Setaria verticillata (L.) P. Beauv.

Setaria verticillata (L.) subsp. aparine var. aparine (Steudel) Asch. (1). Va sortir espontàniament en un test de la terrassa i l'hem aprofitada per a recollir-ne alguns punts. Observeu-hi l'hàbit escamarlat, molt cridaner, i l'amplitud assolida per les làmines. Canya comprimida, una mica mollar.
≡

Cerres flexuoses i escabroses. Potser sigui aquest el tret més vistent de les espècies d'aquest gènere. Les espiguelles vam acompanyades de cerres que, vistes les espigues en conjunt. li donen un aspecte tot pilós o de raspall de tub.

Aquestes cerres, anomenades setes en algunes fonts, són ramificacions del raquidi que han quedat òrfenes d'espiguelles. I certament en tenen tot l'aspecte, serpegen com ho solen fer els raquidis i són aixafades, cantelludes, amb tot de denticles minerals al llarg. 

Aquests denticles -agullons o aculis-  són retrorsos -s'orienten cap avall o endarrera- en aquesta espècie i li confereixen a l'espiga una qualitat aferradissa molt característica; s'aferra a la roba, al pèl del bestiar i fins i tot al moll dels dits.

Qualitat agafallosa ben recollida en la nomenclatura vulgar o culta, tal com pot comprovar el lector interessat, consultant el 'Corpus de fitonímia catalana'.

≡

Disposició de les espiguelles a les branques del raquis, força obertes, quasi patents. Les cerres emergents, d'un to un punt violat, fan que el conjunt sigui molt aferradís, però no punyent, amb una adherència que evoca la del velcro. Com passa en d'altres panícies Paniceae, destaquen força les espiguelles curtes i viades, amb els nervis contrastats.
≡

Raquis de la inflorescència pubescent, molt angulós, tot empolsat de granets que potser són de pol·len.

Cards i ases

Els noms sovint resulten orientadors. Només cal que cerquem els noms comuns dels cards, al 'Corpus de fitonímia catalana', excel·lent obra que recull els noms comuns i cultes de les plantes als Països Catalans, per a comprovar que les referències als ases són habituals.

Quin és el motiu? Molt senzill i interessat. Els ases mengen cards diversos, alguns fortament espinosos, tant quan són tendrals com quan ja són fruitats. El binomi card d'ase, doncs, té la solidesa d'un fonament  empíric i orgànic.

Mengen cards espinosos, punyents i tan ben armats com el card marià Silybum marianum, la calcida Galactites tomentosa, els pet d'ase Onopordum sp., l'espina-xoca Xanthium spinosum, les diferents espècies dels gèneres Cirsium, Carduus, etc.
≡

El Bellver, Tagamanent (El Vallès Oriental). Ruc menjant cards marians Silybum marianum. Molts cards són ruderals, associats a cases, camps i horts. A més alguns són hipernitròfils, associats precisament a femers, amorriadors i abocadors de romanalles orgàniques.
≡

Les aparences enganyen. Qualsevol pretensió d'associar els cards a mancaments o defectes no està gens justificada. Sobretot si atenem a les qualitats nutritives de la carxofera Cynara scolymus i de sa germana C. cardunculus, l'hortalissa que a més de fornir una excel·lent i sanitosa verdura d'hivern ha estat tradicionalment utilitzada com a planta colera, és a dir, per a fer formatge. Però tot això són figues -una altra planta colera- d'un altre paner.
≡
Un lluc d'ecologia. Ara bé, tenint els ases aquesta fal·lera pels cards, és degut a escampadissa merament aleatòria que molts d'aquests cards surtin precisament a les corraleres i al voltant dels femers? No és possible que en siguin els ases, precisament, els sembradors? (nota). 
Aleshores seria d'allò més justificat dir-ne, d'ases i cards, que són cul i merda. Farien, així, com les formigues i nosaltres mateixos, consumirien intensament unes determinades plantes, tenint cura de sembrar-ne sempre una part. Al capdavall, rucs o aguts, tots ens assemblem.
≡

Aquestes formidables i vulnerants armadures dels cards no aconsegueixen impedir que els rucs en facin un pastiu habitual. Tiges armades d'Onopordum illyricum i capítol espinós de Silybum marianum.
≡
(nota) Els aquenis o cípseles de les compostes són fruits secs més o menys endurits, sovint amb cobertes empedreïdes. El supòsit és que els fruits d'alguns cards podrien travessar les vísceres dels ases i sortir-ne incòlumes les llavors, però preparades per a la germinació, un cop anul·lat, en el trànsit fermentatiu, algun dispositiu inhibidor, o simplement prou magolades per a desvetllar-ne l'embrió.
≡

Sabadell

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Sobre la Calma del Montseny

Dissabte passat vam pujar a la Calma per la carena de Fondrats. En aquest capítol hi fem unes consideracions sobre el paisatge.
≡
Paraules clau. La Calma del Montseny, serra de Fondrats, el Bellit, nebulofília (≡ aerohigrofília), argiles i gresos silícics, pastures, cremes, matolls, boix Buxus sempervirens, arna del boix Cydalima perspectalis.
≡
Un lluquet d'un gran ventall. El Montseny ha generat molta literatura. Avui només destacarem un senzill però molt didàctic opuscle, de l'escola de natura del Corredor, perquè té la virtut de contenir, en uns petits paràgrafs i uns bonics dibuixets, l'essència del paisatge de la Calma. Com podrà comprovar l'interessat, tot i la brevetat conté algunes dades que no se solen reportar. A més, hi consta la referència de bona part de la bibliografia montsenyenca clàssica, juntament amb d'altra menys coneguda: 'Pastures a la Calma'.
≡

L'estatge nebulós. Imatge feta pujant pel carener esquistós de la serra de Fondrats, a uns 750 m. d'altitud. Aquests llargueruts serrats fan com de contraforts de la superfície d'erosió de la Calma. Escenari, en d'altres temps, dels treballs i moviments de bosquerols, carboners, paquetaires, etc., actualment són niu de grandioses soledats. Alzines baixes de peus coronats a flor de terra, amb abundants líquens que donen fe de la importància de l'estatge nebulós d'aquests relleus.
≡

Líquen de la família Parmeliaceae. Parmelia soredians o semblant. Tonalitat cinèria o argentina a les vores lobulades i una mica verdenca la resta, tota espurnada dels granets dels propàguls.
≡
A la Calma hi havia pastors. I encara en deuen haver. Quan teníem, com deia ell, bones rodes, pujàvem sovint a la Calma i solíem trobar-hi el Pitu del Molar, amb el seu ramat. Un home de tracte impecable, exquisit, de tirat regruat, com pi carener (d'una caiguda s'havia malmès la biga de l'esquena, que deia ell), de color de terròs i rodonenc de cara, com poma camosina.

≡
Erosió en pendissos d'esquistos. Qui vulgui conèixer què fa el ramat en vessants esquistosos, pot pujar cap a les pedroses soledats del Puig Drau i veure-ho personalment. Perquè això de voler veure només el costat idíl·lic de la pastura no té gaire solta.

Una anomalia: flors diplostèmones de Sambucus ebulus L.

Avui recollim una experiència una mica estranya, perquè estranya va ser la sensació experimentada, com la d'aquell que creu caminar cap a un objectiu i s'adona, de cop, que en realitat n'està tornant.

L'objectiu era simple, tan simple com observar les flors d'un saüquer, a la cerca, com de costum, del que és constant i propi, o sigui de la norma o normalitat.

I en aquesta cerca vam encepegar -reivindiquem l'origen vegetal del verb ensopegar- amb l'altre extrem, o sigui l'anomalia. Llavors vam llucar que potser ho teníem ben merescut, aquest capgirell imprevist, per la mania, a hores d'ara ja ben arrelada, de tafanejar sense brida.
≡
Keywords. Sambucus ebulus L., Adoxaceae, ten stamen flowers, anomaly, nectar, inferior ovary.
≡

13.7.2019. Florida estival de Sambucus ebulus L. Flors blanques, simpètales, rotàcies, pentàmeres, amb cinc pètals de limbe estès, concrescents a la base, formant un petit tub (vegeu-ho a la corol·la despresa del centre de la foto). Cinc estams alternipètals epicorol·lins, radicats al tub corol·lí, a la línia d'unió dels pètals, amb les teques separades -sembla que n'hi hagi deu-, a la primeria connivents, fent un feixet al centre de la flor, finalment estesos o patents, quan les teques ja són badades. Anteres atropurpúries, que s'esquincen pel costat exterior -extrorses.
≡

Entomofília. Les flors flairoses i nectaríferes de l'évol són festejades per diversitat d'insectes. En la imatge anterior hi veiem uns petits insectes alats; en aquesta uns escarabatons i una aranya.
La prefloració és valvar, si més no aparentment. En la poncella els pètals són verdencs o groguencs i aparentment no s'encavalquen, sinó que s'uneixen per les vores.
L'evolució dels estams, de connivents a patents, suggereix que el gineceu deu ser receptiu quan estan estesos, però ens manquen dades per a deduir que hi ha dicogàmia.
≡

Évol de deu estams. Les flors de l'évol s'apleguen densament en poms corimbiformes asimètrics, perquè tenen un major desenvolupament els brancs més externs.

Flors i fruits de jardí

Ens desplacem fins a Corbera de Llobregat (El Baix Llobregat), a fer una visita ràpida a una amiga. Acollits amb l'habitual esplendidesa, vam aprofitar per fer unes fotografies de les plantes del jardí, ara que hi ha una bona saó i llueixen ufanoses. Però només vam poder prendre'n fotografies d'algunes; aquest cop, doncs, vam fer com fan alguns turistes, més interessats en prendre imatges que no en observar directament l'entorn.
Si ho mirem bé, tenim, al voltant de les cases que tenen els seu tros o trosset de pati, tot de mostres de plantes que ens han acompanyat des dels primers llucs de la infantesa: roses, margarides, figues, bledes, préssecs, peres, taronges, enciams, maduixes, tomaqueres, mongeteres... formen el corpus vegetal forjat en la imaginació infantil i verolat en la més severa corporeïtat de la maduresa.
Ens limitem, doncs, a recollir unes imatges i uns noms. La botànica, l'estudi de les plantes i el moll d'aquest espai, és una altra cosa. Comprovem, un cop més, que d'allò que habitualment mengem en sabem ben poca cosa.
≡
Agraïments. Els amics Olga Barceló i Jordi Cebrián ens han dit els noms d'algunes plantes que no coneixem. Moltes gràcies. Però dels possibles errors comesos només en som responsables nosaltres.
≡
Relació d'espècies: Brugmansia x candida; Tropaeolum majus; Prunus persica; Gladiolus sp.; Diospyros kaki; Solanum tuberosum; Cucurbita pepo; Solanum melongena; Fragaria x ananassa; Capsicum annuum; Matthiola sp.; Spinacia oleracea; Beta vulgaris; Tanacetum parthenium; Campsis x tagliabuana; Lactuca sativa; Argyranthemum frutescens; Pyrus communis; Vitis vinifera; Prunus avium; Albuca bracteata; Ceratonia siliqua; Prunus dulcis; Dimorphoteca ecklonis; Zephyranthes carinata; Althaea rosea; Lantana camara; Aquilegia vulgaris; Canna indica; Hemerocallis fulva; Salvia officinalis.
≡

Trompetes Brugmansia x candida Pers. [=Datura x candida (Pers.) Pasq.] Se suposa que és híbrid de Brugmansia aurea Lagerh. i Brugmansia versicolor Lagerh. Solanaceae. Les plantes d'aquest gènere són arbrets o arbusts de fusta mollar, originaris dels Andes. A la imatge hi veiem, caigudes les trompes corol·lines, els calzes de color pàl·lid i els llargs filaments dels estils. La flor és una trompeta grossa, capbaixa, molt espectacular, que potser acull les ratapinyades, a l'àrea d'origen. 
≡

La caputxina Tropaeolum majus L. és una herba originària d'Amèrica del sud.

Rasclum de l'Hordeetum leporini Br.-Bl. i l'efecte de vora

Tornem avui a l'espai que ens va servir per fer el capítol del margall bord. Si aquest temps de limitacions de mobilitat ens està fent més curosos en l'aprofitament del material que anem arreplegant, en el capítol d'avui potser fins i tot ens servirem el rasclum de la cassola, per poder obtenir algunes engrunes, tot confiant que encara puguin tenir algun profit.
≡

Mirmecocòria. Formiga cabuda traginant una espiguella que sembla d'Hordeum murinum. Sembla que l'home ha seleccionat precisament una anomalia, que l'espiga no es desballesti i no es desprenguin les diàspores.
≡
Species and keywords. Hordeetum leporini Br.-Bl., mowing, myrmecocoria, Senecio angulatus L.f., Parthenocissus quinquefolia (L.) Planchon, Arundo donax L. axillary bud, Anacyclus clavatus (Desf.) Pers., Melilotus indicus (L.) All. (legume, seed), ants, edge effect, Onopordum illyricum L., Cirsium vulgare (Savi) Ten.
≡
Ocells i catxapons. Hi ha tràfec i xerradissa de bestiar de ploma, garses, cotorres, tórtores i pardals. Un catxapó creua l'espai buit i quan allarguem l'esguard en veiem uns altres, cercant la protecció a la vora. Imatges que més aviat associem a la calma de punta de dia.
Ara bé, tendim a veure aquesta fauna de pèl i de ploma simplement com a component animat d'un escenari, però convé no oblidar que són en bona part responsables de la construcció d'aquests espais, sobretot per la dispersió de fruits i llavors.
Només cal fer atenció al comport de col·lectius com les ramades d'estornells, o els escamots de cotorres, tórtores, tudons i pardals, per a veure quin devessall d'elements vegetals no traginen, amunt i avall.

Segues i neteja. Hi ha ara els vorals ben retallats i nets. De lluny ja ho vam veure, que havien passat la màquina de fil de segar i del pradell d'ordi salvatge no en quedava sinó una mena de rostoll bord, com aquell que es lleva la barba amb tisores, deixant-ne els llucs arranats.
Som del parer que és recomanable que se seguin periòdicament aquests espais marginals, normalment mantinguts en un estat de permanent suspensió que els allunya del mínim ordenament desitjable, perquè són sovint niu de dipòsits de brutícia.
Això no contradiu que valorem el seu possible interès paisatgístic. Precisament l'Hordeetum leporini és tot un exponent d'adaptació a tràngols recurrents: cremes, segues, esbrostades i trasbalsos topogràfics.
≡

L'altre marge és diferent. Seguim en un període de pluges excepcionalment mantingudes. Aquest temps fins i tot pot comprometre alguns cultius (pensem, per exemple, en el badat de la cirera).
A la imatge, dues enfiladisses al·lòctones, Senecio angulatus L.f., de fulla carnosa, i Parthenocissus quinquefolia (L.) Planchon poncellada, una parra molt utilitzada per a cobrir parets. Com l'animal perseguit per un depredador, que s'enfila a un arbre per a protegir-se, les enfiladisses sovint es troben ben a resguard, enlairades i inaccessibles.
≡

Una planta tot-camí. La retallada de les herbes pot donar més buf al canyar. Són les plantes com la canya, amb una capacitat de persistència, de rellucar i de difondre's tant notables, les que en surten més afavorides.
Pel que fa a les plantes de l'Hordeetum leporini, forma part del seu tarannà l'adaptació a aquestes contingències. Les diàspores ja estaven en molt casos formades i qualsevol intervenció, com ara segues o pastura, contribueix precisament a difondre-les. L'ordi bord, el panigroc i ses companyes hi estan fetes, justament van associades al tràfec, el moviment i les activitats.

Camps, arestes i altres llucs de Santiga

De Santiga a can Barnola i carener de can Vinyals (El Vallès Occidental). 6.5.2020. 

Recollim quatre estampes de la primera passejada, fora vila, d'aquesta primavera. Anem al veïnat de Santiga, d'origen medieval, actualment agregat a Santa Perpètua de Mogoda (1). L'el·lipsi temporal ens ha portat els sembrats, a la impensada, ja tombats i pallosos, a punt de la sega.

Hi ha bona saó, herbes de marge a dojo i un munt de plantes acotxades entre les canyes dels sembrats. Sona la petita orquestra dels ocells cantaires, pulcrament afinada, entre les verdes capces de pollancres i lledoners; el tiro-liro enlairat de l'oriol, l'abrandat discurs del tord i l'impetuós cant del rossinyol, fresc i tibat, com lluc d'avellaner.
≡
Species and keywords. Barley field, Hordeum distichon subsp. vulgare, Hordeum murinum subsp. leporinum, Artemisia annua invasive, Veronica persica, Polygonum aviculare (achene trigonous), Carex pendula (utricle and achene), Lonicera japonica invasive, plants that make ropes, Brachypodium sylvaticum, Ficus carica, Avena sterilis subsp. ludoviciana, Polycarpion tetraphylli Rivas-Martínez, Euphorbion prostratae Rivas-Martínez, Chenopodium botrys, dentate edge lemma.
≡

El camp d'ordi ja té les espigues colltorçades, mentre les dolces passades de les orenetes dibuixen arabescos en l'aire aquietat. N'hi ha una d'aturada a la panxa del cable.
≡

L'ordi palmell o ordi de dos carrells Hordeum vulgare L. subsp. distichum [≡ Hordeum distichon subsp. vulgare (L.) Cout.] és una de les varietats tradicionals d'ordi, la més primitiva, segons Miquel Pujol Palol (2). Fa l'espiga plana, té espiguelles en dos rengs oposats i arestes molt llargues, de fins a un eixem de llarg.
Les espigues són madures, en l'estadi de gra pastós. La fructificació relativament primerenca de l'ordi fa que no estigui tan exposat als riscos associats a les secades d 'estiu.

Llucs ocults de Filago pyramidata L.

Remarca prèvia. Filago pyramidata L. ofereix a l'observador, pel camí de la menudesa combinada amb l'ocultació, notables dificultats d'interpretació. Perquè si és força normal, quan observem un detall o un òrgan d'una planta que no sabem quin paper fa ni com anomenar-lo, que la consulta dels recursos de la botànica ens ajudi a ajustar-los en un nivell de comprensió d'una conformitat més o menys plausible, aquesta petita i borrallosa planta, en canvi, congria tal plec de punts peculiars i més o menys orfes de clarícies prou satisfactòries que ens decidim a renunciar a aquesta conformitat, tot limitant-nos a fer la descripció del que anem veient i servint-nos, per si de cas, en els passos llisquívols, de la seguretat i confiança oferides per algun mosquetó, volem dir d'algun adverbi del tipus aparentment.

Tot plegat perquè, com dèiem, les flors d'aquesta composta de la tribu Gnaphalieae són molt xiques i difuses i tan esprimatxades que inspiren espontanis dubtes sobre la seva capacitat per a revenir (1).

≡
Keywords. Filago pyramidata L., Gnaphalieae,  ruderal, pentagonal chapter, cryptic flowering, female flowers filiform eccentric and central, hermaphrodytic and female central flowers, heterocarp, achene with or without feathers.
≡

Tribu Gnaphalieae. Val a dir que aquestes dificultats són pròpies de moltes plantes d'aquesta tribu de compostes que abunda en espècies albo-cinérees, aracnoide-lanuginoso-tomentoses i de flors inconspícues, clandestines o críptiques.

La nota que llegim a l'article del gènere Helichrysum, a 'Flora Europaea', pot donar-ne una bona idea: The distinction from Gnaphalium, in which female florets outnumber the hermaphrodite, is not clear-cut.

≡

Cimes variables. La imatge revela el regular esbrancament, de tipus cimós: cada eix acaba en un glomèrul i dona un o dos -també tres- brancs laterals que repliquen la mena, en un estil decreixent característic, perquè els internodis successius es van escurçant de forma regular.

Aquest tipus d'esbrancament és una cima; monocasi, dicasi o tricasi, segons si són un, dos o tres els brancs sorgits de cada nus.

≡

Glomèrul. La inflorescència és recomposta. Els capítols són menuts i s'apleguen en grups tan densos que bé es podria prendre, cada un d'aquests aplecs o glomèruls, per un capítol.

Els fruits d'Anacyclus clavatus (Desf.) Pers.

El Panigroc Anacyclus clavatus és una composta (Compositae=Asteraceae) anual característica de les comunitats ruderals i viàries de l'aliança Hordeion leporini Br.-Bl. (Hordeion murini Br.-Bl.; Ruderato-Hordeion Rothmaler; vegeu el capítol 'Hordeetum leporini'), de la regió mediterrània.
≡ 
Keywords. Anacyclus clavatus (Desf.) Pers. Alliance Hordeion leporini Br.-Bl. Papus absent. Receptacle convex, claviform. Achenes compressed. Outer achenes broadly winged.
≡

Infructescència. Capítol de flors marcides, en procés de decoloració, amb un clap de flors bandejades, per tal de mostrar la distribució regular dels aquenis. Les cúspides de color torrat del centre de la imatge coronen els aquenis, invisibles en visió externa. Aquestes cúspides corresponen a l'extrem del calze, concrescent en l'aqueni.
≡
Fruit en aqueni o cípsela. El fruit de les compostes és un aqueni, però donat que són aquenis fruits de pericarp -l'embolcall extern- de natura diversa, els de les compostes han merescut una denominació específica: cípsela, fruit sec no badadís -indehiscent-, monosperm -una sola llavor-, bicarpel·lar, d'ovari ínfer, sovint coronat amb un plomalló -vil·là- de natura calicina.
Val a dir que ni el mot cípsela ni el d'hipoaqueni, equivalent a aqueni d'una flor inferovàrica, no són d'ús gaire habitual.
≡

Aqueni sense plomall (papus o vil·là). Però no tots el duen, el plomall. Els fruits del panigroc no en tenen i, per tant, els capítols no fan, arribats a la maduresa, la bola de sedes típica de moltes compostes, com ara lletsons, pixallits, cardots i tantes altres.
La manca de plomall és pròpia de les plantes del grup dels àntemis o tribu Anthemideae, que inclou plantes tan conegudes com tota mena de camamilles (Chamomilla, Matricaria, etc), crisantems (Chrysanthemum), tanarides i pelitres (Tanacetum), donzells (Artemisia), milfulles (Achillea), etc.
≡

Dos tipus de flors. Els capítols del panigroc tenen dos tipus de flors: les del botó o disc són flòsculs; les de la perifèria són lígules.
Els flòsculs son florelles estretes i llarguerudes, tubuloses o cilíndriques, amb cinc lòbuls o dents al capdamunt.