Que ens agrada, especialment, furonejar pels encontorns de les menudeses, ho pot comprovar qualsevol lector del contingut d'aquest espai; també ho suggereix el mateix títol que l'encapçala.
Però avui això no serà possible, perquè els pitons -els rams de flors de les atzavares- que recollim no eren al nostre abast. De manera que veurem la planta grosso modo, tal com es veu a les imatges, o sigui més aviat vistes a lluc de llosc.
Abans, però, i per a posar-hi alguna nota més concreta, presentarem la planta de forma breu i epigràfica.
☰
Nom i noms. Possiblement els noms més comuns d'aquesta planta -incloent-hi ses germanes, que a hores d'ara no són poques- siguin atzavara i pita. Qui desitgi conèixer-ne la carrandella completa pot consultar el Corpus de Fitonímia Catalana.
☰
Família Asparagaceae. Les pites s'integren en la família Agavaceae, però sembla que les revisions sistemàtiques i taxonòmiques actuals, per exemple els treballs de recerca del col·lectiu Angiosperm Phylogeny Group (APG) (1), tendeixen a incloure-les en la família Asparagaceae.
☰
Forma de vida o tipus biològic. L'atzavara Agave americana L. és una planta perenne, caracteritzada per la gran corona de fulles divergents, densament aplegades a l'entorn d'una rabassa -cor o pinya-, la tija, abreujada, revinguda i oculta, que s'utilitza per obtenir, per destil·lació, el mezcal (2); les fulles són grans, gruixudes, gradualment afuades i acabades en punxa, com un espasí.
☰
Monocàrpic. Així s'anomena el tàxon que només lleva una fornada de flors i fruits, que és la culminació del cicle vital de la planta. El pitó o ram de flors de l'atzavara indica, per tant, la mort de la planta, però, com és prou visible al lluc de qualsevol, a l'entorn de la planta mare solen sortir un bon plec de fillols, eixits de rizomes amb capacitat per a cadellar.
☰
Plec d'utilitats. No és oportú, ara, entrar en un capítol de tanta ensunya. Indiquem, solament, la relació de béns de l'atzavara que Ginés López recull, en extensa citació de Francisco Hernández, en el seu magnífic 'Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares'.
☰
Pitó (3). Assenyala la plenitud de la planta i és, precisament, el que es procura evitar en les explotacions destinades a produir pulque, mitjançant el capat o capado, per tal d'allargar la vitalitat vegetativa i poder aprofitar el màxim d'aguamiel.
Imatge del tossal rocallós de l'església de Santa Maria de Sarroca (Sant Martí de Sarroca, Penedès), del 20 de juliol. Són, les penyateres encarades a les solrajades, un dels ambients predilectes de les atzavares.
☰
Amb la seva altura descomunal, els pitons, enravenats i brancatibats, força evocadors de la forma d'un penjador, sobresurten molt per damunt dels fenalars i matolls baixos que, sovint molt esclarissats, solen trobar-se al seu entorn.
☰
El Tall gran de Vilobí, la major de les basses o pèlags, d'origen minaire, encauades en el serradell de guix que hi ha a frec d'aquest poble penedesenc.
☰
El pitó és compost i ramós, amb els brancs i els seus poms progressivament menors, de baix a dalt. El pal és recte com un semaler; a tot el volt i ben separats surten brancs que en duen, als extrems, d'altres de molt menors, molt curts i redreçats, amb les flors enlairades, d'un groc verdenc, tan espessament disposades que semblen talment l'esqueix d'una gespa aglevada.
☰
Notes
