Les ombres de la taxonomia: Viola alba Besser subsp. dehnhardtii (Ten.) W. Becker

Reporto algunes discrepàncies en les fonts consultades, les més habitualment manollades per mi. Ara bé, no tinc cap intenció de posar en evidència cap mena de limitacions, no.

La intenció seria una altra. La taxonomia no és cosa de nens. Sabem que el gènere Viola té molla i afraus. Per cert, entre les signatures del tractament del gènere, a 'Flora Iberica', hi ha les de botànics tan il·lustres com M. Laínz i Pere Montserrat, veus que convé sempre escoltar.

Què és l'evolució de la vegetació? (2): un exemple didàctic

El marc. Es tracta d'un erm de la Vallençana, a la vall del torrent del mateix nom, a l'extrem ponentí de la serra de Marina, entre les carreteres de Badalona i la Roca. El substrat és de pissarres paleozoiques, però, trobant-se l'erm al repeu del vessant, és acollidor de materials trasbalsats, sobretot sorres al·luvials, força favorables per a la implantació de la vegetació.

Tripleurospermum inodorum (L.) Sch. Bip., nou per al territori auso-segàrric

Aquesta camamilla inodora ja va ser reportada en aquest espai, però, integrada, aleshores, en un capítol genèric, d'una passejada pel sud del Moianès, aquell esment va quedar un xic esborradís i ara, en aquest nou capítol, volem donar-li una mica més de rellevància, donat que, a jutjar per les dades consultades, es tracta d'un tàxon de filiació geogràfica principalment muntanyenca (Pirineus s.l.), que fins ara no hauria estat consignat de cap punt del territori auso-segàrric (1), el territori de clotes i plataformes estructurals de l'extrem oriental de la depressió de l'Ebre.

De la pastura, la moixonada i la bardissa

És una estampa que actualment, degut a l'abandonament de moltes finques de vocació ramadera, trobem en molts llocs.

Què passa quan s'abandona un prat de pastura de vaquí?
Els prats de pastura de vaquí poden derivar, quan són abandonats, cap a matolls o bosquines. En alguns casos s’hi formen arcedes de Prunus i Crataegus.

Les arcedes són bosquines d'arbustos i arbrets fortament espinosos; fan uns entramats de branques enravenades i armades d'espines molt punyents, de manera que solen formar, tot sovint, tanques vives inexpugnables, fora que, proveïts d'una eina adequada, hi obrim un pas expressament.

De la gatosa Ulex parviflorus Pourret: el llegum, la grana i el seu carnús

Apunts carpològics. Un cop més, un breu capítol de caràcter morfològic que ens permetrà veure el fruit en llegum de la gatosa Ulex parviflorus Pourret i la seva llavor, ornada amb un carnús força vistent.

Entrellucs entre gotes a l'Ordal

Roïnes. Les gotes de març són dolces prometences. Si normalment portem retard, o sigui que passa un temps entre el dia d'activitat a la natura i el de la publicació de les impressions, ara encara més, de manera que veurem si ens posem al dia aviat. També em passa això perquè vaig peixant, mentrestant, algun tema de més llarg recorregut.

Aquests entrellucs són de principis de març, d'un dissabte que vaig aprofitar per a fer un curt passeig pel voltant del poble d'Ordal, mentre queia una roïna d'aquelles que, de tan fines, gairebé no es noten. Però per prudència les fotos les vaig fer amb el telèfon portàtil.

Un laboratori fito-geològic: la Plana de CanTorrella

Situació geogràfica. A llevant del pinyol de Montserrat i del fabulós trau del congost del Cairat, hi ha uns relleus modestos però força trencats i complexos, una mena de grop amb grifolls, diferents derivacions o serres, ben puntualitzades pel Puig Ventós (606 m) i el Turó del Ros (639 m), però sobretot per l'encastellada ermita de Sant Salvador de les Espases, esbargívola i sanitosa destinació d'excursionistes i passejants de les aclofades viles del Llobregat.

Tot passejant pels camps de Rajadell (Bages)

No hi ha paisatges mediocres. Fem una placèvola passejada per l'entorn del pintoresc poblet de Rajadell, situat a ponent de Manresa, al corredor natural que comunica aquesta ciutat amb Calaf, ja a l'anomenada alta Segarra. Per aquest corredor de la vall de la riera de Rajadell o de Boixadors, d'una llargària poc congruent amb la modèstia del seu cabal, transcorre la carretera anomenada eix transversal i la línia del tren de Lleida, enllaçant a velocitat decimonònica una rastellera de llogarrets i pobles que no són gaire coneguts, precisament per ser llocs de trànsit, entre les esbatanades planúries calafines i l'aclofada cloterada bagenca.

Rosmarinus officinalis L.: fruit, mixospermia i mirmecocòria

Hi ha un temps per a tot. Com sabeu, es diu que el romaní pot portar flors en qualsevol època de l'any, però val a dir que això no significa que cada peu de romaní tingui flors tot l'any. Hi ha un temps per a tot, també per a fruitar. El fruit del romaní és el tema d'avui que veurem desgranat en les parts anunciades en el títol: el fruit i alguna de les seves peculiaritats; la mixospermia, un caràcter que es pot considerar molt significatiu en la flora mediterrània; i la dispersió que en fan les formigues, fenomen interessant que ha estat, en realitat, el motiu provocador de la valoració dels altres. De passada recordem que, tractant-se de qüestions amb implicacions d'ecologia, mirarem de calçar-nos com cal, d'anar amb peus de plom.

Prat periurbà de llevamà, verònica, filamaria...

Per molt comuns que siguin els extensos prats de ravenissa, lluminosament espurnats de blanques flors, potser mai no deixaran de sorprendre'ns i de commoure'ns. Darem un cop d'ull al prat d'un retalló de terreny que ha quedat fora de l'abast del ciment, de l'asfalt i del pas de vehicles. Són espais reduïts que han quedat isolats en l'atrinxerada marginalitat, enmig de la desmarxada xarxa de carrers i edificis industrials.

Efectivament, sembla mentida que en llocs així i quan encara l'hivern és gran, hi hagi una floració d'herbes tan bella i harmoniosament parada com l'estesa de flors d'un jardí.

Marginalitat i documentació

Ja ens hi hem referit sovint i en diversos capítols, a les plantes que viuen associades al nostre medi, en el sentit estricte, o sigui l'àmbit plenament sinantròpic, que, com tots sabem, pot ser, aquí i allà, molt agradable i ben arranjat, i també, ençà i dellà, molt degradat i embrutit.

Dissabte vam anar un cop més amb la família al santuari de la Salut i vam poder copsar aquesta dualitat, tant fortament polaritzada, com la realitat i el desig de Cernuda.
≡

Guarnits de casori. Hi havia casori a la una i els floristes en feien els preparatius, tot parant, al gran porxo del santuari, grans testos curulls d'esplendoroses flors, enormes poms d'hortènsies, dàlies de color crema molt clar, com el de l'albada quan ja s'extingeix el llostre, i roses blanques escampades, com guindes que s'escampen curosament en un pastís.
També hi paraven alguns fanals d'espelma, com els que hem vist als cines, dels que fan una gàbia amb les cares de vidre i una anella al tuc, per a penjar-los o dur-los a la mà.

≡
Segona posició. La jardineria és, precisament, una de les activitats que genera més introduccions de plantes foranes a casa nostra, darrera, només, de l'agricultura. Pouem la dada del document que presentarem més avall, que ens servirà per a perfilar els tàxons d'aquest capítol.
Qui sap quin plec de criptobiodiversitat no allotgen aquests rams de dàlies i hortènsies! Per a posar-ne un exemple, ben versemblant, citaríem la caparreta ratllada australiana Icerya purchasi, una caparreta que pel que portem vist sembla trobar-se en ple procés expansiu.
≡

Plantes de l'erm sollat. Només cal fer unes poques passes per a sortir del porxo del santuari i trepitjar l'erm del voltant.
D'acord, no són pas plantes gaire xamoses ni engrescadores, però certament ofereixen tot de llucs peculiars i interessants.
En llocs com aquest hi concorren tot d'elements particulars. Hi ha un trepig molt sovintejat, propi dels espais on es desbrida i s'esbrava l'esbarjo més diversificat.

Naturalment, hi ha també els residus corporals dels gossos. Hi ha els nostres residus diversos, sobretot restes de menjar i begudes, no sempre gaire naturals. També les segues periòdiques i les tasques diverses dels arranjadors, constants esbarriadors de llavors de plantes vingudes dels llocs més inversemblants, d'arreu del món.
Són diàspores aferrades a les sabates, a la roba, a les eines, als vehicles, sobretot rodes...qualsevol diria que tenen detectors de tot allò que es belluga.

≡

Un document de referència. El breu capítol d'avui ve molt a tomb per a referir-nos a un treball de Llorenç Sáez i Pere Aymerich. Aquests autors han actualitzat, fins al 2018, el catàleg de plantes de casa nostra que no es consideren autòctones, en article publicat a 'Mediterranean Botany' el novembre de 2019.

Rasclum de l'Hordeetum leporini Br.-Bl. i l'efecte de vora

Tornem avui a l'espai que ens va servir per fer el capítol del margall bord. Si aquest temps de limitacions de mobilitat ens està fent més curosos en l'aprofitament del material que anem arreplegant, en el capítol d'avui potser fins i tot ens servirem el rasclum de la cassola, per poder obtenir algunes engrunes, tot confiant que encara puguin tenir algun profit.
≡

Mirmecocòria. Formiga cabuda traginant una espiguella que sembla d'Hordeum murinum. Sembla que l'home ha seleccionat precisament una anomalia, que l'espiga no es desballesti i no es desprenguin les diàspores.
≡
Species and keywords. Hordeetum leporini Br.-Bl., mowing, myrmecocoria, Senecio angulatus L.f., Parthenocissus quinquefolia (L.) Planchon, Arundo donax L. axillary bud, Anacyclus clavatus (Desf.) Pers., Melilotus indicus (L.) All. (legume, seed), ants, edge effect, Onopordum illyricum L., Cirsium vulgare (Savi) Ten.
≡
Ocells i catxapons. Hi ha tràfec i xerradissa de bestiar de ploma, garses, cotorres, tórtores i pardals. Un catxapó creua l'espai buit i quan allarguem l'esguard en veiem uns altres, cercant la protecció a la vora. Imatges que més aviat associem a la calma de punta de dia.
Ara bé, tendim a veure aquesta fauna de pèl i de ploma simplement com a component animat d'un escenari, però convé no oblidar que són en bona part responsables de la construcció d'aquests espais, sobretot per la dispersió de fruits i llavors.
Només cal fer atenció al comport de col·lectius com les ramades d'estornells, o els escamots de cotorres, tórtores, tudons i pardals, per a veure quin devessall d'elements vegetals no traginen, amunt i avall.

Segues i neteja. Hi ha ara els vorals ben retallats i nets. De lluny ja ho vam veure, que havien passat la màquina de fil de segar i del pradell d'ordi salvatge no en quedava sinó una mena de rostoll bord, com aquell que es lleva la barba amb tisores, deixant-ne els llucs arranats.
Som del parer que és recomanable que se seguin periòdicament aquests espais marginals, normalment mantinguts en un estat de permanent suspensió que els allunya del mínim ordenament desitjable, perquè són sovint niu de dipòsits de brutícia.
Això no contradiu que valorem el seu possible interès paisatgístic. Precisament l'Hordeetum leporini és tot un exponent d'adaptació a tràngols recurrents: cremes, segues, esbrostades i trasbalsos topogràfics.
≡

L'altre marge és diferent. Seguim en un període de pluges excepcionalment mantingudes. Aquest temps fins i tot pot comprometre alguns cultius (pensem, per exemple, en el badat de la cirera).
A la imatge, dues enfiladisses al·lòctones, Senecio angulatus L.f., de fulla carnosa, i Parthenocissus quinquefolia (L.) Planchon poncellada, una parra molt utilitzada per a cobrir parets. Com l'animal perseguit per un depredador, que s'enfila a un arbre per a protegir-se, les enfiladisses sovint es troben ben a resguard, enlairades i inaccessibles.
≡

Una planta tot-camí. La retallada de les herbes pot donar més buf al canyar. Són les plantes com la canya, amb una capacitat de persistència, de rellucar i de difondre's tant notables, les que en surten més afavorides.
Pel que fa a les plantes de l'Hordeetum leporini, forma part del seu tarannà l'adaptació a aquestes contingències. Les diàspores ja estaven en molt casos formades i qualsevol intervenció, com ara segues o pastura, contribueix precisament a difondre-les. L'ordi bord, el panigroc i ses companyes hi estan fetes, justament van associades al tràfec, el moviment i les activitats.

Hordeetum leporini: un prat dens de margall bord

Stellarietea mediae (=Ruderali-secalietea) és el nom d'un gran sintàxon (1) que comprèn totes les comunitats vegetals de plantes ruderals i arvenses (2). El recull d'avui és de plantes ruderals. Com sabeu, hi ha una flora associada als espais periurbans o d'urbanització incompleta, especialment dels vorals i marges incults.

Són plantes nitròfiles, que s'agraden de la sobrecàrrega de romanalles orgàniques d'aquests espais. Moltes també manifesten un fort caràcter oportunista, que els habilita per a ocupar a pressa feta qualsevol espai abandonat, tant si és magre o gras el romanent de terra que les ha de sustentar.
▤

Plantes comodí. Fins i tot un simple observador pot veure que una part important dels components de les comunitats de plantes ruderals apareix regularment en aquests ambients. Així doncs, no són característiques de cap associació concreta, sinó dels sintàxons superiors que apleguen les diferents associacions ruderals i arvenses. Tenen un ampli espectre de tolerància en esguard dels factors mesològics, la humitat o eixutesa del sòl, la remoció, la compacitat o la càrrega de residus diversos.

Aquests col·lectius destaquen per la presència habitual d'una sèrie de plantes fidels o constants, d'ampli espectre -valència- ecològic.

A l'espai observat hi són molt abundants, de les gramínies, Hordeum murinum subsp. leporinum, Piptatherum miliaceum, Koeleria phleoides, Arundo donax, Bromus hordeaceus i Avena barbata; Echium vulgare i Borago officinalis, de les boraginàcies; Hirchsfeldia incana, de les crucíferes; Sonchus oleraceus i S. tenerrinus, Anacyclus clavatus, Sylibum marianum, Calendula arvensis i Galactites tomentosa, de les compostes; Rumex pulcher i R. longifolius, de les poligonàcies; Plantago lanceolata i P. coronopus, de les plantaginàcies.
▤

De l'agre al ciment. Plantes com Calendula arvensis, Lepidium draba, Erodium malacoides o Sonchus oleraceus, per exemple, són habituals en moltes comunitats, tant arvenses com ruderals (3).

El Caps blancs Alyssum maritimum

Un bri de sol toca la branca del cep. La vinya aspra sembla un mirall. Les pampes van tombant i les vinyes aviat flamejaran. La llum sedassada pels núvols exalta la grogor de les pampes i la blancor de les mates dels caps blancs. Mates curulles de petites flors que ara cobreixen, com una catifa, passades, mitjans i marges d’algunes d’aquestes vinyes. 

Octubre de 2016. Martorelles de Dalt (El Vallès Oriental).

▤

Avui dediquem una petita fitografia a una planta comuníssima. És d'aquelles plantes que tenim totalment ancorades en la nostra visió consuetudinària. Alyssum maritimum subsp. maritimum (1) té tot d'aspectes dignes de ser destacats i que no són, precisament, molt comuns.

▤

Auixiliadores. Les matetes de caps blancs són, com l’olivarda, plantes auxiliadores, perquè cuiten a guarir les ferides que infligim a la terra. Les trobem quasi pertot i tot l’any. En aquest text s’hi considera aquest florir en qualsevol moment, la morfologia de la planta i el tipus biològic, amb interessants particularitats. Veurem que entre aquesta graciosa crucífera i l’olivarda, molt més grossa, hi ha notables afinitats. Com que la terra és prou molla, aquest cop no ha calgut utilitzar el tallantó.

▤

Perenni-annuiherbetum amb Alyssum maritimum subsp. maritimum, Brachypodium retusum, Verbascum sinuatum, Hyparrhenia hirta subsp. hirta i Mercurialis annua.

Història de la Balsamina silvestre

Impatiens noli-tangere Linnaeus

LES BALSAMINES 

Les balsamines són plantes herbàcies sense indument, de la família balsaminàcies, que viuen en els països tropicals de l’Àfrica i de l’Índia, feta excepció de la nostra balsamina silvestre, d’àmbit europeu. 

Molt més conegudes que aquesta són diverses espècies de balsamina que es cultiven com a ornamentals en els patis i jardins, com ara Impatiens balsamina, anomenada en alguns llocs “arbrets”, i en d’altres amb el noms espanyols de miramelindos, adornos, belenes, nicaraguas, chinos, etc., de flors vermelles, blanques o bigarrades, natural de l’Índia, Malàisia i la Xina. 

Potser encara és més comuna, en els jardinets dels pobles de muntanya, la balsamina de Balfour Impatiens balfourii, que pot trobar-se, naturalitzada, en alguns boscos de ribera i que, segons es diu, es troba en fase d’expansió. 

Altres espècies conreades són la balsamina africana Impatiens africana, originària de l’est d’Àfrica tropical, i la balsamina glandulífera Impatiens glandulifera, procedent, com la de Balfour, de l’Himàlaia. 

EL NOM 

Carl Von Linné era un molt bon coneixedor del llatí i diuen que, quan es tractava de posar noms a les plantes, preferia els noms de les cultures i llengües clàssiques per damunt dels d’altres cultures. Tothom sap que les aportacions del suec, la classificació de les plantes, la nomenclatura binomial i els seus noms d’arrel clàssica, van ser fonamentals en els estudis taxonòmics i sistemàtics de les espècies. 

La vinya dels tres gotims

Les Llambardes (Torrelles de Foix). Alt Penedès. 18.8.2019.

Avui veurem els ceps de la varietat blanca montonega (1) i una vinya especial, de ceps revellits i quasi esgotats, arrelats en un muntelló de guix. També hi farem una ullada a algunes plantes camperoles i a un cecidi de la vinya. Caldrà, primer, situar-nos en el territori, perquè aquestes planes enlairades (2) no són gaire conegudes.

Vinyes de la plana de Cassanelles (Cases Noves de can Pardo. Mediona). Terrenys esbatanats i enlairats, amb les vores emboscades i el cel per horitzó. Encara hi ha algunes vinyes amb ceps en vas, relativament vells (3).

Catalunya té alguns territoris elevats que fan de trenca-aigües i de xarnera d’unitats geogràfiques més conegudes. Entre el Penedès i la rotunda clotada de l’Anoia, al nord-est, i el departament de Santa Coloma, al nord-oest, hi ha uns relleus fets a base d’alternances de materials tous (margues), propicis per al conreu, amb materials més durs i destacats, sobretot calcàries.

Són departaments allargassats en el sentit de la serralada, oberts però alhora mig ocults, com un amfiteatre. Al damunt de Font-Rubí i de Pontons hi ha unes

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (2)

Introduïm de forma epigràfica el segon lliurament d'aquesta sèrie dedicada al rocam i la vegetació de Sant Llorenç del Munt :

• Formigues dispersores
• Crostes a les roques
• Merda de bruixa
• Ròssecs d'activitats degradants
• Còdols poligènics
• Inclinació i dinamisme
• La Cargola de roca
• La Bengranada
• Fotjades
• Un volum de referència

Figura 1

Figura 1. Mirmecocòria. Dues formigues traginant diàspores de la Cargola de roca Erodium foetidum subsp. glandulosum, endèmica del massís, juntament amb d'altres que porten altres fruits. N'hem vistes moltes, en llocs diferents, de formigues amb llavors de cargoles.

Figura 2

Figura 2. Curadores del sòl. Una formiga traginant una llavor negra, aparentment de Marcet Dipcadi serotinum, una bulbosa molt abundant a les codines i terraprims del massís. En els boscos, als espais oberts, als erms... en tota mena de llocs el paper que hi fan les formigues és molt destacable, en especial en la dispersió de fruits i llavors. 

Ricinus (5): un tribut a les formigues

Les formigues caminen de pressa i tenen una força hercúlia. Són petites i no solem veure-les. Però són pertot, tant en els espais oberts com en els coberts i forestals. 

Tenen establerts amb les plantes uns vincles estrets i llargament consolidats. En són proves inequívoques uns petits carnussos que porten enganxats les llavors de moltes plantes, com ara les lletereses, les violes, les manxiules Helleborus o el ricí.

Càpsula tricoca i llavors (1) carunculades d' Euphorbia peplus, una lleteresa ruderal. L'eleosoma o carúncula (carnús format a l'entorn de l'orifici del primordi seminal) és la cofa que corona la llavor, de color de vori i una mica lluent.