Notes dels pradells de l'Helianthemion guttati de la serra de Marina (1)

Les comunitats dels pradells de teròfits silicícoles, de la terra baixa o mediterranis, no formen paisatges o tipus de vegetació especialment vistosos; tampoc no són gaire conegudes, en bona part degut a que són pròpies de determinades zones i ocupen espais de poca extensió.

Em plau dedicar aquest capítol a l'amiga Estella Illa Bachs, que a la muntanya ha hagut d'adoptar, manta vegades, com les mateixes salenques que porfidiosament ha estudiat, l'hàbit arrossegadís.

Notes de la vall de Reixac

Recentment vam fer un passeig per aquesta vall, molt propera a Barcelona, pertanyent al terme de Montcada i Reixac, que ofereix, no obstant aquesta proximitat, un paisatge forestal prou interessant, en especial per ser un bon exemple d'un fet potser no tan valorat com caldria: a les obagues i a les valls interiors de la serra de Marina hi dominarien, en estat natural, les rouredes, de Q. pubescens o d'espècies properes. 

Per la vall de Ramió, obaga del Montnegre

Dedicació. Em plau dedicar aquest senzill report al botànic Xavier Font Castell, que ens va acompanyar en aquesta passejada i que sempre té la gentilesa d'atendre amb diligència les consultes que li faig. Els naturalistes, en general, no li devem pas poc, si considerem com n'és de valuós el 'Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya', creació seva que, a més, fa tot el possible per a mantenir sempre ben sabada.

☰

El Montnegre és una serra singular. Demanaria una introducció potser massa llarga voler arramadar tots els factors geogràfics peculiars que concorren en aquesta serra granítica del sector nord del territori catalanídic.

Noves lleves de nadaletes Narcissus dubius Gouan i altres flors temporeres

Ampli recull d'imatges del narcís de codina Narcissus dubius Gouan. Veurem alguns aspectes  de la morfologia d'aquest geòfit de primavera, emparentat amb Galanthus.

El tema de les plantes que viuen a les codines de Sant Llorenç del Munt, ja l'hem tractat altres cops i és recurrent en aquest espai nostre, ben justificadament al nostre parer, atès que ofereixen una flora variada, rica i molt interessant, en alguns casos estrictament lligada a les condicions particulars dels terraprims, en d'altres simplement associades a espais oberts i escassament poblats.

Particularment interessant és comprovar com n'és de variat l'estil de vida i la fenomenologia de les plantes dels terraprims; damunt d'un fons de plantes sempre presents, però actives o adormides, segons el període de l'any, hi ha una flora críptica, d'expressió temporània, atractiva justament per aquest caràcter fantasmal: les plantes i les flors d'aquests llocs no les  trobareu, no, quan a vosaltres us vagarà. Al contrari, per a veure les flors dels petits teròfits i de les bulboses -geòfits-, cal estar una mica amatents i procurar d'evitar de perdre passada.

Per la vall de Pineda: briòfits i barreteres

La regió és prou coneguda però té unes característiques ambientals particulars, que ens plaurà de resumir, de forma epigràfica, tot evocant, sempre, la geografia de l'editorial Aedos, de Solé Sabarís, la nostra primera introducció a la síntesi geogràfica del país:

Santiga o traginyols amb xeremina

Santiga és el nom d'un veïnat històric, medieval, actualment adscrit a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Un llogarret dels que, com tants n'hi ha, actualment forma un conjunt indefinit, desdibuixat, en el marc, a més, d'una activitat humana molt migrada o residual. En els darrers anys el castell funcionava com un restaurant, però no sembla que ara estigui actiu.

Apunts de l'obaga de la serra de Queralt

Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).

Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.

Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.

Dues molses comunes: Hypnum cupressiforme Hedw. i Scleropodium purum (Hedw.) Limpr.

Les molses que portem avui són comunes i trobadisses; a més, són de bona talla i, per tant, de bon copsar, quan anem per camins i senderons de les terres mediterrànies, entre fenassos, mates, bosquines i boscos. Ens agrada força insistir en allò que és més comú, o sigui en les plantes que, al capdavall, fan bullir l'olla de la vegetació. 

Tapissos de cladònies i altres llucs de les planes de Castellfollit del Boix

Acaba el mes de novembre amb fred. Per les planes enlairades de Castellfollit del Boix el vent és força fred. Les mans balbes, tot i els guants. El terreny és molt argilós i ara, per les pluges, molt fangós. En el paisatge hi ha moltes mates grisenques, però els pins tenen un verd molt intens.

Remitjons tardorals de Sant Llorenç del Munt

Ens passa sovint, que en les nostres passejades prenem apunts i imatges que, per elles soles, no arriben a fer un aplec o un report prou equilibrat. Més encara considerant que tenim tendència, possiblement predominant, per atendre a petits detalls. D'aquí ve això de 'remitjons'. Els d'avui són de dues passejades tardorals per Sant Llorenç del Munt, concretament del sector del sot del Sabater, la carena de l'Illa i el bagós sot de Matalonga, o sigui els vessants llevantins del massís, tributaris del riu Ripoll, que darrerament hem trepitjat per a preparar una activitat de DEPANA.

Salt del Molí, cops i arraps de la vall del Ges

Introducció geogràfica. El Vidranès és un país de prades i boscos, rouredes seques en els terraprims i vessants solells i fagedes a les obagues. La vall del Ges té un capçal d'allò més corrugat, als vessants migjornals de la serra de Santa Magdalena de Cambrils i als encontorns dels llogarrets de Ciuret i Collfred.

Cop d'ull a la riera de Sora (baix Ripollès)

Observacions i fotografies del dissabte 12 de juny, al camí de la riba dreta de la riera de Sora, a l'altura de les Codines. A partir del petit i bonic pont de les Codines l'accés amb vehicle està limitat als veïns. Prenem imatges de la vorada herbàcia de la ribera, atapeïda, diversa i exuberant.

En el baix Ripollès hi ha espais amb unes condicions ambientals i una vegetació força interessants, destacables. Assajarem d'exposar-ho de forma epigràfica:

'Flora Catalana' ofereix un nou curs d'introducció al coneixement dels briòfits

©️ César Pedrocchi Rius

'Flora Catalana' és un bon recurs, en línia, per a conèixer el catàleg de la nostra flora, però actualment aquesta associació és molt més que una pàgina web. És un projecte ambiciós orientat a aprofundir la implantació territorial i social del coneixement de les plantes, mitjançant una àmplia gama d'activitats i recursos i l'organització de grups locals, amb agendes pròpies. L'associació ofereix una agenda d'activitats de camp de tota mena, conferències, cursos, eines de coneixement, concursos i l'edició d'una revista digital.

Funaria hygrometrica Hedw., molsa d'espais remenats

La molsa d'avui és comuna, característica i distingible a bell ull. Característica i distingible sobretot per l'esporòfit, per la llarga seta corbada, la càpsula piriforme, l'opercle descentrat i la curiosa caliptra, amb el bec girat cap a un costat.

Fissidens: unes molses plumiformes

Distíquia. Les molses del gènere Fissidens tenen alguns trets molt característics: la disposició dística dels fil·loides, en un pla, com les barbes d'una ploma (plumiforme), i la mateixa forma que tenen, singular i curiosa, que requereix, per a ser copsada, l'ús d'una lent.

Unes molsetes ruderals: eixams de mons formiguegen

...

I a on tu veus lo desert

eixams de mons formiguegen"

Plus Ultra

Jacint Verdaguer

☰

Aquests versos d'en Verdaguer (1) ens han semblat molt a propòsit per a encapçalar el capítol d'avui, dedicat a unes molsetes ruderals.

Farem avui unes ullades a un tema molt menut i no pas fàcil: uns tapissos de molses petites que clapegen el terra del terreny abandonat que vam veure en el capítol del camp de ravenisses i llevamans.

El torrent de Colobrers (i 3): brioflora dels degotalls

Avui passarem de grat de les notes de caire social de l'anterior capítol, temàtica d'una eixutesa feixuga, a la relluent, semprevirent i gerdíssima vegetació dels degotalls.

☰

Un ambient característic. A la natura hi ha ambients mal caracteritzats o, dit d'una altra manera, que no tenen unes determinades condicions ambientals dominants.

Els degotalls calcaris, en canvi, són ambients ben caracteritzats: l'aigua flueix molt lentament i va carregada de sals minerals que es van dipositant damunt de les superfícies d'escolament i de decantació.

El torrent de Colobrers (1): introducció geogràfica

El torrent de Colobrers és un lloc singular i molt popular. En aquest capítol hi farem una breu introducció geogràfica. En un altre volem fer-hi algunes consideracions de tipus social. També volem dedicar un espai al tema que ens sembla més sucós d'aquest espai, la vegetació briopteridofítica dels degotalls.

El visitant que veu per primer cop aquest lloc se sorprèn de l'encaixament i l'estretor del barranc, si més no el del tram inferior, així com de l'aspecte una mica feréstec de la vegetació, sobretot per les llargues cortines de lianes, embullades i fosques, que es depengen per les parets.

El torrent serpeja, sinuós, entre altes i verticals parets de sediments de tonalitats vermellenques, profusament entapissades de bardisses a les parts baixes, juntament amb vistosos claps de coixins de molses regalimoses, d'una verdor intensa, als racons més humits.

Quatre llucs dels cingles de Centelles

A prop del Presseguer i damunt de la baga de les Comes. Al caire del cingle hi ha dos arbusts força presents, la Noguerola Pistacia terebinthus L. i el Corner Amelanchier ovalis Medik., caducifolis de tendència litòfila. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Introducció geogràfica. Tot i la moderada potència dels cingles de la vall del Congost, han estat i són encara destinació habitual d'excursionistes, naturalistes i també professors i geòlegs, donat que en un recorregut breu es poden anar veient les diferents capes sedimentàries, en bona part triàsiques, ja eocèniques les de la plataforma superior.

Els cingles van agafant espectacularitat quan ens hi acostem des de la vall, però el breu report d'avui és d'una passejada per la plataforma superior, arran de cingle i a prop de la casa del Presseguer, no gaire lluny del llogarret de Sant Miquel Sesperxes.

S'accedeix a aquest lloc per dues carreteres principals. Pel sector del sud-oest hi arriba la carretera de Sant Feliu de Codines (el Vallès oriental), amb el branc afegit provinent de Sant Quirze de Safaja (el Moianès). Però l'accés més directe l'ofereix la carretera de Centelles, del sector del Congost (Osona).

☰

El paisatge vegetal. Com sol ser habitual en aquestes alçades -la plataforma ronda els 700/750 m-, la vegetació és mediterrània, d'alzinars amb pi blanc, però amb important penetració d'elements muntans submediterranis, roures, pi roig, boixos, etc.

Quan es passa el coll de Can Taló i es baixa cap a Centelles es poden veure, a l'esquerre, al peu de la costa presidida pel Puigsagordi, extenses pinedes de pi roig, delatores del caràcter més fredós d'aquest caient osonenc.

Filoma i periant de Radula complanata (L.) Dumort

L'hepàtica que veurem avui és abundant i trobadissa, a més de relativament vistent i de bon distingir, pel perfilat i la definició de la forma.

En el títol hi hem volgut destacar que d'aquesta hepàtica veurem, només, el conjunt d'òrgans foliosos i l'anomenat periant, hipsofil·loides que formen un òrgan molt característic de l'espècie. Queden exclosos, doncs, els gametangis o òrgans portadors de les cèl·lules reproductives, intimitats que queden fora de l'abast del nostre lluc.

☰

Fora del grup d'espècies adaptades als ambients secs, força important, en general els briòfits viuen en ambients humits i és en aquests ambients on hi són més diversos i abundants.

Fan tapissos i coixins més o menys densos i mai no s'aparten gaire del substrat que els acull, el terra, les roques i les escorces d'arbres i arbusts. L'arrauliment i l'hàbit arrossegadís expressen molt bé el temperament higròfil de la major part de briòfits.

☰

Els briòfits necessiten un ambient humit per a reproduir-se, en el trànsit dels gàmetes masculins fins a l'oosfera, i per a mantenir ben hidratades totes les cèl·lules, fora d'un grup de molses, el de les politricals, principalment de muntanya, que tenen un precari sistema conductor que els permet procurar-se una part de l'aigua, pouant-la del substrat.

☰

Els badius i les petites fissures de les escorces són un nínxol protegit i estantís, idoni per acollir els gèrmens de molts briòfits. Les clivelles són les carrerades de l'aigua escoladissa, vehicle de brossalla llisquívola i de tota mena de partícules arrossegadisses.