22 de juliol de 2021

Urtica dioica L.: flor femenina i fructícul

No, no, les flors vistoses i acolorides no són pas fetes així per a nosaltres, però, cosa curiosa, nosaltres sí som fets per a elles; o si més no ho sembla. Com els ocells, nosaltres som molt visuals, retinians.
Però moltes flors són inconspícues, poc aparents o fins i tot de mal veure; sovint no hi ha, en el perigoni, sinó un sol verticil de peces -flors haploclamídies o monoclamídies. I s'hi afegeix que sol passar que les florelles siguin menudes o molt xiques. No cal dir que aquestes simplicitats van normalment associades a l'entomogàmia -o entomofília-, la reproducció feta amb el concurs del vent.
No són pas tan atractives, però igualment són exemples d'un meravellós perfeccionament; potser no tenen aquell encant agradívol, complaent, sensitiu, retinià, però tenen el propi d'allò que és essencial, simplificat o quasi abstracte, per dir-ho així.
Aquest és el cas de les florelles de les ortigues Urtica. La comparació amb les flors de l'escrofulària, que vam veure al capítol anterior, pot resultar interessant. Aquesta fa flors de talla mitjana o petita, d'1 cm o menys, però amb la base ben eixamplada, en forma de copa. Els dos carpels duen abundosos primordis seminals, possiblement més d'una quarantena. Això ens donaria, pel cap baix, una vuitantena de llavors per càpsula. Observant la quantitat de fruits que pot fer cada peu, qualsevol pot fer-ne una estimació, del total de llavors per peu.
Ara bé, les ortigues deuen ser molt més prolífiques. A partir de les imatges ens en podem fer càrrec. Les flors són molt xiques, però vet aquí que l'única llavor que produeixen és més gran, el doble, si fa no fa, que les de l'escrofulària. Pel que fa a l'abundància, els fructículs de les ortigues s'apleguen en infructescències compostes, fines, molt més ramoses que no sembla a bell ull -les coses menudes s'ordenen millor. Qualsevol pot fer-ne una estimació, de la quantitat de fructículs que podria arribar a fer una ortiga.
Florelles femenines fecundades, densament reunides en aplecs globosos o glomèruls; aquests aplecs en forma de bola es disposen, molt abundants, al llarg d'un eix fructífer amb aparença d'espiga o d'ament; aquests aplecs espiciformes s'agrupen, al seu torn, en feixos, en nombre de 4 o més per nus. Tot plegat suggereix una fecunditat que no semblaria possible sense la participació d'un element de mena bellugadissa, l'aire.
Les imatges són del barranc de Ribatallada (Vallès Occidental).
L'aspecte canescent de les flors és degut als estigmes plomallosos, penicil·liformes. En els glomèruls de la imatge ja hi ha alguns fruits, barrejats amb les flors.
L'Ortiga major Urtica dioica L, és, naturalment, una herba dioica, fa uns peus amb només flors masculines i d'altres amb femenines, com el de la imatge. Però, pel que hem sabut veure, són molt més nombrosos els masculins; de vegades fins i tot costa una mica d'ensopegar, els femenins. Ho diem en plural perquè formen grups, com és natural en una planta que cadella tant. I si els estenalls de peus masculins són tan trobadissos i, a més, formats per moltes tiges, els femenins, en canvi, a més de ser menys abundants, no formen estenalls de tiges tan nombroses. Això ens ha semblat apreciar.
D'altra banda, semblaria força natural, que el peu que fruita cadelli menys que el masculí.
Mascle i femella. La diferenciació és fàcil i clara: són femenines les flors canescents, plomalloses; les masculines són boletes grogoses, força evocadores, per cert, de les que fan roures i alzines -Quercus. Avui no les veurem.
Grupets de flors femenines, en aplecs molt més simples que els habituals, potser per ser, ja, flors tardanes, de darrera fornada. Són realment xiques; tampoc la lupa de butxaca no arriba a revelar res d'especial, fora dels estigmes plomallosos. A més d'això, no hi ha sinó un ovari ocult, al dedins de dos tèpals cobridors, protectors, verds, més semblants a una bràctea que no pas a un antofil·le.
Flors femenines d'ortiga major. Com dèiem, no resulta fàcil de destriar-hi gaire cosa, fora dels pinzells estigmàtics.
Estigmes ben diferenciats, en segments filiformes, estesos, però estils nuls o, potser, molt breus.
Agulloles coents. El més lleu frec pot trencar la punta vidrienca dels pèls glandulars; aleshores el líquid, tancat a pressió, emergeix sobtosament. Conté substàncies que produeixen intensa coentor. Les inflorescències també en duen, d'aquestes agulloles coents, però són molt esparses.
Infructescència de color verdenc o d'oliva. Hi ha encara algunes flors i també se n'observen de malreeixides, fenomen que sembla normal, en general, en plantes que fan flors molt xiques i abundoses. El que és menut fàcilment es perd; i fàcilment es reposa.
Aquesta peça, d'uns 2 mm, conté el fructícul o aqueni de l'ortiga. L'envolupen dues peces còncaves, com unes castanyoles, simplement ajustades, però no pas adherides. Són dos tèpals del perigoni acrescuts, amb pelets antrorsos, ungiculats. Observeu-hi, a la base, una altra parella de tèpals, molt més menuts, que mantenen la talla original de l'estat floral.
Per cert, el que és exigu compromet la comprensió: pedicle breu o nul?
La imatge mostra el conjunt del perigoni badat, de dues parelles de tèpals desiguals, i l'aqueni, en forma de llàgrima, d'un verd olivaci. Sembla que aquest és el color definitiu. Sembla inevitable l'evocació del fruit d'algunes quenopodiàcies o poligonàcies, famílies d'ordres no gaire allunyats del de les ortigues (configuren, amb molts d'altres, la vella divisió Archichlamydeae).
Fruit en aqueni de poc més d'1 mm, una mica apiculat.
Haploclamídia. Els quatre tèpals del perigoni semblen disposats en dos verticils. Els dos acrescuts serien els interns o superiors. Aquest és el simple -haplo- i foliaci vestit de la flor de l'ortiga major. La resta és fruit. Del puput ocellívol, efímer transmissor reproductiu, ja no en resta res.
Sabadell 
Text i fotografies: © Romà Rigol