Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris braquiblast. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris braquiblast. Mostrar tots els missatges

23 de març del 2026

Prunus spinosa L. versus Prunus domestica L.

El gènere Prunus és representat per espècies cultivades tan conegudes com ara el presseguer, la prunera, l'ametller o l'abercoquer; en la flora silvestre hi ha també diverses espècies, algunes molt conegudes i esteses, com ara el cirerer silvestre o l'aranyoner.

22 de novembre del 2025

Notes organogràfiques de Campanula glomerata L.

Capítol dedicat a aquesta campaneta, en el format tipus fitxa sintètica de planta, no habitual en aquest espai. En el meu cas, però, no tan sintètica.
Com d'altres cops, m'agrada de fer notar que les descripcions són personals, no pas manlleus. Això sí, també hi introdueixo, ultra les organogràfiques, alguna nota fenomenològica.

2 de març del 2025

Un apunt de Camphorosma monspeliaca (L.) Voss subsp. monspeliaca

"Los suelos pedregosos o concrecionados, muy pisoteados, localizados en las afueras de los pueblos, sobre taludes a los lados de las carreteras y en las cañadas, constituyen el dominio de la variante con Camphorosma monspeliaca y de sus etapas de degradación".(1)

15 de desembre del 2024

Pinus pinea L.: macroblasts vegetatius retrògrads

En els primers anys de vida, els pins fan unes fulles diferents a les adultes o normals -nomofil·les. Les adultes van aparionades -ternades o quinquefoliades, en pins d'altres regions- i embolcades, a la base, per una beina d'esquames encavallades, papiràcies.

29 de gener del 2024

Braquiblast d'hivern en Foeniculum vulgare Miller

Capítol breu que serà més aviat un apunt, el primer d'altres que farem d'aquest estil, és a dir, notes breus sobre aspectes o temes concrets.
Així tindran sortida nombrosos punts, de caràcter espars, que anem acumulant i recollint, però que no fan joc amb d'altres ni queden encabits en cap crònica. Aquestes notes o flaixos no exigeixen ni el temps ni la valoració dels temes tractats amb més de detall, temes, aquests darrers, que darrerament s'han acumulat massa, per no poder trobar el lleure necessari per a desenvolupar-los.
Així doncs, confiem que els apunts puguin tenir la virtut d'allò que és ajustat i tractat de forma concisa.

Tema: Brotada hivernal del fonoll, un apunt fenomenològic.

Foeniculum vulgare Miller
Umbelliferae (Apiaceae)
Hemicryptophyta scaposa

D'aquesta umbel·lífera n'hem parlat en d'altres capítols. Un esquema fenomenològic el podeu trobar aquí.

Hem vist altres cops brotades hivernals com la de la imatge, amb una fila ben curiosa: són brots de braquiblasts aeris que, en tenir les beines foliars força concentrades i encavallades, evoquen els anomenats 'bulbs' del fonoll dolç o hortícola.

A l'hivern el fonoll sol estar sec, enterament. Aviat, però, al gener o al febrer, solen presentar, alguns peus, brotets foliars, molt tendres i petits, a la base de la planta, tan arraulits que no se solen veure.

Aquest peu es feia en el talús d'un barrancó argilós, amb el terra, el dia de la foto, molt humit, per les boires i el temps rellentós d'aquests dies de mitjan i final de gener. Fotografia d'un camp de Callús (el Bages). 27.1.2024.

Comentari. Es considera la possibilitat que alguns peus de fonoll siguin biennals, si bé també es podria tractar de brots extemporanis.
En el braquiblast de la imatge hi ha fulles de diferents lleves: a l'aixella de les més grans ja n'ixen d'altres, molt petites i en bona part amagades, a causa de la minúscula talla.

Barcelona
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol

23 d’octubre del 2023

Del borronar i la brotada de l'alzina Quercus ilex L. (1)

La brotada de l'alzina l'hem vista molts cops i sempre resulta força vistent, sobretot pel contrast de coloració, entre els rams ja madurs, d'un verd més o menys fosc, i els novells, d'un color peculiar, entre blanquinós i rossenc o beix, un to falb, claret, que, pigallant profusament les parts extremes de les branques, fa l'efecte d'il·luminar la capçada de les alzines, quan broten.

6 de gener del 2023

Per la vall de Ramió, obaga del Montnegre

Dedicació. Em plau dedicar aquest senzill report al botànic Xavier Font Castell, que ens va acompanyar en aquesta passejada i que sempre té la gentilesa d'atendre amb diligència les consultes que li faig. Els naturalistes, en general, no li devem pas poc, si considerem com n'és de valuós el 'Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya', creació seva que, a més, fa tot el possible per a mantenir sempre ben sabada.
☰
El Montnegre és una serra singular. Demanaria una introducció potser massa llarga voler arramadar tots els factors geogràfics peculiars que concorren en aquesta serra granítica del sector nord del territori catalanídic.

3 de desembre del 2022

Algunes notes d'espermografia de Ginkgo biloba Kaempfer ex Linné

Ginkgo biloba és un arbre molt apreciat, per diferents raons, en les regions d'origen. Diferents aspectes han fet que hagi despertat un interès general o gairebé, tant en els cercles acadèmics com en els populars.
En especial l'antigor i la pertinença a una nissaga de vegetals força primitius, anteriors a l'aparició del gran grup de les coníferes. Però també són conegudes i molt reputades les seves qualitats terapèutiques i medicinals. A banda d'això, en els darrers temps han aparegut, en determinats diaris vascos, alguns titulars desorbitats -cosa d'altra banda habitual-, relatius a la forta sentor que amollen les seves llavors.

16 de setembre del 2022

Sobre l'epecòfit Chloris truncata Robert Brown

Es proposa la descripció d’una cynodonteae de distribució localitzada a la península ibèrica. Chloris truncata R. Brown es considera un epecòfit (Verloove, 2015), és a dir, una planta al·lòctona de naturalització moderna, associada als espais de forta influència humana (1). La planta forma esteses viàries a la perifèria del sector nord, industrial, de Terrassa. La primera citació publicada, de Filip Verloove, de 2003, correspon a Cambrils (2); posteriorment, en publicació de 2015, el mateix autor la cita de nou, exactament d'aquesta zona de Terrassa (3).

16 de juny del 2022

Visions amb tallantó de les margaridoies de prat Bellis perennis L.(1): morfotipologia vernal

Observem alguns aspectes externs d’aquesta margaridoia. Són força interessants els aspectes relatius a l’hàbit i el tipus biològic, de caràcter força críptic, com és propi, d’altra banda, en plantes que tenen els òrgans persistents ocults o en bona part ocults. El mot hemicriptòfit ja és prou explícit. Certament, definir amb determinació el desenvolupament vital d’aquesta planta sembla cosa d’ocultisme.
Ara les hem cercades endebades, les rosetes d’aquesta planta. La  primera sèrie d’imatges -n'hi ha dues- correspon a l'onze de maig, quan hi havia unes esteses d’aquesta herba força conspícues i atractives. La sèrie final, la que ens ha servit per observar les plantes senceres, descolgades, és de la segona setmana de juny.
Si, com hauríem de deduir per les observacions darreres, de les fulles aplegades en braquiblastos ara ja no n’hi ha cap rastre, podríem pensar que en el repòs estival la planta no portaria res més que les gemmes del següent període vegetatiu, probablement ben arranades a flor de terra; això és habitual, si més no, en els hemicriptòfits.
Això ens portaria a suggerir una hipòtesi de fenomenologia: brotada tardoral o post-estival; vegetació hivernal; floració i fructificació vernals; marciment i repòs estival, l’estat actual a la primera estació que hem observat, un fenassar del Vallès.
Sobre la possessió o manca de tija, l’interessat podrà comprovar, a la literatura, que es considera un ventall de possibilitats força ampli: acaule, subacaule, ocasionalment caulescent... Tot plegat, aquesta aparent manca o dificultat de definició, tindria un bon bressol en dos punts a destacar: la menudesa de la planta i la possibilitat que hi hagi, en els poblaments d'aquest hemicriptòfit, abundor de peus encara no arribats a l’expressió de la plenitud vegetativa.

24 de maig del 2022

Apunts de la cargola moscada Erodium moschatum (Linné) L'Héritier

Tema. Recollim i comentem imatges de la cargola ruderal Erodium moschatum (L.) L'Hér. Es consideren també alguns detalls específics de les flors.
Lloc. Les plantes són de Santiga, de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Vora herbada de l'aparcament.
Data. 6.5.2022. Les imatges de detall són posteriors.
Ecologia. Nitròfil i antropòfil. Vorals i espais antròpics marginals, abandonats i descurats. Característic de les comunitats ruderals de l'aliança Hordeion leporini.

20 de desembre del 2021

Gemmes hivernants del castanyer bord o d'Índia Aesculus hippocastanum L.

El castanyer d'Índia Aesculus hippocastanum L. és un arbre que trobem plantat en jardins, places i altres espais urbans, molt apreciat com a ornamental, sobretot per les vistoses inflorescències.
Tot fent una passejada familiar ens vam fixar en els enormes borrons d'aquest arbre. En aquest breu capítol ens centrarem en alguns aspectes d'aquest castanyer ornamental. Ens servirà per a refrescar algunes nocions elementals sobre com s'expressa la forma de creixement.

10 de desembre del 2021

Tapissos de cladònies i altres llucs de les planes de Castellfollit del Boix

Acaba el mes de novembre amb fred. Per les planes enlairades de Castellfollit del Boix el vent és força fred. Les mans balbes, tot i els guants. El terreny és molt argilós i ara, per les pluges, molt fangós. En el paisatge hi ha moltes mates grisenques, però els pins tenen un verd molt intens.

21 de febrer del 2021

Helleborus foetidus L.: successió foliar

Normalment, quan comencem a observar i fixar-nos en les plantes, la presència de fulles diferents a les que ens semblen normals ens resulta poc o molt sorprenent i és fàcil que ens sentim inclinats a sospitar si no seran, aquestes divergències, capricis inescrutables (1).
Avui veurem un tema clàssic que tot sovint s'exemplifica, als tractats i manuals de botànica, amb el cas del marxívol Helleborus foetidus L.: la successió foliar (2).
Veureu que ens limitem a destacar alguns detalls morfològics, però cada dia se'ns va afermant amb més força una idea: observar és molt difícil; capir quasi impossible i la dificultat la millor sort.

11 de desembre del 2020

Floració de Ruscus aculeatus L.

Ruscus aculeatus L. Família Asparagaceae. Subfamília Ruscoideae. Alguns autors el consideren mereixedor de família a part: Ruscaceae. Faneròfit rizomatós, subarbustiu, amb fulletes membranoses, petites i temporeres. Estructura modular, amb eixos principal i secundaris que duen rames breus (braquiblasts), planes i foliiformes (cladodis), amb una espineta a l'extrem.
És característic dels alzinars i comunitats relacionades. De tendència esciòfil, també tolera els espais oberts.
☰
En el capítol d'avui hi veurem les flors del Galzeran Ruscus aculeatus. En fa de diversa mena i es distribueixen de manera també variable. Ens centrem en la morfologia externa o antologia descriptiva. L'antobiologia sembla singularment complexa; només en reportem alguna dada, presa d'un treball de camp consignat i enllaçat.
☰
El galzeran i les seves flors tenen tot un plec de característiques i una variabilitat molt interessants. 
Sobretot perquè, ultra les variants morfològiques, les flors formen part de la sexualitat i la fenomenologia reproductiva. En el cas del galzeran la reproducció és una mica enigmàtica...Es parla obertament de reproducció fallida, amb taxes de fructificació molt baixes.
☰
Com hem exposat altres cops, entenem la flor com un procés. En aquest procés tendim de forma natural a fixar-nos en els extrems: la flor i el fruit. Passa com en la deriva cromàtica del tomàquet: transita del verd al vermell d'una manera enigmàtica. A l'entremig agafa un color que posa a prova el nostre lluc, alhora que els nostres mots.
D'aquesta manera, no podem evitar associar la flor marcida i fecundada amb la imperfecció, i, a més, imperfecció doble, de la flor pansida i del fruit incomplet. Segurament això forma part de l'essència del nostre estil de veure les coses, que funciona a la manera d'una auca o a còpia de fotogrames i de seqüències, unes triades i les altres omeses.

4 de novembre del 2020

Urginea maritima (L.) Baker a Al-Hoceima

Ara que és temps d'aprendre a valorar les coses com cal, de no perdre passada i d'aprofitar-ho tot, si convé fins el rasclum de la cassola, aprofitarem algunes imatges passades pels amics, en aquest cas de l'amic Albert Herrero, mestre d'escola a Al-Hoceima, al Marroc.
Ens va passar una fotografia d'una planta florida de bona talla, si no exuberant, la ceba marinera (1) Urginea maritima (L.) Baker.
☰
Presentarem aquesta planta de forma breu i epigràfica: geòfit bulbós; propagació vegetativa; toxicitat; selecció negativa; fenologia (bulbosa histerant); planta sentinella, cultiu i autoctonia.
☰
Aquesta ceba en flor va ser copsada a la vall d'Isly, Rif, Marroc, el 25.9.20. Terreny calcari molt pasturat, amb mates, margallons, etc. Urginea abundant. Fotografia: ©️ Albert Herrero.
Notem-hi: no hi ha lluc de fulles; el ceballot és gros i parcialment visible -epigeu; l'escap té color violat. L'espiga encara s'està desplegant i la cama, llarga i ondulant com unes xurriaques, acabarà sent verdenca.
☰
Geòfit bulbós. La ceba és grossa o molt grossa, de entre 6 i 15 cm de mitjana, segons 'Flora Iberica'. Sembla que no són pas rars els bulbs que fan un pam o quasi -mida cap de nadó. Aquests bulbs poden brotar en foscor absoluta. Hi ha documentats casos de bulbs florits a l'interior del bagul d'un explorador, en una expedició naval.
Un bulb és un brot soterrat extremament contret -braquiblast-, en forma de gemma gegant, format per fulles esquamoses -catafil·les- i suculentes superposades. El bulb és la part vegetativa persistent. Dona tres menes de brots: foliars, florals i caulinars (grifolls, bulbs fills o bulbils).
☰
Propagació vegetativa. És l'estil de les bulboses, la combinació de reproducció i multiplicació vegetativa. Els bulbs fan petits bulbs -bulbils- que donen plantes veïnes independents, de manera que la planta fa grups de bulbs concentrats. En la fase vegetativa, aquests aplecs de bulbs poden donar grossos manats de fulles arramadades.
☰
Toxicitat. La ceba marinera és metzinosa, conté glucòsids, sobretot al bulb. A més, té substancies mocalloses irritants, d'acció repulsiva.
☰
La selecció negativa. Amb aquesta expressió, potser llicenciosa, fem referència a les conseqüències, en el poblament vegetal, de la pastura recurrent. En llocs pasturats de temps reculats les plantes de major palatabilitat -agradables i nutritives- acaben extingint-se o gairebé. Les que hi poden prosperar són plantes que, per motius diversos, el bestiar no sol gosar ni tocar. Pot ser per ser d'extrema enterquesa, per tenir espines i agullons, o per posseir substàncies repugnants, aromàtiques o tòxiques.
☰
Urginea. Esquema hipotètic del cicle vital en tres fases separades en el temps: vegetativa, latència estival i floració. Ho exposem tot seguit.
☰
Fenologia (2). Urginea és una planta histerant, floreix abans de fullar (3). Aquí comencem en el moment de la foliació, a darreries o inici d'any. La foliació és hivernal i vernal. S'acaba abans de l'estiu. A l'estiu no hi ha vegetació -estivació o descans estival. Després de l'estiu el bulb dona l'escap amb les flors. En aquest moment i segons l'autor del treball enllaçat a la nota (2), els bulbs poden portar bulbils que donaran fillols o dividir-se en dues parts que acaben separant-se.
D'aquesta manera, el cicle vital d' Urginea té tres fases: foliació hiverno-vernal, estivació o descans estival i floració post-estival.
☰
Planta protectora, cultiu i autoctonia. Són moltes les fonts que parlen de cultiu de la ceba marinera. En aquest sentit, la nota de 'Flora Catalana' és interessant: "Hàbitat: cultivada i subespontània". D'aquesta nota se'n podria deduir que a casa nostra no es considera autòcton. Però també és interessant constatar que no apareix a la llista de Sáez i Aymerich, al seu checklist de plantes al·lòctones catalanes.
Així doncs, es pot concloure que no deu ser pas fàcil determinar sense reserves en quines àrees es pot considerar espontani, autòcton. Sembla que hi ha tendència a considerar autòctones les poblacions del migjorn català, del camp de Tarragona a l'Ebre.
Quin interès podia tenir el cultiu de la ceba marinera? Possiblement com a planta protectora o sentinella. El bulb s'havia utilitzat com a raticida. Diuen que se sembrava a l'entorn dels figuerars, per l'activitat fungicida i microbicida i perquè té substàncies repel·lents que foragiten rossegaires com rates i ratolins. Animals fitòfags grossos, com ara senglars o grues, tampoc no les toquen.
A més i per la llei de la selecció negativa, les excavacions dels talpons, que tampoc no volen saber-ne res, afavoreixen el filloleig i l'expansió de les cebes.
Ens trobaríem amb un cas, doncs, de planta utilitzada des d'antic per a protegir alguns cultius i, per tant, de corologia lligada a determinats usos de l'agre, possiblement en gran part ja extints. Caldria afegir-hi, probablement, el costum que hi ha, entre jardiners i afeccionats a la jardineria, de fer circular i regalar bulbs adormits, com si fossin caixes de sorpreses.
En fi, això ja se sap, amistançar-se amb poderosos té riscos...
☰
Notes
(1) Aquest nom, ceba marinera, no és recollit al corpus de fitonímia catalana, on sí que hi consta ceba marina. No és pas una ocurrència nostra; li vam sentir dir a un pagès del Port de Tortosa, del costat del Montsià (vall del Pastor).
(2) Aquest resum el fem a partir de la informació trobada en aquest treball: 'Aportaciones al conocimiento de Urginea maritima (L.) Baker'. L'esquema dels possibles fluxos d'energia el fem, doncs, seguint aquesta informació. Per tant l'hem fet per deducció però sense cap coneixement directe.
Si en un faneròfit és visible la diferenciació entre el creixement vegetatiu i el procés generatiu, en els geòfits una part del vegetatiu és clandestina: d'una banda hi ha les fulles aèries visibles, de l'altra el creixement del bulb i la producció de gemmes vegetatives, processos ocults.
(3) Aquesta és, naturalment, una manera de dir-ho. Més aviat semblaria que hi ha floració postergada mitjançant estivació, fase de descans per a evitar les condicions estivals, desfavorables. Altres cops ja hem destacat la importància dels períodes equinoccials a la flora mediterrània.
☰
Sabadell
Text i il·lustració : ©️ Romà Rigol

21 d’octubre del 2020

Germinació i fulles juvenils de Ceratonia siliqua L.

S'anomenen primordials les fulles juvenils (1), quan són diferents de les adultes o nomofil·les. Al capítol dedicat a les fulles juvenils del pi pinyer hi vam veure que exemplars  de més de 10 o 15 anys també en fan, sobretot a les branques baixes.
☰
Avui veurem el mateix fenomen en el garrofer. Primer les fulles primordials d'uns plançons, eixits de llavor en un test; després les d'uns exemplars ben madurs. Sobre aquestes manifestacions juvenils en exemplars madurs, recomanem la citació inclosa en el capítol enllaçat.
Però si en els pins hi ha diferències importants entre unes i altres, en el garrofer, en canvi, les diferències es redueixen al nombre de folíols, més baix en les fulles juvenils; en alguns casos es redueixen a un sol parell de folíols, i, en casos extrems, a un de sol, com veurem al final d'aquesta conversa.
☰
Micosi. En els garrofers recollits en aquest report hi veiem llargues branques despullades però curulles de cicatrius i nyucs motxos, de formes turmentades. Possiblement la causa d'aquest fenomen sigui alguna micosi, ja que el garrofer és donat a patir alteracions fúngiques, oïdis i podridures diverses, propiciades, segons diuen, per la humitat pròpia del clima marítim.
Naturalment, sorgeix espontani el dubte de si l'eixida de brots amb fulles juvenils cal relacionar-la amb aquests tràngols o bé si, contràriament, són manifestacions enterament normals. Ens inclinem a creure el primer supòsit, que es tracti de fulles eixides de gemmes desvetllades per la pèrdua massiva de gemmes afectades per algun micopatogen.
☰
Els nomofil·les són les fulles normals d'una planta. Les presentem breument, perquè això pot ajudar, per comparativa, a veure'n millor les diferències. La fulla del garrofer és composta, paripinnada, és a dir, amb els folíols disposats a banda i banda del nervi (pinnats) i en nombre parell, perquè no hi ha cap folíol a l'àpex.
Pel que fa al nombre de folíols, hi ha poca constància, perquè va d'un a cinc o sis parells, si bé les fulles més abundants són de 3-5 parells.
Els folíols són més o menys el·líptics, glabres, de marge enter, peciolulats i articulats. Làmina lluent, habitualment ondulada. Nervis pinnats. El color és variable, segons la varietat, però solen ser d'un verd tirant a fosc.

13 d’octubre del 2020

Pinus pinea L.: pinetons forruts amb parafil·les

Veurem avui una sèrie de pins joves, de l'espècie P. pinea L. Alguns d'aquests pins tenen una faisó curiosa, molt forruda. L'aspecte peculiar d'aquests pinetons és degut a unes fulles especials, juvenils o primordials, però en algun cas hi plana, a més, la sospita d'un hàbit motivat per alguna mena de tràngol. Amb el títol d'aquest capítol ja hi hem volgut expressar aquesta borrosa combinació d'aspectes.
De manera que en aquest capítol hi veurem, principalment, el tema de les fulles primordials en P. pinea, i, més secundàriament, l'aspecte tofut d'alguns exemplars i algunes implicacions possibles, els possibles fonaments ecològics o mesològics, uns de caire físic i un altre de caire orgànic o morbós. Al capdavall, entre la morbiditat i la normalitat no hi ha sinó un trànsit gradual, potser insensible.
Aquests peculiars pinetons els vam veure a l'espai agrari de Gallecs, no gaire lluny del mas de Can Jaume Magre, a l'entorn d'unes clotes que hi ha a llevant d'aquesta casa. Es tracta d'una àrea agrícola amb tot de llucs d'haver estat degradada, en d'altres temps. Potser per això hi ha unes pinedes jovençanes de pi blanc de restauració, possiblement plantades per a evitar una erosió excessiva. A l'entorn dels camps i de les pinedes hi ha alguns pins pinyers P. pinea; amb la seva verda, alterosa i tofuda capça, termenegen artísticament el paisatge. És un tret emblemàtic del paisatge del Vallès.
Exposem el tema de forma epigràfica:
  1. Les fulles dels pins i la successió foliar
  2. Les fulles primordials dels pins pinyers joves
  3. La influència dels factors ambientals físics
  4. El nanisme causat per fitoplasmes
☰
1. Les fulles dels pins i la successió foliar. Hem vist, en diverses publicacions, reproduccions manllevades d'il·lustracions del clàssic tractat de botànica sistemàtica de Richard Wettstein. Aquesta l'hem presa del tractat de botànica de Gola-Negri-Capelletti.
Hi veiem les tres classes de fulles vegetatives d'un ramell de P. insignis: els embriofil·les (cot., cotilèdons o fulles cotiledonars), les fulles primordials (b) i, ixent de la seva axil·la, els braquiblasts portadors dels nomofil·les (k).
Aquest tema el vam tractar, de forma prou esplaiosa, al capítol 'Sobre les pinyes i els brots de Pinus halepensis'. Hi remetem al lector interessat, però en fem ara un petit resum.
  1. Embriofil·les, fulles embrionàries o cotiledonars
  2. Parafil·les o fulles primordials
  3. Catafil·les o fulletes esquamoses
  4. Nomofil·les o fulles normals
Que sapiguem, els pins fan quatre menes de filomes: els embriofil·les (cotilèdons o fulles cotiledonars); les anomenades fulles primordials (1), fulletes més curtes que els nomofil·les, isolades, no pas aparionades ni inserides al dedins d'un breu cartutx membranós, com fan les acícules normals; els catafil·les, fulletes esquamoses, decídues de la part exserta, escampades pel macroblast, isolades en uns trams, acompanyant els braquiblasts en d'altres i emparant les gemmes dels estròbils masculins en els brots generatius; i les normals -nomofil·les-, aplegades dins d'una petita beina membranosa, formada per una sèrie de catafil·les en bona part encavalcats, semblants a les voltes d'un embenat. 
Aquestes fulles primordials, que nosaltres anomenem parafil·les (vegeu el capítol enllaçat), són pròpies dels pinetons d'un o dos anys, però, pel que hem vist, també es fan a la part baixa dels successius macroblasts de pins joves de més edat, de 8, 10, 12 o més anys, en imatge evocadora, un cop més, del lema, tan present en fitologia morfològica, la part s'assembla al tot.

30 d’abril del 2020

Quercus cerris L. (2): morfologia

INTRODUCCIÓ
En una entrada del passat desembre: 'Quercus cerris (1): un roure que no vola sol', vam publicar-hi la notícia de la presència d'uns exemplars d'aquesta espècie, en un barrancó proper al santuari de La Salut (Sabadell), i de les curioses circumstàncies concurrents, en aquesta molt sorprenent presència; circumstàncies revelades, a la impemsada, en una conversa informal.
En la mateixa entrada ja hi anunciàvem el capítol d'avui, dedicat a la morfologia de Quercus cerris, tot destacant-ne dos trets ben característics d'aquest roure, com són les gemmes involucrades i l'excepcional desenvolupament que tenen les bràctees del didalet -involucre- del fruit. 
Efectivament, avui veurem a pleret aquests detalls, però també els relatius a la forma de la fulla, que, com és quasi llei en aquest gènere, presenta una variabilitat interessant d'il·lustrar.
▤
Esquema de les capces d'aquests roures.
CAPCES I MIDES
Són arbres joves, de petita talla, d’uns 6-8 m d’alçària. Capces molt apuntades, amb el tronc principal recte, molt destacat i emergent, molt diferents de les capces dels nostres roures submediterranis, que solen ser enflocades o irregularment rodonenques. Les branques es disposen a tot el volt i llarg del tronc, primes i molt esteses, amb els extrems ascendents, sobretot les mitjanes, que fan un angle d’uns 45º, i les inferiors, més obertes; les de la meitat superior, en canvi, es disposen molt tirades cap amunt. Tot plegat evoca força la capça cònica de les coníferes, més que no la de les frondoses.
▤
HÀBIT
En el grup dels quatre roures turcs hi veiem dues parelles una mica diferenciades. N’hi ha dos que es troben quasi al centre del sot, envoltats per les plantes de les bardisses. L’heura, els esbarzers i fins i tot el rosers s’enfilen pels troncs, uns 2-3 m. Aquests roures tenen el ramatge singularment lax, estirat i llarguerut, inferiorment poc fullós i amb els branquillons de darrer ordre pengívols (1). Aquest hàbit tan obert pot recordar el d’un freixe, pel tirat dreturer i clar de les branques i sobretot perquè les fulles són tan estretes i llargues i tan profundament feses en gallets que, vistes de lluny, les podríem prendre per les fulles compostes d’aquest caducifoli.
La ramificació és laxa. És notable que les branques principals en llevin relativament poques d’ordre menor i que siguin d’escassa llargària. Aquest és el motiu que, en visió externa, es reconeguin bé cadascuna de les branques, amb els ramells foliosos a tot el volt, curts. L’abundor dels senyals, al tronc i a les branques principals de més gruix, deixats per branques de desenvolupament escàs, afeblit, ja despreses, suggereix que en aquests roures hi pot haver una mena de poda natural, per a regular l’aparell vegetatiu.
Ens havíem demanat si fora possible que en aquest hàbit hi haguessin pogut influir les condicions mesològiques, que fos la freturança de llum, en un entorn de plantes de bardissa, la que hagués imposat de bon inici un especial allargament dels internodis, però el posterior coneixement de la notícia de la plantació va bandejar aquest supòsit.
Ara més aviat considerem la possibilitat que en la tria dels peus plantats es combinessin varietats diferents de roure turc, un estil que en jardineria és habitual.
▤
Fulles seques, persistents a la capça, evocadores de les pelleringues ancorades en els arbres de ribera després d’una revinguda. Observeu-hi la relativa curtedat dels branquillons de darrer ordre, detall que confereix destacada i vistent preeminència a les branques principals. Els braquiblasts són escassos en aquests roures. 25.1.2019.
▤
L'escorça té aspecte suberós i és profundament clivellada, força semblant a la del suro.
▤
Parafil·les a l'entorn de les gemmes hivernants. 25.1.2019.
HIVERN I GEMMES ESTIPULÀCIES
Aquests roures ofereixen, a l’hivern, dos aspectes ben cridaners, la persistència a la capça de les fulles seques i la persistència i forma peculiar dels parafil·les gemmics o estipulacis, detalls, aquests darrers, força sorprenents per a qualsevol que conegui una mica els borrons dels nostres roures.
Les fulles a l’hivern són penjants i tenen un intens color marró, de llautó o courenc. Així desmaiades i desanimades, resulten molt cridaneres, perquè són llarguetes i tenen lòbuls profunds, molt marcats.
▤
Brot amb les gemmes estipulàcies. 25.1.2019.
10.2.2019.
LES GEMMES ESTIPULÀCIES
Les gemmes estipulàcies (2) de Quercus cerris són característiques. Ens va cridar l’atenció, en primer lloc, la presència hivernal d’aquests parafil·les, acompanyant a les gemmes de renovació. Avesats a la imatge habitual dels borrons hivernants, ben visibles i sense cap guarnit a l’entorn, aquests parafil·les involucrals persistents, envolupant els borrons, com donant-los empara, ens han sorprès força. Són primets, llargs, linears, aciculars, corbats o una mica cargolats. 
L’observació dels rams foliosos és suficient per copsar que aquests parafil·les no van en realitat associats als pecíols foliars, sinó a les gemmes de renovació, i per tant es van desenvolupant juntament amb la formació d’aquestes gemmes. A bona part de la literatura consultada, però, solen consignar-se com a estípules persistents, per exemple a l'article de 'Flora Europaea'. Prendre aquests òrgans per estípules és natural, si considerem el veïnatge de les gemmes i els pecíols.
▤
Primeres manifestacions dels parafil·les gemmics. 4.1.2019.
PARAFIL·LES ESTIVALS
La manifestació d'aquests parafil·les es produeix a l'estiu, però aleshores, amb tot el fullatge de l'any ja ben desplegat, passen més desapercebuts. Com es pot veure a les imatges, en aquest període són feixets de peces linears, de color groguenc, situats a l'aixella dels pecíols.
El creixent s’allarga fins al termini del període vegetatiu. És en ple hivern i en els rams que ja han perdut les fulles seques quan aquests involucres estipulacis, evocadors de la figura de minúsculs popets, resulten més cridaners. Aleshores s'assequen i cargolen i, en aquest estat, acompanyen les gemmes durant tot el període hivernal.
▤
LES FULLES
La variabilitat del fullatge dels roures és ben coneguda. Hi ha variabilitat relacionada amb la posició que ocupen a la capça i la relacionada amb els diferents moments del període vegetatiu.
Naturalment, les imatges, tant les preses en viu com les de les mostres premsades i les dels plecs examinats a l’herbari de l’Institut Botànic de Barcelona, il·lustraran perfectament, millor que les descripcions, la variada morfologia de les fulles d’aquests exemplars de roure turc. En qualsevol cas, és sabut que les descripcions tenen, però, la capacitat de poder suscitar la formació d’un reconeixement cabal d’aquesta variabilitat.
Les fulles són membranoses, quasi coriàcies, translúcides. L’anvers és d’un verd viu, intens, d’una lluentor atenuada, setinada. Revers de color clar, verd esblaimat, en alguns casos quasi glaucescent.
La talla és molt variable. Llarg entre 8 i 12 cm de mitjana; 5 o 6 cm les més curtes; fins a 16 cm o més (18/20 cm) les més llargues. Ample (3)4-6(7) cm.
Principalment oblongues o oblongo-obovades. També n’hi ha d’obovades o més o menys el·líptiques. Les fulles oblongues són fins a tres cops més llargues que amples i sovint tenen la làmina d’una amplària semblant a tot el llarg, o sigui que tenen els marges més o menys paral·lels; són menys abundants que les obovades, clarament dominants.
D’altres fulles no són tan llargues ni tenen els sinus tan oberts, de manera que, en ser menor la distància entre els nervis secundaris, els sinus tenen les vores menys divergents i llavors la làmina té un aspecte pinnat menys irregular. La base, en aquest tipus, sol ser més aviat truncada o ondulada, pel petit sinus central. En les fulles més amples la base pot ser subauriculada, tal com veurem en una de les mostres. Els lòbuls són sempre acuminats o apiculats; en les fulles més regulars simplement acuminulats. Són prominències obtuses, petits sortints de la vora regruixada de la làmina.
Marge en dents de serra grossos. Pel que fa al marge o grau de divisió de la làmina també la variabilitat és gran. Van de les dentato-lobulades a les pinnatipartides, quasi pinnatisectes en els casos més extrems. Les fulles dentato-lobulades tenen el marge com dents de serra molt marcats. Les dents són molt asimètriques, molt llarg el costat inferior i curt el superior; evoquen el perfil d’una ona, però sense l’àpex arrodonit. El marge té, en aquests casos, aparença ondulada o fistonada. L’extrem superior de la fulla té sovint forma mitrada, amb la parella dels lòbuls superiors fent, amb el central, com unes espatlletes. Aquest tipus de fulla té forma molt regular i sovint les vores són paral·leles o gairebé, lleument atenuades als dos extrems.
Fulles pinnatipartides. En l’altre extrem, de màxima divisió, hi ha les fulles pinnatipartides i les quasi pinnatisectes, però en aquestes hi ha més variabilitat. Hi ha el tipus que és molt oblong, de lòbuls irregulars i divergents, en alguns casos tan llargs i separats que semblen dits oberts i, per tant, els sinus són molt oberts; la base en aquest tipus és cuneada, estretida o molt estretida. Les fulles pinnatipartides són més irregulars i asimètriques, senzillament perquè els nervis solen ser alterns i els lòbuls, per tant, es troben clarament en nivells diferents. En aquest tipus els gallets són molt profunds i la franja central de la làmina molt estreta, en relació a l’amplària dels lòbuls; poden fins i tot evocar una mica l’aire digitiforme de les frondes de l’herba de la pigota Polypodium.
Lòbuls compostos. Els lòbuls secundaris són abundants a les fulles pinnatipartides i subpinnatisectes; són lobulets situats al marge inferior dels lòbuls, i sobretot en porten els centrals. Aquests lobulets indiquen que la tendència dels nervis a fer-ne de terciaris es manifesta sobretot en el costat inferior. Aquests lòbuls compostos accentuen força la irregularitat de la fulla. En alguns casos els lòbuls terminen en dos lobulets de talla semblant; aleshores són profundament escotats.
Tipus intermedis. Entre els tipus extrems, el dentato-lobulat i el pinnatisecte, hi ha les fulles simplement lobulades i les pinnatífides, que són la majoria. També en aquests casos hi ha algunes formes ben diferenciades. Hi ha les que tenen els lòbuls arrodonits, camusos, tipus poc abundant; en general, però, els tenen quasi aguts o cuspidats. També en les fulles pinnatífides s’hi aprecien dues tendències oposades: les fulles més regulars, de lòbuls i nervis consemblants; i les més irregulars, de nervis alterns, làmina asimètrica i segments molt divergents.
▤
MODELS DE FULLES
Entenent per models fulles aparentment ben caracteritzades, corresponents a formes que es repeteixen força i que hem volgut representar en aquest esquema.
El model 1 correspon a fulles més o menys el·líptiques que tenen lòbuls nombrosos, més aviat petits, poc divergents, sovint dobles, d'entrants i sortints no gaire diferents. Sovint són un punt espatulats, atenuats a la base, és a dir, més amples a l'extrem que a la base. Aquestes fulles solen ser entre pinnatipartides i pinnatisectes.
©️ Institut Botànic de Barcelona (CSIC-Ajuntament de Barcelona). Reproducció autoritzada.
A l'herbari de l'Institut Botànic de Barcelona hi ha uns plecs de Pius Font, de mostres del Marroc, que, més o menys, són d'aquest tipus profusament lobulat, retallat com uns farbalans.
Fulles del tipus que anomenem 'sinus arc parabòlic'. 24.9.2019.
El model 2, de 'sinus arc parabòlic', és d'una fulla llarga, profundament fesa i molt irregular, quasi pinnatisecta, de lòbuls poc nombrosos, molt asimètrics, amb nervadura laxa i els nervis alterns, en angle poc obert. Observeu-hi, a les imatges, la laxitud i irregularitat de la xarxa vascular.
El model 3, de dents de serra grossos, ja ha estat esbossat abans. En aquest model destaca la regularitat i la simetria de la làmina, juntament amb l'ampli fistonat de la vora, en forma d'onades. Observeu-hi la lluentor setinada del dessobre.
▤
©️ Institut Botànic de Barcelona (CSIC-Ajuntament de Barcelona). Reproducció autoritzada.
Imatge d'un plec d'Oriol de Bolòs, d'una mostra dels Apenins. Observeu-hi la forma dels lòbuls, acuminats i cuspidats, semblants al bec d'un gaig o una gralla.
▤
Recull de fulles dels roures turcs. A l'esquerra, fulles del model de dents de serra grossos, amb la base truncada. A la dreta, model de fulla de sinus-arc parabòlic, amb la base atenuada. Al centre, algunes fulles amb els lòbuls cuspidats o de 'bec de gralla'.
▤
Aquestes fulles, plegades dels mateixos arbres, són ben diferents. Són amples, paucinèrvies, pinnatipartides, de lòbuls molt amples, cuspidats, en alguns casos dobles o compostos, i la base entre truncada i subauriculada. La polimòrfia foliar, habitual en les espècies del gènere, és notable en aquest roure.
▤
Dues fulles fistonades, pinnatífides, regulars, i tres entre pinnatipartides i pinnatisectes, irregulars, de base atenuada. Revers de color també divers, verd clar o glaucescent.
▤
Fulla grossa i ampla, paucinèrvia, de lòbuls grossos, cuspidats, de bec de gralla, alguns quasi pedats. Observeu-hi alguns petits nervis sinuals. Sobre aquest punt, considerat d'interès pels especialistes en el gènere, vegeu, més avall, l'article sobre els nervis.
▤
©️ Institut Botànic de Barcelona (CSIC-Ajuntament de Barcelona). Reproducció autoritzada.
Plec de l'especialista i revisor del gènere Quercus Carlos Vicioso, d'una mostra de la localitat clàssica de referència d'aquest roure a la península ibèrica, el Monte de El Pardo. Federico Sanz Herranz, afeccionat a la botànica i conserge de la Escuela de Ingenieros de Montes, de Madrid, sembla que col·laborava sovint en la col·lecta de mostres, com es constata en aquesta etiqueta, d'un plec cedit a l'IBB.
El sintètic treball de Vicioso, consignat més avall, ha estat una guia de referència en el tractament taxonòmic del gènere a Espanya. Val a dir que, en general i en els límits d'aquest àmbit, la literatura dedicada a aquest roure és d'una magresa conspícua; d'aquí que la citació de Vicioso sigui tan constant i recurrent. Però avui no entrem més en qüestions de corologia, perquè és un apartat que mereixerà, en aquest espai, un altre lliurament, el tercer i darrer sobre els exemplars de roure turc observats.
▤
NERVIS
Hi ha (4)5-7(8/9) nervis per hemilimbe. Són predominantment alterns, també suboposats, més rarament oposats, de color groc pàl·lid. Són paral·lels i rectes, o gairebé, en les fulles dentato-lobulades més regulars. Però més majoritàriament són una mica corbats, cap al costat inferior de la fulla. És molt habitual que els nervis secundaris centrals o de la meitat superior en duguin un de terciari, més destacat que els altres de mateix ordre, en el costat inferior. Quan atenyen la vora de la làmina van associats a petits lobulets secundaris.
En el tractament taxonòmic del roures se sol atribuir interès (vegeu Vicioso, 1920) als petits nervis secundaris que es dirigeixen als sinus o entrants, no als lòbuls o sortints. Aquests nervis s’anomenen sinuals, seguint a Vicioso. Les fulles d’aquests roures en duen alguns, sobretot en el tram inferior de la fulla, però són força escassos. Poden atènyer o no la vora de la làmina. A diferència dels nervis dels lòbuls o dels lobulets, ben apreciables en tot el seu tirat, els sinuals s’aprimen ja en les proximitats de la vora, tot fent-s'hi fonedissos. Tenen un traçat més aviat divagant, mancats de la relativa dreturança i regularitat dels nervis secundaris normals. Aquests nervis sinuals no els trobem, o hi són encara més escassos, en el model de fulla més regular, dentato-lobulat, d’aspecte de grossos dents de serra.
Pel que fa als pecíols, són pilosos, tomentosos, amb la base força engrossida al costat inferior. Fan 5-15 (18) mm.
Imatge que ens permet apreciar algun detall de la xarxa vascular. Les fulles són força asimètriques i lògicament els nervis solen ser alterns, rarament oposats. El nervi principal té un color groc esblaimat, però força destacat. El pecíol fa una inflor molt característica, sempre en el costat inferior de la branca.
La imatge és del setembre i revela que els parafil·les gemmics ja s'estan retraient, com si la formació de la gemma hivernant o de renovació anés paral·lela al seu pansiment. L'opció triada d'anomenar-los parafil·les respon a la consideració de trobar poc escaients tant el nom de bràctea com el d'estípula, essent la primera un òrgan proper a les flors i anar la segona sempre associada a les fulles.
▤
En les fulles més regularment pinnatífides els nervis són principalment suboposats i alterns, també oposats, però més escassos. Xarxa vascular força regular, amb els nervis de tercer ordre formant una xarxa anastomosada. En fulles més irregulars hi sol haver nervis terciaris més o menys divagants, d'escàs recorregut.
▤
Nervis secundaris suboposats, amb alguns nervis terciaris arrumbats cap als lobulets secundaris i alguns nervis sinuals, molt menors. Revers cobert d'un toment ras, en procés de depilació.
▤
INDUMENT
L’anvers té aspecte glabre, vist a bell ull; amb lupa s’hi veuen pèls estelats curts, escampats, de baix recobriment, de 4-6(8) radis de mitjana, aplicats a la làmina. Per la curtedat i el baix recobriment, l’anvers es pot considerar glabrescent. El revers és més pilós, els pèls són més nombrosos i de radis una mica més llarguets, de manera que contacten i s’interpenetren entre ells. Tenen un color rossenc. La làmina es veu, doncs, molt finament tomentosa. Però el més visible és l’indument del nervis centrals. Duen pèls abundants als costats, relativament llarguets, compostos, fasciculats i densos, com crineres clares, un punt rossenques, i una mica embullades. També en duen els secundaris i els menors, però més curts. Aquestes crineres o serrells conflueixen en els entreforcs i cobreixen totalment la làmina. La vora de la làmina és pilosa, però els pèls són curts, no molt abundants i disposats irregularment; no fan pestanyetes regulars que permetin considerar-la ciliada.
En resum, doncs, l’anvers és glabrescent i els dessota finament tomentós, amb aspecte de feltre clarer més que no de borra.
▤
LES GLANS
Les glans són grosses, de fins a 4 cm de llarg o encara més. L’involucre és característic, tant per la forma de les esquames com per la forma del conjunt de la cúpula. Les esquames són tomentoses, inferiorment engrossides, d’aspecte quasi tuberculat o bulbós; s’afuen llarga i gradualment, tot projectant-se en apèndixs linears, rectes o sinuosos, amb l’extrem girat cap a un costat, les inferiors cap avall (reflexes).
L’involucre resulta, així, molt vistent, per les tortes combinades de la curvatura general i el gir superior, en forma de colze o tirapeu.
▤
Cúpula seca plegada del terra, força grossa, amb les esquames divergents i en forma de banya, amb l'extrem regirat, fent un ganxo semblant, en alguns casos, al d'un tirapeu. 25.1.2019.
▤
L'involucre eriçat de pues és un tret propi de les espècies del subgènere Cerris (Spach) Örsted, que inclou, entre d'altres espècies, el suro Quercus suber, el roure turc Quercus cerris i l'híbrid dels dos, Quercus x crenata Lam. o Quercus x pseudosuber G. Santi.
Les glans del roure turc tarden dues temporades a madurar. Les glans de les imatges, del setembre, probablement siguin de la fornada de l'anyada anterior. La veïna, a l'esquerra, podria correspondre a una de l'any. 13.9.2019.
▤
En aquestes dues imatges hi veiem uns fruits estivals, possiblement de l'any. Extrems de les esquames girats, com un tirapeu. En el fruit madur la gla agafa un color torrat i la cúpula un entre brunenc i grisenc, semblant al de la rama.
▤
Notes
(1) Sembla que hi ha varietats de jardineria de branquillons pengívols.
(2) Seguim la nomenclatura proposada per Pius Font (Diccionario, 1993), a l'article sobre la yema: "Yema estipulácea. Aplícase a la que está al reparo de escamas de naturaleza estipular."
▤
Algunes fonts consultades
‘Flora Europaea’. Vol. 1. G. Tutin; W.A. Burges; V.N. Heywood; D.H. Valentine; S.M. Walters et D.A. Webb.
‘Flora Iberica’. Vol. 1. Santiago Castroviejo i altres. Real Jardín Botánico. Madrid.
‘Flora Mayor’. Juan Ruiz de la Torre. Organismo Autónomo Parques Nacionales. Dirección General para la Biodiversidad. Madrid 2006.
‘Revisión del género Quercus en España’. Carlos Vicioso. Instituto Forestal de Investigacions y Experiencias. Madrid 1950. Consultat a la ‘Biblioteca Digital del Real Jardín Botánico’.
Sabadell
Text, dibuixos i fotografies: ©️ Romà Rigol