Molts estaríem d'acord, segurament, en que en les llargues travesses -com la història natural de la figuera- es bo anar pas a pas, sense presses.Vaig recaptant-ne dades. El recapte cronològic és clau, per assajar de dibuixar, després, els capítols d'una història que té una puntualització fenomenològica tan precisa i complicada.En aquest sentit, la forma epigràfica m'ajuda força, en la puntualització d'observacions, i convida, alhora, a bandejar esbrancaments i digressions.
Poc a poc vaig trobant-ne, de cabrafigueres. Certament, no són tan rares com vaig suposar. Passa que el nostre entorn està, com tots sabeu, molt i molt trinxat. Crec que es troben, sobretot, en espais marginals. Potser us demanareu què vol dir, això.
Introducció. Tal vegada alguns de vosaltres, els que no sabeu que la figuera presenta dues formes biològiques principals, direu: mames?, figons d'hivern?.En aquesta introducció hi voldria termenejar, de forma abreujada, l'essencial de la biologia de la figuera Ficus carica L. Provem-ho, doncs.
L'escriptor Manuel de Pedrolo va néixer a l'Aranyó, llogarret dels Plans de Sió. Aquest riuet, tributari del Segre, drena una regió relativament àmplia però molt poc definida, pel que fa al caient de les aigües. El drenatge és tan difús i els caients tan vagarosos que, més que tenir un desguàs propi, la zona podria semblar un interfluvi, entre el Llobregós, al nord, i l'Ondara, al sud.
Encetem avui una sèrie dedicada a la figuera Ficus carica L.. Sobre el nom científic de la figuera no sembla que hi hagi cap motiu per introduir-hi, al nom linneà, cap puntualització. Desgranat el tema en diferents capítols, a ben segur que pot ser molt més païdor, perquè a la història natural d'aquesta moràcia hi concorren tants aspectes diferents i, a més, d'una singularitat tan notable, que possiblement sigui molt millor fer-ho així.
Capítol breu destinat a recollir dos punts molt diferents, d'una banda alzines de rebrot d'un, dos o més fustals; de l'altra, la troballa d'unes cabrafigueres, a la font de can Moragues.
Que les plantes de la família de les moràcies Moraceae (1) tenen singularitats ben curioses, és prou conegut. Per exemple, tenim el variat repertori de la forma dels receptacles i la notable suculència dels òrgans reproductius.El que trobo més interessant en aquesta família és veure com en són d'esborradissos, els límits entre flor i fruit. Tan esborradissos que conviden a dubtar del valor de certes categories.Porto a aquest espai unes imatges de les boles vermelles -cal evitar de caure al parany!- i les boles nues d'un peu femení de morera de paper Broussonetia papyrifera L. En faig una primera interpretació.
El Llúpol Humulus lupulus L. és una cannabàcia sarmentosa de distribució eurosiberiana, relativament abundant en codolars i bardisses de riberes i altres espais humits.
 |
| Salzeredes discontínues al riu Ripoll. Paisatge seminatural força valuós que amb el temps i la natural maduració del sòl pot destorbar l'aparatós expansionisme d'algunes herbes ruderals. Aquests arbres són molt vividors i tenen un creixent molt ràpid. |
%20-%20c%C3%B2pia.jpg)
