Notes dels pradells de l'Helianthemion guttati de la serra de Marina (1)

Les comunitats dels pradells de teròfits silicícoles, de la terra baixa o mediterranis, no formen paisatges o tipus de vegetació especialment vistosos; tampoc no són gaire conegudes, en bona part degut a que són pròpies de determinades zones i ocupen espais de poca extensió.

Em plau dedicar aquest capítol a l'amiga Estella Illa Bachs, que a la muntanya ha hagut d'adoptar, manta vegades, com les mateixes salenques que porfidiosament ha estudiat, l'hàbit arrossegadís.

Per la vall de Pineda: briòfits i barreteres

La regió és prou coneguda però té unes característiques ambientals particulars, que ens plaurà de resumir, de forma epigràfica, tot evocant, sempre, la geografia de l'editorial Aedos, de Solé Sabarís, la nostra primera introducció a la síntesi geogràfica del país:

Apunts de l'obaga de la serra de Queralt

Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).

Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.

Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.

Salt del Molí, cops i arraps de la vall del Ges

Introducció geogràfica. El Vidranès és un país de prades i boscos, rouredes seques en els terraprims i vessants solells i fagedes a les obagues. La vall del Ges té un capçal d'allò més corrugat, als vessants migjornals de la serra de Santa Magdalena de Cambrils i als encontorns dels llogarrets de Ciuret i Collfred.

Passeig pel torrent de la Masica (Ripollès)

Introducció. A llevant de Ripoll i emmarcat per dos colls, el de la Creu i el de Canes, aquest ja a les envistes de la Garrotxa, hi ha un corredor fluvial molt ben definit, el de la riera de Vallfogona, afluent del Ter que a l'alçada de la casa de la Tolosa gira de cop cap al sud (tenim un report d'aquest tram de la riera), encarant-se a les obagues de la serra de Llaés (Llaers).

'Flora Catalana' ofereix un nou curs d'introducció al coneixement dels briòfits

©️ César Pedrocchi Rius

'Flora Catalana' és un bon recurs, en línia, per a conèixer el catàleg de la nostra flora, però actualment aquesta associació és molt més que una pàgina web. És un projecte ambiciós orientat a aprofundir la implantació territorial i social del coneixement de les plantes, mitjançant una àmplia gama d'activitats i recursos i l'organització de grups locals, amb agendes pròpies. L'associació ofereix una agenda d'activitats de camp de tota mena, conferències, cursos, eines de coneixement, concursos i l'edició d'una revista digital.

Lunularia cruciata (L.) Lindb.

Aquesta hepàtica tal·losa és molt comuna, força vistent i ben distingible. Distingible sobretot pels conceptacles, òrgans en forma de tall de lluna que allotgen petits propàguls, semblants a petites llavoretes de color verd-groc, per a la multiplicació vegetativa.

El torrent de Colobrers (i 3): brioflora dels degotalls

Avui passarem de grat de les notes de caire social de l'anterior capítol, temàtica d'una eixutesa feixuga, a la relluent, semprevirent i gerdíssima vegetació dels degotalls.

☰

Un ambient característic. A la natura hi ha ambients mal caracteritzats o, dit d'una altra manera, que no tenen unes determinades condicions ambientals dominants.

Els degotalls calcaris, en canvi, són ambients ben caracteritzats: l'aigua flueix molt lentament i va carregada de sals minerals que es van dipositant damunt de les superfícies d'escolament i de decantació.

Cos vegetatiu de Lophocolea bidentata (L.) Dumort

L'hepàtica d'avui la il·lustrarem amb fotografies pròpies i d'altres de l'amic Cèsar Pedrocchi, que ens ha cedit unes boniques imatges d'hàbit i de detall.

Contràriament a altres hepàtiques portades a aquest espai, Lophocolea bidentata (L.) Dumort cau en el llindar de l'abast del nostre lluc i això no ens permet fer-ne la descripció completa que voldríem, de manera que aquest capítol serà eminentment iconogràfic.

Lophocolea bidentata (L.) Dumort té, com a característica més vistent, els fil·loides amb dos lòbuls aguts i força separats, com unes banyetes.

Això li dona un aspecte general molt dentat, força evocador, per l'ampli escot que separa les dents, de la fulla d'un xerrac de trepar. Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

De tenuïtat extrema i sense cap armadura en els fil·loides -els de les hepàtiques no tenen nervi, a diferència dels de les muscínies-, les mostres acusen aviat la manca d'hidratació i es deformen. Però val a dir que de vegades els fil·loides són, tal com llegim en alguna guia, difícils d'apreciar. Tenen una bona part de la làmina per damunt i per dessota dels contigus, de manera que el conjunt de cada reng podria prendre's per una sola làmina. Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

S'hi observa l'hàbit arrossegadís. Creixen ajagudes i aplicades al substrat, en aquest cas l'escorça d'un branc aterrat, a l'interior d'un alzinar d'obaga. Sembla que aquest estatge, la fusta putrefacte, és molt apropiat per a aquesta hepàtica humícola, corticícola i terrícola. Fotografia: ©️ Romà Rigol.
☰

L'escala mil·limètrica dona idea de l'exigua talla d'aquesta hepàtica que no és, segons diuen, de les petites! Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

"És una espècie molt polimorfa, fins al punt que una espècie pròxima, L. cuspidata, cau dins dels seu camp de variabilitat: actualment són considerades una mateixa cosa. Hom ha citat també L. heterophylla i L. minor." 

"Lophocolea bidentata és una espècie molt freqüent, que forma gespes de color verd pàl·lid, translúcides, sobre talussos humits ombrívols, sobretot als alzinars, cobrint grans superfícies."

Història Natural dels Països Catalans. Plantes inferiors. Volum 4. Enciclopèdia Catalana. Pàgines 374-375. Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

Imatge que il·lustra l'hàbit de l'hepàtica, amb les vores d'aspecte de dents de xerrac de trepar o de dues mans (cast. tronzador). Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Sovint els poblaments briofítics són poliespecífics. L. bidentata es reconeix força bé en aquest estat, fresc i xamós, per les banyetes i la convexitat dels fil·loides, la translucidesa... Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.
☰

Lophocolea bidentata (L.) Dumort és una hepàtica foliosa de la família de les lofoziàcies Lophoziaceae, de l'ordre de les jungermannials Jungermanniales.

"Gespes de color verd pàl·lid...". Observeu-hi, a la dreta, la boleta negra de l'esporangi. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Imatge que permet veure l'estructura cel·lular dels amfigastris. Els amfigastris són fil·loides més petits que els laterals, també disposats en reng, però al llarg de la cara ventral del cauloide. Estan profundament fesos en segments estrets, llargs i escamarlats, tal com es veu a la imatge. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Els amfigastris tenen dos segments principals i altres dos de menors, als costats. També s'hi veuen els rizoides. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Volem cloure aquest capítol amb un record de la doctora Creu Casas:

"En el juràssic continuen les marcancials, Hepaticites i els Sphagnum. La Schizolepidella del juràssic pot ésser una hepàtica primitiva extingida amb fulles bífides, poc diferents de les actuals jungermannials. A pesar de la dificultat que representa la conservació de les delicades jungermannials, aquesta troballa suggereix la possible relació amb antecessores jungermannials folioses."

'Alguns aspectes moderns de la briologia'. Discurs llegit a l'acte de recepció celebrat el dia 10 de novembre de 1983, a la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona. Llegit per l'acadèmic electe molt il·lustre senyora Doctora Creu Casas i Sicart. Editat per la Universitat Autònoma de Barcelona. 1983.

☰

Sabadell

Text: ©️ Romà Rigol

Esporòfit de Radula complanata (L.) Dumort

A l'entrada que vam dedicar a aquesta hepàtica (vegeu-la aquí) vam veure-hi la part vegetativa; avui, en canvi, ens centrarem només en l'esporòfit, òrgan concret però cabdal en la biologia dels briòfits. A la imatge, emersió d'esporòfits de Radula complanata (L.) Dumort.
☰

L'esporòfit. En els briòfits hi ha alternança de generacions. L'esporòfit -generació esporofítica- és l'òrgan que genera espores o gèrmens asexuats. Les espores originen gametòfits, cossos vegetatius, clorofíl·lics, que originen òrgans portadors de gàmetes.

Per a major precisió, copiem el significat recollit en el glossari de la guia de les doctores Creu Casas, Montserrat Brugués i Rosa M. Cros:

"Esporòfit m. Generació diploide que fa espores; viu fixada sobre el gametòfit."

☰

Emergència. La naixença de l'esporòfit es produeix a l'interior d'un aplec de fil·loides en forma de butxaca o taleca, anomenat periant. En créixer l'esporòfit i el pedicle que sosté i nodreix l'esporangi (=vas d'espores), eixampla l'aplec de fil·loides del periant i emergeix a l'exterior, tal com es veu en aquesta fotografia.

Filoma i periant de Radula complanata (L.) Dumort

L'hepàtica que veurem avui és abundant i trobadissa, a més de relativament vistent i de bon distingir, pel perfilat i la definició de la forma.

En el títol hi hem volgut destacar que d'aquesta hepàtica veurem, només, el conjunt d'òrgans foliosos i l'anomenat periant, hipsofil·loides que formen un òrgan molt característic de l'espècie. Queden exclosos, doncs, els gametangis o òrgans portadors de les cèl·lules reproductives, intimitats que queden fora de l'abast del nostre lluc.

☰

Fora del grup d'espècies adaptades als ambients secs, força important, en general els briòfits viuen en ambients humits i és en aquests ambients on hi són més diversos i abundants.

Fan tapissos i coixins més o menys densos i mai no s'aparten gaire del substrat que els acull, el terra, les roques i les escorces d'arbres i arbusts. L'arrauliment i l'hàbit arrossegadís expressen molt bé el temperament higròfil de la major part de briòfits.

☰

Els briòfits necessiten un ambient humit per a reproduir-se, en el trànsit dels gàmetes masculins fins a l'oosfera, i per a mantenir ben hidratades totes les cèl·lules, fora d'un grup de molses, el de les politricals, principalment de muntanya, que tenen un precari sistema conductor que els permet procurar-se una part de l'aigua, pouant-la del substrat.

☰

Els badius i les petites fissures de les escorces són un nínxol protegit i estantís, idoni per acollir els gèrmens de molts briòfits. Les clivelles són les carrerades de l'aigua escoladissa, vehicle de brossalla llisquívola i de tota mena de partícules arrossegadisses.

Verdet en el talús: Lejeunea cavifolia (Ehrh.) Lindb.

Gairebé en qualsevol lloc hi podem trobar crostes i verdets de mena molt diversa, d'aparença més o menys insignificant; però vistos amb una simple lupa de butxaca se'ns poden aparèixer tot de formes d'allò més interessants, insospitades, curioses, gràcils o simplement meravelloses.
I si d'altres cops no, si no hi veiem res que ens cridi l'atenció, res que desperti el nostre interès, potser serà bo de recordar que les discriminacions que habitualment fem, entre banal i interessant, atractiu i mancat d'encant, etc., són normalment arbitràries i absurdes.

☰

El lloc. Sot dels avellaners. Gallifa. Vallès Occidental. Alzinar amb marfull ric en briòfits. Barranc rocallós.

De vegades en els talussos hi ha força humitat, més o menys habitual, per exsudació o fluència lateral de l'aigua de les capes d'argila saturades.

Aquest verdet del talús, vist així, a bell ull i a distància, no ofereix cap bri de lluc sobre la seva natura.

Tardor a l'altiplà de la Salut (Collsacabra)

Presentem un recull d'imatges de l'altiplà de la Salut (Garrotxa), al caire oriental del Collsacabra i ja plenament encarat a la vall d'Hostoles. El paisatge és d'allò més agradable, harmoniosa combinació de pastures i boscos. El bucolisme d'aquesta combinació i d'aquest paisatge, del tipus bocage, té un tret vertebrador de natura ambiental: les pluges, l'aigua i la humitat.

☰

Territori plujós i humit. El Collsacabra és plujós. El còmput acceptat de les mitjanes de pluja volta els 1000 mm, valor que en un entorn mediterrani es pot considerar força elevat. També és de destacar que el màxim de pluja es produeix precisament a l'estiu, un altre tret que corrobora el caràcter medieuropeu de la regió.

També són de destacar les boires. El fort desnivellament tectònic del front oriental de l'altiplà és molt favorable per a la formació de núvols i bromes, congriats per la condensació dels vents humits provinents del mar.

Precisament vam estar de sort i vam poder copsar aquest element, les boires, fonamental per a comprendre el paisatge del Cabrerès.

☰

A l'aparcament del santuari de la Salut ja hi ha tot de llucs de l'elevada humitat de la zona, com es pot veure en les hepàtiques i molses d'aquest tronc i en els tapissos de molses que cobreixen les roques, al fons. Es tracta de gresos i conglomerats eocènics, materials de superfície granada o grollera, propícia per a la retenció dels gèrmens dels briòfits.

Molses xamoses de Tavèrnoles

Sot Fosc o riera de Tavèrnoles. Osona. 1.2.2020
És una cosa que tothom sap: les molses necessiten humitat. I ara, per raons també conegudes de tots, hi ha força humitat, quasi arreu. Hi ha tot de diferents aspectes que hi estan relacionats, amb la humitat.

Quan, a l'hivern, la nuesa i la manca de color s'imposen en el paisatge general, els coixins i tapissos de les molses capturen la humitat de l'aire aquietat i rellentós; amarades d'aigua i exhibint una admirable i lluminosa turgència, s'estufen i estenen les seves petites fulletes, relluents i aigualoses. Les seves formes geomètriques captiven al naturalista, si no està atuït per la indiferència i està disposat a vinclar la carcanada per a poder-les copsar.
▤
El sol ajupit de l'hivern ja no és capaç de colar-se per molts dels replecs que abans sí que il·luminava, quan era gran i gras.
Sense l'escalforeta del sol, l'aire humit acotxat en els replecs no es fa fonedís o bé se n'aparta molt lenta i mandrosament, mogut per l'empenta d'un altre corrent menys estantís.
Cal considerar l'evaporació, doncs, com un factor tan important com la precipitació, perquè un nivell molt baix d'evaporació pot permetre que un espai es mantingui molt humit, encara que la segona sigui molt baixa.
▤

El paisatge. Hi ha en el paisatge una diversitat arbòria paral·lela, o gairebé, a la dels sediments. Les alzines guanyen en els terraprims; el pi pinyer en els sòls sorrencs; els roures en els argilosos, substituïts pels pins rojos quan han estat bandejats.

Estampes del Ter

La ribera del Ter, entre El Pasteral i La Cellera de Ter (La Selva). 23.11.2019

Fem avui un petit recull, res, només uns pocs flaixos, d'un passeig per la ribera del Ter, tot seguint un recorregut recollit en un fulletó de l'ajuntament de La Cellera.

Es tracta d'un passeig molt agradable que ens permet copsar el paisatge de la ribera, els arbres de vora riu, les arbredes, els prats de pastura, algun camp d'userda i alguna vena d'aigua artificial, una reguera i un vell canal industrial. És un recorregut ideal per a famílies i persones que volen evitar desnivells i caminades llargues. Al final d'aquesta entrada hi posarem una foto del fulletó, però comencem amb una imatge una mica pujada de color.

▤

▤

Reguera que corre a frec del camí de les Brugueres, al principi del recorregut.

Xuclar aigua oxigenada. Tot sembla indicar que aquestes arrels, d'un plàtan del passeig, han fet un gir cap amunt (vegeu-ho a la primera imatge de la parella), per sota de la reguera, i han emergit a l'exterior, a l'altra banda, tot clivellant i perforant el ciment i sucant les arrels a l'aigua, un detall que trobem sorprenent.

▤

Els canals ofereixen un ambient d'unes condicions de poca fluctuació, aigua corrent, fluència i oxigenació regulars. Possiblement aquestes condicions tinguin a veure amb la presència d'algunes hepàtiques, arrapades a la part del canaló més propera a l'aigua. Tot seguit en veurem dues mostres, dues hepàtiques tal·loses (1). I també una alga roja -rodòfit- submergida.

No hi ha res com poder comptar amb uns amics, amb experiència i bagatge, que  ens ensenyen un munt de coses i detalls que a nosaltres ens passarien per alt o bé ens donen les guies per poder començar a conèixer-les. Devem a l'amic Cèsar Pedrocchi la puntualització taxonòmica de les dues hepàtiques i l'alga roja que ara veurem.

▤

Marchantia polymorpha Linné. Habitat in Europa juxta aquas, locis umbrosis. Hepàtica comuna, determinada per l'amic Cèsar. Hepàtica tal·losa amb frondes carnoses, encavalcades, ondulades i  irregularment lobulades, de lluentor atenuada, finament pigallades de petits grànuls en tota la superfície. Els òrgans en forma d'escudella contenen propàguls capaços de donar noves frondes. S'anomenen conceptacles.

▤

En la superfície s'hi veu la retícula poligonal i els porus aerífers, al centre de cada polígon. Aquests porus són anul·lars i tenen al centre una forma de creu que, segons ens diu en Cèsar, té valor taxonòmic.
▤

Porus d'aire. Imatge que permet veure la forma de creu de l'obertura dels porus aerífers. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

▤

Propàguls. Imatge de detall, presa directament a la ullera de la lupa estereoscòpica, d'un tarteret de propàguls lenticulars amuntegats al dedins del conceptacle, en forma d'escudella. Els propàguls tenen la vora molt finament puntejada; la vora del conceptacle és ciliada, amb pelets ungiculats, girats cap endins.

▤

Pellia sp. Una altra hepàtica, d'aspecte semblant a l'anterior però més lobulada. Aquestes hepàtiques pertanyen a ordres diferents.

▤

Alga roja incrustada a la solera de la reguera i damunt de les pedres submergides. Hildenbrandia sp.. La foto que obre la galeria és una visió de més a prop d'aquest rodòfit incrustat. En aquest gènere hi ha algunes algues marines molt comunes que poden clapejar de vermell intens, de sang, els còdols de les platges.

▤

Un enfocament diferent permet veure poblaments de diatomées en la mostra recollida. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

▤

Fotografia de detall, al microscopi, de l'alga roja. Un cop més, trobem a la natura el 'patró de cel·les de rusc'. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

▤

Imparables. Infructescència de Solidago canadensis, asteràcia rizomatosa, provinent de Nord-Amèrica, que es troba, aparentment, en ple procés expansiu. A més de la capacitat per fer tornes, aquesta invasora té substàncies al·lelopàtiques -poliacetilens i diterpens (2)- que dificulten el creixement d'altres plantes. És un tret conegut d'altres asteràcies invasores, com ara en el gèneres Artemisia, Ambrosia, etc.

▤

La ribera. El paisatge de la ribera és complex. Ho plantegem de forma esquemàtica, d'acord amb la poca dedicació esmerçada a copsar-la, en el nostre passeig, diferenciant-hi tres grups principals: la vegetació forestal natural residual, principalment salzes i verns, aquests molt més escassos; els nombrosos peus d'arbres de plantació naturalitzats, principalment robínies i pollancres; i les arbredes plantades, sobretot pollancredes i platanedes, sens dubte un dels segells més vistents i característics del paisatge vegetal de la comarca de La Selva. Cal destacar-hi, sobre aquest punt, el paper rellevant dels cúmuls de granets de sorra -sauló- dipositats a les planes fluvials, generadors d'uns substrat idoni per formar grans aqüífers.

▤

El curs del riu, en sortir de les escanyades dels embassaments, es dilata, desfogat, per la plana d'al·luvions. Pel que fa a la vegetació aquàtica -hidrofítica-, hi destaquem els poblaments de llenties d'aigua, els de créixens i els claps d'espargani, herba de gran fullatge, molt vistent.

▤

Vegetació potencial. Sospitem que el vern i la verneda serien, en estat natural, l'arbre i el bosc dominant a la ribera. A la foto, inflorescències masculines llarguerudes, encara tancades, i, darrera, més petites, les femenines, també encara per desenvolupar. La imatge és del mateix lloc però del 6 d'octubre d'enguany.
▤

Sparganium erectum (possiblement subsp. neglectum). Aquest gènere inclou plantes submergides i flotants, estrictament aquàtiques -hidròfits-, comunes als estanys de muntanya, i plantes emergents, arrelades a l'aigua -helòfits-, com en aquest cas. La fulla és molt aquillada; el nervi fa, al revers, una cresta o ala molt marcada.
▤

Pollancrons. Agrocybe. Aquests bolets de socons de pollancre van tenir, recentment, un petit racó propi en aquest blog. Us hi remetem en aquest enllaç. Tornem a destacar-ne dos punts, l'olor suau i el degradat del color del barret.
▤

Esquema del recorregut fet per la ribera del Ter, en puntejat vermell, la 'Ruta per les ribes del Ter'. Si voleu més informació podeu consultar i contactar amb l'Aula de Natura 'El Meandre'.
▤

Notes i enllaços

1. Són abundants els recursos per introduir-nos en aquesta matèria. Us en proposem un de bàsic, una introducció elemental, en aquest enllaç.  

2. Sobre aquest tema, les al·lelopaties, també hi ha força treballs a la xarxa, per exemple el que podeu trobar en aquest enllaç.

▤
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol