rural de Gallecs: males herbes

A l'espai agrari o rural de Gallecs li hem dedicat alguns capítols. El lector interessat pot trobar-los mitjançant el cercador del blog. Avui és el darrer dia d'estiu. Alguns camps estan llaurats i polits, però d'altres estan totalment envaïts per males herbes.

Aquesta expressió, males herbes, és d'ús molt comú i pot semblar massa indefinida o poc adient, però en el medi agrari hi té el seu sentit més exacte, aplicat, sobretot, a aquelles plantes que manifesten una forta capacitat per infestar camps de cultiu. Avui en veurem dos bons exemples.

≡

Malherbologia. El coneixement de les plantes que infesten els camps de cultiu és força important. La universitat de Lleida el desenvolupa a la càtedra de malherbologia i ecologia vegetal, encapçalada per Jordi Recasens, a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agrària.

Recasens i altres botànics d'aquest grup han publicat nombrosos treballs centrats en les herbes arvenses, plantes messicoles, dels cereals d'hivern, herbes dels camps regats, etc.

Marginalitat i documentació

Ja ens hi hem referit sovint i en diversos capítols, a les plantes que viuen associades al nostre medi, en el sentit estricte, o sigui l'àmbit plenament sinantròpic, que, com tots sabem, pot ser, aquí i allà, molt agradable i ben arranjat, i també, ençà i dellà, molt degradat i embrutit.

Dissabte vam anar un cop més amb la família al santuari de la Salut i vam poder copsar aquesta dualitat, tant fortament polaritzada, com la realitat i el desig de Cernuda.
≡

Guarnits de casori. Hi havia casori a la una i els floristes en feien els preparatius, tot parant, al gran porxo del santuari, grans testos curulls d'esplendoroses flors, enormes poms d'hortènsies, dàlies de color crema molt clar, com el de l'albada quan ja s'extingeix el llostre, i roses blanques escampades, com guindes que s'escampen curosament en un pastís.
També hi paraven alguns fanals d'espelma, com els que hem vist als cines, dels que fan una gàbia amb les cares de vidre i una anella al tuc, per a penjar-los o dur-los a la mà.

≡
Segona posició. La jardineria és, precisament, una de les activitats que genera més introduccions de plantes foranes a casa nostra, darrera, només, de l'agricultura. Pouem la dada del document que presentarem més avall, que ens servirà per a perfilar els tàxons d'aquest capítol.
Qui sap quin plec de criptobiodiversitat no allotgen aquests rams de dàlies i hortènsies! Per a posar-ne un exemple, ben versemblant, citaríem la caparreta ratllada australiana Icerya purchasi, una caparreta que pel que portem vist sembla trobar-se en ple procés expansiu.
≡

Plantes de l'erm sollat. Només cal fer unes poques passes per a sortir del porxo del santuari i trepitjar l'erm del voltant.
D'acord, no són pas plantes gaire xamoses ni engrescadores, però certament ofereixen tot de llucs peculiars i interessants.
En llocs com aquest hi concorren tot d'elements particulars. Hi ha un trepig molt sovintejat, propi dels espais on es desbrida i s'esbrava l'esbarjo més diversificat.

Naturalment, hi ha també els residus corporals dels gossos. Hi ha els nostres residus diversos, sobretot restes de menjar i begudes, no sempre gaire naturals. També les segues periòdiques i les tasques diverses dels arranjadors, constants esbarriadors de llavors de plantes vingudes dels llocs més inversemblants, d'arreu del món.
Són diàspores aferrades a les sabates, a la roba, a les eines, als vehicles, sobretot rodes...qualsevol diria que tenen detectors de tot allò que es belluga.

≡

Un document de referència. El breu capítol d'avui ve molt a tomb per a referir-nos a un treball de Llorenç Sáez i Pere Aymerich. Aquests autors han actualitzat, fins al 2018, el catàleg de plantes de casa nostra que no es consideren autòctones, en article publicat a 'Mediterranean Botany' el novembre de 2019.

La capsella i les llavors de Scrophularia nodosa L.

Scrophularia nodosa L. és una planta de ribatges, vernedes (al. Alno-Padion) i altres boscos humits o molt humits. Les florelles tenen forma de truc. El lòbul superior fa una mena de cofa negrenca molt curiosa i característica.

≡
Tipus de fruit. Càpsula seca dehiscent, bicarpel·lar, bilocular i pluriseminal. Dehiscència septicida i septífraga.
≡

Són moltes, oi?, les plantes que fan capselles que en madurar es baden parcialment i deixen a mercè de l'ambient tot de petites o minúscules llavoretes. Tot plegat conforme a una norma força general: si les llavoretes són menudes solen ser nombroses; són més grosses quan són escasses o solitàries.

I en veuríem un altre, de tret força present: quan les llavoretes són petites o minúscules, el mecanisme que permet el lliurament a l'ambient sovint és de tal manera que l'amollada no és sobtosa, sinó que va fent-se amb l'arbitri del brandar de la planta, com el balandreig d'un salpasser, a caprici del lluc del buf.

Suposem que aquest sistema es produeix en capselles parcialment obertes o esqueixades, a la part de dalt. Creiem que això és el que passa en Scrophularia nodosa L.

≡

Els fruitets verds, semblants a una llimona, van progressivament perdent color i saba, fins a endurir-se completament. En el procés de maduració es va marcant el solc de la juntura carpel·lar fins que, finalment, la càpsula becuda s'esquinça una mica per dalt i els dos carpels se separen parcialment.
Observeu-hi la posició lateral o inclinada del ram fruitat, disposat de manera adient per a facilitar l'amollada de les llavors. En realitat l'aplec és més complex, paniculiforme, amb els fruitets encarats en diverses direccions, però sobretot al defora de l'eix de la planta.
≡

Dehiscència septicida. Es tracta de dos carpels tancats i units per la cara ventral, de manera que la mera dehiscència septicida -mort del septe o envanet- no faria sinó separar-los, els carpels, però mantenint cadascun la seva integritat i, per tant, guardant empresonades les llavoretes, al seu dedins.

Hordeetum leporini: un prat dens de margall bord

Stellarietea mediae (=Ruderali-secalietea) és el nom d'un gran sintàxon (1) que comprèn totes les comunitats vegetals de plantes ruderals i arvenses (2). El recull d'avui és de plantes ruderals. Com sabeu, hi ha una flora associada als espais periurbans o d'urbanització incompleta, especialment dels vorals i marges incults.

Són plantes nitròfiles, que s'agraden de la sobrecàrrega de romanalles orgàniques d'aquests espais. Moltes també manifesten un fort caràcter oportunista, que els habilita per a ocupar a pressa feta qualsevol espai abandonat, tant si és magre o gras el romanent de terra que les ha de sustentar.
▤

Plantes comodí. Fins i tot un simple observador pot veure que una part important dels components de les comunitats de plantes ruderals apareix regularment en aquests ambients. Així doncs, no són característiques de cap associació concreta, sinó dels sintàxons superiors que apleguen les diferents associacions ruderals i arvenses. Tenen un ampli espectre de tolerància en esguard dels factors mesològics, la humitat o eixutesa del sòl, la remoció, la compacitat o la càrrega de residus diversos.

Aquests col·lectius destaquen per la presència habitual d'una sèrie de plantes fidels o constants, d'ampli espectre -valència- ecològic.

A l'espai observat hi són molt abundants, de les gramínies, Hordeum murinum subsp. leporinum, Piptatherum miliaceum, Koeleria phleoides, Arundo donax, Bromus hordeaceus i Avena barbata; Echium vulgare i Borago officinalis, de les boraginàcies; Hirchsfeldia incana, de les crucíferes; Sonchus oleraceus i S. tenerrinus, Anacyclus clavatus, Sylibum marianum, Calendula arvensis i Galactites tomentosa, de les compostes; Rumex pulcher i R. longifolius, de les poligonàcies; Plantago lanceolata i P. coronopus, de les plantaginàcies.
▤

De l'agre al ciment. Plantes com Calendula arvensis, Lepidium draba, Erodium malacoides o Sonchus oleraceus, per exemple, són habituals en moltes comunitats, tant arvenses com ruderals (3).

Resum d'antobiologia de Salix atrocinerea Brot.

En el capítol anterior vam assajar de fer un balanç sobre la fenomenologia floral d'uns salzes observats aquest hivern i el passat 2019. 

En el capítol d'avui ens proposem fer un resum de la fenomenologia floral en Salix atrocinerea Brot., amanit amb noves imatges, d'un gatell femení festejat per les abelles. 

És un assaig de síntesi que fem amb la intenció de constatar els principals factors que hi concorren i donar idea, així, de la notable complexitat del fenomen global, floració, pol·linització, fecundació i fructificació.

Volem que el resum sigui una revisió del fet a l'entrada anterior; però ara ens centrarem en el gatell, passarem el podall per algunes conjectures i aportarem dades temporals.
▤
GALERIA D'IMATGES
Les dades. Les fotografies són de la ribera del riu Ripoll. S'han pres a l'altura de Sant Vicenç de Jonqueres, 180 m, estació primera (Sabadell, El Vallès Occidental) i del veïnat de Les Arenes, 360 m, estació segona (Castellar del Vallès, El Vallès Occidental).
Totes les imatges duen la data. 
▤

Fig. 1: 16.1.2020

FLORACIÓ HIVERNAL
Figura 1. Els primers arbres en florir són masculins. A mitjan gener es produeix l'eclosió dels gatells -aments- sedosos, mentre que molts borrons es mantenen encara tancats i els més avançats, en canvi, ja estenen i despleguen els estams.
▤

Fig. 2: 16.2.2020

MADURACIÓ DE LA FLORACIÓ MASCULINA
Figura 2. Es manté la floració però amb un caràcter diferent. La majoria de flors han empal·lidit, perquè les anteres s'han marcit.

Germinació epigea: Cucumis melo

El meló és el fruit de la Melonera Cucumis melo, una cucurbitàcia àmpliament cultivada en territoris de clima càlid, normalment en regadiu, si bé la planta pot créixer i fruitar sense reg, plantada en terres bones i flonges. Diuen que el meló de secà sol ser més saborós i dolç que el de reg.

▤

Secció d'un meló, fruit bacciforme anomenat pepònide. El mot 'pepònide' prové, com 'pepida' i el castellà 'pepino', del llatí 'pepo', meló. Hi veiem la polpa, els filaments mocallosos -restes de la placenta reabsorbida- i les llavoretes, afuades d'un cap, l'extrem per on ix el germen, l'arreleta i els embriofil·les.

▤
Germinació epigea de la melonera

Fins ara hem vist dos casos -vegeu-los a la secció 'Fitografies'- de germinació epigea, el de la mongeta i el del ricí. Avui us proposem un text, en format pdf, sobre la germinació epigea de la melonera.
La diferència és prou clara: en els dos primers casos la llavor és engrossida; en la pepida del meló, en canvi, sembla que no hi ha endosperma (Flora Iberica) i les reserves nutritives per a la plàntula novella són molt menors. No impedeix això, però, que en pugui eixir una planta exuberant, de grans pampes i grans fruits, rebotits de sucres i aigua. Impressiona força veure com, un cop l'arreleta comença a pouar nutrients, els embriofil·les enverdeixen sota la llum i inicien l'autotròfia. Un cop més, l'observació de la trasmudança d'una llavor i la nascència d'una nova planta és d'allò més emotiva i delitosa.

▤

Avancem en epígrafs els temes i conceptes il·lustrats en aquesta breu fitografia:

• Germinació epigea
• Curvatura de l'hipocòtil
• Geotropisme
• Sincotília accidental
• Embriofil·les i nomofil·les

Les pepides duen un bany d'un líquid mocallós que les fa llisquents alhora que enganxoses. Els mucílags tenen una notable avidesa per l'aigua. N'absorbeixen en gran quantitat i poden, així, afavorir l'embriogènesi i la germinació. 

▤

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Carpologia, espermatologia i germinació de Ricinus communis

La germinació és un capítol apassionant de la vida de les plantes. Ocorre dins del terra en alguns casos; s'anomena, llavors, hipogea. Però en d'altres s'esdevé per damunt del terra i aleshores el procés és perfectament visible.

Avui veurem un cas de germinació epigea i les diferents parts de la llavor que hi són implicades. Veurem com es van desplegant a l'exterior i es converteixen en una planteta. 

En el trànsit, l'esbós borrós del germen es defineix i perfila a la perfecció i culmina en un plançonet. El ricí ofereix, per ser la llavor força grossa i de germinació visible, un exemple molt bo i molt didàctic, a més d'una gran plasticitat visual.

Carpologia i germinació de Ricinus communis (cliqueu en aquest títol per accedir al document en format pdf).

Vam documentar aquesta germinació l'octubre del 2017. El registre i  l'observació d'aquest infantament va ser una experiència d'allò més placèvola, per utilitzar un mot carnerià.
El document d'avui és fonamentalment morfològic i recull un bon plec de terminologia relativa al fruit i la llavor. Això no obstant, hi hem volgut introduir una dimensió fenomenològica, amb apunts sobre el desenvolupament i els canvis que impliquen el fenomen de la germinació. Confiem que aquests apunts puguin conferir una mica de vitalitat al procés registrat, contrabalancejant l'estatisme propi de la morfologia externa.
Val a dir, però, que podem prendre fotos del fenomen; podem assajar de puntualitzar-ne les parts i anomenar-les amb termes de la botànica; podem, fins  i tot, interpretar d'on pouen la llum, l'energia, algunes d'aquestes parts; però això no vol dir que puguem capir com es produeix la trasmudança d'un germen i l'infantament d'una planta. La biologia ens diu que hi ha una mena d'explosió cel·lular...però nosaltres, aquí, restem, un cop més, perfectament desglossats.

Nota. El mot del títol d'aquesta entrada espermatologia és llicenciós en el sentit literal que l'utilitzem: estudi de la llavor. No hi consta en el diccionari de botànica de Pius Font. S'utilitza més aviat en medicina, amb un altre significat.

Sabadell

Text i fotografies © Romà Rigol

Ricinus (5): un tribut a les formigues

Les formigues caminen de pressa i tenen una força hercúlia. Són petites i no solem veure-les. Però són pertot, tant en els espais oberts com en els coberts i forestals. 

Tenen establerts amb les plantes uns vincles estrets i llargament consolidats. En són proves inequívoques uns petits carnussos que porten enganxats les llavors de moltes plantes, com ara les lletereses, les violes, les manxiules Helleborus o el ricí.

Càpsula tricoca i llavors (1) carunculades d' Euphorbia peplus, una lleteresa ruderal. L'eleosoma o carúncula (carnús format a l'entorn de l'orifici del primordi seminal) és la cofa que corona la llavor, de color de vori i una mica lluent.