Si la vegetació de les roques constitueix un dels patrimonis vegetals de més interès del massís de Sant Llorenç del Munt, la petita falguera rupícola Cheilanthes acrostica (Balb.) Tod. és, sens dubte, un dels elements més singulars d'aquests poblaments (1).
☰
Hàbitat. Ens referim només a l'ambient de les poblacions vistes en un serrat dels vessant de llevant del massís de Sant Llorenç del Munt.
Es tracta de rocallisos de conglomerats poligènics de mitjana o moderada inclinació, situats a una cota d'uns 500 m i encarats a xaloc, plenament exposats a les solrajades dels matins.
Aquests rocallisos estan irregularment coberts per un mantell de fragments de roca heteromètrics. Són fragments de còdols de talla variada, alguns força grossos, de més d'un pam, aplegats en esteses d'escassa coherència, allà on el pendent no permet la retenció de materials fins, fàcilment evacuats per l'aigua d'escolament; allà on el pendent és més moderat, als replanells i a les estretes feixes de tirat transversal al del caient, hi ha capes, més o menys magres, de materials fins, sorreta i partícules menors.
Aquests claps de materials fins tenen gran importancia en la vegetació i evolució d'aquests espais.
Hi arrelen, juntament amb la folguerila Cheilanthes acrostica, abundosos peus de Sedum album, emblemàtic element de la vegetació exocomofítica (2).
☰
Ecologia i tipus ecològic. És evident que a la natura hi ha una transició gradual entre diferents ambients rupestres. Una paret de roca pot tenir forats, escletxes, badius, amb plantes dites fissurícoles o casmòfits; però també relleixos o sortints amb claps de polsim i fragments de roca, amb les plantes dites comòfits; i també pot contactar amb una tartera, un dipòsit d'esbaldregalls més o menys solts, amb plantes dites glerícoles (3).
A les escletxes hi viuen les plantes fissurícoles, també anomenades casmòfits Chasmophytia, amb el benentès que aquestes plantes viuen, en realitat, a compte dels materials i l'aigua encauats en aquests exigus espais. D'aquí que el fitoedafòleg Huguet del Villar, destacat virtuós de les classificacions tipològiques, reconegués els casmocomòfits -mot compost triple que associa el concepte planta amb altres dos, terra i forat- com els comòfits arrelats a les fissures; així, els casmòfits Chasmophytia serien les plantes de les fissures en sentit ampli.
☰
Termofília. Cheilanthes acrostica viu a les roques assolellades. És ben conegut que les roques escampades ofereixen alguns avantatges importants, com ara protecció física de les pedres que roden pel vessant, protecció del vent i condicions de reverberació apropiades per a l'augment local de la temperatura.
De fet, el més destacable de l'ecologia d'aquesta falguera és la capacitat per a suportar llargs períodes molt secs, sense aigua o molt escassa, precisament quan l'escalfor del sol és més inclement.
La vegetació glerícola pròpia dels pedruscalls sol presentar adaptacions per a resistir l'empenta de les roques i el desplaçament del sòl. Són sobretot arrels d'implantació potent, rizomes que fan tornes, etc (4).
☰
Tipus biològic. És un hemicriptòfit rizomatós, com moltes altres falgueres, però el rizoma és breu i lleva tal abundor d'arrels i radicel·les, aplegades en feixos molt densos (us recomanem una ullada a les excel·lents il·lustracions de 'Flora Iberica', de diverses espècies del gènere), que la implantació al sòl és molt ferma.
Aquestes radicel·les intensives són apropiades per al màxim aprofitament dels nutrients del sòl rudimentari d'aquests espais.
☰
On viuen les folgueriles observades? No a les escletxes, sinó en dipòsits de materials manllevadissos ajaçats a la roca i protegits per fragments més grossos. A sota dels fragments de roca i dels magres claps de partícules de remoció hi ha el conglomerat massiu, de manera que la folguerila es capté, si més no en aquestes estacions, com un exocomòfit, seguint la terminologia de l'autor citat. 13.2.21.
☰
Com sigui que a les flores aquest tàxon se sol associar a les escletxes de les roques (5), ens ha semblat d'interès destacar que aquí es fa a les codines amb pedruscall.
La imatge de la fotografia, en canvi, és d'un bloc de roca del camí a la Castellassa de Can Torres, al massís de Sant Llorenç del Munt, a uns 700 m. 31.12.2020.
☰
Aquesta imatge ens servirà per a il·lustrar una hipotètica relació progressiva o evolutiva entre els diferents espais i tipus de vegetació:
1. Comunitats litofítiques (un punt blanc) de la superfície dels conglomerats de perfil convex, riques en cianofícies lliures i liquenitzades, amb predomini de la forma de crosta i tons burells i moreus.
2. Comunitat pauciespecífica d'exocomòfits (dos punts), en les codines i pedrusques moderadament inestables. Predomini de Sedum sp. (S. album, S. sediforme i S. dasyphyllum). Cheilanthes, Narcissus dubius, Ceterach officinarum.
3. Fenassar d' Heteropogon contortus (tres punts) amb Hyparrhenia, en els espais moderadament estabilitzats, acollidors de sediments fins que s'humitegen periòdicament, sobretot per rosades i bromes, i que, per dificultat de drenatge, es mantenen frescos per un temps, a l'hivern; a l'estiu són secs i mal airejats. Al voltant de les motes cespitoses de les andropogònies hi ha presència significativa de muscínies acrocàrpiques.
4. Brolla de romaní Rosmarino-Ericion (4 punts). Espais marginals de la pineda.
☰
Un altre exemple de la catena de vegetació i els diferents estadis de l'evolució del sòl. Observeu-hi, a l'extrem inferior dret, les taques burelles de cianobacteris i líquens, els primers colonitzadors. Les folgueriles es troben en ple estat vegetatiu, si bé algunes frondes, les més primerenques, ja donaven llucs d'iniciar l'esporulació (esporangis visibles). 13.2.21.
Merda de bruixa. Cianobacteris gelatinosos hidratats del gènere Nostoc.
Litòfits. Collema i Thyrea són alguns del gèneres de líquens propis de les roques calcàries i solelloses.
Fenologia. Actualment hi veiem tres tipus de fulles: fulles seques que suposem mortes per abrusada estival; fulles de color verd que suposem eixides a la brotada tardoral; i fulles d'un verd tendre, novelles, d'eixida recent. Algunes encara s'estan desplegant, cargolades en forma de bàcul, com és típic de les frondes de les falgueres.
Així doncs, suposem que la vegetació comença després de l'estiu i l'esporulació a l'hivern, al febrer.
Les frondes es despleguen descargolant-se; la vernació és circinada. Les pàlees, ben aplicades a la rosca superior -forma de voluta de violí-, com si fossin tentacles, resulten ara molt visibles.
Imatge que il·lustra la fesomia de l'ambient: codina amb fragments de roca i pedruscall. Els entrepeus de les pedres són nínxols ecològics particulars. Bona part dels peus observats fan la fila de ser juvenils o novells.
Fulles seques i fulles verdes, de dos tons.
Badat de la gira i aparició dels esporangis. Revers d'una fulla que permet veure l'eixida a l'exterior dels esporangis, encara en bona part tapats per les membranes marginals i esqueixades, l'anomenat pseudoindusi.
Les pínnules són oblongues, fistonades, pinnatisectes si es descobreix bé l'abast de les fenedures. Però el més vistent són les vores engrossides, revolutes, replegades a la cara inferior, fent una gira que embolca totalment els esporangis marginals, ja distingibles, a la imatge, per la rodonesa, lluentor i color bru intens (6).
Alguns detalls del revers de la fronda: pínnules fortament revolutes; expansions epidèrmiques membranoses -pseudoindusi-, laciniades; esporangis rodonencs, de color bru fosc, visibles en separar-se una mica les gires i les membranes. El nervi de la fronda és de color purpuri i porta tot de pàlees tènues, membranoses, linears.
☰
Peus novells molt menuts. La falguereta queda en bona part oculta; al defora només hi veiem l'aparell fotosintètic. És un segell de l'ambient. Els rizomes abreujats -recordem Jasonia- expressen molt bé l'atrinxerament, la necessitat d'encatauar-se.
☰
Amb l'esporulació els esporangis es desballesten. Per a veure els esporangis recomanem novament les làmines de 'Flora ibèrica'. Consten d'un peuet, d'una bossa rodonenca i un crestall dorsal o anell. Aquest anell articulat, una mica evocador d'un centpeus, és una rastellera de cèl·lules engrossides en grau diferent, de manera que, un cop assolida la maduresa de les espores, el moviment de les cèl·lules de l'anell o arc -suposem que és una contracció- produeix una tibada i l'esquinçada de l'esporangi, per a lliurar-ne a l'ambient el contingut.
☰
Frondes petites, d'un eixem de llarg o més curtes, si bé poden fer més d'un pam. Làmines de talla semblant a la del pecíol. Això de cametes emergents a la cerca de la llum és típic dels jaços accidentats.
☰
Darrera imatge que mostra la vena purpúria i les membranes laciniades -pseudoindusi- tapant els caus dels esporangis. A l'esquerra s'hi veu l'espurnat lluent del dessobre de la làmina. Sembla com si fossin gotes d'oli.
☰
Sobre el nom. Com probablement sabeu, aquesta falguera s'ha reportat, a la nostra literatura habitual de referència, amb diferents noms. A dalt, la nomenclatura segons el GBIF.
Volíem fer-nos ressò d'aquesta nova combinació i de la transferència genèrica proposada per aquests autors.
☰
Notes
D'acord amb l'observació d' A. M. Hernández, sembla que aquesta falguera fa poblacions locals, escasses però de molts peus.
(2) Seguim aquí el criteri d' Huguet del Villar exposat a l'article 'comófito' del 'Diccionario...' de Pius Font. Exocomòfit és la planta rupícola o petròfit que arrela en una clapa de terra ajaçada a la roca.
(3) S'utilitza sovint la forma glareícola. Optem per glerícola, derivat de glera, jaç pedrós d'un curs d'aigua. Cap d'aquests mots no és recollit al 'Diccionario...' de Pius Font.
(4) En un article que vam fer sobre Prat de Cadí (Cerdanya) vam tractar de representar en un esquema aquests diferents ambients, però cal insistir que s'interpenetren i que cada espècie té el seu particular espectre de valència ecològica. El trobareu en aquest enllaç.
☰
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
