Buxus sempervirens L.: unes clarícies a manera d’addenda

Capítol dedicat a l’amic Albert Molero.

Un amic que té la gentilesa de llegir algunes de les coses que publico em va dir que no les entenia i que hauria d’introduir un glossari per aclarir el significat d’alguns termes.

Però la cosa es va complicar quan un altre amic -i aquest altre no pas llec, precisament, en matèria de botànica- s’hi va afegir, en dir que també s’hi trobava, en casos de no poder capir el que escric.

Carpografia i moviments de les capselles del boix Buxus sempervirens L.

El boix és un arbret força comú i abundant, en gran part de les nostres comarques que no tenen un clima rigorosament mediterrani. S'exposa, en aquest capítol morfològic, la il·lustració i descripció del fruit del boix, una càpsula seca dehiscent.

La capsella i les llavors de Scrophularia nodosa L.

Scrophularia nodosa L. és una planta de ribatges, vernedes (al. Alno-Padion) i altres boscos humits o molt humits. Les florelles tenen forma de truc. El lòbul superior fa una mena de cofa negrenca molt curiosa i característica.

≡
Tipus de fruit. Càpsula seca dehiscent, bicarpel·lar, bilocular i pluriseminal. Dehiscència septicida i septífraga.
≡

Són moltes, oi?, les plantes que fan capselles que en madurar es baden parcialment i deixen a mercè de l'ambient tot de petites o minúscules llavoretes. Tot plegat conforme a una norma força general: si les llavoretes són menudes solen ser nombroses; són més grosses quan són escasses o solitàries.

I en veuríem un altre, de tret força present: quan les llavoretes són petites o minúscules, el mecanisme que permet el lliurament a l'ambient sovint és de tal manera que l'amollada no és sobtosa, sinó que va fent-se amb l'arbitri del brandar de la planta, com el balandreig d'un salpasser, a caprici del lluc del buf.

Suposem que aquest sistema es produeix en capselles parcialment obertes o esqueixades, a la part de dalt. Creiem que això és el que passa en Scrophularia nodosa L.

≡

Els fruitets verds, semblants a una llimona, van progressivament perdent color i saba, fins a endurir-se completament. En el procés de maduració es va marcant el solc de la juntura carpel·lar fins que, finalment, la càpsula becuda s'esquinça una mica per dalt i els dos carpels se separen parcialment.
Observeu-hi la posició lateral o inclinada del ram fruitat, disposat de manera adient per a facilitar l'amollada de les llavors. En realitat l'aplec és més complex, paniculiforme, amb els fruitets encarats en diverses direccions, però sobretot al defora de l'eix de la planta.
≡

Dehiscència septicida. Es tracta de dos carpels tancats i units per la cara ventral, de manera que la mera dehiscència septicida -mort del septe o envanet- no faria sinó separar-los, els carpels, però mantenint cadascun la seva integritat i, per tant, guardant empresonades les llavoretes, al seu dedins.

Linum strictum L. subsp. strictum

Linum strictum L. subsp. strictum. Avui veurem alguns aspectes d'aquest lli, una herbeta força comuna, d'aquelles que podem trobar en una gran diversitat d'espais oberts, camps, camins, erms, matolls, etc., en especial en sòls magres i pedrosos.

Tot i ser una planta relativament petita, els trets morfològics d'aquest lli estan ben perfilats, fins i tot en petits detalls florals, i no ofereixen cap dificultat a l'observació, com d'altra banda també passa en d'altres llins. 
Però és bo d'examinar bé les plantes d'aquest gènere, perquè hi poden haver exemplars hibridògens, de taxonomia complicada.
≡

Una herba erta i secardina. Fora del temps de la florida, quan els puntets grocs de les flors són molt vistosos, en general aquest lli és poc aparent,  poc ramós i poc foliós, més aviat magre, dreturós i enravenat. El nom strictum fa referència, segons diuen, a aquest ajustament (1).
≡

Quasi graminoide. Hi apreciem el tirat ert de la tija, una mica estriada; les fulles llargament lanceolades, sèssils, escabres al marge; les flors axil·lars, ventrudes o en forma de gerra (urceolades), coronades pels sèpals connivents, estrets i llargs. L'aire és una mica graminoide.
≡

Pentamèria regular. Tots els antofil·les, els fèrtils i els estèrils, consten de cinc peces: 5 carpels, 5 estils i 5 estigmes; 5 estams; 5 pètals i 5 sèpals. Observeu-hi, a la gorja, els caparrons irregulars de les anteres i els estigmes, més petits i definits. Limbes solcats, amb venetes i lòbuls arrodonits a l'extrem.
≡

Rastells de cilis cabuts. Flor amb la corol·la enretirada. Anteres dorsifixes i introrses, encarades a l'interior. Feixet d'estils de llargària no del tot igual, amb estigmes globosos. A més de les mineralitzacions de les dentetes marginals, els sèpals duen, a la part mitjana i per damunt de la part eixamplada que envolta l'ovari, que té forma de cullera o embosta, una curta rastellera de cilis glandulosos, molt característics però també presents en d'altres llins.
≡

Persistència calicina. La mateixa imatge però amb més camp de visió. Observeu-hi les rastelleres de cilis glandulosos i la notable gruixària del nervi del sèpal. A la flor de l'esquerra hi veiem els filaments estaminals sense les anteres, que cauen quan els rudiments seminals han estat fecundats i l'ovari es transforma en càpsula.
En la flor del lli estricte sempre hi és present el calze, en la poncella, en la flor badada i madura i en la fecundada i fruitada.
≡

Calze bombat. Sèpals llargament afuats, verds a la part superior, membranosos a la inferior, que és molt bombada, en forma d'almosta; filaments estaminals plans, eixamplats a la base, implantats a l'ovari. No hi veiem estaminodis ni concrescència estilar.
≡

Imatge que permet veure la forma globosa de l'ovari; els rastells de pèls glandulars; els filaments d'implantació epicarpel·lar, etc.
≡

Fruit badadís. Sèpals persistents en la fructificació. Han estat una mica separats, per tal de mostrar les càpsules, globoses i una mica becudes. La càpsula té 10 línies, 5 corresponents a les juntures dels carpels, més marcades que les altres 5, que són dels nervis medials dels carpels. En una de les càpsules hi veiem l'inici de l'esquinçada o dehiscència, per les línies de les làmines carpel·lars encarades (dehiscència septicida).
≡

Dehiscència biscida. Cinc carpels tancats i aplegats com els grills d'una mandarina. Cada carpel té dues cambres -bilocular-, per desenvolupament d'un envanet central, i porta una llavor en cada cambra -carpels disperms.
Com hem vist abans, hi ha separació dels carpels pel pla d'unió, o sigui dehiscència septicida, però també s'insinua -es pot veure al carpel, un punt badat, de l'esquerra- partició del carpel en dues meitats, ni que sigui parcial, de manera que hi ha dehiscència de dos tipus -biscida (2).
≡

Llavors amb forma de musclo, lluents, de color castany clar. Hi apreciem la tenuïtat dels envans, tant el carpel·lar com el que migparteix el lòcul en dues meitats, que, de fet, es veu incomplet o merament marginal.
≡
Criteri i discrepàncies. Com sigui que hem trobat algunes discrepàncies respecte de la informació d'algunes fonts de referència, volem fer la mateixa remarca d'altres cops: ens limitem sempre a les observacions pròpies i fetes a partir d'un petit grup de mostres; per tant, cal tenir en compte que podrien, en algun punt, apartar-se de les formes més habituals o considerades típiques. En resum, descrivim plantes, no tàxons.
Les discrepàncies han estat: no hi veiem un sol estil, sinó els cinc estils independents, aplegats en feix, però no concrescents; no hi hem vist estaminodis, sinó solament els cinc estams.
≡
Notes
(1) Potser serà oportú de recordar els versos de Verdaguer i veure com va copsar o expressar l'estricte ajustament del lli:

LLI

Jo
só
bri
fi 
de lli,
dret
i prim
fins al cim.
Coliu-me,
quan floriré;
teixiu-me,
i us vestiré
d'un llani-llini
blanc com l'ermini.

Jo 
só
bri
fi
de lli.
Mon tronc
és un jonc;
ma flor,
un robí.

Tinc
cinc
fulles
en la flor.
totes belles
i vermelles
com un cor.

(2) Si s'obrís el carpel pel nervi medial hi hauria dehiscència loculicida, però a manca de les comprovacions, al medi natural, sobre el comport de les càpsules, no sabem si hi ha o no dehiscència septífraga, ruptura del septe i dels marges carpel·lars.
≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Datura stramonium L.: el fruit

Anual de gran talla. Si són molts i comuns els fruits menuts, de mal veure i també, sovint, de mal capir, pel que fa a les parts que els integren, d'altres en canvi són grossos i conspicus, dotats d'una arquitectura manifesta, com el fruit de Datura stramonium L. (1) que veurem avui, en càpsula seca i badadissa.
No ens apartarem gaire de la simple descripció del fruit i de la manera d'obrir-se.
▤

Càpsula ovoide eriçada d'agullons cònics, patents, de talla diversa. És un fruit vistós, cridaner, tant per la mida, d'uns 4 cm de llarg, com per l'aspecte. Solc longitudinal coincident amb el pla d'unió carpel·lar. La superfície porta un indument molt peculiar. Són pelets curts i gruixudets, encuixats als entrepeus de les pues, i tot un espurnat farinós, de minúscules esquames blanquinoses. És molt característic el faldilló de la base del fruit, corresponent a les peces calicines concrescents, regirades -reflexes- i persistents.
▤

Dehiscència descendent. Es produeix en un fruit sec badadís que es bada esquinçant-se de dalt cap a baix. En la dehiscència merament apical es baden, només, les parts del tram superior del fruit.

Ricinus (3): l'invent de la txistera vasca

El ricí fa grans ramells de fruits espinescents. Al principi, la forma globosa del fruit no permet apreciar-hi bé els tres compartiments o carpels soldats. A mesura que s’asseca s'hi van diferenciant els solcs i aviat el pelló espinescent es contrau i s’esquinça en sis parts, dues per gallet, com s’aprecia en els dos fruits secs de la imatge. Un cop sec i ja sense l'embolcall del pelló, el fruit té forma de tres grills de mandarina enganxats. 

Fruits verds, fruits secs i peduncles testimonials de la caiguda d'altres, més avançats, amb els eixos placentaris penjants.