Magresa i petitesa mediterrànies: algunes flors de l'alzinar litoral

La natura cíclica. Els veterans sabem bé que les flors de les plantes puntualitzen el calendari, de manera que aquell esclat, il·lusió o emoció, que intensament vivim, associat a la trobada d'algunes flors, sol ser una reglopada d'emocions pretèrites; curiosament, aquestes regolfades emotives, que de cop semblen estalonar-nos, també tenen la virtut d'engreixar el sementer de les il·lusions merament pressentides, d'aquelles plantes i flors que despunten en la nostra imaginació i que, com la mà oferta, per alçar-nos, després d'una caiguda, ens tiben cap endavant, amb insospitable, plutònica energia.

Quatre llucs dels cingles de Centelles

A prop del Presseguer i damunt de la baga de les Comes. Al caire del cingle hi ha dos arbusts força presents, la Noguerola Pistacia terebinthus L. i el Corner Amelanchier ovalis Medik., caducifolis de tendència litòfila. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Introducció geogràfica. Tot i la moderada potència dels cingles de la vall del Congost, han estat i són encara destinació habitual d'excursionistes, naturalistes i també professors i geòlegs, donat que en un recorregut breu es poden anar veient les diferents capes sedimentàries, en bona part triàsiques, ja eocèniques les de la plataforma superior.

Els cingles van agafant espectacularitat quan ens hi acostem des de la vall, però el breu report d'avui és d'una passejada per la plataforma superior, arran de cingle i a prop de la casa del Presseguer, no gaire lluny del llogarret de Sant Miquel Sesperxes.

S'accedeix a aquest lloc per dues carreteres principals. Pel sector del sud-oest hi arriba la carretera de Sant Feliu de Codines (el Vallès oriental), amb el branc afegit provinent de Sant Quirze de Safaja (el Moianès). Però l'accés més directe l'ofereix la carretera de Centelles, del sector del Congost (Osona).

☰

El paisatge vegetal. Com sol ser habitual en aquestes alçades -la plataforma ronda els 700/750 m-, la vegetació és mediterrània, d'alzinars amb pi blanc, però amb important penetració d'elements muntans submediterranis, roures, pi roig, boixos, etc.

Quan es passa el coll de Can Taló i es baixa cap a Centelles es poden veure, a l'esquerre, al peu de la costa presidida pel Puigsagordi, extenses pinedes de pi roig, delatores del caràcter més fredós d'aquest caient osonenc.

Floració de Ruscus aculeatus L.

Ruscus aculeatus L. Família Asparagaceae. Subfamília Ruscoideae. Alguns autors el consideren mereixedor de família a part: Ruscaceae. Faneròfit rizomatós, subarbustiu, amb fulletes membranoses, petites i temporeres. Estructura modular, amb eixos principal i secundaris que duen rames breus (braquiblasts), planes i foliiformes (cladodis), amb una espineta a l'extrem.

És característic dels alzinars i comunitats relacionades. De tendència esciòfil, també tolera els espais oberts.

☰

En el capítol d'avui hi veurem les flors del Galzeran Ruscus aculeatus. En fa de diversa mena i es distribueixen de manera també variable. Ens centrem en la morfologia externa o antologia descriptiva. L'antobiologia sembla singularment complexa; només en reportem alguna dada, presa d'un treball de camp consignat i enllaçat.

☰

El galzeran i les seves flors tenen tot un plec de característiques i una variabilitat molt interessants. 

Sobretot perquè, ultra les variants morfològiques, les flors formen part de la sexualitat i la fenomenologia reproductiva. En el cas del galzeran la reproducció és una mica enigmàtica...Es parla obertament de reproducció fallida, amb taxes de fructificació molt baixes.

☰

Com hem exposat altres cops, entenem la flor com un procés. En aquest procés tendim de forma natural a fixar-nos en els extrems: la flor i el fruit. Passa com en la deriva cromàtica del tomàquet: transita del verd al vermell d'una manera enigmàtica. A l'entremig agafa un color que posa a prova el nostre lluc, alhora que els nostres mots.

D'aquesta manera, no podem evitar associar la flor marcida i fecundada amb la imperfecció, i, a més, imperfecció doble, de la flor pansida i del fruit incomplet. Segurament això forma part de l'essència del nostre estil de veure les coses, que funciona a la manera d'una auca o a còpia de fotogrames i de seqüències, unes triades i les altres omeses.

Lianes (2): sobre la qualitat grimpaire de Smilax

Mancades de la solidesa i rigidesa necessàries per a mantenir-se dretes i independents, les lianes tenen uns mecanismes per a vegetar i desenvolupar-se amb notable enterquesa, molt interessants. Vam tractar aquest tema, de forma general, en el capítol 'Lianes (1): nucs i arraps'.

Qualsevol observador pot veure que en els alzinars, sobretot en els que es fan en vessants i fondals de sòls grassos, les lianes hi solen tenir una presència significativa. Per exemple i especialment, Hedera, Clematis i Smilax.
Són plantes molt vividores i vigoroses que tenen uns mecanismes per a grimpar molt eficaços. Avui ens limitarem a recollir el sistema de fixació per mitjà de circells de la liana mediterrània Smilax aspera L., l'arítjol, comuna en els alzinars, garrigues, bardisses i bosquines.
≡

Fer xarxa. Mercès a la capacitat que tenen per entrellaçar-se, elles amb elles, les lianes poden construir grans entramats, sovint endimoniadament embullats, creixent i elevant-se sense límits aparents.

≡

Espines i circells. El funcionament dels circells és prou conegut. S'enrosquen fermament al voltant dels suports, però en l'arítjol, potser més que en altres lianes, s'enrotllen molt sovint al voltant del propi pecíol o tija, en el cas que no contactin amb cap suport; tenen una volubilitat desfermada, aparentment sense brida. Els de la imatge semblen un bolic d'espaguetis.
≡

El material observat. Es tracta d'arítjols joves de dos indrets del Vallès, el sot del riu Tort, tributari de la riba esquerra del Ripoll, i la vall del sot del Sabater Vell, als vessants orientals del massís de Sant Llorenç del Munt.
En el primer lloc vam observar exemplars enfilant-se pels troncs; en el segon es tractava de peus petits, de dos a quatre pams de llarg, agrupats en manats laxes, possiblement eixits de rebrot de rizoma, en un alzinar esclarissat (1).
Les fulles són encara petites i tendrals. Però les espines (2) retroflexes, encara no endurides, ja tenen la qualitat travadissa que permet que els llucs s'elevin de forma col·lectiva, recolzant-se entre ells.
Les espines s'escampen al llarg de la tija sense ordre aparent, assentades a les costelles de la tija, rectes o retroflexes, de vegades llarguerudes, altres cops àmpliament còniques, alternes habitualment, no rarament oposades.
≡

Contrarosca. La imatge permet veure un fenomen que vam descriure en l'enllaç subordinat al ja consignat ('Lianes (1):...'), particularment manifest en els circells de Bryonia dioica Jacq.. Quan es completa l'escanyada de la rosca i s'atura el desplaçament, l'empenta del circell en provoca una altra d'inversa, un  punt d'inversió i una contrarosca.
Observeu, a l'extrem, l'atròfia d'un dels circells de la parella, i, al centre de la tija, un rudiment sec de brot amb circells. Sembla que no és pas inhabitual de trobar beines amb circells que no han desenvolupat fulles.
≡

La volubilitat dels circells és molt apropiada per assegurar una aferrada en qualsevol irregularitat, com ara el badiu de l'escorça del pi de la imatge.
≡

Espines marginals molt finetes, també al llarg de la cara inferior del nervi principal (3). Pel que fa a la variabilitat morfològica de la fulla, és interessant la nota que 'Flora Iberica' dedica a aquest punt. No se li atribueix, però, cap valor o dimensió taxonòmica.
≡

Recolzar i assegurar. Els circells aferren de forma solidària i les espines traven, combinació que recorda la tècnica dels escaladors. Els circells s'escamarlen, a la cerca d'ancoratge.
≡

Un conjunt força especial. La imatge il·lustra bé els components de cada brot foliar. Es tracta de diferents parts de la fulla i dels parafil·les que l'acompanyen: hi ha la làmina, el pecíol, l'eixamplament basal o beina estipulàcia i, a l'extrem d'aquesta, els dos circells oposats.
En relació a la natura de l'òrgan que fa de circell, sembla, doncs, que és foliar o, si es vol afinar, estipular.
Més endavant, quan la fulla ja és madura, el dibuix d'aquest estípit es defineix més (5): als costats porta unes ales que es perllonguen, a l'extrem, en els circells.
La sensibilitat dels òrgans de les lianes és un tema molt complex que pot involucrar la turgència cel·lular, les fitohormones, la transmissió elèctrica de senyals, etc. L'estil rèptil dels circells suggereix activitat, no passivitat. Se sol dir que són especialment sensibles a determinat tipus de contacte, com ara frecs lleus o asprius; no tant a la pressió o el tust.
≡

Forma part de la natura de les lianes la preeminència de l'allargament de la tija -llargs internodis-, amb brots successius d'escàs desenvolupament; la ramificació, en canvi, és escassa o nul·la en aquestes tiges enfiladisses.
La imatge de detall mostra la base engrossida del pecíol o beina; els dos circells exploradors; el pecíol i la làmina, botida i lluent, encara petita i tendra.
≡

Tres brotets tendres a l'extrem d'una tija enfiladissa. Els circells s'allarguen quan les fulles són encara rudimentàries. Aparentment no tenen dorsiventralitat i poden corbar-se sobre tots els costats. 
≡

L'extrem tendre sembla sostenir-se per turgència pròpia i alguna forma de tropisme (4). En aquest estadi la tija no presenta costelles. Les fulles se solen disposar encarades cap avall.
≡

Rubia peregrina, a la dreta, és una planta lianoide escabrosa, amb tot de dentetes marginals i caulinars. El circell de l'arítjol de rebrot ha aferrat una de les fulles de la rubiàcia.
≡

Els lligalls són intricats, nuosos, sobretot si la parella de circells actua combinada. En primer terme hi veiem l'anomenada beina, la base del pecíol amb unes expansions marginals, a manera d'aleta estreta i llarga, i els rudiments de la parella de circells.
≡

Hi veiem que un cop els circells han fet uns tombs sobre la tija engrapada, tendeixen a apartar-se'n, mentre que els de Vitis, per exemple, de capteniment més regular, solen fer una sola abraçada.
≡

Lligar i relligar. En aquest cas hi ha una simetria curiosa: un circell del nus de l'esquerra corre paral·lel a la tija, fins al nus de la rama veïna, mentre que un circell d'aquest nus, al seu torn, baixa fins al nus inferior.
≡

Circell lligant un nus de Phillyrea.
≡

Circells sense làmina. Al nus del centre de la imatge, un altre exemple de pecíol mútic, sense làmina. Sembla que hi ha força nusos que originen circells sense la fulla corresponent.
≡

Els circells fan les tortes més capricioses, ara enroscant-se, ara allargant-se; capteniment aparentment aleatori força sorprenent.
≡

Resum. Smilax aspera L. fa dos circells estipulacis aparionats, situats en una expansió basal del pecíol, a manera de beina incipient. Aquests circells tenen una gran volubilitat i adopten sovint formes molt intricades.
La presència dels circells, com la de les espines, no sembla tenir cap ordre ni patró, fora del corresponent al control  individual de cada exemplar.
≡
Notes
(1) Les plantes rizomatoses solen respondre bé a les estassades i altres tràngols semblants. Ruscus aculeatus, per exemple, també pot rellucar generosament.
(2) A diferència dels agullons, que són merament epidèrmics, les espines tenen incardinats els teixits interns en els de la tija.
(3) Vegeu la 'Flora dels Països Catalans', sobre les subespècies de fulla espinosa o inerme.
(4) En els circells hi sol haver, segons les consultes fetes, haptotropisme, quan un estímul o contacte, en un costat, provoca un creixent de les cèl·lules del costat oposat i, d'aquesta manera, el circell es cargola sobre el punt estimulat o excitat.
(5) Remetem al lector interessat en aquest punt a dues fonts acreditades: la il·lustració de 'Flora Iberica' i la del 'Diccionario de Botánica', de Pius Font, a l'article dedicat al zarcillo, acompanyat d'una làmina de dibuixos de circells foliars.
≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

La ufana tardoral de l'alzinar

Estàvem esmorzant i ma mare ha fet, tot esbargint la mirada pel finestral:

"No hi ha manera de que plogui."
Afegint-hi, tot seguit, girant el cap cap a mi:

"Això és molt greu."

Creiem que no es pot dir millor i no ens esplaiarem sobre un tema tan delicat com aquest. Hi ha sequera general severa, mantinguda durant tot l'any, perquè les pluges caigudes han estat, en la majoria de llocs, irrellevants; i alguns valors alts de pluja corresponen a xàfecs violents, totalment inútils per atenuar la sequera.

La tardor passada, en canvi, va ser molt més plujosa de l'habitual, amb pluges mantingudes i valors relativament alts.

CRIPTOGÀMIA EMERGENT
El recull que portem avui és de la reviscolada de l'alzinar de la passada tardor. L'alzinar penombrós, quasi negre, sembla respirar tot de llum interior quan les molses s'estufen d'una verdor turgent i tendral; els bolets semblen coberts d'un bany de vernís, perfectament retallats damunt la virosta xopa, com la fruita d'un bodegó barroc damunt del fons negre del llenç; els líquens de les escorces, del color de la crema d'espàrrecs, s'estenen i s'ondulen com farbalans de gelatina; fongs i floridures blanques esquitxen el terra com esparracades de nata, com gitades siderals escassigallades... totes les joies del bosc, habitualment sobri i sever, s'omplen a caramull de vida, de color i de llum.

Sí, no hi ha dubte, per veure l'alzinar ben mudat i xamós, amb el fullatge rutilant i tot l'espectre del setí en la fosca verdor de les plantes de la selva mediterrània, cal viure'l quan s'ha amarat de l'aigua de les pluges autumnals i la fusta torna a sabar, a tota pressió, a nodrir els brots de tardor.

TARDOR FECUNDA

És la ufana de la selva mediterrània a la tardor, període normalment molt favorable, perquè és el període de més pluja -si més no a les comarques no allunyades del mar- i es combina amb la moderació tèrmica, quan el sol, embriac i desalenat de la gran volada estival, es va acotant, acotant...

Si voleu entrar en l'alzinar fosc i gairebé regalimós d'un sot del Vallès i badar-hi una mica ho podeu fer en aquest enllaç.

Hi veurem alguns bolets; molses i hepàtiques; el becut de la gla; la desclosa d'una gla d'alzina; glans verolades a l'arbre; un fong resupinat; uns esporogonis gràvids...

Sabadell

Textos i fotografies: © Romà Rigol