Les plantes que cultivem tenen una dimensió geogràfica especial: gaudeixen de la caracterització, ben establerta, del que és profitós.Però hi ha molts cultius, en el nostre entorn, que rarament es practiquen. Tenen unes qualitats i virtuts que potser ens són desconegudes o que en l'actualitat són poc o no gens valorades.
Aplec d'escadussos. Es tracta de recuperar -recollir- imatges i records de passeigs fets al llarg d'aquest hivern, que ja s'està fent vell. Allò que sembla sobrer o espars, allò que ens sembla que no fa joc, també mereix la nostra atenció i el seu espai.
Aquest capítol serà breu i possiblement poc falaguer; ja va bé, perquè es tracta d'un territori molt sobri i, certament, en el dia que vam fer aquest passeig no oferia, en general, elements gaire atractius.
Darrerament ha anat plovent i hi ha un reverdiment general, com vaig comentar a l'anterior capítol dedicat a aquest espai. Aquest d'avui vol ser-ne la continuació. Hi faré una bona arreplega, d'imatges tardorals, amb la idea de transmetre la qualitat bategant d'aquests boscos, en aquest període; però els comentaris, si n'hi ha, seran breus. Serà, doncs, un capítol d'estampes.
Fem un passeig, un grupet d'amics, que ens duu a l'ample carener de la serra, sortint del poblet de la Morera, fent el pas natural del grau (1) de la Grallera i pujant fins al pentinat, o escabellat, pi del Cugat, per a baixar, després, a l'esplèndid Clot del Cirer. Del clot pujàrem altra volta al carener, vers el sud, pel petit recorregut. Per aquest comellar rocós vam fer, repartit el petit grup pels tres regalls del vessant, una petita cerca, i després, un cop tramuntat de nou l'esbalandrat carener, vam anant tornant al poble, passant, primer, pel trau que salva els estreps de la formidable Cingla (2) Closa, i agafant, tot seguit, el camí de cintura que aprofita la franca acollida dels materials tendres, margues i argiles.
La primera qüestió que sorgeix, a l'hora de reportar les visites fetes a aquestes terres de l'Ebre, seria l'abast territorial dels Monegres, és a dir, si podem acceptar que, ultra les delimitacions físiques fixades per la divisió administrativa, podem parlar versemblantment d'una comarca natural dels Monegres.
Breu capítol orientat a reivindicar un tipus de vegetació que, en general, és poc apreciat o valorat.No pretenc, amb això de reivindicar, defensar que es tracta de poblaments admirables; no, sinó que, simplement, com passa amb qualsevol tipus de vegetació, aquests poblaments mereixen atenció, que siguin coneguts, més encara considerant que sovint són l'estatge inicial de plantes noves o d'arribada recent.☰
Les comunitats dels pradells de teròfits silicícoles, de la terra baixa o mediterranis, no formen paisatges o tipus de vegetació especialment vistosos; tampoc no són gaire conegudes, en bona part degut a que són pròpies de determinades zones i ocupen espais de poca extensió.Em plau dedicar aquest capítol a l'amiga Estella Illa Bachs, que a la muntanya ha hagut d'adoptar, manta vegades, com les mateixes salenques que porfidiosament ha estudiat, l'hàbit arrossegadís.
