Introducció geogràfica. El Vidranès és un país de prades i boscos, rouredes seques en els terraprims i vessants solells i fagedes a les obagues. La vall del Ges té un capçal d'allò més corrugat, als vessants migjornals de la serra de Santa Magdalena de Cambrils i als encontorns dels llogarrets de Ciuret i Collfred.
L'esvorell del Forat Micó. Un cop travessa el plegament més meridional del conjunt de muntanyes prepirinenques que connecten el baix Ripollès amb Osona, en el gran esvorell del Forat Micó o portell de Salgueda -nom de casa-, obrat en dos brancs de l'alineació que formen la serra de Bellmunt i la de Curull, entra de ple a la plana osonenca i finalment, tot encarant-se cap a Torelló, lliura les aigües al Ter.
La regió de Vidrà, adscrita administrativament a la comarca d'Osona però geogràficament molt diferenciada, també es coneix amb el nom de Bisaura, ja que Sant Quirze de Besora s'anomenava així, Bisaura de Ter, fins a les primeres dècades del segle passat.
Vidrà. Comarca d'Osona. Vall del riu Ges. Prepirineus orientals. Recorregut. Imatges dels dies 6 i 12 de setembre. La puntualització del recorregut que hem fet és la següent: Vidrà; coll de Vidrà; coll de Hi Era de Massa; puig de Bellmunt; collet del Turu; font de la Tosca; Tosca dels Degotalls; salt del Molí; pont de Salgueda; Vidrà.
En el recull d'avui hi haurà moltes imatges de paisatge, algunes plantes i poc text. L'amistós visitant d'aquest espai podrà comprovar que aquest paisatge fa un pam de goig, té cops rotunds i arraps de gran bellesa.
☰
La Sajolida Satureja montana L. té una notable dispersió en el territori. Arrelada, a més, en espais oberts, brolles i joncedes clares, terraprims i roques, i guarnida de flors blanques, resulta sempre força vistent.
☰
Scabiosa columbaria L. Imatges de peus arrelats a la roca. El rocam de la zona és calcari i de natura diversa, de conglomerats, calcàries i margues. Capítol amb les flors marginals asimètriques, amb el lòbul inferior major, més curts els laterals i encara més els altres dos. S'observa, en les flors poncellades i en les del mig d'aquesta imatge, que els filaments estaminals estan blegats i encarats cap a dins, abans no es despleguen del tot, tret present en diversos grups taxonòmics.
☰
Asplenium fontanum (L.) Bernh. és una falguereta saxícola i calcícola, de roques ombradisses.
☰
La roca està tota pigada de molses i líquens com el de la foto, negrencs, gelatinosos i una mica lluents, possiblement del gènere Collema. Aquests poblaments liquènics i briofítics prosperen especialment a les roques regalimoses.
☰
Entre el tal·lus liquènic s'hi veuen les boletes brunes, de color olivaci, de les algues o cianobacteris del gènere Nostoc, simbionts habituals de molts líquens gelatinosos.
☰
Sòls forestals rics. Les galtes septentrionals de la serra de Curull, al centre, amb marc arbori, són notablement humides, humíferes i eutròfiques, amb poblaments destacables de fageda amb joliu Scillo-Fagetum i altres herbes nemorals higròfiles.
☰
Prats de pastura de vaquí de ventre, a la ribera del Ges i a prop de Vidrà.
☰
Cirsium eriophorum (L.) Scop. subsp. richterianum (Gillot) Petrak, un cardot gros i de cabeça globosa, amb les flors fent una tofa encastada damunt del gros receptacle, en forma de pilota.
☰
Clap d'ortigues al llarg del centre d'aquests prats. L'afemat de les buines les afavoreix. Si el trepig de les vedelles no és prou constant, potser això afavoreix que es formin aquests claps, per filloleig -Urtica dioica és rizomatosa- d'alguns peus que no gosin tocar. És una hipòtesi. Crida l'atenció com les ortigues han migpartit el prat.
☰
Campanula rotundifolia L., campaneta esprimatxada, en una roca de tonalitat cinèria, color molt habitual en el rocam de la zona.
☰
Les fulletes basals d'aquesta campaneta, sovint caduques en la maduració, són llargament peciolades, rodonenques, romboides o triangulars, de base truncada o cordada i de marge laxament dentat, sinuós.
☰
L'escorça d'aquest arbre, l'heura i alguns briòfits, com ara l'hepàtica Radula complanata, estan tot clapejats o banyats d'un tel negre com d'estalzim, potser una infestació fúngica.
☰
A tota la regió oriental els estralls provocats per l'arna del boix Cydalima són manifestos. Les boixedes esfullades, esquelètiques, fan una forta impressió.
☰
Diverses imatges del riu Ges, de llera molt rocallosa. Potser per això el vern no hi és gaire abundant.
☰
Són molts els boixos morts però també són molts els que rebroten. Aquest tenia el fullatge tendral amb un bany d'aigua, testimoniatge de la humitat de la ribera.
☰
Pont de Salgueda, d'un ull rodó i centre acimat.
☰
Clarobscur estival al riu Ges, des del pont de Salgueda.
☰
Replà de dalt del salt del Molí, típic topònim de dues direccions: Salt del Molí-Molí del Salt. No gaire lluny de la línia de falla del Forat Micó, el riu és tot rocós, de roques clares, possiblement calcàries o calcàries gresoses. Si aquí hi ha dèficit d'aigua, és incomparable al que pateix, enguany, la zona mediterrània i marítima, extremament eixuta.
☰
L'escabiosa mossegada Succisa pratensis Moench és una dipsacàcia de floració plenament estival. Farem unes simples observacions, conformes a les ja exposades en el capítol que vam dedicar a la floració d'aquest tàxon: Succisa, proteràndria i ginomonoècia.
☰
Estils molt llargueruts, exserts. Capítol de flors femenines amb estaminodis, rudiments o esbossos d'estams.
☰
Capítol central de flors hermafrodites, en fase femenina. S'hi observen els filaments estaminals ja marcits -hi ha proteràndria. Aquests peus, de poca talla, estaven arrelats en petites conquetes, a la llosa del salt. Ens va semblar que tots els capítols laterals eren de flors femenines.
☰
Salt del Molí, molt conegut i popular.
☰
La fageda amb boix Buxo-Fagetum presenta, en condicions normals, un doble estrat, un de subarbori, semprevirent, tofut, del boix, per dessota del dels faigs, alterosos i camadrets. Aquest tipus de bosc ocupa unes extensions notables a la regió nord-oriental. Aquestes fagedes poc humides contacten, localment, en vessants ombrívols -obagues de Curull i de Bellmunt-, amb les fagedes humides amb joliu Scillo-Fagetum, comunitat nemoral subatlàntica que té, en aquesta regió, una irradiació força meridional. Però ara, a l'estiu, els manats de fulles de la liliàcia protovernal -actualment adscrita a les Asparagaceae-, conspicu testimoni de la comunitat, ja s'han fet fonedissos.
☰
En els vessants solells hi ha rouredes clares. Aquesta planta sembla Satureja calamintha subsp. sylvatica (Bromf.) Briq. (la corol·la és llargueta), però caldria observar-la millor. Planta també adscrita, segons els diferents criteris dels autors, als gèneres Calamintha i Clinopodium.
☰
Surten els primers bolets, amb les pluges de finals d'estiu. Possiblement un mataparent Boletus sp.
☰
La font de la Tosca brolla d'unes roques traucades. Sembla que aquesta mateixa aigua és la que, més avall, es despenja, dissipada, per la Roca dels Degotalls (o Degollats).
☰
Aspecte típic de les tosqueres, incrustacions blanques, badius negres, cues de verdet, bonys molsuts...
☰
Aquesta escenogràfica i popular roca consta als mapes amb el truculent nom de Tosca dels Degollats, anagrama de degotalls. Són roques obrades pel constant i lent escolament d'aigües riques en carbonat càlcic.
☰
Entre les molses petrogenètiques de tosqueres destaquen aquests dues, Eucladium verticillatum, entapissadora, i, al centre de la imatge, Palustriella commutata, que sovint es veu clareta i garratibada, com si estigués congelada, degut a l'arrebossat de les concrecions de carbonat.
☰
Un ambient molt específic. Sovint ens trobem que en un hàbitat d'ecologia particular o molt ben caracteritzada s'hi fan un plec de plantes associades, fidels, quasi sempre presents. La brioflora dels degotalls calcaris té aquest caràcter específic, ben caracteritzat. A la imatge hi veiem la falguera Adiantum capillus-veneris; l'hepàtica Pellia sp., a la superfície d'aspecte esquamós; i la molsa Eucladium verticillatum, al tapís ras i continu.
"La vegetació briopteridofítica dels degotalls del torrent de Colobrers és caracteritza, al nostre inexpert lluc, per la presència molt dominant d'algunes espècies conspícues que, a més, ocupen extensions notables. Són l'hepàtica, la parella de muscínies i el pteridòfit següents:
Pellia endiviifolia (Dicks.) Dumort.
Palustriella commutata (Hedw.) Ochyra
Eucladium verticillatum (Brid.) Bruch&Schimp.
Adiantum capillus-veneris L."
☰
Les frondes de la falguera semblen raïmets pàl·lids; Eucladium fa tapissos, bonyeguts o esglaonats, fent barbacaneta; Palustriella, al mig, té color verd groguenc.
☰
Eucladium verticillatum.
☰
La Serràtula tintòria Serratula tinctoria L. és un d'aquests tàxons que, com tants n'hi ha, ha merescut una pila de puntualitzacions taxonòmiques infraespecífiques, entre d'altres coses pel notable polimorfisme foliar.
A la segona imatge s'hi veuen les fulles basals, molt grans, de més d'un pam de llarg i llargament peciolades, ovato-el·líptiques de làmina, dentato-espinuloses de vora. Tampoc les fulles caulinars no són dividides; només algunes duen uns apèndixs molt estrets, linears, a la base, com les arracades d'una cabridella.
☰
Covetxa lateral del salt del Molí.
☰
A l'interior de la covetxa hi havia les fulletes rodonenques, una mica flabel·lades, de la saxifragàcia Chrysosplenium opossitifolium L., d'espais molt ombradissos i humits, o molls, amb soma làmina d'aigua. El lloc és tan llobregós que les fulles estan girades cap a la llum.
☰
Les plantes del gènere Hieracium són un ornament fidelíssim de les roques calcàries. Qui desitgi navegar per aquests punxeguts soms taxonòmics, pot consultar els treballs del monògraf Gonzalo Mateo.
☰
Aquesta apiàcia que no coneixem podria ser Peucedanum cervaria (L.) Lapeyr.. Els fruits que vam plegar no havien assolit encara la forma definitiva i per això no ho donem per segur. Els segments foliars tenen dents apiculades o espinescents. Els poms duen bràctees i bractèoles, molt estretes i llargament atenuades o afuades.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
