Placèvola passejada que ens va dur del riu Llobregat a la font de les Tàpies, pels relleus tabulars que cinglen la vora llevantina del Pla de Bages, tot i que són terres del municipi de Calders, o sigui del Moianès. Deu ser per això, perquè de bon inici volíem arribar-nos fins a aquesta font, que no vam recaptar-ne gaires llucs. L'altre estil, divagant o vagarós, com el d'aquests cladònies que fan tombarelles amb el vent, sol ser més fecund.
Així doncs, no vam entretenir-nos-hi gaire i més aviat fèiem atenció al paisatge en general, tema que, no obstant, ofereix tot d'aspectes interessants que passem a relacionar, entreviats de punts més concrets: la topografia bagenca; els materials; l'extensió de les pinedes; la terra campa; camps sembrats i granes llucades; carrascars i rouredes aclofats; l'albellatge violaci; els degotalls calcaris de la font de les Tàpies.
La topografia bagenca. Potser el tret més característic de la geografia física d'aquesta regió central sigui el relleu esglaonat. Fem-ne una comparació, agosarada, amb el relleu del massís de Sant Llorenç, que se'ns presenta com un pastís amb les capes progressivament de menys extensió, de baix a dalt, amb les graonades ben visibles. Les capes superiors són les més exposades i per un temps més llarg a l'erosió. El desmantellament és el destí natural d'aquests relleu elevats.
Els bancs de roques destaquen sempre en el paisatge; ho fan possible els materials més incoherents i escombradissos. Bona part del relleu del voltant de la clota inclement del Bages és una plataforma estructural esglaonada, amb els graons més rossegats com més enlairats es troben; no són pas muntanyes, però el desnivellament és en molts llocs força notable, sobretot perquè l'erosió fluvial hi ha obrat un xarxa de torrents i barrancs que, de vegades, es presenten com incisions força profundes, encaixades i d'escassa amplitud.
Aquests barrancs, rocosos i estrets, normalment sense aigua superficial, contribueixen a donar-li al territori un aire aspriu, d'acolliment molt ajustat, mancat de veritables riberes, amb les cases força escampades, sempre situades a les planes agrícoles dels diferents nivells sedimentaris.
Els materials. Pujant des del Pont de Cabrianes aviat veiem que el terra presenta tonalitats molt clares, grises i una mica groguenques, i una textura fina, tirant a polsegosa. Moltes de les roques són agregats de partícules molt petites, gresos en gran part. Hi ha també calcàries i margues. Les calcàries afloren al voltant de la casa de les Tàpies i sembla que basteixen principalment el paisatge inculte, mentre que els terrenys gresencs són els de més interès agrícola. Però la terra campa es veu molt rogenca, aparentment molt argilosa i d'escassa permeabilitat, tret favorable per als cereals d'hivern, que han de créixer a compte de la condensació de bromes i rosades.
El resum seria que la terra és forta, una mica arenosa però també argilosa; però el clima de la comarca és dur, amb períodes molt secs que fan que aquests sòls, de gran compacitat, siguin ofegosos. Més encara si considerem els carbonats de remoció, que disminueixen molt la porositat del sòl. Si no fos pels gresos!
L'extensió de les pinedes. Les pinedes de pi blanc s'estenen gairebé pertot, molt dominants, delatores, com ja vam veure a l'anterior capítol, de l'enorme extensió que hi tenien les vinyes. Poseu-hi aquests elements: terreny argilós, remoció molt antiga i incendis recurrents, tot en el marc d'un clima sec i calent, i teniu l'escenari adequat per al floriment a doll del pi blanc.
Aquestes pinedes són més sòbries encara que les de les comarques del litoral, perquè els elements una mica fredelucs hi són bandejats. Hi ha pinedes que no són gaire cosa més que un estrat de pins amb càdecs, romanins, argelagues i un tapís clarer de fenal.
Nosaltres hem aprofitat selectivament les terres argiloses, l'estatge pròpiament de les rouredes submediterrànies. És l'estatge furtat de bona part del país i per això ara difícilment ens podem fer càrrec de l'extensió que tindrien, de natural, aquestes rouredes. Amb la intervenció i l'empobriment sempre contribuïm a magnificar l'estatge de vegetació menys exigent, alzines en el lloc dels roures, pins en el lloc de les alzines, etc. Una cosa diferent és que els roures tenen un creixent més ràpid que l'alzina i recuperen millor el terreny perdut, en el cas que l'alteració no sigui molt forta.
☰
El llogarret bagenc de Pont de Cabrianes, en un marc agrícola clapejat de pinedes i un terrer molt clar i lluminós, desorbitat en les estacions de sol gran.
☰
Les pinedes de pi blanc són un segell de la comarca. Aquest pi fa capces molt clareres i enflocades, amb branques i branquillons primets, pengívols i esfullats, al nivells inferiors. Molts pins, possiblement la majoria, perden a la part superior l'hegemonia absolutista, degut a que alguna gemma lateral estrafà l'estil de la guia i tira cap amunt, de manera que presenten al tronc un gran forcall, com els que veiem a la imatge.
☰
De tant en tant trobem roures de fulla petita Quercus faginea, sempre de poca alçada i inferior a la dels pins, que són singularment esvelts, estirats, amb la capça verda exclusivament limitada al terç o quart superior.
☰
Pels plans de les Tàpies hi ha claps de carrascars amb pocs pins. Són arbres de poca alçada i de fullatge grisenc, molt apagat. En primer terme, fenassar d'albellatge fasciculat.
☰
Sembla que el territori suggereix la possibilitat d'una consciència històrica, de la necessitat de mantenir un paisatge combinat, el conreu de les herbes i el bosc fructífer i calorífic. Es configura, així, una paisatge en mosaic, força harmònic, de terra campa i bosquetons aclofats.
☰
El pinyol esdentegat de Montserrat destaca des de molts punts de la comarca, com un teló de fons que pot emmarcar qualsevol escena o quadre.
☰
La casa de les Tàpies destaca per la grandesa del conjunt d'edificis: casa dels masovers, casa dels amos, ermita, torratxa, galeria arcada de comunicació, paller, celler, cups, corrals i quadres, trull... possiblement caldria afegir-hi forns, obradors, aljubs o dipòsits, rentadors i altres dependències.
Ara ens costa molt, molt d'imaginar, aquella mena de microcosmos: els trossos d'horta, imprescindibles, no gaire lluny de la font; el conreu de cereals; el de llenyoses, ametlles, olives i raïm, sobretot; les haveries, matxos, ovelles, oques, aviram, porcs, conills; la gran quantitat d'apers, relles, arades, basts, portadores, àrguens, eines; els carros i potser fins i tot tartanes; el cendrer de rentar; la premsa de cofins; les canyes d'emparrar; la llenyera i la carbonera; bocois i bótes, les tenalles d'olives i de gra; els ruscos... efectivament, inimaginable per a nosaltres.
I encara bo que algú ha comprat la casa i la finca i encara sembra els camps; no és pas gaire habitual.
☰
Coberta del paller, del tipus de llata per canal. Són cobertes simples, lleugeres, sense lligaments o molt lleus, per tal que es puguin desfogar sense noses els moviments naturals. Solia ser una trama d'habitatges molt festejats, per l'òliba, la rata cellarda, la còtxera, els pardals, la pastorella...
☰
Edificis del costat de llevant de la casa de les Tàpies. Aquestes terres són el pont natural de dos centres històrics, Vic i Manresa. L'amplada dels camins, velles cabaneres, ho delata clarament. Els camins rals anaven arrapats a la terra. El bestiar feia els camins que nosaltres defugim, les planes altes del Bages i del Lluçanès. Sort n'hi ha dels sembrats, que si no tot tindria un tirat molt mortuori...
☰
A prop de les cases hi ha les aglaneres més grosses, algunes carrasques notables. Precisament la carrasca és l'alzina de gla dolça.
☰
L'ordi és la planta més cultivada a Catalunya. Aquest conreu cal associar-lo a la importància que té a casa nostra la ramaderia intensiva. Al novembre i al desembre se sembra i germina l'ordi (hi ha varietats tardanes que se sembren a sortida d'hivern), a compte de rosades i bromes. Els solquets tenen menys d'un pam de separació. Els grans es deixen soms, fins i tot a la superfície. El bany de l'aigua de condensació no penetra fondo.
☰
Travertí a la font de les Tàpies. El barranc de les Tàpies és rocós i encaixat. Aquí hi afloren les aigües d'infiltració d'una capa de calcàries possiblement tallada per una dislocació tectònica. Les aigües regaven l'horta de la casa; de tot allò només n'ha quedat algun xupet i algun canal entapissat, molsós, com el monòlit regalimós que veurem més avall.
☰
Camps finament esgratinyats, ratllats, com un vestit de pana.
☰
Pinedes de pi blanc. La intervenció en un territori d'aquest tipus no presentaria, aparentment, gaires problemes. L'espai és prou obert i planer. També hi ha bons camins per a fer les tretes. Unes bones aclarides tindrien, aparentment, alguns avantatges, com ara la regeneració dels planifolis, disminució del perill d'incendis, etc. Ara bé, si aquesta fusta es valora com la llana...
☰
Pinedes força obertes que porten brolles clares de romaní amb càdec i fenassars de fenals i albellatges. Es veu bé que els planifolis han estat eradicats, fent artigues o per arrabassades semblants.
☰
El Pont de Cabrianes i el riu Llobregat, emmascarat per pinedes. Columna vertebral de Catalunya, d'aquest riu en Deffontaines va dir-ne que potser era el més aprofitat del món. N'hi ha el testimoniatge d'un munt d'assuts, sèquies, rescloses, molins, fàbriques, colònies,... la crida del riu -la crida del fum- va ser molt forta i provocà un despoblament agrari molt important. La pregunta és senzilla: ens adonarem algun dia que no podem tenir bona part del país despoblat?
☰
A l'esquerra, la muntanya de residus salins del Cogulló (gràcies, Alfred, per l'esmena); al centre, els costers blancs de la serra de Cadí; més a la dreta, el massís camús dels Rasos de Peguera, seguit de la carena rocosa de la serra de Moixeró, relleus calcaris que presideixen la comarca, continuació natural del baix Berguedà. A la dreta, retall d'un camp recentment sembrat.
☰
A la terra s'hi reconeixen els grans d'ordi. Són afuats per dalt; els de blat són més el·lipsoïdals. L'ordi és més sobri i tolera millor la sequera.
☰
L'albellatge violaci Bothriochloa ischaemum (L.) Keng és una d'aquestes herbes que floreixen per primer cop o tornen a florir després de les pluges autumnals. Potser en condicions ambientals pròpies del territori submediterrani -els albellatges comporten molt bé l'eixut- sigui més competent que el fenal B. phoenicoides; el cas és que en aquests plans hi forma esteses notables.
☰
Tapís de molses regalimants, a la font de les Tàpies. Color verd claret; fil·loides decurrents, translúcids, molt finament reticulats, amb la làmina el·líptica, ovada o ovato-oblonga; marge dentat i extrem acuminat. Nervi molt engrossit al revers, cap a la base. Entremig s'hi veu una altra que sembla Palustriella, hidrocalcòfila típica dels degotalls. Plagiomnium affine (Blandow) T.J. Kop.
☰
