21 de juliol de 2021. Obagues de la Tolosa, a migjorn de la riera de les Llosses i la casa de les Arenyes (El Ripollès).
Permeteu-me, avui, no llevar tots els llucs del reboll de les divagacions i transgredir, per una estona, l'àmbit d'aquest espai. No fa pas gaire vaig veure, al museu de la ciència de Terrassa, unes mostres de sínies de molins, unes de pala i les altres de calaixos. I no fa pas gaire li deia a un amic que només veiem allò que estem preparats per a veure, frase que, un cop assolada, crec que té retops. Perquè, ben mirat, la frase també podria funcionar al revés, i donaria: només veiem allò que no estem preparats per a veure.
És clar, deixar lliscar l'esguard no és el mateix que observar. Aquesta activitat, l'observació, és essencialment mental. És una maquinària o mecanisme que funciona amb un oli un punt especial: l'interès. Ara bé, el punt que val la pena de destacar és com funciona l'administració d'aquest oli.
L'afeccionat a l'observació de les papallones, posem per cas, treballa i cultiva la seva passió; procura que la maquinària estigui ben greixada per a tal fi. És un comport, la selectivitat de l'interès, que ens afecta a tots o gairebé. Sembla que amb els anys l'oli escasseja cada cop més i molts tendeixen, o tendim, a la focalització de l'interès. L'esguard agafa un estil molt ensinistrat, calculador, llençat a galop tirat a una discriminació desbridada, dicotòmica i fatalista.
Però aquest mecanisme selectiu té un inconvenient important: el cultiu conscient i aferrissadament treballat d'allò que ens apassiona, d'allò que ens agrada, ens fa, paradoxalment, menys lliures. Forma part de la nostra essència i per això la nostra llibertat sempre és negativa o, si voleu, afectada d'una enyorança recòndita: en cada forcall, en cada pas de la clau dicotòmica, l'enyorança s'engreixa amb la consciència d'una nova renúncia.
El nen s'assembla a l'ocell, no té encara la consciència prou verolada per a triar; com l'ocell, el nen no coneix l'esqueixada llibertat negativa, de renúncia, dels adults. Però vet aquí que és el nen el que ensenya a sa mare a observar. El nen bada, obre l'ull de bat a bat i no administra l'oli de l'observació. Té la maquinària perfectament lubrificada. I veu i observa, com nosaltres possiblement no ho sabem fer. La cara del nen és el semàfor de la mare. Observant el nen, la mare sap si hi ha cap perill, si passa res d'important. El nen són, literalment, els ulls de sa mare.
En fi, no només perdem la vista, amb els anys; perdem molt més, perdem el mecanisme mateix de l'observació. Anem a l'exemple del cecidi del romegueró i així podrem acabar amb l'alga taronja.
Érem al torrent de la Masica. L'amic Albert es va apropar i em va dur on, ben a prop, hi havia una anomalia patològica en un romegueró Rubus caesius. Una breu consulta, ja a casa, va ser suficient per a comprovar que es tractava d'un cecidi colonial, causat per Diastrophus, un cinípid.
Posteriorment n'hem vistos més, d'aquests cecidis d'aspecte morbós. Estàvem ja preparats per a veure'ls? Possiblement si no hagués estat per l'Albert, aquestes anomalies vegetatives en el romegueró no ens provocarien res més que, simplement, deixar lliscar la mirada...
Però en això també hi veiem una notable diferència, entre el nen i l'adult. A nosaltres ens excita especialment saber-ne la causa i com es produeix el fenomen. El nen també pot tenir interès en saber aquests punts, però, a diferència de l'adult, observa amb més eficiència, millor, deseixit de tot neguit i, de fet, viu amb gran intensitat la seva experiència, com si fos sabedor que la història del fenomen no forma part de la seva història. El nen observa i experimenta i, ancorat sempre en el present, passa d'una cosa a l'altra sense mirar enrere (això es veu bé en els museus que permeten activar alguna cosa; premen i toquen, observen i fugen aviat, de vegades tantost s'ha activat una imatge o un mecanisme, a la cerca d'una altra cosa).
Bé, un dia vam veure un tapís de l'alga Trentepohlia i vam quedar-ne meravellats, per la força cromàtica, és clar. No fa gaire, passejant amb una amiga, ella trobà una pedra clapejada d'aquesta alga. Per tant, és la segona vegada que la veiem, en el sentit de ser-ne conscients. L'alga taronja ens sembla, aleshores, que és una mica nostra. Però saber un nou nom no és pas gran cosa. Sí que ho és aturar-se i aprendre a tenir cura, de l'altre i de tot allò que ens envolta.
El món i els seus cicles, les voltes dels dies, els arcs de les hores, giren, tornen i retornen com els cadufs d'una sínia. No ens diferenciem pas gaire del ruc, ulltapat i estacat a l'embarrat d'una roda dentada. La ruca i la sínia roda que roda, llaurant l'aigua i abocant-la a la reguera, amb el tossut ritornello de la cançó del xipolleig.
Només de tant en tant, molt rarament, com si colés per la botana del caduf un gripau, hi brolla un lluc que forada la roda de les hores i aleshores ens toca la loteria de la sínia: com el nen, vivim intensament el moment, la roda s'atura i esgotat jeu el xipolleig, ja res no passa i res no és el mateix. Aleshores ni tan sols els cadufs, que són pastats, ens semblen iguals. Al capdavall, de debò creieu que el nen que vam ser ja és mort?
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
