Vam fer un passeig per un territori molt sobri (1), amb un paisatge que aplega, així com el nus d'una roda de carro engalta els raigs, a tot el volt, un bon plec de plantes de diferents elements biogeogràfics, que assagem de resumir així: el pi blanc conviu amb dos pins submediterranis, la pinassa, de temperant continental, i el pi roig, que solem associar a muntanya; l'alzina conviu amb el roure pubescent i també, en algunes zones, amb el roure de fulla petita.
Com sabeu, hi ha, ben establertes, estretes relacions de parella, entre els diferents pins i els roures. A la destrucció de l'alzinar hi sol seguir l'establiment de la pineda de pi blanc; a la de la roureda de roure pubescent, la pineda de pi roig; i a la de la roureda de roure de fulla petita, la pineda de pinassa. Però com que el Moianès és, biogeogràficament parlant, un nus de roda de carro, els dominis de les espècies arbòries se'ns presenten poc definits o fins i tot intricats.
En aquest capítol d'avui en veurem alguna mostra, d'aquesta diversitat arbòria, però tot i això s'hi aprecia, en la zona de la passejada, que el tipus de vegetació dominant és l'alzinar de muntanya, clapejat per pastures i cultius associats als ramats, com ara el raigràs o altres farratges.
☰
Rouredes? Posats a desentranyar aquest nus de roda de carro que és el paisatge del Moianès, en concret del baix Moianès, a l'entorn del coll de Poses i del caire rocallós abocat al Vallès, podem suposar que en el paisatge natural hi tindrien especial significació les rouredes, sobretot al sòls d'interès agrícola. No hi ha gaire dubtes que en els terraprims i en els sòls degradats, sobretot per pastura intensiva, hi és més competent l'alzina.
A la imatge hi veiem un roure gros, a compte del sòl gras que hi ha a la plana dita del Badó, a prop de la font de Poses. Sol passar, que fragments de la vegetació natural queden marginats als vorals, termenejant els espais culturals.
☰
Nova corològica. Tots els espais exposats al pas del vaquí porten una càrrega de compostos nitrogenats que són nínxol escaient per a la proliferació d'herbes nitròfiles, com aquesta bonica camamilla borda o inodora: Matricaria maritima L. subsp. inodora Dostál, planta consignada a 'Flora Iberica', vol. XVI (III), amb el nom Tripleurospermum inodorum (L.) Sch. Bip.. Aquest nom genèric significa tres-costats-llavor, en al·lusió a les tres costelles de l'aqueni, com veurem tot seguit. Notem-hi, a més, que el nom consignat a la 'Flora dels Països Catalans' s'atribueix, en aquesta obra, a Dostál, mentre que a 'Flora Iberica' i al GBIF s'atribueix a Soó.
Corologia. Al mapa del BDBC no hi consta cap citació d'aquesta camamilla en una gran zona central del Principat, que va d'Osona al Solsonès. Tampoc Arnau Mercadé no la consigna, al seu intensiu estudi florístic del Moianès.
Nova per a la regió oriental de la depressió de l'Ebre; comarca del Moianès, plana del coll de Poses, prat nitròfil; quadrícula DG22.
☰
Cara interna -adaxial- d'un aqueni immadur, trígon, d'aquesta camamilla. Hi ha tres costelles, dues laterals, en forma d'orelleta de gat al capdamunt -corona calicina-, i una central. La superfície de l'aqueni és rugulada, té arruguetes transversals.
☰
El mateix aqueni immadur, aquí mostrant la cara externa -abaxial-, rugulada. A la part superior s'hi veuen dues glàndules resiníferes -segons Carles Benedí, autor del gènere a 'Flora Iberica'-, globoses.
☰
En aquesta imatge de les cípseles -aquenis de les compostes- immadures s'hi veuen bé la superfície rugulada i les glàndules de resina, botides, just per dessota de la corona calicina.
☰
Estat actual, penós, de la font de Poses.
☰
Alzinar de muntanya buit, pasturat, possiblement testimoni d'una vella tanyada -un fustal per corona-, de llenya o de carbó. Sembla que en aquesta mena d'estructures arbòries hi pot ser profitosa una aclarida; si no, podrien créixer com els peus que vam veure en el capítol alzines populiformes.
☰
Llum estabornida. Tal com deia E.J.H. Corner, el que és petit s'ordena millor. Tot i no tenir grans capces, aquestes alzines projecten ombres força tancades. L'alzina fa rams molt foliosos, amb nombrosos i curtets brancs, com és lògic en un arbre propi d'una regió sense gaire dèficits de llum. A més, sembla que la galta de la fulla, vestida d'una cutícula ben rica en cutina, fa de cuirassa on la llum s'hi estavella i revolta, com moscarda estabornida.
☰
Alzinar amb grèvol. Aquesta mena de bosquetó porta alzina i boix grèvol de rebrot, molt abundant. El grèvol és tòxic per al bestiar -l'alcaloide ilicina als fruits i fulles-, a més de tenir fulles, les de les branques inferiors, si més no, fortament punxegudes. El fullatge sempre verd i relluent, més la toxicitat i la sorprenent durabilitat del fruit, han infantat tot de creences sobre la invulnerabilitat del grèvol.
☰
Noli me tanguere! L'Ortiga petita Urtica urens L. fa floretes blanquinoses, arraulides entre les fulles, en aplecs espiciformes que duen flors masculines i femenines -monoècia, inflorescències andrògines. En el mapa de la 'Flora dels Països Catalans' el ratllat de dispersió a Europa no té ni una botana!. En canvi, al mapa del BDBC no hi consta aquesta quadrícula. Serà que fem poc cas a les plantes més comunes i curtegem molt de citacions? Val a dir que si no fos pel clam pelut que venta aquesta herba coent: noli me tanguere!, sí que n'hauríem desat una mostra, al pot, per examinar-la.
☰
Barocòria. Si aquest fenomen de dispersió dels fruits consisteix simplement en amollar-lo, deixant-lo caure al terra quan ha madurat, ens demanem si la gla de l'alzina és un fruit barocor, perquè certament cau al terra, però en aquest cas sembla que la gla, en caure, encara no és del tot madura. És bonic veure, a la tardor, com cauen les glans, i sentir el tust que fan, curt i flac, en tocar al terra. Ara bé, se'n veuen de molt verdes i petites, amb una fila ben sospitosa de poca aptesa per a la germinació.
☰
Clistogàmia i d'altres atributs. Aquest camp té una verdor força intensa, transmesa per una planta suculenta de les que se solen anomenar males herbes: Portulaca oleracea L. Sembla mentida que hagi pogut cobrir d'aquesta manera tot el camp, però el risc hi és quan un camp s'abandona durant alguns mesos (potser 2 o 3). Aquesta herba té alguns atributs destacables, com són el creixement en horitzontal, la clistogàmia i la zoocòria. És una planta autocompatible, o sigui que pot fecundar l'ovari amb el propi pol·len i, a més, ho fa abans d'obrir-se la flor, ben a resguard, en la poncella.
Diuen que les llavors passen per l'aparell digestiu dels herbívors sense malmetre's, de manera que el mateix bestiar actuaria d'agent dispersiu d'aquesta herba. Fems, remoció, mossec...moltes plantes han aconseguit beneficiar-se de les més diverses i trasbalsadores circumstàncies ambientals.
☰
Infestació és un mot que de vegades s'utilitza en agronomia.
☰
El fruit és una capsella badadissa que s'obre de través -pixidi-, en dues parts. Sembla que en molts fruits que mantenen les llavors al dedins de petites conquetes, les gotes de pluja que s'hi estavellen les propulsen cap enfora, fenomen conegut com a ombrohidrocòria.
☰
Aquest bolet destaca molt per la gran quantitat de protuberàncies del dessobre del barret, una mica alçades per la part externa, com la llucana d'una teulada. El peu és irregularment esquamós; al dessota del barret encara s'hi veu el vel que cobria les làmines.
S'assembla a dues amanites, Amanita -Saproamanita- vittadii i A. codinae. La primera, a més, coincideix plenament amb l'ecologia del lloc: viu entre herbes de prat i pastures nitrogenades. Ara, també sembla un Macrolepiota...
☰
De què és aquest prat? Rebrotada d'una farratgera vivaç?
☰
Plantació de pi roig i algunes pícees.
☰
Interior de la pineda, tronc caigut i corcat. S'assembla a Annulohypoxylon thouarsianum, també a Annulohypoxylon -Hypoxylon- multiforme.
☰
Alzinars de muntanya amb roures i pins, clapats d'extenses tonsures de camps farratgers, ara tan plens, a caramull, de ravenisses florides, que són desbridats esclats de llum, entre les fosques capces dels arbres.
☰
Els propers cingles de Gallifa, al sud-oest, són ja una altra unitat geogràfica. Seguim el gran recorregut fins al coll de Matafaluga, pel caire meridional de la plataforma estructural del Moianès, molt rocós i poblat de vegetació mediterrània, d'alzinars, pinedes i brolles de romaní.
☰
Bolets dels que fan volva, esquinçant el vel, amb el barret molt fi, de blancor òssia.
☰
Campanar de l'església de Sant Julià d'Úixols, actualment en reconstrucció, terme del nostre recorregut i sostre verd, de freixe, per a l'àpat camperol.
☰
A aquest cecidi peciolar de l'heura, no pas gaire trobadís, li vam dedicar un capítol que podeu trobar aquí, si us vaga: Asterolecanium fimbriatum.
☰
Nota
(1) Ens plau recordar que la flora el Moianès, sensu lato, ha estat aplicadament estudiada per un jove botànic, Arnau Mercadé, doctorat precisament amb aquest estudi botànic. Estudi especialment plausible, a hores d'ara, donada la galopant regressió de la botànica de camp i l'escàs interès per a continuar, millorar i ampliar el coneixement de la nostra flora.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
