Les flors de l'avellaner Corylus avellana L. (2)

L'avellaner Corylus avellana L. és un arbre de ribera de la família Betulaceae, de la subfamília Corylaceae. És propi de la regió biogeogràfica eurosiberiana.

És una planta monoica: cada peu té flors femenines i masculines, separades. Són flors menudes i poc vistents.

Notes organogràfiques de Campanula glomerata L.

Capítol dedicat a aquesta campaneta, en el format tipus fitxa sintètica de planta, no habitual en aquest espai. En el meu cas, però, no tan sintètica.

Com d'altres cops, m'agrada de fer notar que les descripcions són personals, no pas manlleus. Això sí, també hi introdueixo, ultra les organogràfiques, alguna nota fenomenològica.

Curs de camp de l'ADENC: com són les flors?

Com són les flors? Força desconegudes, per un general. Això sí, d'imatges, en fem muntanyes, muntanyes de gavadals. Però la vida és una cosa molt diferent. La flor és el batec vital, essencial, de la planta. La flor és el germen del germen: l'esbós primordial, vestit amb draperies més o menys acolorides, d'un embrió, molt ben acotxat i embolcat, colgat en un estat d'obscura sopitesa. La flor és l'antesala del fruit. Són caps del mateix fenomen.

Ficus Carica L. (1): ja venen les profigues, les veres figues llavoreres

Encetem avui una sèrie dedicada a la figuera Ficus carica L.. Sobre el nom científic de la figuera no sembla que hi hagi cap motiu per introduir-hi, al nom linneà, cap puntualització. Desgranat el tema en diferents capítols, a ben segur que pot ser molt més païdor, perquè a la història natural d'aquesta moràcia hi concorren tants aspectes diferents i, a més, d'una singularitat tan notable, que possiblement sigui molt millor fer-ho així.

Una anomalia: flors diplostèmones de Sambucus ebulus L.

Avui recollim una experiència una mica estranya, perquè estranya va ser la sensació experimentada, com la d'aquell que creu caminar cap a un objectiu i s'adona, de cop, que en realitat n'està tornant.

L'objectiu era simple, tan simple com observar les flors d'un saüquer, a la cerca, com de costum, del que és constant i propi, o sigui de la norma o normalitat.

I en aquesta cerca vam encepegar -reivindiquem l'origen vegetal del verb ensopegar- amb l'altre extrem, o sigui l'anomalia. Llavors vam llucar que potser ho teníem ben merescut, aquest capgirell imprevist, per la mania, a hores d'ara ja ben arrelada, de tafanejar sense brida.
≡
Keywords. Sambucus ebulus L., Adoxaceae, ten stamen flowers, anomaly, nectar, inferior ovary.
≡

13.7.2019. Florida estival de Sambucus ebulus L. Flors blanques, simpètales, rotàcies, pentàmeres, amb cinc pètals de limbe estès, concrescents a la base, formant un petit tub (vegeu-ho a la corol·la despresa del centre de la foto). Cinc estams alternipètals epicorol·lins, radicats al tub corol·lí, a la línia d'unió dels pètals, amb les teques separades -sembla que n'hi hagi deu-, a la primeria connivents, fent un feixet al centre de la flor, finalment estesos o patents, quan les teques ja són badades. Anteres atropurpúries, que s'esquincen pel costat exterior -extrorses.
≡

Entomofília. Les flors flairoses i nectaríferes de l'évol són festejades per diversitat d'insectes. En la imatge anterior hi veiem uns petits insectes alats; en aquesta uns escarabatons i una aranya.
La prefloració és valvar, si més no aparentment. En la poncella els pètals són verdencs o groguencs i aparentment no s'encavalquen, sinó que s'uneixen per les vores.
L'evolució dels estams, de connivents a patents, suggereix que el gineceu deu ser receptiu quan estan estesos, però ens manquen dades per a deduir que hi ha dicogàmia.
≡

Évol de deu estams. Les flors de l'évol s'apleguen densament en poms corimbiformes asimètrics, perquè tenen un major desenvolupament els brancs més externs.

Liguliflores, mosques i altres petiteses

El recull d’avui és una miscel·lània de plantes conegudes i comunes o, segons es miri, comunes però mai no prou ben conegudes. El repte és veure’n alguns aspectes que poder encara no havíem copsat. 

Com el fotògraf que dubta, sobre el punt des d’on ha de fer la foto, el millor és, tot sovint, acostar-se.

Vistes les plantes amb una mica de detall, solen oferir formes i atractius insospitats. Sembla mentida quin enorme ventall de possibilitats no ofereix una simple lupa de butxaca!

Es tracta d'un report d'un marge de l'espai rural de Gallecs (El Vallès Oriental), fet el novembre de 2018.
▤
Avancem els epígrafs del report d'avui:

• Temps de liguliflores
• En cas de dubte, acosta't!
• No som espectadors!
• Hemicriptòfits oportunistes
• Gènere dificultós
• Sorghum: competitiu i invasor
• Sorghum: espiguetes dimorfes
• Sorghum: reunions de mal veure
• Diversitat d'entomofauna
• Grassons i gormands
• Sobre els grups de flors
• Un estatge floral
• Tortrícid?
• Practicar l'helicicultura?
• Comunitats molt complexes
• Foeniculum: les flors
• Foeniculum: els fruits
• Pixallits lletós
• Vacances pagades
• Conyza: autofotocòpies
• Conyza: èxit de la lleugeresa i la simplicitat
• Picris echioides
• P. echioides: pèls subgloquidiats
• P. echioides: fruit ornamentat
• Crepis vesicaria taraxacifolia
• Eleusine tristachya barcinonensis
• Febroses activitats

▤

Obriu els següent enllaç per a veure el report complet:

'Mosques i altres petiteses. PDF'
▤ 
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol

Un filó per furonejar: la morella roquera

“Siendo, en la Parietaria, estos, pigmeos,

Y el femenil Estylo muy gigante,

Con la elasticidad de los deseos:

Vibran a lo alto el Polen fecundante.”

José de Viera  i Clavijo. ‘Las bodas de las plantas’. 1806.

Ubiqua. La trobem per tot arreu i possiblement no desperti, en general, gaire simpatia. Més aviat al contrari, a la primavera és l'ase dels cops.
Inconspícua però interessant. Però, això a banda, la morella de paret Parietaria judaica (1) ofereix tot d'aspectes botànics prou interessants.
Aspectes com ara la manera d'amollar el pol·len, 'con la elasticidad de los deseos', en la plàstica i suggerent expressió de Viera; la poligàmia, la peculiar distribució dels sexes en els feixets florals; l'acrescència floral, que projecta més ombres, encara, en la ja difícil observació de les flors; el curiós envescament del fullatge; i un possible o versemblant amistançament amb els ocells, per bé que es tracta, aquest, d'un aspecte que només apuntem i no sabem si s'ha documentat.

▤

Vent, formigues, ocells. La morella combina afinitats diferents: per les parets; pels llocs bruts, carregats de romanalles nitrogenades; i per la humitat. Una combinació força peculiar que expressem amb el mot nitrolitofília. Però l'ecologia és molt més dinàmica que la simple constatació de l'hàbitat. El pol·len s'escampa amb el vent. Prèviament hi pot haver qualsevol frec o contacte, un merlot furonejant, posem per cas, que hagi provocat l'explosió de l'antera.
Si la planta ha arrelat, com és típic, en una situació enlairada, com ara un pont o una paret, el pol·len es pot esbarriar amb excel·lent difusió. 

Flora dels badalls del ciment (1)

El món roda. A la pell de món hi hem posat uns pegats de ciment que ronquen, es queixen i badallen. Als badalls del ciment també hi arrelen algunes plantes. Surten a la junta del panot que badoca, al peu de murs i façanes, als escocells regaladament pixats...arrelen de fet a qualsevol lloc, per exigu i escanyat que sigui. En veurem algunes mostres.

En aquesta imatge hi veiem un exemplar de Filamaria Erodium sp. No és una flora especialment atractiva, probablement, però només cal que fem un petit saltiró, un capgirell de l'esguard que ens permeti, com diu Daniel Climent (1) en aquest vídeo, 'canviar la manera de mirar', per a que allò que ens semblava mancat d'interès, tot d'una deixi, inesperadament, una petita empremta al nostre magí. La bellesa del món també hi és en aquestes plantes, per molt petites, grisenques o fumoses que ens puguin semblar. I inoportunes, perquè eixint tan avorades als marges, voreres i racons, semblen posseir un caràcter furtiu, sospitós; però en realitat són exponents d'un fenomen molt interessant: les plantes poden conquerir qualsevol espai capaç d'acollir un sarpat de partícules de terra, per pobre i magre que sigui. Fenomen recolzat molt especialment en allò que expressa el terme de la botànica angiosperma. Doncs sí, la llavor encabida en un got té l'eficiència quasi absoluta de poder arribar, gairebé, a qualsevol lloc.

La Parraca i llucs llucats a tot estrop

Baixem amb la família al riu Ripoll, a prendre una mica l’aire. La calor és intensa, però res té a veure amb la d’aquells nefastos dies de les abrusadores bravades africanes. En ple agost algunes plantes de la ribera es troben encara en flor i n’hem pres algunes imatges. No en dubtem pas, les flors tenen una atracció poderosa i ofereixen un dolç sopluig a l’esperit i a la imaginació. Són les flors de l’esbarzer, d’un rosat deliciós; les de la comuna campaneta o corretjola, que semblen fanalets oblidats a la bardissa; les de la verdolaga, esbatanades al cel, ben grogues; les molt allargassades del lligabosc japonès, apropiades per a les voliaines de trompa molt llarga; i les de la Parraca, enravenada i aspriua composta que mereixerà una mica més d’atenció, sobretot perquè exhibeix un indument heteròtric fabulós, molt semblant al del seu germà, l’Arpell. A més d’això, ens fixarem en el particularíssim tarannà de l’esbarzer, tot fent-nos acompanyar, altra volta, de les visions de David Attenborough, i en algun detallet de la flor que motivarà alguna precisió botànica.

Flors estivals d’esbarzer Rubus sp. Els brots florals experimenten fototropisme (inserits en diferents línies generatives, els que no són superiors es corben cap amunt, tarannà compartit, d’altra banda, pels brots foliosos). Les poncelles tenen forma de carabassa. Sèpals reflexes en l’antesi. Filaments estaminals de color malva o violat clar. Com sabeu, la biologia floral, també la sistemàtica, és molt complicada en aquest gènere. Les poncelles de la mostra duien les anteres ja obertes, encara al dedins de l’embolcall del calze, detall suggeridor de possible apomixi (fructificació, o formació de la llavor, sense fecundació, fenomen habitual en poblacions clòniques, estabilitzades localment, per exemple de Setembrines Coniza).

Floració eclèctica de l'aladern

En el text d'avui hi exposarem observacions sobre les flors de l'Aladern Rhamnus alaternus, un arbret característic de les associacions vegetals del Lignetum mediterrani.

En el curs d'aquests apunts hi desplegarem un feix de qüestions per seguir examinant, més que no pas pretendre aclarir, més endavant; amb aquest document, doncs, no fem sinó introduir-nos en alguns aspectes de la biologia reproductiva de l'aladern que semblen subjectes a una casuística complexa.

Aquest arbret entra en el gran grup de llenyoses mediterrànies (suffruticetum-fruticetum-arboretum) que fan flors petites, poc o no gens vistents, flairoses i nectaríferes.

Rhamnus alaternus

Ordre: Rhamnals

Família: Rhamnàcies.

Inflorescències axil·lars. S’agrupen densament en glomèruls o cimes racemoses.

Flors menudes, en forma de copa –hipant-, simples, monoclamídies, apètales. Perigoni reduït a (4)5(6) segments triangulars, en alguns casos patents, afectant forma d’estrella pentagonal, majoritàriament blegats cap avall (deflexes). Androceu: 5 estams alternisèpals, introrsos. (no tenim mostra de gineceu).

Sexualitat. Segons les fonts: dioic; androdioc; polígam; polígamo-dioic.

Pol·linització entomògama (=entomòfila). Alguna font indica combinada amb anemògama!

Antesi. Gradual. Subproteràndria.

El plantatge gros

Els plantatges tenen un munt de característiques interessants: propietats medicinals reputades; una morfologia que ha motivat una permanent revisió, ara molt actual, de la posició que ocupen, en la sistemàtica vegetal; espècies escampades en ambients diversos; notable adaptabilitat a condicions peculiars, llocs salinosos, ruïnosos, pisonats, calcigats, pedrosos...

Les observacions s'han fet en exemplars arrelats en alguns testos de la nostra terrassa, a Barcelona. La remarca és interessant de fer en espècies de cicle variable, com en aquest cas. Això no obstant, també hem aprofitat material d'altres llocs -codolar de llera de riu-, sobretot fruits. Els ocells són el principal vector de difusió de les plantes en aquests llocs; disseminadors de fruits, llavors i propàguls. L'ornitofauna és canviant, segons les estacions. L'hivern és, amb diferència, l'època amb més visites d'ocells. Els més habituals són el pardal, culroig, el pitroig, el passabardisses, la merla i família -merlot i merloquins, segons l'anyada- i  l'estornell.

En el text que recollim hem fet atenció a alguns aspectes de la morfosi i el temperament -etologia vegetal- de Plantago major, hàbit, fulles, flors i fruits. Quan integrem observacions de diferents aspectes, ens introduïm en l'esbós de la manera de ser, el temperament d'una planta.

En aquest enllaç podeu accedir al document dedicat al plantatge gros en format de Word.