El marc. A la terrassa hi trobo un parell de fruits alats de l'arbre Tipuana tipu (Benth.) Kuntze (1).D'on hauran vingut? Són dos estatges d'alçada i estem revoltats de cases! Ara bé: hi ha hagut dies molt ventosos! A nosaltres ens pot semblar que el vent és més o menys anecdòtic. Mes en realitat és un dels arquitectes de la natura. Hi ha indicis -pensem en els oms, per exemple- que algunes plantes han apostat fort per aquesta carta -nogensmenys que part de la seva descendència.
Per força aquest capítol és complementari d'alguns altres ja publicats, que hem dedicat, o bé a altres camps de raigràs, o bé a plantes d'aquest mateix lloc que, al nostre lluc, eren mereixedores de tenir un espai propi.
Aquest report recull temes d'un parell de passejades, per un mateix lloc de la ribera del riu Llobregós, a prop del llogarret dit Talteüll, a la zona del forat de la Capella i l'actualment ruïnós Mas del Sot.
Dedicació. Em plau dedicar aquest senzill report al botànic Xavier Font Castell, que ens va acompanyar en aquesta passejada i que sempre té la gentilesa d'atendre amb diligència les consultes que li faig. Els naturalistes, en general, no li devem pas poc, si considerem com n'és de valuós el 'Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya', creació seva que, a més, fa tot el possible per a mantenir sempre ben sabada.☰El Montnegre és una serra singular. Demanaria una introducció potser massa llarga voler arramadar tots els factors geogràfics peculiars que concorren en aquesta serra granítica del sector nord del territori catalanídic.
Plantago albicans L. viu en algunes estacions marginals i degradades, com ara erms, vorals i marges de camps i camins.Les flores precisen força l'ecologia d'aquest petit plantatge secardí i grisenc; l'associen a terrenys argilosos secs, àrids i molt solellosos.És un plantatge polimorf. De forma general potser es podrien reconèixer tres extrems d'hàbitat: els de bona terra, sovint terra campa abandonada; els empobrits i degradats; i, dintre d'aquests darrers, els que, a més, tenen el substrat remogut i sollevat, sotmès doncs a trasbalsos físics importants.
Santiga és el nom d'un veïnat històric, medieval, actualment adscrit a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Un llogarret dels que, com tants n'hi ha, actualment forma un conjunt indefinit, desdibuixat, en el marc, a més, d'una activitat humana molt migrada o residual. En els darrers anys el castell funcionava com un restaurant, però no sembla que ara estigui actiu.
Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).
Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.
Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.
Les plantes arrelen on poden. Una planta petita, d'arrel també petita, prima i feble, pot arrelar en una clivella tan escanyada que a simple vista ni tan sols es veu. Aquest és el cas d'avui i no necessita més presentació.
El rocam i el paisatge. Aquest espai ofereix un excel·lent exemple de la repercussió del substrat en el paisatge; la fotografia ho revela prou bé. La plana pròpiament dita, on hi ha les ruïnes de la casa i del convent d'Ancosa, és un clap d'argiles eocèniques d'extensió relativament limitada. Aquest clap de terrer d'interès agrícola encara avui sosté alguns camps de cereals d'hivern, sobretot d'ordi (en canvi al voltant del poble de la Llacuna hi ha més blat). El mosaic de la plana el completen algunes pinedes i tot de camps abandonats o terreny incult. Però a tot el voltant del clap d'argiles hi ha un terreny aspriu i rocallós, de calcàries i dolomies, malcobert de matolls, amb clarianes de terraprims que, tot i ser l'expressió de la magresa més extrema, acull una flora primaveral ben ufanosa.
Per molt comuns que siguin els extensos prats de ravenissa, lluminosament espurnats de blanques flors, potser mai no deixaran de sorprendre'ns i de commoure'ns. Darem un cop d'ull al prat d'un retalló de terreny que ha quedat fora de l'abast del ciment, de l'asfalt i del pas de vehicles. Són espais reduïts que han quedat isolats en l'atrinxerada marginalitat, enmig de la desmarxada xarxa de carrers i edificis industrials.Efectivament, sembla mentida que en llocs així i quan encara l'hivern és gran, hi hagi una floració d'herbes tan bella i harmoniosament parada com l'estesa de flors d'un jardí.
 |
| Polycarpon tetraphyllum és un component d'una comunitat viària urbana pauciespecífica. A més, dona nom a una aliança de comunitats ruderals de sòls calcigats, descrita el 1975 pel botànic doblat d'alpinista Salvador Rivas-Martínez. Aquesta petita anual -camèfit?- de floració molt dilatada, com escau a aquest biotipus, ocupa petits i molt migrats espais; ens demanem si no tindrà més espai a la literatura botànica que no en el terreny. En el recull enllaçat hi veurem un detall de la planta força interessant. |
 |
| Salzeredes discontínues al riu Ripoll. Paisatge seminatural força valuós que amb el temps i la natural maduració del sòl pot destorbar l'aparatós expansionisme d'algunes herbes ruderals. Aquests arbres són molt vividors i tenen un creixent molt ràpid. |
 |
| Les observacions s'han fet en exemplars arrelats en alguns testos de la nostra terrassa, a Barcelona. La remarca és interessant de fer en espècies de cicle variable, com en aquest cas. Això no obstant, també hem aprofitat material d'altres llocs -codolar de llera de riu-, sobretot fruits. Els ocells són el principal vector de difusió de les plantes en aquests llocs; disseminadors de fruits, llavors i propàguls. L'ornitofauna és canviant, segons les estacions. L'hivern és, amb diferència, l'època amb més visites d'ocells. Els més habituals són el pardal, culroig, el pitroig, el passabardisses, la merla i família -merlot i merloquins, segons l'anyada- i l'estornell. |
