19 d’octubre de 2021

Vinyes i olivets de Sant Joan Samora (Alt Penedès)

Al voltant del petit i higiènic veïnat de Sant Joan Samora hi ha, sobretot, vinyes. La majoria d'aquestes vinyes són de ceps en vas, els clàssics ceps de brocals lliures, no lligats a cap guia. A més, se'n veuen força d'aspecte revellit, de més de 50 o fins i tot 70 anys. En aquest temps de galopant escurçament dels torns de renovació, aquests ceps fan força goig. La verema ja ha passat. No en queda sinó algun bagot fresc i, sobretot, carrolls pansits que, si no són niu de floridures, potser encara podran alleujar la fretura de les grives i els tords viatgers, en el pas de tardor.
Si els raïms ja se'ls van tragar les tremuges, les olives encara pengen dels rams, turgents, verdes i fresques. Ja se sap, la tardor és temps de fruits, de glans, arboces, moixes, serves i tants d'altres. Però la culminació generativa no significa descans. A l'àrea mediterrània no es pot perdre passada i menys ara, que el temps inclement ja ha passat. Ara, a la tardor, comença una altra anyada vegetativa, hi ha noves brotades i, molt discretes, no són poques les herbes que tornen a vegetar, per tal d'agafar prou embranzida per a la temporada següent; aquestes fulles de tardor generen energia per a guardar-la a les arrels i rabasses. És una forma d'introspecció hivernal.
En començar a caminar ens aturem ben aviat, a observar aquesta canya d'Índia, florida i fruitada. Canna indica. Cannaceae. Sembla que les plantes d'aquesta família que viuen fora del seu medi natural es reprodueixen per autogàmia. Aquesta estava ben fruitada.
Se la coneix també com a canya de rosari. Les llavors son notables: negres, com de ferro de forja, i duríssimes, sobretot l'episperma. Se suposa que la clau per a desbloquejar aquesta coberta deu ser l'aigua, perquè de natural viu en espais enaiguats.
Verdolagues esbrostades. El comensal s'ho jala tot, inclosos, és clar, pixidis i llavors, que passaran per les intimitats viscerals i en sortiran incòlumes i preparades per a la següent aventura. Així, les plantes no es mouen però fan que els altres es moguin per a elles.
Càpsules verdes de canya de rosari. El puput calicí ens indica que la flor és inferovàrica.
Vinyes a tocar de Sant Joan Samora.
Bagots verolats. En d'altres temps no es plegaven els raïms més tardans, els bagots; es deixaven al cep per a fer, més endavant, un repàs, o sigui bagotar.
Les alzines d'aquesta zona tenen la fulla força estreta i llarga, el·líptico-oblonga. La canalla anava a plegar glans, per a donar al bestiar. Les mantenien dins de l'aigua, perquè la gla no dura ni es guarda gaire.
És molt curiós que del devessall de florelles que fa cada raïmet en resulti, finalment, amb una regularitat també sorprenent, només una, dues o tres olives.
Les petites flors de l'arítjol Smilax aspera L. fan una sentor dolça molt intensa.
Sembla que les taques blanques a les fulles són més abundants en els peus de sol.
Brotada de tardor en el llentiscle Pistacia lentiscus L.
És una gran sort que els afeccionats a la flora puguem comptar amb el manual de determinació 'Flora manual dels Països Catalans', una mica grossota però de bon manollar. Sembla escaient de reconèixer-ho, perquè encara que la botànica sigui una disciplina minoritària, som molts els que ens valem de l'assistència de les flores.
Satureja calamintha (L) Scheele subsp. ascendens (Jord.) Briq. La imatge permet veure que les dents calicines són heteromorfes; les inferiors, estretes i més llargues que les superiors, són pectinades. Una d'aquestes herbes que, al temps de la florida, quan s'alleuja la inclemència estival, sembla que trobem pertot. Aquesta planta consta transferida al gènere Calamintha a 'Flora Iberica'. Els companys de 'Flora catalana' solen reportar-la amb el nom Clinopodium nepeta, per bé que aquesta sinonímia no consta en aquella obra.
Falaguera brotada tardoral de l'alzina Quercus ilex L., en un peu que no sembla portar glans. Les alzines tenen contraanyada i, quan toca, fan més fusta.
Aquesta estepa presenta un aspecte prou ufanós, un cop tramuntada amb èxit la sequera estival.
El medi agrari ofereix un ampli ventall de temes de tota mena. Mai abans no havíem vist una tanyada d'oliveres; hi ha 3(2) tanys per soca. Assocar és tallar un arbre a flor de terra. Després surt una corona de rebolls que cal seleccionar, deixant-ne només uns pocs, per a que puguin pujar ben airejats.
Amaranthus blitoides S. Watson, a la tanyada d'oliveres.
Llavor lenticular i carinada de l'amarant anual.
Pericarp precari (ui!, per una no fem anagrama!). En moltes quenopodiàcies la magresa del fruit és extrema. Aquí dels carpels no en queda sinó una capsella membranosa que es migparteix de través -pixidi.
Les olives comencen a verolar.
Però els lledons encara no verolen.
Ononis minutissima L. és una mateta ajaçada molt comuna, de temperament perirupestre. A les brolles sol trobar-se en els espais més oberts i pedrosos.
Vistent dissemblança entre els dos talussos de la gran rasa del tren. Sembla que la línia talla el contacte de sediments diferents, uns més coherents i sòlids, els gresos de les vetes de la dreta, altres més incoherents i propicis per a l'arrelada de les plantes, les argiles. L'exposició magnifica o distorsiona l'efecte de la diferència de substrat. La combinació de roques arenoses i argiloses dona un terreny agrícola molt bo, però, malgrat això, es veuen molts camps abandonats; en bona part degut a la pressió dels furtius, les colles de gent que s'enduu fruita abans de la collita.
Les formigues dispersen els fruits del romaní Rosmarinus officinalis L., quan encara estan embolcats del calze -diàspores. La gran quantitat de mucílag que tenen absorbeix humitat per al manteniment de l'embrió i els fixa al terra. Observeu-hi com la pressió de les arrels ha rebentat el paviment cimentat. És àmplia la tolerància del romaní als diferents substrats: arrela tant en terrenys pesats, argilosos i margosos, com a les esquerdes de les roques. Per si això fos poc, pot viure en terrenys lleument guixencs, tòxics per a moltes plantes.
Knautia arvensis (L.) Coult. és una altra planta que fa llavors dispersades per les formigues, jardiners aplicats en tota mena d'ambients, tant oberts com forestals.
Moricandia arvensis (L.) DC. és un d'aquests tàxons de metabolisme especialment preparat per a encarar l'eixut sense sofrir danys; a més, pot florir en qualsevol període, però llevant flors de talla i intensitat cromàtica diferents. Les flors estivals són sovint hipocromàtiques; les dels períodes equinoccials, més favorables, són més pujades de color i de més talla.
Una altra ruderal i camperola, molt comuna: Cichorium intybus L.
Erucastrum nasturtiifolium (Poir.) O.E. Schulz.
Euphorbia segetalis L.
Xanthium strumarium L.
Gresos miocènics. La sorreta fina que resulta de l'alteració dels gresos és bona per a esponjar el sòl i millorar-ne el drenatge. Ara bé, la foto la vam prendre pels fruits, força peculiars.
Fruit de mesocarpi mesquí de patró híbrid de presseguer i ametller. Com a peu d'eixartar tradicionalment s'usa la llúcia Prunus mahaleb L., però els híbrids espontanis, sense interès productiu, bords, habituals en Prunus, sembla que s'usaven per eixartar. Per aquesta zona abans hi havia més camps de fruiters, cirerers, presseguers, etc. El furts de fruita organitzats s'han estès tant que ara mantenir camps de fruiters és una heroïcitat. En queda un magre testimoniatge en els ametllers de marge, arbres de reconeguda vigoria i rusticitat.
Ceps amb rebrots de rabassa, amotinada expressió del patró clàssic Vitis rupestris, la vinya americana, de pampa escassa, que trobem, molt abundant, pels marges i vorals. Aquesta vinya feral no dona fruita, potser perquè és dioica i sembla que s'utilitzaven sobretot peus masculins.
Una altra novetat per a nosaltres: oliveres modelades en espatllera, a la manera de tanca viva, amb brancatge molt baix, a tocar de terra, que amaga completament, o gairebé, els troncs. Espai entre passades molt ampli, per al pas folgat de la maquinària.
Semblen olives arbequines, varietat de reconeguda qualitat, destinada, sobretot, per a fer oli. Vegeu, sobre aquest aspecte, el capítol 'Un camp d'oliveres...'
Les varietats de raïm xarel·lo, macabeu i parellada, o montònega, són les més clàssiques del Penedès. Sembla que va agafant força la tendència a fer vins d'una sola varietat.
Fenologia. Diplotaxis erucoides (L.) DC. és considerada una planta anual d'hivern, però ens sembla que és tal la plasticitat d'aquest tàxon que tanca un cicle quan ja en comença un altre; això sí, la germinació es produeix sobretot en els períodes equinoccials, els més plujosos i favorables a la nostra àrea geogràfica. Aquestes plantes possiblement vegetin i floreixin fins al proper estiu, període advers. Però la germinació recomença aviat, quan l'estiu es modera. Al nostre lluc sempre és la mateixa planta, però l'estil de vida no deu ser sempre ben bé el mateix.
La sequera no fa els mateixos estralls arreu. Al llarg del corredor natural del Penedès, per on s'han estès, és clar, els vials de comunicació, carreteres i línies de tren, hi ha capes d'argiles impermeables, a no gaire profunditat, que creen aqüífers importants per a la vida de les vinyes. Potser el bloc fallat de les muntanyes d'Ordal faci un barratge, a la manera dels dics de pòrfirs del Maresme, a les aigües subterrànies de la inclinada plana penedesenca. Les vinyes velles fan arrels profundes; poden atènyer els nivells del subsòl que estan sempre frescos o humits. Sense això les pampes no es podrien mantenir verdes al llarg de tot un estiu de sequera.
La darrera saba. A l'estiu es produeix una aturada vegetativa que coincideix, poc o molt, amb el verol. Però, així com fan molts ocellets, que després del període de cria, esgotador, passen l'estiu amb gran discreció, per a reprendre, a la tardor i a compte d'una nova recrudescència genital, una major activitat que fins i tot els pot fer cantar de nou, també les vinyes reprenen l'activitat vegetativa després de l'estiu, si unes oportunes pluges tardorals ho permeten. Vaja, com aquell infant que crèiem ja ben adormit i que, de cop, es desvetlla de nou. Aquests brots apicals tardorals, dels néts de la vinya, són anecdòtics, perquè el cep no tardarà a entrar en repòs, tot retirant nutrients cap a la rabassa i deixant les pampes desanimades.
Una pedra ben col·locada pot ajudar a que brancs i brocals pugin ben escamarlats. Les vinyes en vas tradicionals solen portar 4 brancs de mitjana. Cal cercar el bon aireig, perquè en temps humit els fongs es poden acarnissar en la fruita.
Varietat de fulla molt fesa. Fan fulles de lòbuls profunds el cabernet sauvignon, el merlot, el chardonnay... que sapiguem.
Una olivera amb un rebrot d'arrel de l'ullastre Olea europaea var. sylvestris, patró clàssic i tradicional de l'olivera. És molt brancatibat, té la fulla menuda i el color glaucescent. Els patrons clàssics ofereixen vigoria i resistència a tràngols, però ara es tendeix a plantar esqueixos de les varietats de cultiu, sobretot per l'enlluernament de la major productivitat.
Sant Joan Samora no és gaire lluny de Martorell, a llevant. El passeig el vam fer el dissabte 9 d'octubre. Vam sentir cantar, sobretot, a pitolives i pitrojos. També vam llucar un picot garser que, per la mida, quasi semblava el petit; com diuen que s'està estenent...
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol