Passejant del Pont de Cabrianes a Les Tàpies (Bages)

Amb motiu d'una activitat amb DEPANA vam fer un passeig que ens va dur del Pont de Cabrianes a les Tàpies, passeig germà d'un altre d'anterior, recollit en aquesta crònica: 'Del Pont de Cabrianes a la Font de les Tàpies'.

I no obstant, avui veurem algunes coses diferents, perquè la natura sempre és canviant. I integrats, també nosaltres, en la natura, encara que sovint ho puguem oblidar, és lògic que no vegem igual les coses, perquè també nosaltres no som, ben bé, els que vam ser, els que érem, en un altre moment.

El cul-llevat i altres espigolalles de Roca Sereny

Em plau dedicar aquesta remembrança a Agnès Bernat. La mata sembla una 'alzinastre', dit sigui en un mot curiós, escoltat a un senyor de la Llitera, però que no hem trobat reportat enlloc. Si ho fos, una alzineta, seria notable, haver germinat i reeixit en un lloc així. No se m'acut altra cosa que la possible concurrència d'un estatge nebulós.

Un laboratori fito-geològic: la Plana de CanTorrella

Situació geogràfica. A llevant del pinyol de Montserrat i del fabulós trau del congost del Cairat, hi ha uns relleus modestos però força trencats i complexos, una mena de grop amb grifolls, diferents derivacions o serres, ben puntualitzades pel Puig Ventós (606 m) i el Turó del Ros (639 m), però sobretot per l'encastellada ermita de Sant Salvador de les Espases, esbargívola i sanitosa destinació d'excursionistes i passejants de les aclofades viles del Llobregat.

Passejant pels feixancs de Riells del Fai

El poblet de Riells del Fai (Vallès Oriental) sembla posat en l'escenari d'un teatre clàssic: es troba envoltat d'un relleu ben esglaonat, talment com una graderia, amb un seguit de faixes de roca molt lluminoses, despullades i intensament contrastades, aflorant entre els nivells de sediments tous, més o menys clapejats o poblats per arbustos i arbrets.

Tributària de la depressió vallesiana, continuació meridional del cingles de Bertí, límit de la vora llevantina dels sediments de l'anomenada depressió de l'Ebre i testimoni de les dislocacions del relleu catalanídic, la regió és molt complicada pel que fa a la geologia.

Apunts de la Falzia glandulosa Asplenium petrarchae (Guérin) DC.

Aquesta falzia glandulosa és saxícola o perirupestre, xeròfila, menuda i molt pubescent-glandulosa, el tret que, sens dubte, resulta més característic. On va ser trobada hi havia força exemplars d'una altra falguereta xeròfila que ja ha tingut el seu espai en aquest lloc, Cheilanthes acrostica (Balb.) Tod..

Del Pont de Cabrianes a la font de les Tàpies

Placèvola passejada que ens va dur del riu Llobregat a la font de les Tàpies, pels relleus tabulars que cinglen la vora llevantina del Pla de Bages, tot i que són terres del municipi de Calders, o sigui del Moianès. Deu ser per això, perquè de bon inici volíem arribar-nos fins a aquesta font, que no vam recaptar-ne gaires llucs. L'altre estil, divagant o vagarós, com el d'aquests cladònies que fan tombarelles amb el vent, sol ser més fecund.

Vinyes i olivets de Sant Joan Samora (Alt Penedès)

Al voltant del petit i higiènic veïnat de Sant Joan Samora hi ha, sobretot, vinyes. La majoria d'aquestes vinyes són de ceps en vas, els clàssics ceps de brocals lliures, no lligats a cap guia. A més, se'n veuen força d'aspecte revellit, de més de 50 o fins i tot 70 anys. En aquest temps de galopant escurçament dels torns de renovació, aquests ceps fan força goig. La verema ja ha passat. No en queda sinó algun bagot fresc i, sobretot, carrolls pansits que, si no són niu de floridures, potser encara podran alleujar la fretura de les grives i els tords viatgers, en el pas de tardor.

Una alga de color taronja: Trentepohlia sp.

La natura ens ofereix moltes sorpreses; generalment no tenim prou consciència ni prou traça per a saber apreciar-les. Però probablement tots nosaltres tinguem algun lluc de llibertat que ens permeti, per exemple, aturar-nos i observar una branqueta entapissada d'una alga filosa, com aquesta.

Tardor a l'altiplà de la Salut (Collsacabra)

Presentem un recull d'imatges de l'altiplà de la Salut (Garrotxa), al caire oriental del Collsacabra i ja plenament encarat a la vall d'Hostoles. El paisatge és d'allò més agradable, harmoniosa combinació de pastures i boscos. El bucolisme d'aquesta combinació i d'aquest paisatge, del tipus bocage, té un tret vertebrador de natura ambiental: les pluges, l'aigua i la humitat.

☰

Territori plujós i humit. El Collsacabra és plujós. El còmput acceptat de les mitjanes de pluja volta els 1000 mm, valor que en un entorn mediterrani es pot considerar força elevat. També és de destacar que el màxim de pluja es produeix precisament a l'estiu, un altre tret que corrobora el caràcter medieuropeu de la regió.

També són de destacar les boires. El fort desnivellament tectònic del front oriental de l'altiplà és molt favorable per a la formació de núvols i bromes, congriats per la condensació dels vents humits provinents del mar.

Precisament vam estar de sort i vam poder copsar aquest element, les boires, fonamental per a comprendre el paisatge del Cabrerès.

☰

A l'aparcament del santuari de la Salut ja hi ha tot de llucs de l'elevada humitat de la zona, com es pot veure en les hepàtiques i molses d'aquest tronc i en els tapissos de molses que cobreixen les roques, al fons. Es tracta de gresos i conglomerats eocènics, materials de superfície granada o grollera, propícia per a la retenció dels gèrmens dels briòfits.

"No tenir-ne prou per a prosperar, però massa per a rendir-se"

Aquest capítol no serà sinó una addenda al dedicat als 'Pins forruts i parafil·les de Pinus pinea'. Hi recollirem unes observacions (1) de Sven Mutke, autor que ha tingut la gentilesa de fer-nos uns comentaris molt interessants sobre el pi pinyer Pinus pinea L., gairebé sempre empeltats d'alguna dimensió ecològica.

A més de tenir uns precisos i experimentals coneixements sobre aquest pi, forjats a l'ombra i al solell d'un gràvid corpus d'observacions de camp que sovint han exigit l'escalada tronc amunt, a la cerca dels brots de creixement, Mutke s'expressa amb un estil molt suggeridor, d'una plasticitat expressionista personal, del qual n'és un bon exponent la frase que hem triat per a titular aquesta addenda: "No tener suficiente para prosperar, pero demasiado para rendirse".

En primer lloc farem una introducció sobre l'hàbit del pi pinyer. Després recollirem algunes de les observacions trameses per Mutke. El lector podrà notar que, tal com ja vam dir en l'anterior capítol, el cicle vital dels nostres pins, vegetatiu i generatiu, és força complex i subjecte a condicionants de natura diversa.

☰

Un model jeràrquic. Invariablement associem els pins amb determinades formes, les típiques capces còniques, amb punta central elevada i dominant. Aquest hàbit s'expressa de forma ben precisa: dominància apical. I la significació també és clara: hi ha sempre hegemonia de l'eix principal, l'anomenada guia dels pins.

Com que les branques solen quedar per dessota de l'eix principal i, a més, sovint s'estiren cap a enfora, l'eix central sempre despunta, emergent i dominant.

Però....sempre? No! La capça del pi pinyer és diferent i segurament tots ho tenim present; val la pena que ens hi fixem una mica més. Efectivament, ben mirat, el nostre estimat pi pinyer té trets, entre els pins, força excepcionals.

A la fotografia, pi pinyer de capça globosa en una estació desfavorable: litosòls i granodiorites calcíferes erosionades. Serra de Marina (el Barcelonès).

☰

Pinus pinea L. en un carener de les Roques de l'Aguilar, al parc de Sant Llorenç del Munt (el Vallès Occidental). Aquest hàbit és semblant al de P. halepensis, perquè en els dos hi ha dominància apical reduïda, sinó que en el pi pinyer la guia sol quedar al nivell dels brancs laterals superiors, mentre que en el pi blanc sol sobresortir i destacar. Observeu-hi, a les branques inferiors, la poda natural.

☰

Plasticitat i adaptabilitat. Adaptació de la forma de la capça a condicions del substrat molt desfavorables, un exemple de la plasticitat fenotípica del pi pinyer.

Molses i altres llucs de les obagues de la Tolosa (i 2)

Briòfits. Vam deixar el primer capítol d'aquestes obagues quan fèiem atenció a algunes molses. En algunes comunitats forestals les molses hi poden fer un gran paper, com ara en aquestes obagues, al bosc, a les clarianes, marges, etc. És natural, doncs, que aquest paper sigui destacat, tot i que ho fem com a simples observadors encuriosits.

≡
Relació d'alguns briòfits -molses i hepàtiques- de la zona, copsats amb l'ajut de l'amic Cèsar Pedrocchi:

• Eurhynchium striatum (Hedw.) Schimp.
• Plagiomnium undulatum (Hedw.) T.J. Kop.
• Ctenidium molluscum (Hedw.) Mitt.
• Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst.
• Hypnum cupressiforme Hedw.
• Neckera crispa Hedw.
• Fissidens sp.
• Metzgeria furcata (L.) Dumort
• Radula complanata (L.) Dumort
• Frullania dilatata (L.) Dumort
• Lejeunea cavifolia (Erhr.) Lindb.

≡

Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst. s'agrada dels sòls humits i humífers.
≡

A l'escorça d'aquest faig s'hi feien unes barrufes molt curioses, de la mida d'una avellana, aparentment dotades d'hostíol. Al voltant de la del mig hi ha un petit clap de l'hepàtica Radula complanata (per a més detalls introduïu el nom al cercador del blog), molt comuna a les corfes de diversitat d'arbres.
≡

Neckera crispa Hedw. entra en el grup de les molses distingibles a bell ull, fins i tot per als lloscos, com nosaltres.
≡

Miquel Jover, a la primera fotografia de dalt (de l'arxiu personal, d'una activitat hivernal), i Cèsar Pedrocchi, a la segona, són els principals impulsors del grup de briologia de 'Flora Catalana' (floracatalana.cat), associació de divulgació de la fitologia catalana, articulada territorialment en grups locals. La secció de briòfits (vegeu-la a la pestanya superior de la pàgina web) ja fa molt bona fila.

Les obagues de la Tolosa i el Geranio-Fagetum (1)

Introducció geogràfica. Al sud  de la vila de Ripoll el riu Ter recull, per la pinta de la dreta, les aigües de la vall de les Llosses.
La vall de les Llosses és un passadís natural que connecta tot un rosari de dilatacions bellament terraplenades, mercès als dipòsits de sediments gratats a les muntanyes. Fora del passadís que acull la parròquia de les Llosses i tot un seguit de molins i cases escampades, situades, sobretot, als conflents dels torrents laterals i la riera mestra, on el caramull de materials acotxats és més gras, la resta de la regió és molt muntanyosa, curulla de puigs que ronden els 950 m i guardada per tot de serres emboscades que presideixen la regió, com ara la de Matamala (1363 m), al nord, la de Santa Margarida de Vinyoles (1208 m) i la de Sovelles (1046 m), al sud.
Entre els puigs més alterosos destaquen el Cornedor, de 1229 m, l'Aliguer, de 1068 m, el d'Arquers, de 1244 m, i el del Catllar, de 1112 m.
≡

Un lluc de la vegetació. Alguns aspectes resulten molt cridaners, especialment la importància que hi té l'exposició i la peculiar personalitat del substrat.
Mentre que als solans i a les parts elevades hi trobem rouredes i pinedes més aviat seques -xeromesòfiles-, de roure martinenc (1) i de pi roig, a les parts baixes de les obagues i als fondals hi ha boscos mesòfils amb elements higròfils, fagedes, avellanoses i boscos mixtos de caducifolis.
≡

Foscor i sòls nutritius. Aquests espais es caracteritzen per ser molt ombrívols -els puigs elevats els mantenen en ombra permanent- i tenir sòls grassos, rics en humus i en nutrients, que es mantenen gairebé sempre humits.
Sobre aquesta capacitat del sòl per a retenir humitat, cal considerar l'efecte de la combinació de diferents roques sedimentàries: les partícules més fines, de les argiles i les margues, retenen l'aigua amb avidesa, però la fracció arenosa dels gresos té la qualitat d'esponjar el sòl i permetre la infiltració de l'aigua. Possiblement sigui aquest fecund maridatge el que sostingui les fagedes eutròfiques del Scillo-Fagetum del Vidranès.

La ribera de la riera de Vallfogona del Ripollès

Introducció geogràfica. Les suaus onades de muntanyes del Ter mitjà s'estenen àmpliament pel baix Ripollès, fins al nord d'Osona, ben encatifades de prats de pastura i ben enflocades de boscos mixtos de caducifolis; formen part dels Prepirineus orientals, per bé que sembla que hi ha reticències a reconèixer aquesta filiació (1).
En aquest tram del Ter l'estructura hidrogràfica té forma d'espina de peix: els afluents principals tenen el mateix tirat, llevant-ponent, que els plegaments principals, les serres de Milany, Santa Magdalena i Puig d'Estela.
La riera de Vallfogona té el mateix tirat, però només al primer tram. No gaire lluny de Ripoll, a l'altura de l'ermita de Sant Bernabé de les Tenes, les aigües es veuen obligades a fer una colzada cap al sud (2).
Si a l'altura de l'ermita i del vell molí de les Tenes la vall encara presenta aquelles delicioses dilatacions de prats de ribera bellament guardats per boscatges atapeïts, a mesura que seguim el tirat de les aigües anem veient que les riberes es van estrenyent i finalment acaben escanyant-se, a l'altura de la granja de Vinyagarsa.
≡
Les espècies: Corylus avellana; Fagus sylvatica; Alnus glutinosa; Tilia cordata; Fraxinus excelsior; Buxus sempervirens; Prunus domestica; Rhamnus frangula; Lonicera xilosteum; Holcus lanatus i H. mollis; Festuca grup rubra; Arrhenatherum elatius; Brachypodium sylvaticum; Sambucus ebulus i S. nigra; Cornus sanguinea; Lolium multiflorum; Prunella laciniata; Geranium nodosum; Genista cinerea; Trifolium repens; Pastinaca sativa; Coronilla emerus; Cydalima perspectalis; Salix atrocinerea; Carex sylvatica; Dactilys glomerata; Lotus corniculatus; Centaurea cephalariifolia.
≡

Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona. Aquí, a l'altura de Vinyagarsa, comença el tipus de curs fluvial anomenat confinat (!), quan les aigües van encaixades entre muntanyes; i aquest és, justament, l'extrem nord de l'anomenada 'Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona', figura administrativa espanyola destinada a la catalogació de cursos fluvials en bon estat de conservació i amb baix grau d'alteració (3).
≡

La grassesa ataconada. Aprofitem per a destacar, doncs, aquesta estreta vinculació, dels prats de dall de l'Arrhenatherion amb el relleu: es fan als plans o replans de les valls, acollidors de cúmuls d'esbaldregalls i materials fins treballats per l'erosió dels vessants i trasbalsats pels batecs i les pulsions de les aigües.
Nosaltres vam festejar, és clar, la grassesa d'una d'aquestes llenques de ribera, els prats d'al·luvions i col·luvions que hi ha a l'altura de Vinyagarsa. I també, més amunt, els prats dels plans del Molí de les Tenes i dels Quintans (4) de la Barraca.
≡

La vall de la riera de Vallfogona potser no amaga cap joia brillant, però té la bella harmonia del solc i el crestall obrat pel xapo del pagès, amb vessants dolçament estesos, com davantals, coberts de boscos molt variats, pins, roures i faigs; avellanoses i boixedes fosques, arraulides al replecs; prats de sega, farratges i pastura, als riberals i replans on s'han bastit les cases de muntanya; i boscos de ribera finament entreviats, amb verns, freixes, tells, trèmols, pollancres...
≡

L'entorn. Imatge de la vall pregona de Vallfogona, presa des de Puigbó, a 1130 m. Al lluny hi veiem tres ones de muntanyes. La primera és la serra de Llaés (o Llaers), amb el tossal camús del castell i els llargs estreps de ponent de la serra de Milany, a l'esquerra. Darrera hi ha la serra de Bufadors. La darrera ona, més elevada, és la de les serres de Curull i Bellmunt, al límit comarcal amb Osona. El mantell forestal és variat: hi ha pinedes i rouredes xeromesòfiles combinades amb fagedes, avellanoses i altres frondoses mesòfiles.

Molses xamoses de Tavèrnoles

Sot Fosc o riera de Tavèrnoles. Osona. 1.2.2020
És una cosa que tothom sap: les molses necessiten humitat. I ara, per raons també conegudes de tots, hi ha força humitat, quasi arreu. Hi ha tot de diferents aspectes que hi estan relacionats, amb la humitat.

Quan, a l'hivern, la nuesa i la manca de color s'imposen en el paisatge general, els coixins i tapissos de les molses capturen la humitat de l'aire aquietat i rellentós; amarades d'aigua i exhibint una admirable i lluminosa turgència, s'estufen i estenen les seves petites fulletes, relluents i aigualoses. Les seves formes geomètriques captiven al naturalista, si no està atuït per la indiferència i està disposat a vinclar la carcanada per a poder-les copsar.
▤
El sol ajupit de l'hivern ja no és capaç de colar-se per molts dels replecs que abans sí que il·luminava, quan era gran i gras.
Sense l'escalforeta del sol, l'aire humit acotxat en els replecs no es fa fonedís o bé se n'aparta molt lenta i mandrosament, mogut per l'empenta d'un altre corrent menys estantís.
Cal considerar l'evaporació, doncs, com un factor tan important com la precipitació, perquè un nivell molt baix d'evaporació pot permetre que un espai es mantingui molt humit, encara que la segona sigui molt baixa.
▤

El paisatge. Hi ha en el paisatge una diversitat arbòria paral·lela, o gairebé, a la dels sediments. Les alzines guanyen en els terraprims; el pi pinyer en els sòls sorrencs; els roures en els argilosos, substituïts pels pins rojos quan han estat bandejats.

Monistrol de Calders, la plana i el fum

Monistrol de Calders. Moianès. 13.8.2019.

Apunt de geografia física. Entremig del Pla de Bages i l’altiplà del Moianès (Moià i Castellterçol) hi ha un retalló de país no pas gaire petit, puntualitzat pels pobles de Talamanca, Monistrol de Calders (1) i Granera, tot corrugat per una xarxa de sots molt actius, que tenen forma de canal esglaonada de roca. Aquests sots i rieres són els desguassos d’un territori inclinat cap al Llobregat i entreviat de capes sedimentàries de partícules de mida diversa, entre les quals n’hi ha alguna d’argilosa, impermeable (2). Els boscos i els materials sorrencs fan d’esponja, mentre que les argiles –limolites- possibiliten una bona circulació superficial de l’aigua pels sots i rieres que tenen dos trets de caràcter oposat: la inclinació del Moianès proporciona inèrcia i empenta, però la fesomia esglaonada de les lleres l’esmorteeix i emmorralla tot un rosari d’embassades d’allò més apropiades per a aprofitaments ara ja caducs, com ara els molins fariners. Aquesta ha estat doncs, la impressió més favorable: tot i la sequera severa, la regió és molt rica en aigua. Però, llavors, per què aquest territori, actualment un tapís forestal en procés de regeneració, té una vitalitat tan migrada? No hi ha gaires alternatives: per la crida de la plana i el fum (3).

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (1)

Introducció

Els darrers mesos hem fet algunes passejades pel massís de Sant Llorenç del Munt i n'hem fet una bona arreplega d'estampes. En els relleus de conglomerats el rocam hi té un gran protagonisme. Aquest recull d'observacions és una aproximació al capteniment del rocam, més o menys eclèctic, i la decisiva influència que té en el mantell vegetal.

Bona part de la força i de l'atracció dels massissos de conglomerats rau en això, en el rocam emergent i escarit, suggeridor d'un essencialisme virtuós, elevat.

Els massissos de conglomerats: Sant Llorenç, Montserrat, Montsant, Montclar, etc., són eminentment rocosos. Bona part del relleu apareix despullat, sense cobertura vegetal o amb una cobertura molt migrada.

Es veu molt bé a les parts més elevades. En aquest fenomen, la manca de cobertura vegetal, hi intervenen diferents factors i en grau també diferent. Creiem que un factor molt decisiu és la compacitat del rocam.

Figura 1

Figura 1. Massís de Montserrat vist des de l'Alt Penedès. Cada tipus de conglomerat té unes característiques pròpies. El de Montserrat té un ciment fortament calcari i dona formes enèrgiques. És el relleu montserratí, digitiforme, també qualificat, encertadament, de relleu 'fúngic'.