Logfia gallica (L.) Coss. & Germ.: uns fructículs enclaustrats

En l'expressió de les plantes sovint hi ha, juntament amb els òrgans amostrats, d'altres que, contràriament, resten ocults; una flor mantinguda oculta, per exemple, pot escapar als riscos de la casuística de l'exposició a l'exterior, que en una flor que s'autopol·linitza pot ser avantatjós.

En els fruits també hi veiem fenòmens d'ocultació o, més abundantment, retenció: fruits que resten a les plantes, fins que es desintegren les parts que els porten i, d'aquesta manera, acaben caient als peus de la planta mare que els originà.

Notes dels pradells de l'Helianthemion guttati de la serra de Marina (4)

S'acaba la temporada. Avui recollim les plantes de maig o maig avançat. Els pradells de l'heliantem tacat comencen a groguejar, però encara h ha un bon esplet, d'algunes plantes de floració més tardana, com són ara les següents: Brachypodium retusum, Tolpis umbellata, Logfia gallica i Crepis capillaris, col·lectiu que aferma, encara més, el protagonisme que hi tenen, en aquests pradells, les plantes de la família Asteraceae.

Una llambregada a l'enciam bord Lactuca serriola L.

Una planta anual com aquesta, una composta liguliflora de marge, camps i erms, podria, és clar, ser motiu de consideració d'aspectes molt diversos, però en aquest cas no puc, no tinc munició: no en tinc notes ni mostres, però, a més, em falta el material de base més valuós, l'observació atenta i entretinguda, és a dir, man-tinguda o re-tinguda durant un temps.

Però la planta té atractius innegables, les flors en bonics capítols, de color graduat, els detalls, molt especials, de les fulles, etc.

De manera que trec de la foscor de la carpeta unes poques fotografies i em limito a posar-hi, per amanir-ho, algunes notes.

Al capdavall, l'estil de flaix o instantània és molt adequat per a un blog i potser l'hauré d'anar adoptant, en esguard de l'excessiva retenció -entretenir massa tampoc no es bo- que afecta a la llista de temes que voldria tractar.

Una família molt nombrosa. Sembla que reunir les florelles en capítols, molt densament arramadades, ha estat una forma de gran èxit en l'evolució de les plantes amb flor.

Una petita dada pot ajudar a veure-ho: Asteraceae -o Compositae- ha estat l'única família que ha requerit tres llibres en la publicació de 'Flora Iberica' (val a dir que podria considerar-se a Hieracium com a especial responsable, d'aquest engrossiment).

Efectivament, la família de les asteràcies és la que compta amb més espècies, en general, a nivell mundial.

Una planta envesca-moixons? Se li atribueix aquest aprofitament al màstec, que ja va merèixer un capítol, en aquest espai, que podeu trobar aquí, si us vaga.

En algun lloc hi he llegit que també la llet d'aquesta lletuga s'havia usat per a tal fi, però val a dir que cap nom dels reportats al 'Corpus de Fitonímia Catalana' no el recull, aquest ús.

Observeu-hi: marge molt finament espinulós; tija maculada, amb taques fosques; venes clares molt destacades; venes en formació tancada, en xarxa- anastomosades.

El làtex sembla tenir múltiples virtuts en cas de trencs, escapçades, etc.: cicatritzant, desinfectant, etc.

Germanes de l'enciam. A Catalunya hi ha (vegeu el catàleg de Sáez i Aymerich) vuit plantes del gènere Lactuca, comptant-hi, això sí, l'enciam d'horta i taula, que de vegades s'escapa.

Una família molt bequeruda. Sembla que es tracta d'un tret propi del gènere Lactuca: els aquenis -les cípseles- tenen un bec molt llarguerut i finet, fora del cas de L. plumieri, tàxon que, dins del grup, és d'una altra branca.

En primer terme, exemplar d'enciam bord, que crida l'atenció per la notable talla, la dreturança de la tija i aquesta peculiar disposició foliar -fil·lotaxi-, amb les fulles fent uns angles de divergència que poden recordar els graons d'una escala de cargol, d'aquelles que els porten directament fixats a un eix. 

Les fotos són del juny d'enguany.

Tripleurospermum inodorum (L.) Sch. Bip., nou per al territori auso-segàrric

Aquesta camamilla inodora ja va ser reportada en aquest espai, però, integrada, aleshores, en un capítol genèric, d'una passejada pel sud del Moianès, aquell esment va quedar un xic esborradís i ara, en aquest nou capítol, volem donar-li una mica més de rellevància, donat que, a jutjar per les dades consultades, es tracta d'un tàxon de filiació geogràfica principalment muntanyenca (Pirineus s.l.), que fins ara no hauria estat consignat de cap punt del territori auso-segàrric (1), el territori de clotes i plataformes estructurals de l'extrem oriental de la depressió de l'Ebre.

Cípseles de Card fuell Carthamus lanatus L.

Carthamus lanatus L. és una asteràcia del grup Carduoideae. En aquest capítol s'hi recullen diverses imatges del fruit, la cípsela, amb el matís a afegir que, presentant molta variabilitat en la forma -polimòrfia-, han de considerar-se exemples determinats més que no models del fruit de la planta.

Visions amb tallantó de les margaridoies de prat Bellis perennis L.(1): morfotipologia vernal

Observem alguns aspectes externs d’aquesta margaridoia. Són força interessants els aspectes relatius a l’hàbit i el tipus biològic, de caràcter força críptic, com és propi, d’altra banda, en plantes que tenen els òrgans persistents ocults o en bona part ocults. El mot hemicriptòfit ja és prou explícit. Certament, definir amb determinació el desenvolupament vital d’aquesta planta sembla cosa d’ocultisme.

Ara les hem cercades endebades, les rosetes d’aquesta planta. La  primera sèrie d’imatges -n'hi ha dues- correspon a l'onze de maig, quan hi havia unes esteses d’aquesta herba força conspícues i atractives. La sèrie final, la que ens ha servit per observar les plantes senceres, descolgades, és de la segona setmana de juny.

Si, com hauríem de deduir per les observacions darreres, de les fulles aplegades en braquiblastos ara ja no n’hi ha cap rastre, podríem pensar que en el repòs estival la planta no portaria res més que les gemmes del següent període vegetatiu, probablement ben arranades a flor de terra; això és habitual, si més no, en els hemicriptòfits.

Això ens portaria a suggerir una hipòtesi de fenomenologia: brotada tardoral o post-estival; vegetació hivernal; floració i fructificació vernals; marciment i repòs estival, l’estat actual a la primera estació que hem observat, un fenassar del Vallès.

Sobre la possessió o manca de tija, l’interessat podrà comprovar, a la literatura, que es considera un ventall de possibilitats força ampli: acaule, subacaule, ocasionalment caulescent... Tot plegat, aquesta aparent manca o dificultat de definició, tindria un bon bressol en dos punts a destacar: la menudesa de la planta i la possibilitat que hi hagi, en els poblaments d'aquest hemicriptòfit, abundor de peus encara no arribats a l’expressió de la plenitud vegetativa.

Dipsacus fullonum L.: el card, la carda i dos lluquets carpològics

Per poc que hi pensem ens adonem aviat que són molt ben afermats els vincles establerts entre els cards i els animals, tant de ploma com de pèl i també de sabata.

Heterocàrpia en Crepis sancta (L.) Bornm.

Heterocàrpia. S'anomena heterocàrpia la producció, en una flor o en una planta, de fruits de formes diverses, com passa i és prou conegut, per exemple, en el cas del llevamà Calendula arvensis.

L'heterocàrpia representa diversificació dels sistemes de dispersió i, per tant, una major amplitud de la casuística del lliurament al medi de les diàspores.

Bidens frondosus L.: uns fruits molt agafallosos

No ens en vam adonar fins que anàvem de tornada cap a casa. És un fenomen ben conegut, consignat en tota mena de manuals dedicats a la botànica. Se sol designar amb el mot epizoocòria.

Agafar el tramvia al vol. Es tracta dels fruits enganxadissos o clavadissos que s'aferren o penetren en la superfície de tota llei d'agents mòbils, com ara la nostra roba, el pèl d'un animal, els guants o l'eina d'un jardiner, el plomatge d'un ocell o la roda d'un vehicle.

Dispersió. Qualsevol d'aquests agents o vectors pot actuar en la dispersió de fruits, accidental i aleatòria. Dispersió de fruits significa dispersió de plantes.

Un mecanisme molt comú. Avui veurem el mecanisme d'aferrada del fruit d'una planta al·lòctona molt comuna i estesa. I val a dir que es tracta d'un mecanisme que, amb moltes variants, podem trobar en moltíssims fruits i de plantes de les més variades famílies.

Rastelleres de punxes a contrapèl. Es tracta de dents, denticles, cerres, pèls, setes o espines, eminències fines i en punta, inserides fent un angle més o menys tancat, de manera que actuen com les dents o ganxos d'un arpó; la inserció en angle tancat n'afavoreix la penetració, alhora que n'impedeix l'enretirada o eixida, en venir les eminències a contrapèl.

Praderies de raigràs a Solallong

No els triem, els títols, sense fer-ne un tempteig previ. Justament les praderies de raigràs susciten vacil·lacions naturals, perquè, tal com ho veiem, poden considerar-se sembrats però també prats.
Veureu que en el capítol d'avui hi ha molta barrejadissa. Sol passar en les plantes camperoles; fins i tot n'hi ha que, com la betònica, es fan tant en boscos com en espais oberts. Ambivalència que es pot magnificar si, com passa en aquesta passejada, els espais oberts són humits.

≡

Al centre, el sot de la riera de Solallong. En segon terme, rouredes i pinedes de la baga del Camp Roig. En darrer terme, els vessants de la serra de Bescanó. Els prats són pastures o sembrats de farratges, de Raigràs Lolium multiflorum Lam. (1). Som a uns 620 m d'altitud, no gaire lluny de la granja de Solallong.

≡

El lloc. Pastures de la baga del Camp Roig, al sud de la riera de Solallong, a prop de la casa del mateix nom, a ponent de Sant Quirze de Besora (Osona).

Hi ha una grassesa d'herbes que fa goig, accentuada perquè, a primera hora del dia, encara les herbes estan banyades per la condensació nocturna. Les tiges granades del raigràs tenen un aire molt característic, són llarguetes i primes i dibuixen un arc ampli. Si el dall es fa quan els fruits ja han caigut, hi haurà resembra espontània.

Cards i ases

Els noms sovint resulten orientadors. Només cal que cerquem els noms comuns dels cards, al 'Corpus de fitonímia catalana', excel·lent obra que recull els noms comuns i cultes de les plantes als Països Catalans, per a comprovar que les referències als ases són habituals.

Quin és el motiu? Molt senzill i interessat. Els ases mengen cards diversos, alguns fortament espinosos, tant quan són tendrals com quan ja són fruitats. El binomi card d'ase, doncs, té la solidesa d'un fonament  empíric i orgànic.

Mengen cards espinosos, punyents i tan ben armats com el card marià Silybum marianum, la calcida Galactites tomentosa, els pet d'ase Onopordum sp., l'espina-xoca Xanthium spinosum, les diferents espècies dels gèneres Cirsium, Carduus, etc.
≡

El Bellver, Tagamanent (El Vallès Oriental). Ruc menjant cards marians Silybum marianum. Molts cards són ruderals, associats a cases, camps i horts. A més alguns són hipernitròfils, associats precisament a femers, amorriadors i abocadors de romanalles orgàniques.
≡

Les aparences enganyen. Qualsevol pretensió d'associar els cards a mancaments o defectes no està gens justificada. Sobretot si atenem a les qualitats nutritives de la carxofera Cynara scolymus i de sa germana C. cardunculus, l'hortalissa que a més de fornir una excel·lent i sanitosa verdura d'hivern ha estat tradicionalment utilitzada com a planta colera, és a dir, per a fer formatge. Però tot això són figues -una altra planta colera- d'un altre paner.
≡
Un lluc d'ecologia. Ara bé, tenint els ases aquesta fal·lera pels cards, és degut a escampadissa merament aleatòria que molts d'aquests cards surtin precisament a les corraleres i al voltant dels femers? No és possible que en siguin els ases, precisament, els sembradors? (nota). 
Aleshores seria d'allò més justificat dir-ne, d'ases i cards, que són cul i merda. Farien, així, com les formigues i nosaltres mateixos, consumirien intensament unes determinades plantes, tenint cura de sembrar-ne sempre una part. Al capdavall, rucs o aguts, tots ens assemblem.
≡

Aquestes formidables i vulnerants armadures dels cards no aconsegueixen impedir que els rucs en facin un pastiu habitual. Tiges armades d'Onopordum illyricum i capítol espinós de Silybum marianum.
≡
(nota) Els aquenis o cípseles de les compostes són fruits secs més o menys endurits, sovint amb cobertes empedreïdes. El supòsit és que els fruits d'alguns cards podrien travessar les vísceres dels ases i sortir-ne incòlumes les llavors, però preparades per a la germinació, un cop anul·lat, en el trànsit fermentatiu, algun dispositiu inhibidor, o simplement prou magolades per a desvetllar-ne l'embrió.
≡

Sabadell

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Llucs ocults de Filago pyramidata L.

Remarca prèvia. Filago pyramidata L. ofereix a l'observador, pel camí de la menudesa combinada amb l'ocultació, notables dificultats d'interpretació. Perquè si és força normal, quan observem un detall o un òrgan d'una planta que no sabem quin paper fa ni com anomenar-lo, que la consulta dels recursos de la botànica ens ajudi a ajustar-los en un nivell de comprensió d'una conformitat més o menys plausible, aquesta petita i borrallosa planta, en canvi, congria tal plec de punts peculiars i més o menys orfes de clarícies prou satisfactòries que ens decidim a renunciar a aquesta conformitat, tot limitant-nos a fer la descripció del que anem veient i servint-nos, per si de cas, en els passos llisquívols, de la seguretat i confiança oferides per algun mosquetó, volem dir d'algun adverbi del tipus aparentment.

Tot plegat perquè, com dèiem, les flors d'aquesta composta de la tribu Gnaphalieae són molt xiques i difuses i tan esprimatxades que inspiren espontanis dubtes sobre la seva capacitat per a revenir (1).

≡
Keywords. Filago pyramidata L., Gnaphalieae,  ruderal, pentagonal chapter, cryptic flowering, female flowers filiform eccentric and central, hermaphrodytic and female central flowers, heterocarp, achene with or without feathers.
≡

Tribu Gnaphalieae. Val a dir que aquestes dificultats són pròpies de moltes plantes d'aquesta tribu de compostes que abunda en espècies albo-cinérees, aracnoide-lanuginoso-tomentoses i de flors inconspícues, clandestines o críptiques.

La nota que llegim a l'article del gènere Helichrysum, a 'Flora Europaea', pot donar-ne una bona idea: The distinction from Gnaphalium, in which female florets outnumber the hermaphrodite, is not clear-cut.

≡

Cimes variables. La imatge revela el regular esbrancament, de tipus cimós: cada eix acaba en un glomèrul i dona un o dos -també tres- brancs laterals que repliquen la mena, en un estil decreixent característic, perquè els internodis successius es van escurçant de forma regular.

Aquest tipus d'esbrancament és una cima; monocasi, dicasi o tricasi, segons si són un, dos o tres els brancs sorgits de cada nus.

≡

Glomèrul. La inflorescència és recomposta. Els capítols són menuts i s'apleguen en grups tan densos que bé es podria prendre, cada un d'aquests aplecs o glomèruls, per un capítol.

Els fruits d'Anacyclus clavatus (Desf.) Pers.

El Panigroc Anacyclus clavatus és una composta (Compositae=Asteraceae) anual característica de les comunitats ruderals i viàries de l'aliança Hordeion leporini Br.-Bl. (Hordeion murini Br.-Bl.; Ruderato-Hordeion Rothmaler; vegeu el capítol 'Hordeetum leporini'), de la regió mediterrània.
≡ 
Keywords. Anacyclus clavatus (Desf.) Pers. Alliance Hordeion leporini Br.-Bl. Papus absent. Receptacle convex, claviform. Achenes compressed. Outer achenes broadly winged.
≡

Infructescència. Capítol de flors marcides, en procés de decoloració, amb un clap de flors bandejades, per tal de mostrar la distribució regular dels aquenis. Les cúspides de color torrat del centre de la imatge coronen els aquenis, invisibles en visió externa. Aquestes cúspides corresponen a l'extrem del calze, concrescent en l'aqueni.
≡
Fruit en aqueni o cípsela. El fruit de les compostes és un aqueni, però donat que són aquenis fruits de pericarp -l'embolcall extern- de natura diversa, els de les compostes han merescut una denominació específica: cípsela, fruit sec no badadís -indehiscent-, monosperm -una sola llavor-, bicarpel·lar, d'ovari ínfer, sovint coronat amb un plomalló -vil·là- de natura calicina.
Val a dir que ni el mot cípsela ni el d'hipoaqueni, equivalent a aqueni d'una flor inferovàrica, no són d'ús gaire habitual.
≡

Aqueni sense plomall (papus o vil·là). Però no tots el duen, el plomall. Els fruits del panigroc no en tenen i, per tant, els capítols no fan, arribats a la maduresa, la bola de sedes típica de moltes compostes, com ara lletsons, pixallits, cardots i tantes altres.
La manca de plomall és pròpia de les plantes del grup dels àntemis o tribu Anthemideae, que inclou plantes tan conegudes com tota mena de camamilles (Chamomilla, Matricaria, etc), crisantems (Chrysanthemum), tanarides i pelitres (Tanacetum), donzells (Artemisia), milfulles (Achillea), etc.
≡

Dos tipus de flors. Els capítols del panigroc tenen dos tipus de flors: les del botó o disc són flòsculs; les de la perifèria són lígules.
Els flòsculs son florelles estretes i llarguerudes, tubuloses o cilíndriques, amb cinc lòbuls o dents al capdamunt.

Hordeetum leporini: un prat dens de margall bord

Stellarietea mediae (=Ruderali-secalietea) és el nom d'un gran sintàxon (1) que comprèn totes les comunitats vegetals de plantes ruderals i arvenses (2). El recull d'avui és de plantes ruderals. Com sabeu, hi ha una flora associada als espais periurbans o d'urbanització incompleta, especialment dels vorals i marges incults.

Són plantes nitròfiles, que s'agraden de la sobrecàrrega de romanalles orgàniques d'aquests espais. Moltes també manifesten un fort caràcter oportunista, que els habilita per a ocupar a pressa feta qualsevol espai abandonat, tant si és magre o gras el romanent de terra que les ha de sustentar.
▤

Plantes comodí. Fins i tot un simple observador pot veure que una part important dels components de les comunitats de plantes ruderals apareix regularment en aquests ambients. Així doncs, no són característiques de cap associació concreta, sinó dels sintàxons superiors que apleguen les diferents associacions ruderals i arvenses. Tenen un ampli espectre de tolerància en esguard dels factors mesològics, la humitat o eixutesa del sòl, la remoció, la compacitat o la càrrega de residus diversos.

Aquests col·lectius destaquen per la presència habitual d'una sèrie de plantes fidels o constants, d'ampli espectre -valència- ecològic.

A l'espai observat hi són molt abundants, de les gramínies, Hordeum murinum subsp. leporinum, Piptatherum miliaceum, Koeleria phleoides, Arundo donax, Bromus hordeaceus i Avena barbata; Echium vulgare i Borago officinalis, de les boraginàcies; Hirchsfeldia incana, de les crucíferes; Sonchus oleraceus i S. tenerrinus, Anacyclus clavatus, Sylibum marianum, Calendula arvensis i Galactites tomentosa, de les compostes; Rumex pulcher i R. longifolius, de les poligonàcies; Plantago lanceolata i P. coronopus, de les plantaginàcies.
▤

De l'agre al ciment. Plantes com Calendula arvensis, Lepidium draba, Erodium malacoides o Sonchus oleraceus, per exemple, són habituals en moltes comunitats, tant arvenses com ruderals (3).

Quatre llucs del xenixell Senecio vulgaris L.

Recuperem avui un text breu, dedicat a una herba canuda i comuníssima, de les que trobem pertot i són capaces de suportar adversitats de tota mena. Això sí, sempre dintre del nostre àmbit, el nostre entorn quotidià i cultural.

No és vistent ni té res de cridaner, però, mirada sense cap destorb molestós, pot encaterinar a qualsevol.

Hem mirat el mapa de distribució d'aquesta herba al BDBC i comprovem que quasi fa el ple. I si no el fa deu ser per això, perquè d'allò que tenim més a prop és molt fàcil oblidar-se'n.

Només cal que furonegem una mica i aviat ens adonem que per poder assolir un èxit biològic com el d'aquesta herba canuda, cal congriar un bon feix d'atributs, molt fàcils de consignar però no tant de compartir: solrajades, cops i patacs, escapçades, pinçades i pellucades, espais sollats, pixats, sòls emmetzinats, enllardofats...

Per accedir al text en format pdf només cal que cliqueu en aquest enllaç:

'Una herba canuda i comuna'.

▤

Sabadell

Text i fotografia: ©️ Romà Rigol

Liguliflores, mosques i altres petiteses

El recull d’avui és una miscel·lània de plantes conegudes i comunes o, segons es miri, comunes però mai no prou ben conegudes. El repte és veure’n alguns aspectes que poder encara no havíem copsat. 

Com el fotògraf que dubta, sobre el punt des d’on ha de fer la foto, el millor és, tot sovint, acostar-se.

Vistes les plantes amb una mica de detall, solen oferir formes i atractius insospitats. Sembla mentida quin enorme ventall de possibilitats no ofereix una simple lupa de butxaca!

Es tracta d'un report d'un marge de l'espai rural de Gallecs (El Vallès Oriental), fet el novembre de 2018.
▤
Avancem els epígrafs del report d'avui:

• Temps de liguliflores
• En cas de dubte, acosta't!
• No som espectadors!
• Hemicriptòfits oportunistes
• Gènere dificultós
• Sorghum: competitiu i invasor
• Sorghum: espiguetes dimorfes
• Sorghum: reunions de mal veure
• Diversitat d'entomofauna
• Grassons i gormands
• Sobre els grups de flors
• Un estatge floral
• Tortrícid?
• Practicar l'helicicultura?
• Comunitats molt complexes
• Foeniculum: les flors
• Foeniculum: els fruits
• Pixallits lletós
• Vacances pagades
• Conyza: autofotocòpies
• Conyza: èxit de la lleugeresa i la simplicitat
• Picris echioides
• P. echioides: pèls subgloquidiats
• P. echioides: fruit ornamentat
• Crepis vesicaria taraxacifolia
• Eleusine tristachya barcinonensis
• Febroses activitats

▤

Obriu els següent enllaç per a veure el report complet:

'Mosques i altres petiteses. PDF'
▤ 
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol

La vinya dels tres gotims

Les Llambardes (Torrelles de Foix). Alt Penedès. 18.8.2019.

Avui veurem els ceps de la varietat blanca montonega (1) i una vinya especial, de ceps revellits i quasi esgotats, arrelats en un muntelló de guix. També hi farem una ullada a algunes plantes camperoles i a un cecidi de la vinya. Caldrà, primer, situar-nos en el territori, perquè aquestes planes enlairades (2) no són gaire conegudes.

Vinyes de la plana de Cassanelles (Cases Noves de can Pardo. Mediona). Terrenys esbatanats i enlairats, amb les vores emboscades i el cel per horitzó. Encara hi ha algunes vinyes amb ceps en vas, relativament vells (3).

Catalunya té alguns territoris elevats que fan de trenca-aigües i de xarnera d’unitats geogràfiques més conegudes. Entre el Penedès i la rotunda clotada de l’Anoia, al nord-est, i el departament de Santa Coloma, al nord-oest, hi ha uns relleus fets a base d’alternances de materials tous (margues), propicis per al conreu, amb materials més durs i destacats, sobretot calcàries.

Són departaments allargassats en el sentit de la serralada, oberts però alhora mig ocults, com un amfiteatre. Al damunt de Font-Rubí i de Pontons hi ha unes

La Parraca i llucs llucats a tot estrop

Baixem amb la família al riu Ripoll, a prendre una mica l’aire. La calor és intensa, però res té a veure amb la d’aquells nefastos dies de les abrusadores bravades africanes. En ple agost algunes plantes de la ribera es troben encara en flor i n’hem pres algunes imatges. No en dubtem pas, les flors tenen una atracció poderosa i ofereixen un dolç sopluig a l’esperit i a la imaginació. Són les flors de l’esbarzer, d’un rosat deliciós; les de la comuna campaneta o corretjola, que semblen fanalets oblidats a la bardissa; les de la verdolaga, esbatanades al cel, ben grogues; les molt allargassades del lligabosc japonès, apropiades per a les voliaines de trompa molt llarga; i les de la Parraca, enravenada i aspriua composta que mereixerà una mica més d’atenció, sobretot perquè exhibeix un indument heteròtric fabulós, molt semblant al del seu germà, l’Arpell. A més d’això, ens fixarem en el particularíssim tarannà de l’esbarzer, tot fent-nos acompanyar, altra volta, de les visions de David Attenborough, i en algun detallet de la flor que motivarà alguna precisió botànica.

Flors estivals d’esbarzer Rubus sp. Els brots florals experimenten fototropisme (inserits en diferents línies generatives, els que no són superiors es corben cap amunt, tarannà compartit, d’altra banda, pels brots foliosos). Les poncelles tenen forma de carabassa. Sèpals reflexes en l’antesi. Filaments estaminals de color malva o violat clar. Com sabeu, la biologia floral, també la sistemàtica, és molt complicada en aquest gènere. Les poncelles de la mostra duien les anteres ja obertes, encara al dedins de l’embolcall del calze, detall suggeridor de possible apomixi (fructificació, o formació de la llavor, sense fecundació, fenomen habitual en poblacions clòniques, estabilitzades localment, per exemple de Setembrines Coniza).

El pet d'ase d'Il·líria

Els ramats afaiçonen el paisatge. Amb el pas recurrent del bestiar es produeix l'enrariment o la desaparició de les plantes de millor palatabilitat -terme pecuari-, les abellidores, les que els animals esbrosten amb més delectança.

Els xais novells no s'aparten gaire de l'esquellada. 6.4.2017

Aquesta mena de selecció negativa tendeix